20 de febrer de 2016

Bases del Concurs de contes breus 2016


Un any més l'Institut Cristòfol Despuig convoca el Concurs de contes breus 2016.

Hi pot participar l'alumnat, el professorat i el personal no docent de l'institut i presentar una narració de tema lliure escrita en català, castellà, anglès, francès o alemany fins al dia 10 d'abril de 2016.


Aquest any estrenem un cartell nou, obra de Cristina Zandovas de 3r d'ESO, realitzat gràcies a una activitat coordinada per la professora d'Educació visual i plàstica Rosa Curto.

19 de febrer de 2016

Un diumenge com tots els altres


Avui l’alarma no sona, el mòbil no està tancat però com si ho estigués.

La Marta es desperta com quasi tots els diumenges a les deu aproximàdament i el primer que fa és anar al lavabo, aquell lavabo de parets molt blanques. Després va a la cuina i obri l’armari que hi ha sota de la televisió i mira tots els tipus de donuts que hi ha, però opta pels de xocolata i després es prepara un te. Després d’esmorzar s’ordena l’habitació i es fica davant l’escritori a fer feina de classe.

A l'acabar, se'n va a dinar. La taula està llesta i Andrea asseguda la primera. Després d’aquell bon dinar, la Marta va directe a l’habitació i obri l’armari. S’està mitja hora mirant roba fins que tria uns texans i una camisa blanca. Es fa tard. A les quatre ha quedat amb Marc, el seu nòvio, per a acomiadar-se d’ell, ja que estudia a València. La mare la crida amb un “Va, noia, que el Marc se’n cansarà d’esperar!”. Queden al lloc de sempre. Marc ja està allí. "Bona tarda, noieta, tornes a fer tard", són les primeres paraules del jove.

Dos hores després, Marta torna a casa trista, per no haver pogut estar més temps amb ell. No passa res, el divendres el tornarà a veure. A casa Marta pensa: "Ja ha tornat a passar un dia més".


Alexandra Draghici, 4t ESO

7 de febrer de 2016

L'empresari solidari


Hi havia una vegada un empresari català, molt important, que guanyava tres-cents mil euros a l’any. Vivia a Nova York amb la seua dona i els seus dos fills de deu i dotze anys.

Aquest empresari era important perquè era el director de l’empresa que ell mateix havia creat: una marca de roba que va triomfar arreu del món. Ell dissenyava la roba: pantalons, dessuadores, camises, samarretes… La seua dona era famosa perquè treballava de model a l’empresa del seu marit.

El director de l’empresa va tenir la gran idea de donar a conèixer encara més l’empresa: fer una desfilada de models a Central Park. Aquesta desfilada, deia el director, tenia un secret però ningú sabia quin era. Quan va arribar el dia de la desfilada el director ho tenia tot controlat, els vestits estaven al lloc, les models preparades, i hi havien acudit més de quatre-centes persones. Ell estava molt nerviós.

Va començar la desfilada i el director veia que anava tot com la seda, la roba estava meravellant la gent, fins i tot la botiga: havien obert expressament per l’esdeveniment i van haver de tancar perquè es van quedar sense roba.

Quan es va acabar la desfilada, va sortir a parlar. Va dir que estava molt agraït a tothom, i que els diners que havia guanyat durant tota la seva carrera els enviaria als països més pobres del món. I així va ser, aquest empresari va alegrar a tot el món.


Martí Carot Mora, 1r ESO



Per sempre?



Li encanta estar amb ell. Li encanta que l’agafi de la mà com ho està fent ara, que li somrigui, que la besi... L’Aina l’estima molt i sap que ell a ella també. Però el que no sap és que el Víctor està a punt de donar-li una notícia que la destrossarà per dins.

El somriure tan ple d’alegria i amor s’esborra immediatament de la cara de la noia en escoltar el que el seu xicot li acaba de dir. El cor li ha fet un salt i li ha deixat de funcionar, ja no se sent la sang a les venes i els ulls se li han omplert de llàgrimes. De veritat que se’n va a viure als Estats Units i que per això vol tallar amb ella? No s’ho pot creure, no ho assimila, l’únic que es veu capaç de fer és posar-se a plorar desconsoladament. El noi sense poder evitar-ho fa el mateix i l’abraça. Els dos es fonen en una càlida i tendra abraçada de llàgrimes i petons.

Ha arribat el dia de dir adéu, els dos saben que serà massa dur i cap ho vol fer, però no hi ha cap altra opció. L’avió del jove està a punt de sortir, cap dels dos sap com s’han d’acomiadar, així que sense pensar-ho dues vegades, és el noi qui s’abalança sobre ella i li fa un petó, dolç, el petó més intens que els seus llavis han tastat mai i ple de sentiments i emocions.

—T’estimo, com mai he estimat a ningú, i així serà per sempre.— li diu el noi amb llàgrimes als ulls.

—Jo també t’estimo. Em promets que serà per sempre?

—T’ho prometo, per sempre.

El Víctor puja dalt de l’avió, li pesen les cames a cada pas que dóna, ho donaria tot per poder-se quedar allà amb ella, però el seu pare ja ha pres una decisió que no pensa canviar, ja que l’espera assegut dins del vehicle. Tot s’acabarà així? No, no ho pot permetre. L’Aina ha sigut la persona qui li ha ensenyat què és l’amor de debò, per qui donaria la vida tants cops com fes falta, la persona amb qui desitja estar dia i nit.

Deixa la maleta al portaequipatges i, com que no té temps de baixar fins a baix perquè les portes ja s’estan començant a tancar i els motors han arrancat, trau el cap cap per una finestra i crida com mai ho havia fet abans:

—Per sempre?!

La noia ha sentit perfectament aquell crit que tothom ha pogut apreciar. Emocionada i eufòrica, l’Aina deixa anar una rialla plorosa. Davant de l’atenta mirada de la gent de l’aeroport, es deixa portar pels seus sentiments i, abans que l’avió s’enlairi, amb tot l’aire dels seus pulmons posats en dues paraules li contesta cridant:

—Per sempre!


Eulàlia Espuny, 1r ESO