Premis del Concurs de contes breus i poemes i del Concurs de cal·ligrames

Divendres 22 d'abril, dejuni de Sant Jordi, es van lliurar els premis de dos concursos literaris que organitza la biblioteca de l'institut.

Del Concurs de contes breus i poemes, organitzat per Sant Jordi, es van donar cincs premis a:

Meritxell Mulet Ramos, de 1r d’ESO, pel conte “Canvi d’amics”.

Ester Martin Altadill, de 2n d’ESO, pel conte titulat “La petita assassina”.

Arantxa Sayas, de batxibac, pel conte que porta per títol “La llibertat”.

Francesc Teruel, de 2n de batxillerat humanístic, pel poema titulat “Records”.

Marta Ferrer, alumna en pràctiques d'Educació física, pel poema “Subjectes”.


Del Concurs de cal·ligrames, organitzat pel Dia Mundial de la Poesia, es van donar cincs premis més a:

Àfrica Poch Gironés, de 1r ESO, pel cal·ligrama "Estoy sumergida en el agua..."

Àlex Campillo Curto, de 1r d’ESO, pel cal·ligrama "Sol i amb música...".

Marta Carles Favà, de 2n d’ESO, pel cal·ligrama "Potser és fàcil...".

Marta Insa Alegria, de 3r d’ESO, pel cal·ligrama "Al borde de la muerte...".

Arnau Garcia Llorach, de 4t d’ESO, pel cal·ligrama "En aquesta nit d'hivern...".


L'acte es va emetre en directe al programa de ràdio Especial Sant Jordi que va fer l'alumnat de l'optativa Fem ràdio al vestíbul de l'institut.

De premi es va donar un llibre de lectura, un llibre de redacció, un diploma i un val per a la compra de llibres, material escolar o artístic al comerç local per valor de 30 o 25 euros.

Enhorabona a totes i a tots!

Estoy sumergida en el agua...

 

Àfrica Poch Gironés 

Poema premiat en el Concurs de cal·ligrames 2022, en la categoria de 1r d’ESO.

Sol i amb la música...

 

Àlex Campillo Curto 

Poema premiat en el Concurs de cal·ligrames 2022, en la categoria de 1r d’ESO.

Potser és fàcil...

 

Marta Carles Favà 

Poema premiat en el Concurs de cal·ligrames 2022, en la categoria de 2n d’ESO.

Al borde de la muerte...

 

Marta Insa Alegria 

 Poema premiat en el Concurs de cal·ligrames 2022, en la categoria de 3r d’ESO.

En aquesta nit d'hivern...

   

Arnau Garcia Llorach

 

Poema premiat en el Concurs de cal·ligrames 2022 en la categoria de 4t ESO.

Canvi d’amics

   Una vegada van canviar la meva casa de lloc. Vam tornar a Barcelona després d'estar quatre anys a Madrid i m'havien canviat la casa de quan era una nena, fins al punt que l'única de reconèixer-la va ser Lucy, la meva gosseta, que es va posar a lladrar i remenar la cua del contenta que estava.
 
   I no sé de què s'alegrava, la veritat: al parc d'enfront, on jugava de petitona, havien construït edificis i tots eren iguals. A la botigueta de pipes i dels tebeos de Mortadelo y Filemón havien posat un caixer, i el carrer feia olor de pizza, i això que la pizzeria estava al carrer del costat.
Aquella no era la meva casa i aquell carrer no era el dels meus records...
  
   L'endemà vaig preguntar als meus pares a quina escola aniria, i com seria. Quan els vaig fer la pregunta, els dos van abaixar la mirada i no van dir res.
   —No aniré a l'escola?— vaig preguntar.
   —Veuràs— havia començat el pare—. Te'n recordes de la teva antiga escola?
  El mirava com preguntava si la seva situació l'hagués afectat o li haguera passat alguna cosa estranya.
   —Sí, és clar..., com no te n'aniràs a recordar.
   —Mira...— Va començar de nou, i apareixia entrebancar-se. Jo ja començava a olorar que alguna cosa no anava bé.
   —Sí, la meva escola, el Max Aub... —vaig dir jo per a recordar-li de què estàvem tenint una conversa.
   —Si...— El meu pare tancava al puny de la mà fort, mirant per la finestra i semblava que no sabia dir-ho—. Pos veràs, el teu col·legi ha "desaparegut".
   Durant uns instants no vaig entendre molt bé el que volia dir. Com, desaparegut?... S'ha esfumat? Així com així? L’hauran robat? En aquell moment m'imaginava a una banda de gegants que hi arribaven de nit, agafaven l'escola i la posaven en un sac de patates enorme...
  —Però, com?
  —L'han tancat— va acabar d'explicar la meva mare.
  —Tancat?— No vaig entendre el perquè.
   —És que no hi havia suficients alumnes— va dir el meu pare.
   —Ja no hi han nens?
   —Sí que n'hi han— va acceptar ma mare—, però cada vegada menys, i així s’han d'anar tancant tots...
  En aquell moment hi havia molta tensió i per alleujar-la vaig preguntar:
   —I així, no aniré a l'escola?
   —Que més voldries tu!— va intervenir ma mare, que com sempre és ella la que precisa el que diu el meu pare.
  Després d'una gran estona de xerrada, els meus pares em van dir que la meva escola es va unir a l'institut de Valle Inclán.

   Quan eren les vui de la nit, la mare va posar els plats a taula i seguidament ens va cridar per a rentar-nos les mans i sopar els famosos macarrons amb tomàquet i formatge ratllat de l'àvia. Mmm, tenien tan bona pinta, que era per a xuclar-se els dits, i la Lucy ja estava esperant-nos a veure si li donàvem alguna sobra.
   Amb la panxa plena, me'n vaig anar a l'habitació per fer una bona dormida, però tenia el cap ple de pensaments de com seria el primer dia, si faria nous amics, si els professors em caurien bé... Vaig tancar els llums i vaig caure adormida.

  Em va sonar el despertador, i de seguida em vaig aixecar del llit. Vaig fer una bona menjada.
   —Uff, avui és el primer dia d'escola, amb nous companys, nous professors, noves experiències...—
  Bé, jo ja sé el que és haver de començar a una nova escola: els primers dies són molt incòmodes, però després t’hi vas acostumant i és com si estiguessis allí des dels tres anys, la veritat.                                           
   Abans de sortir de casa li vaig fer una abraçada molt forta a la mare, mentre el pare em posava l'entrepà dins la motxilla, li vaig fer uns quants petons a la Lucy... I ja estava llesta per al meu primer dia d'escola!
   Quan estava de camí, em vaig trobar a una nena que pareixia desorientada.
  —Hola, soc Anna, t’has perdut?
  —Hola— em va dir com si tingués temor de mi.
  —Bé, si em pogueres ajudar, t'ho agrairia molt. Em sento un poc desorientada, i m’he d’afanyar, sinó arribaré tard a l’escola.
  —A quina escola vas?
  —A la Valle Inclán.
  —De debò?— vaig dir sorpresa— Jo també i vaig cap allà. Si vols, hi anem juntes.
   En aquell moment jo estava un poc nerviosa perquè no em solia relacionar amb altra gent, i menys amb desconeguts.
   —D’acord.
  
   Estàvem anant cap a l’escola i hi havia un silenci molt incòmode, les mans em suaven i em tremolava tot el cos, quan de sobte va sonar el timbre de l’escola i vam començar a córrer, el més ràpid que vam poder, per no arribar-hi tard.
   La nena em va mirar i em va dir:
  —És el teu primer dia d’escola?
  —Sí, i el teu?
  —No, jo ja fa uns quants dies que vinc aquí, però encara em costa trobar el camí.
   Jo li vaig somriure i vam entrar les dues a classe. I sí, ella anava a la mateixa classe que jo. Ni sabia com es deia, però m'havia fet la impressió de bona persona, amable i descuidada.
  —Ah!, perdó per no presentar-me. Em dic Lluna.        
  —Encantada, Lluna, jo em dic Anna. Ja t'ho havia dit abans, però t’ho torno a dir per si de cas.
   Les dos vam somriure i encara que soni estrany vaig sentir com si hi tingués un munt de papallones a la panxa, una sensació que mai havia sentit ni expressat.
   Vaig anar directa a buscar una taula on no hi hagués ningú a prop.
M'encanta estar sola i com soc filla única em passo la majoria del temps sola a casa, jugant a la Play amb els llums apagats.
   Va entrar la mestra a la classe a donar la benvinguda a tots. Mentre donava classes, alguna vegada em mirava de reüll, però jo intentava que no s’adones que era nova.
   Les classes van ser molt avorrides, ja que els primers dies sempre ens hem de presentar tots i sols fem jocs i més jocs...
   I  per fi, l’hora del pati, on fas el que et doni la gana.
  Quant estava baixant les escales, em vaig creuar amb Lluna. Ella tenia uns auriculars rojos posats, pareixia que escoltava música, i també portava un quadern, un llapis i una goma.
   Em vaig apropar a ella per a veure què feia, pareixia que no s'havia adonat que jo estava al seu costat, i li vaig posar la mà a l'esquena.
Ella es va girar per a veure qui era i va somriure, jo li vaig tornar el somriure.

   Després de passar tot el dia a l'escola, me’n vaig anar cap a casa. Pensava que em trobaria amb la Lucy, però no hi havia senyals de vida. Els meus pares estaven treballant i no hi havia ningú a casa. Com que estava sola, vaig anar directa a l'habitació i em vaig deixar caure al llit. Estava rendida.
  Vaig estar rumiant un poc sobretot el que havia passat avui. Primer havia conegut la Lluna, després la profe em mirava tota l’estona de reüll, i més tard la trobada al pati amb la Lluna. Ha sigut tot molt mogut i estava morta de son, vaig tancar els ulls i em vaig deixar portar.


Meritxell Mulet Ramos

Conte premiat en el Concurs de contes breus i poemes 2022 en la categoria de 1r ESO.


 

La petita assassina

D'acord, aquesta sóc jo, Eleonor Prints, una adorable i preciosa nena de nou anys amb molt poca innocència. I dic poca per no dir res, i és que als cinc vaig assassinar els meus pares, als set vaig robar un banc molt important en aquesta ciutat i acabats de fer els vuit la família que em va adoptar i maltractar des dels sis va ser arrestada gràcies a la meva declaració. Però no parlem del meu passat, sinó del que estava passant ara mateix, i és que m'estava adoptant una família que fa bona olor! 

Sí, ja sé que direu que és una ximpleria perquè GAIREBÉ tothom fa bona olor, però al meu barri no, tot aquí fa pudor, però per fi em portaran a un lloc millor: Salem, ciutat de Massachusetts. 

 Sí, llar de les bruixes, però no importa, perquè ara estic en un cotxe a dues hores d'arribar a Salem, la meva nova “llar”. Les monges de l’orfenat deien que tenia sort després de tot el que m'ha passat, però no crec que el que jo tinc sigui sort. 

 

Esther Martin Altadill 

Conte premiat en el Concurs de contes breus i poemes 2022 en la categoria de 2n d'ESO.

Records

 

 

 

 

 

 

 

 

Records

Ara somnio les nits que anàvem al llit.
Però ara, al meu costat, hi ha un buit.
Em venen tots els records de tu.
Com l’olor del teu suau perfum
que ara es converteix en fum
quan cremo les nostres imatges del passat
i sento que he anat mal acompanyat.

Vaig dir que, per amor, no tornaria a fer-me mal,
però he de confessar-li al meu jo del passat
que li he tornat a fallar.


Francesc Teruel

Poema premiat en el Concurs de contes breus i poemes 2022 en la categoria de batxillerat.

La llibertat

 

Com un ocell en gàbia, sempre he viscut atrapada. Atrapada dintre d’un lloc on hi he estat retinguda en contra de la meva voluntat. Des que havia nascut havia sigut víctima d'un caçador que havia volgut mantenir-me tancada, amb desconeixement del que passava fora d'aquell fred i limitat espai. Al néixer ja marcava la diferència: mentre els altres ocells trencaven la closca a poc a poc, jo ja havia aconseguit treure-la completament. Jo era un ocell poc comú, fins i tot les meves ales eren més grans que les de la resta, estava preparada per volar. En ser-ne conscients, em van voler tallar les ales. No ho podia permetre! Jo volia ser lliure, sabia que el meu lloc no era dintre d’aquella gàbia, hi havia un cel immens el qual jo volia explorar i sobrevolar. Allí em trobava limitada a volar entre els barrots, allò era una presó, igual de solitari i depenent. Es menjava quan es deia, es feia lo que els externs deien, com ells deien i quan ells ho decidien. Jo em negava, no tenia sentit. Quan et vaig veure, quan vaig saber que eres a prop meu, ho vaig acabar de comprendre, vas ser la meva llum en aquesta terrible foscor. Havies arribat com una brisa d’aire fresc després de temps amb molta calor. Havies vingut per alliberar-nos, ho volies fer. No només a mi, sinó a qualsevol que es sentís com jo. Tu eres la clau, l’únic que podia ser capaç d’obrir totes les gàbies que representaven el confort d’alguns i la tortura d’uns altres, perquè no hem d'oblidar que el paradís sempre és un infern per algú acostumat a la foscor i que no ha vist mai un bri de brillantor. Volies que fóssim lliures de pensaments, que veiéssim més enllà de la gàbia on ens trobàvem. Tanmateix, els contraris a la teva presència van veure’t com una amenaça, se sentien atacats per un ocell més poderós que ells. Tenia clar que molts d’ells eren depredadors disfressats d’ocells, els quals volien que la resta estigués tancada sense assabentar-se que no tot el que hi havia dintre d’allí era cert, moltes d'aquelles coses eren fictícies o simplement imatges irreals que ens presentaven com a verídiques quan no ho eren. Ells tenien el control de tot el conjunt de gàbies, i al que volgués escapar el prenien per boig. Ja vaig aconseguir-ho, finalment. Vaig aconseguir sortir d’aquell lloc i ho vaig fer volant el més alt que vaig poder sense pensar-ho dues vegades. No m'importaven les pedrades que pogués rebre. Tot va ser gràcies a tu, tu vas obrir la meua gàbia i vas fer-me lliure. Per fi era jo. 

 

Arantxa Sayas 

Conte premiat en el Concurs de contes breus i poemes 2022 en la categoria de batxillerat.

Premis del XII Concurs de microrelats de terror 2021

El jurat del XII Concurs de microrelats de terror 2021, format pels responsables de la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig, amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres, ha acordat donar els premis següents:

Categoria primària

Relats en català

«Deleted», d’Oriol Bertomeu

Escola Sant Miquel, Deltebre

«El malson després del confinament», d’Óscar Celma Targa

Escola Sant Roc, Paüls

«El cas sense resoldre», de Jesús Serrano

Escola Consol Ferré, Amposta

Premi especial cicle mitjà

«Els playmòbils terrorífics», d’Arnau Bellido Curto

Escola Xerta, Xerta

Relats en castellà

«Sueños premonitorios», d’Irene Siotto Balagué

Institut-Escola 3 d’Abril, Móra la Nova

«Mi disfraz», de Yura Achahbar Rubio

Institut-Escola 3 d’Abril, Móra la Nova

«El castillo embrujado», de Guillem Morató Sambartolomé

Escola Cinta Curto, Tortosa

Categoria secundària

Relats en català

«La presó dels morts», d’Edgar Juan Balagué

Institut de Tecnificació, Amposta

«L’ós Mimi», de Vera Checa Miralles

Institut Dertosa, Tortosa

«Aquella noia», d’Elisabet Rueda Botella

Institut Cristòfol Despuig, Tortosa

Premi especial

«13 de Novembre», d’Angélica Berruecos Mejia

Institut de Flix, Flix

Relats en castellà

«Oscuros recuerdos», de Maria Algara Camins

Institut Cristòfol Despuig, Tortosa

«Mi tercer ojo», d’Anouk Galván Royo

Institut Cristòfol Despuig, Tortosa

«El bosque de las almas perdidas», de Mar Pascual Soler

Institut Julio Antonio, Móra d’Ebre

Relats en anglès

«A scary doll comes to my life», de Sargunpreet Kaur

Institut Dertosa, Tortosa

«A night in the subway station», de Jaume Daudén Balagué

Institut Dertosa, Tortosa

«The mystery house», d’Aleix Poy Beguer

Institut Dertosa, Tortosa

Categoria batxillerat i cicles formatius

Relats en català

«Encadenats als missatges», de Neus Hierro Fontanet

Institut Dertosa, Tortosa

«El somni de Sòcrates», d’Adrià Castelló Martí 

Institut Cristòfol Despuig, Tortosa

Relats en castellà

«Expiación», de Júlia Añó Bort

Institut Dertosa, Tortosa

«El juego de la ventana», de Claudia Meseguer Villó

Institut Cristòfol Despuig, Tortosa

Aquí podeu veure el vídeo amb l'anunci del guanyadors del concurs presentat per un grup d'alumnes de segon de batxillerat humanístic-econòmic.

Si voleu llegir els relats premiats, cliqueu a sobre dels títols dels relats o llegiu el llibre sencer a Issuu.

La resta de contes premiats en altres convocatòries està disponible al blog Calaixó de sastre i també en format de llibre electrònic a Issuu.

El juego de la ventana

Solía jugar de pequeña, siempre en las noches del último mes. Las reglas eran sencillas: con la ventana abierta de par en par, imaginaba que una presencia incorpórea me acompañaba. Jugaba por simple aburrimiento, y siempre me iba a dormir sin más, pues nunca logré sentir nada. 

Un 31 de octubre, me acordé del espeluznante juego y decidí jugar una última vez. Abrí la ventana, la brisa recorrió mi piel. Me imaginé a esa criatura sin rostro ni cuerpo delante de mí. Como todas las otras veces, no obtuve resultado. Apagué la luz y me arropé entre mis sábanas, convencida de que nada iba a suceder, pero por una razón ajena a mi entendimiento, no podía conciliar el sueño.

Fue entonces que empezó la pesadilla. Toc, toc, toc..., alguien estaba dando golpes al cristal. Al principio eran leves, como si la criatura verificara que yo estaba despierta. Incrementaron cuando yo intentaba hacerme la dormida. No podía ignorarlo, taladraban mis oídos al punto que sentía que mi ventana se iba a romper. Sentía el viento huracanado de fuera, la rabia de esa criatura intentando perforar mi alma, rencorosa por haber perturbado su descanso eterno. No miré, no me atreví.

Sin embargo, ya no puedo mirar la luna en paz. Cuando abro la ventana, siento que me observa, y que me maldice. Y llegará el día que no mantendrá las distancias.



Claudia Meseguer

Institut Cristòfol Despuig, Tortosa


*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicle formatius en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

Expiación

Había ojos por todos lados. Ojos negros, tanto de iris como de pupila. Habían aparecido por las paredes, por el techo y por el suelo y me miraban. Asustado, me levanté de la cama y abrí la luz de la habitación. Todos los ojos se cerraron por el repentino resplandecer y quedaron camuflados, como si nunca hubiesen existido. Yo temblaba. Quería salir corriendo e ir a pedir ayuda a mi mamá, pero mis piernas no respondían. Quería gritar, pero mi voz no salía. 

Cuando recuperé la movilidad me dirigí hacia la puerta, pero Mía se interpuso en mi camino.

—No lo hagas— me dijo.

—¿Por qué?— pregunté desesperado.

Pero en lugar de responderme, Mía apagó la luz. La habitación no quedó completamente a oscuras, pues entraba una tenue luz por la ventana abierta.

—¡Mía! ¿Pero qué haces? ¡Abre la luz!— grité entre el pánico.

Ante el ruido y el movimiento, Maya, la pequeña perrita que dormía a mis pies, se levantó de la cama y se dirigió hacia mí. Los ojos, otra vez abiertos, otra vez atormentando, la tenían en su punto de mira. Apareció, entonces, una gran boca en el suelo, que alargó la lengua como un látigo hasta atrapar la perrita que agonizaba y la devoró sin piedad, provocando, entre mordisco y mordisco, un ruido extremadamente desagradable que perforaba mi cráneo y se metía de lleno en mi cerebro. Los dientes resplandecían como cuchillas bajo la tenue luz, cubiertos de sangre y pelo, esperando a su próxima presa. Que sabía, sin duda, que iba a ser yo.

—¡Déjame salir, Mía! ¡Por favor, déjame salir!— le supliqué—¡Siento mucho aquello! ¡De verdad que lo siento mucho! ¡Por favor, tienes que ayudarme!

Y como más gritaba más lloraba. Aunque desde un principio sabía que Mía no iba a ayudarme. Y tenía todo el derecho a no hacerlo.

La chica me abrazó.

—No te preocupes, Liam—me susurró— Te perdono.

Y con esas palabras cesaron mis llantos. Al fin, al fin Mía me perdonaba. Por primera vez en mucho tiempo me sentí ligero. Y tan, tan feliz... Lo siguiente, fue todo negro. El aliento del monstruo de los ojos me envolvió. Y sus dientes, como una guadaña, me llevaron al infierno.

En medio de todo ese negro, recordé. Me vino a la mente esos veranos de mi infancia, cuando jugaba con Mía todo el día, sin importarme nada más. Ella llevaba ese vestido blanco, el que tenía topitos rojos y un lazo en la cintura. Era su favorito. Íbamos camino hacia nuestro escondite secreto, caminando por el lado de esa carretera del final del pueblo que nuestros padres nos habían dicho que no podíamos cruzar. Y hablando y riendo, yo miraba los coches pasar a toda velocidad por nuestro lado, y me preguntaba ¿qué pasaría?, ¿qué ruido haría?, ¿cómo me sentiría? La curiosidad continuaba creciendo y creciendo en mi interior hasta que, antes de darme cuenta, empujé a Mía hacia la carretera y el camión no fue a tiempo de frenar. Desde ese día, Mía me seguía a todos lados y me miraba, culpándome por lo sucedido. Y, finalmente, ahora que los ojos, que la culpa, se ha llevado también mi vida, por fin podré descansar a su lado, como tanto, tanto había deseado.



Júlia Añó Brot

Institut Dertosa, Tortosa


*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicle formatius en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

El somni de Sòcrates

Sols existeix un bé: el coneixement. 

Sols hi ha un mal: la ignorància.

SÒCRATES

Trista era la realitat que el bon mestre, jutjat i condemnat a mort, havia de viure. Estava mirant el sostre, un sostre fet amb pedra i uns troncs corcats, i pensava que en qualsevol moment li podria caure el sostre al damunt i així lliurar-se de la cicuta, sí, la cicuta, aquella verinosa planta, la qual firmaria el seu últim alè.

Però va passar una cosa que el bon mestre atenès no esperava: la visita del seu bon alumne Aristó, o Plató per als amics. Aquest plorava, tenia la cara roja i es podia veure clarament com un raig de llum, filtrat per un forat del sostre, li il·luminava el rostre i, així, aquell recorregut fet per les llàgrimes brillava més.

Plató anava acompanyat d’un home corpulent. Aquest portava un manoll de claus, va obrir la porta i Plató, assecant-se les llàgrimes, es va asseure al costat del seu mestre. Llavors Plató va dir:

—Diuen que t’han condemnat a la cicuta.

—Sí, car amic.

La mirada de Plató es va perdre en un riu de llàgrimes i llavors és quan Sòcrates va abraçar el seu alumne. Per distreure’l, Sòcrates va dir:

—Plató, saps què? Aquesta nit he tingut un somni. Somiava que estava caminant per l’acròpolis i, sí, caminant, una cosa que fa uns dies que no puc fer, quan de sobte apareixen persones, apareixen de tots llocs, fins i tot, si no recordo malament, algunes es tiraven de dalt del Partenó i queien al terra i es partien per la meitat.

—On vols arribar, mestre?

—Deixa’m continuar. Algunes es tiraven de dalt a baix del Partenó i jo, espantat mirava per on podia sortir d’aquell horror, i va ser mirant quan vaig veure una cosa: aquestes persones no tenien ulls, eren cegues. I jo intentava fugir, no podia, m’atrapaven... Quan ja tenia aquelles bèsties damunt, va ser quan em vaig dir a mi mateix: “Ara despertaré”, però no va ser així. Va ser en aquell moment quan vaig sentir com m’agarraven dels braços. El pitjor era el seu tacte, estaven freds, era com si esquelets amb pell m’agafessin, però, no sé per què, sabia que la seva pell no era seva sinó que era pell d’altres persones com jo, les quals havien sigut mortes pels monstres que ara em portaven davant d’un tribunal.

—Un tribunal com el que t’ha jutjat.

—Sí, però en aquest tribunal hi havia molta més gent. Em van posar al mig de la tribuna i allí vaig sentir l’autèntic terror. Segurament, car amic, i no exagero, hi podien haver més de mil éssers mirant-me i aquests no tenien ulls. Tots estaven plantats com si fossin maniquís vestits amb pell, pell humana, però que realment l’únic que volien era alimentar-se amb la meva mort. Llavors va ser quan una dona, sí, una dona (en aquell moment no poden exercir càrrecs polítics) va començar a cridar: “Arranqueu-li la pell!”

L’últim que recordo són els éssers obligant-me a beure l’horrorós suc d’herba verinosa (la cicuta). I aquesta no era per matar-me, sinó per a adormir-me i després arrancar-me la pell...

Estic segur, car amic, que aquest somni és el que he viscut aquests dies; gent cega, incapaç de veure la innocència d’un pobre home el qual després serà executat pel desig d’alguns monstres anomenats polítics i així arrancar-me la pell, com ho fan als animals caçats, quedar-se la meva pell, enterrant-me i així posant-se la medalla d’haver-se tret al pesat filòsof de sobre.

Aquí va acabar la conversació amb Plató.



Adrià Castelló Martí

Institut Cristòfol Despuig, Tortosa



*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicle formatius en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

Encadenats als missatges

Estem al segle XXI, la tecnologia conviu amb nosaltres, sense ella molta gent no sabria què fer. Però, què passa si ella és la culpable d’alguns misteris? 

Ens situem en una petita ciutat anomenada Tortosa, la capital de la comarca del Baix Ebre, i en unes dates de finals del mes d’octubre. Una ciutat molt tranquil·la i bonica on mai passa res interessant, però ara s’estan preparant dues festes: la Castanyada i el Halloween.

Destaquem la Carolina, una nena de setze anys que estudia primer de batxillerat científic a l’Institut Dertosa. Viu a Ferreries. És una nena molt sociable, divertida, amable, i alhora molt estudiosa i responsable, també li agrada molt la gresca i amb la seva colla d’amics, sempre que poden, se’n van de festa.

Avui dia 28 d’octubre, un dia normal, com qualsevol altre, la Carolina es desperta a les set del matí i rep un WhatsApp del seu amic Pep i veu que és una d’aquelles cadenes de textos de Whats, però res important, i la reacció d’ella, igual que de molta gent, és passar del tema olímpicament i se’n va endormiscada cap a l’institut com cada dia.

Passa el matí, una classe darrere de l’altra i arriba l’hora d’anar-se’n cap a casa. Tots els seus companys, pel camí de tornada a casa, comenten la mala sort que estan tenint: una caiguda greu per les escales, tres exàmens sorpresa, algú que perd les claus i altres coses desagradables...

Al dia següent la Carolina i els seus companys tornen a rebre un text encadenat del seu amic Pep i tornen a ignorar-lo. A la nit, la Carolina sent sorolls estranys, s’aixeca del llit, va cap al menjador i sent que el soroll prové de l’estany de les seves tortugues, s’apropa i les veu totes mortes, sense cap raó.

Quan es fa de dia i arriba a l’institut, entre ells comenten que totes les seves mascotes durant la nit han mort sense sentit. Aquí ja la Carolina i els seus companys sospiten que alguna cosa estranya està passant.

L’endemà torna a passar el mateix, i així dia rere dia, però cada vegada més perillós: algun familiar mort, algú amagat al teu armari, algun company ferit... Coses horribles estaven succeint.

Finalment tots van deduir per què passaven aquestes coses: per no reenviar els missatges encadenats deWhatsApp que els passava el Pep, era com una maledicció. Llavors van dir-li que en deixés de passar perquè allò no anava de broma, que tot era real i estaven patint molt, però Pep els va dir que no podia, que ho havia de fer, perquè es veu que tot l’institut hi estava implicat, tothom estava en la mateixa situació. NINGÚ SABIA QUI HO COMENÇAVA, llavors ningú ho podia parar.

Cada dia tots els alumnes de l’institut havien d’estar passant i reenviant aquests missatges per por a patir les conseqüències, fins que un dia van rebre el MISSATGE DEFINITIU i la gent va començar a desaparèixer.

La Carolina, un dia “normal” tornant cap a casa pujava per l’ascensor quan de cop i volta es va aturar, es va apagar la llum i quan es va tornar a encendre la Carolina ja no estava. Va desaparèixer sense deixar cap pista.



Neus Hierro Fontanet

Institut Dertosa, Tortosa


*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicle formatius en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

The mystery house

Once I was told a horror story I would like to tell you. There was a group of friends who were in a forest, when they heard a strange noise that came from an abandoned house. It was late, but they wanted to know what happened.

At half past twelve they entered the house. It was all right but when they took a few steps, the door closed very loudly and they couldn’t open it any more. They were scared and confused. The group of friends saw a book on the floor and a body of a child on the wall. One of the girls in the group took the book and disappeared just in one second. Just when they saw what had happened, they wanted to shout loud but they were paralised.

When the friends started talking about that horrible event, the body of the teleported girl appeared in front of them. One of them broke a window, and all the friends went out through the window and left the body there.

A week later the friends wanted to know what had happened to their friend’s body. They entered the house again. They went straight to the living room, because the body was supposed to be there. To their surprise, they didn’t find the body, but a note instead that stated: “if you want to live you need to find the mystery book and say the words that are inside, but be careful with the traps that are in the house.”

They were scared, and they turned round at the same moment and they started to run to the door. Things are not so easy, I am afraid. When one of them opened the door, it was like an infinite loop. When they realized that they couldn’t escape, the group of friends started to look for the book with caution. Three hours later, when they found the book, they said the magic words and they appeared outside, in front of the house. It was amazing, they were like ten years old, they had traveled to the future. When they were running in order not to see the house any longer, a murderer with a large knife killed them and put their bodies in the wall too. Needless to say, next to the body of the child wath there.

Another group of friends who were near the house heard weird noises and wanted to know what was happening.

The story repeats itself!



Aleix Poy Beguer

Institut Dertosa, Tortosa


*Conte premiat en la categoria de secundària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

A night in the subway station

One Sunday night I was at the subway in Barcelona. I was there because I had gone to watch a scary movie at the cinema, which had been so good. It was very scary but I liked it. I was alone at the subway station. Nobody was around there, the train didn’t arrive so I decided to watch videos on my mobile phone. I didn’t walk back home because I was so far away.

About half an hour later, suddenly a creepy old man arrived at the station. He was dressed in thick layers of clothing and he was coming near me.

He sat on the bench next to me and then asked: “When is the next train coming?” I stopped watching the video and said: “I don’t know, I’ve been waiting for a while”. He didn’t answer me. Then he started to make strange things with his hands and his feet. I was a little frightened. A few minutes later I heard something crawling. It was him, he was coming near me, when he was so near I stood up and he was also standing. He wanted to throw himself at me, but I was in time to run away.

I was far from the station and I didn’t see him following me.

Because of that, I decided not to go to another station but to take a taxi home. I saw one and I stopped it. I went in the car and I gave the driver the instructions.

While I was in the taxi I kept watching videos, and after a while I looked out of the window and saw that we were on a dead end street and I asked “Where are we?” the driver didn’t answer. I looked in the rearview mirror and saw that he was the same man I had met at the subway station.

I tried to get out of the car but the doors were locked. At the time I didn’t know what could happen.

To be continued...



Jaume Daudén Balagué

Institut Dertosa, Tortosa

*Conte premiat en la categoria de secundària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

A scary doll comes to my life

When my mother and I were going to buy some things related to Halloween, we found a doll sitting on the bench. We thought that someone might have left it by mistake and would take it when he or she remembered about it. We went on our walk, but when we were returning home, we found the same doll on the same bench. She was very cute with big blue eyes, and very charming. I really wanted to take her with me, but my mother didn’t let me do so. Eventually she agreed, and we took that beautiful doll with us.

We put the carved pumpkins at the house entrance and hung some fake bats and witches on the door. Actually, we were holding a Halloween party that night, everyone was enjoying, dancing and singing. I showed that doll to everyone, and one of my friends named her “Daisy”. I was very keen on that name, and it also suited the doll’s features. That night we played a lot of games, then everyone went to their houses. My family was very tired and everyone went to their rooms to sleep.

I went to sleep after half an hour. Suddenly I could hear some voices. I woke up and saw Daisy running and causing incidents in the house. When I was walking towards her, she attacked me and I went to my parent’s room, but nobody was there. The doll was following me. I was very scared. I went upstairs and closed the door, but she broke it. When she was coming towards me, I stabbed the knife in her stomach and threw her far away from my house. When I went down to my parent’s room, they were still sleeping. I was very shocked, and my whole body was shaking. For a few days I couldn’t sleep well and I couldn’t forget that incident, but luckily, in the end, this event slipped from my mind.

After one year...

Again Halloween came and someone rang our bell, when I opened the door, I found the same doll “Daisy”...


Sargunpreet Kaur

Institut Dertosa, Tortosa


*Conte premiat en la categoria de secundària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

El bosque de las almas perdidas

El bosque de las almas perdidas relata la leyenda del bosque donde las sombras juegan con el alma de los niños perdidos y los árboles se convierten en sombras fugaces que atormentan a cualquier niño inocente que pasa cerca. 

Hacía tiempo que ya no tenían un alma con la que jugar y esta vez querían un alma especial.

Madison y Hannah eran dos niñas gemelas que vivían en un pequeño pueblo, pero desde luego nadie diría que eran gemelas por su carácter o aspecto físico.

Madison era una niña de cabello castaño claro con unos mechones rubios, ojos de color verde como las hojas de los árboles cuando florecen y piel de color moreno. Era una niña muy sociable.

En cambio Hannah era una niña con un cabello tan negro como la noche más oscura, ojos azules y piel blanca como la nieve. Era muy callada.

Como la mayoría de los días fueron a jugar a la pradera cerca del molino del pueblo con las demás niñas. Estaban jugando con la pelota cuando de pronto la pelota salió disparada hacia el bosque. Era el turno de Madison de ir a recoger la pelota. Se adentró en el bosque y comenzó a oír la risa de unos niños. Madison corrió al lugar donde se escuchaban las carcajadas y cuando estaba a un par de metros se dejaron de escuchar; en su lugar encontró un parque lleno de toboganes, columpios, ruletas y balancines. Se quedó impresionada. Se quería quedar allí pero escuchó la voz de su hermana y la del resto de los niños preguntándole si había encontrado la pelota. Madison se apresuró a buscar la pelota y la encontró en un árbol cerca de la pedrera donde se encontraba el resto. Pensó en compartir su descubrimiento con sus amigos, pero luego pensó que quería ese parque para ella y su hermana.

Cuando llegaron a casa Madison le contó a Hannah lo que había visto y dijo de ir después de comer al bosque al día siguiente. Hannah dijo que era peligroso porque en el bosque muchos años atrás desaparecieron tres niños y también varios ganados. Pero Madison la consiguió convencer y así quedaron.

Al día siguiente, sobre las cinco de la tarde, emprendieron el camino. Comenzaron a adentrarse en el bosque pero no encontraron nada. Hannah pensó: “Creo que mi hermana ha perdido la razón”. Después se dió cuenta que había perdido la pulsera que le regaló su difunta abuela, avisó a Madison que tenía que buscarla y quedaron que Madisson la esperaría buscando el parque o en la entrada del bosque y ella buscaría la pulsera y más tarde iría.

Hannah buscó por bastantes sitios pero entonces una abrumadora niebla bajó y le impidió la visión. Entonces la niebla desapareció y en su lugar encontró un parque lleno de niños jugando. Hannah encantada se quedó a jugar pensando que su hermana ya encontraría el parque. Pero algo raro había en esos niños, nunca los había visto y llevaban vestimenta antigua. Poco a poco Hannah comenzó a perder la memoria por los encantos de las sombras y empezó a volverse un poco loca.

Madison sospechaba que algo raro sucedía porque su hermana no aparecía y fue a buscarla. Un destello pasó rápidamente por su lado y Madison lo persiguió. Entonces encontró el parque donde estaba su hermana y alegremente fue a abrazarla, pero rápidamente se dió cuenta que su hermana no la reconocía ni siquiera le hacía caso.

Salió apresuradamente para pedir ayuda pero no podía salir. Entonces las sombras aparecieron y le explicaron a Madison que, en su nuevo juego entraban ella y su hermana y que su condena sería convivir con su hermana la cual no le reconocía para el resto de los tiempos.

El pueblo después de descubrir que las niñas se perdieron cerca del bosque, donde no fueron nunca más vistas, decidieron poner un muro para que nadie pasara. Ahora han pasado muchos años desde este suceso y el muro se ha caído a pedazos y nadie se acuerda de este suceso, pero os recuerdo que el bosque sigue en acción y puede ser que tu seas el siguiente en correr la misma suerte que Madison.


Mar Pascual Soler

Institut Julio Antonio, Móra d'Ebre


*Conte premiat en la categoria de secundària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

Mi tercer ojo

Era un día normal y estaba con unos amigos de mi escuela, cuando el aburrimiento empezó a invadir la sala y pensamos que era una buena idea jugar a verdad o reto. ¿Yo? Yo soy una adolescente de 16 años, Akane Shiba. Era una estudiante de intercambio que se sentía presionada por un estereotipo de vida perfecta. 

Todo estaba normal, unos retos cualquiera, hasta que me eligieron a mí. Me dijeron que mi reto era abrir un tercer ojo y comprobar si era verdadero. No solía creer en este tipo de cosas, así que alegremente accedí y acepté el reto. Así fue cuando leímos cómo abrirlo e hicimos el procedimiento. Aunque yo, extrañada, sentí un fuerte dolor de cabeza, lo ignoré y seguí. Todo fue normal hasta el día siguiente. Me levanté de mi cama, me miré al espejo y vi una niña reflejada. Miles de pensamientos invadieron mi cabeza llena de dudas. Yo, aun con el miedo y la intimidación puesta en mí, la ignoré y me fui a la cocina, quería buscar información. Al cabo de un rato, escuché unas pisadas. En ese momento mis padres no estaban, así que lo siguiente que pensé fue con esa niña. Al momento de recordarla encendí mi música. Aunque ahora no la veo, siento su presencia, sé que me está observando desde el marco de la puerta.

Al día siguiente mi madre me preguntó el porqué estoy de este modo ‘‘¿Así cómo?’’ respondí con mucho enojo. Ella nota mi malestar, lo que ella no sabía es que justo en ese instante no estábamos solas, estaba esa niña ahí, abrazando una de sus piernas mientras tenía una sonrisa a cada extremo de su cara.

Ella me ve comiendo, hablando, durmiendo... Sabe todo de mí, cada detalle de mi vida. Cuando ella se enoja, tira mis cosas al suelo, y algunas veces me levanto con moretones en todo mi cuerpo. ¿Cómo le digo a la gente que logró ver a una niña que está desaparecida desde hace cuatro años?

Cuando la policía terminó de leer mi diario, mi familia y amigos empezaron a llorar. ¿Quién diría que luego de escribir esa carta yo fui la siguiente en desaparecer?


Anouk Galvan Royo

Institut Cristòfol Despuig


*Conte premiat en la categoria de secundària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.