26 d’abril del 2019

Premis del IX Concurs de contes breus 2019


Divendres 26 d'abril, en el transcurs de l'emissió del programa de ràdio especial de Sant Jordi que es va gravar al vestíbul de l'institut es van donar els premis del IX Concurs de contes breus, organitzat aquest anys per la biblioteca amb la col·laboració dels departaments de llengües.














Els alumnes premiats van ser els següents:

Ainhoa Velázquez, de 1r d'ESO, pel conte en català titulat «JO Puc fer-ho».

Max Rodríguez, de 3r d'ESO, pel conte en català titulat «Una extrema connexió».

Mireia Subirats, de 1r de batxillerat, pel conte en català titulat «Somni en un barril».

Toni Moreno, de 1r de batxibac, pel conte en francès titulat «La véritable richesse réside dans nos cœurs».


Enhorabona!





25 d’abril del 2019

JO Puc fer-ho



Una nena que es deia Jana no era acceptada a una escola pública perquè tenia la Síndrome de Down. Cada dia que passava a l’escola els nens se’n burlaven d’ella i tothom la deixava de costat. Ningú volia saber res d’ella i la veien com una nena rara.

La Jana no s’ho passava gens bé, quasi sempre estava sola, ningú jugava en ella i mai ningú l’ajudava a fer els deures. No tenia ni amics ni amigues que la comprenguessin de com era ella.

Un dia, la nena els va dir als seus pares que era infeliç i va demanar-los que la canviessin a un altra escola per tornar a començar de nou, ella sabia que valia molt i lluitant podria arribar allà on vulgues, només necessitava la confiança i la comprensió de la gent que l’envoltava.

Els seus pares van decidir apuntar-la a una escola d’educació especial i la Jana ho va trobar fantàstic. Era el més de març quan la nena va començar anar a la seva nova escola. Al principi, tothom li parlava i ella es sentia valorada però, malauradament això va canviar al cap d’un mes. La Jana tornava a sentir-se sola i rebutjada pels seus companys i companyes de classe, cada dia s’ho passava pitjor. Tornava a estar molt trista.

Va arribar un dia que volia fer saber i explicar a tothom que ella era igual que els altres, l’únic que la diferenciava dels seus companys era el seu físic.

Un dia va decidir escriure un diari en el qual explicava com era la seva vida dia a dia i quins canvis li agradaria fer. El diari el va escriure fins a final de curs i dos dies abans d’acabar les classes, li va demanar a la tutora si podia llegir el diari que ella havia escrit als seus companys i companyes de classe.

Tots i totes la van comprendre i des de llavors va començar a tenir més amics. Durant l’estiu tots junts van fer activitats divertides, jugaven en ella, quedaven per anar al cinema i a la piscina...

Durant aquest mesos la Jana escrivia les seves experiències a internet, el seu diari tenia moltes visualitzacions, inclús a finals d’agost va guanyar el premi a la millor escriptora del seu blog.

Va ser en aquest moment quan els professors i professores de l’escola i tots els seus companyes i companyes es van adonar que la Jana no era una nena rara, estranya i diferent, sinó una bona escriptora i una gran persona amb un gran cor.

Amb el pas del temps la Jana va acabar sent una de les millors escriptores del país i de gran va acabar sent la directora d’un centre d’educació especial.

Ella tenia una frase que la representava molt i volia impartir-la a tothom en els llibres que escrivia:

A LA VIDA HAS DE LLUITAR AMB EL QUE 
T’AGRADA PERQUÈ TOT ÉS POSSIBLE!!!

Sent com sigui una persona, accepta-la i valora-la! 



Ainhoa Velázquez, 1r d'ESO

Premi del IX Concurs de relats breus 2019, en la categoria de 1r d'ESO en català.


Una extrema connexió


Marc era un jove que vivia anticipant-se a les pèrdues. S'havia passat la meitat de la seva infància desitjant que aquest període no acabés, i la resta de la seva vida, enyorant aquells instants de bellesa i llibertat. La seva germana Sara era absolutament diferent, l'únic que li importava era el present i vivia cada instant com si fos l'últim.


Entre Sara i Marc hi havia una extrema connexió; tal és així que quan eren petits solien fins i tot emmalaltir junts. El primer a emmalaltir sempre era Marc i als pocs dies la seva germana apareixia amb els exactes símptomes i era diagnosticada i tractada de la mateixa manera que ell. Sara culpava Marc per emmalaltir i passar-li el seu mal; però, no hi havia dia que gaudís més que aquells que passava tancada al costat del seu germà.



El temps va passar i les circumstàncies van provocar que entre els germans s'obrís un abisme. La mort dels pares va ser un detonant important d'aquella separació ja que a la Sara li va costar molt acceptar-la i cada vegada que es veien es posava a plorar desconsoladament com quan era nena. La germana va decidir que no podien seguir veient-se, perquè tard o d'hora aconseguiria que també ella caigués en aquest pou fosc del que Marc no mostrava indicis de voler sortir. A més, Sara va pensar que si deixava de veure el seu germà evitaria morir de jove, cosa a la qual li tenia moltíssima temor. Estava convençuda que, per la manera de ser de Marc, aviat emmalaltiria d'alguna cosa greu i si ella ho sabia, possiblement desenvoluparia la mateixa malaltia. I si d'alguna cosa estava segura era de no voler morir.



Sara no estava tan equivocada. Marc va emmalaltir greument als trenta anys i va haver de sotmetre's a dos llargs anys de tractament i sofriment, en la més absoluta soledat. En tornar a casa, el mateix dia que li havien donat l'alta, va trobar un missatge al contestador del seu telèfon: la seva germana Sara acabava de morir de la mateixa malaltia que ell havia vençut.


Max Rodríguez, 3r d'ESO

Premi del IX Concurs de relats breus 2019, en la categoria de 3r d'ESO en català.

Somni en un barril



Em vaig despertar a mitjanit. Era horrós, potser, estava vivint el pitjor moment de la meva vida, qui sap.

Havia sigut un dia dur. Em vaig gitar molt tard, no podía dormir amb aquell terrible sorollam; bé, si dormir al damunt de pedres se’n pot dir dormir, perquè les pedres es clavaven entre els ossos. Sentia els crits dels nens de la vila des de lluny.

Havia perdut els meus pares durant la guerra d’Iran. La meva família ja no hi era. Havia perdut els meus germans. No sé ben bé on eren els meus avis, oncles, cosins. No sabia res de ningú, ni tan sols sabia si algú podria estar viu o tots eren morts.

Ja no em quedaven llàgrimes. La por, la son, el cansament, la solitud eren l’única companyia. Tenia fam i fred. Vaig mirar-me els peus, els vaig tocar i em vaig treure les sabates. Per sort encara tenien una mica de sola. Els peus plens de llagues i talls agraïen un massatge. Vaig respirar fort, el cap no podia parar de pensar: «He de fugir d’aquest infern».

Vaig caminar i caminar, amagant-me entre la gent, fent-me invisible, vivint a l’ombra, menjant les sobres i robant fruita. Així vaig passar dos dies, fins que vaig aconseguir colar-me en un vaixell que pel que vaig sentir es dirigia a Itàlia. Vaig estar dos dies més al port, estudiant la millor opció. Molta gent hi volia anar, tots pagaven una gran quantitat de diners per poder pujar-hi; jo no tenia res, però sabia que el futur era allà, el vaixell era el nostre futur.

Tots volíem fugir d’aquell infern, aquí res és possible. Només fam i guerra. Era difícil. No hi ha lloc per tots al vaixell. La gent es posa agressiva, hi ha cops i navallades. Jo només observo, ningú s’adona que sóc a l’ombra. Les bombes se sentien cada vegada més a prop. Els meus timpans estaven a punt d’explotar. Era l’hora. O marxava en aquell mateix instant amb aquell vaixell o el meu cor deixaria de bategar en qüestió de dies.

Sort que era petit i prim. Vaig aconseguir posar-me dintre d’un sac ple de cordes i em van carregar com a material per al vaixell. Aquest va ser el meu pla, no era gaire ingeniós, però el temps s’acabava i no tenia més remei. Els dies que vaig passar-me al cubell de la brossa del vaixell observant vaig veure que aquesta era la millor opció. Molts mariners trafegaven amb les cordes i com que eren grans i pesades, no van notar que jo era dins del sac.

Vam sarpar rumb a la Itàlia somiada i vaig esperar que fos de nit per poder sortir del sac. Tenia tot el vaixell dibuixat mentalment i vaig trobar un altre amagatall. Era a la cabina del capità, una habitació de tres metres quadrats, dins hi havia un armari, allí hi estaria genial, i així ho faig fer.

Vaig passar-me deu dies allà tancat. Només podia sortir quan el capità dormia, i aprofitava per menjar, beure i estirar les cames.

Durant aquells dies només escoltava, dintre l’armari no podia fer gaire cosa més. El capità només parlava i bevia fins quedar-se estabornit, feia tractes i els diners els guardava en una bossa. Parlava amb diferents persones i parlaven de la gent que pagava molts diners com si fossin mercaderies. Tancaven tractes per futurs viatges, tenien molts vaixells. Vaig entendre que allò era un grup de gent que estava molt ben organitzat, pagaven als ports, als treballadors dels ports, a les fronteres, a la policia de molts països, tenien passaports amb diferents nacionalitats, etc.

Aquella nit el capità estava totalment inconscient, la gent estava neguitosa, jo els observava de nit, estaven tots al terra, arreplegats, sense parlar, tots estaven cansats. La pluja no parava, els llamps i trons feien esgarrifar, molts nens cridaven, tenien por. La majoria jo diria que no sabíem nadar. Ara me n’adono que jo tampoc sé nadar, com hem pogut pujar a un vaixell si no sé nadar?

La tormenta és tremenda, tots estem més que xops, ningú de la tripulació diu res, la gent comença a posar-se nerviosa. Més llamps, més trons, jo me’n torno a l’armari, serà el més segur.

Ara ja estic dintre l’armari ,però no puc dormir, només sento com el vaixell es tambaleja i el trons sonen molt prop, el capità dorm, com no es pot despertar?

El trons són cada cop més a prop, això pinta malament, i com si algú m’hagués sentit, un llamp cau sobre el vaixell, i el trenca per la meitat, tothom comença a cridar i la gent córrer buscant alguna cosa on agafar-se, la tormenta encara no ha parat, la meitat de la gent ha caigut a l’aigua, jo corro, no sé on, el cor em puja fins la gola, no sé nadar, la pluja cau amb força, només sento gent que m’empeny, el capità crida tots els ajudants, veig com un llamp li cau als peus, es desequilibra i cau, no pot haver cap ordre, això és salvi’s qui pugui.

El vaixell es va enfonsant i jo penso amb els barrils que hi ha al camarot del capità. Corro a buscar-ne un, sé que d’aquí una estona el vaixell s’enfonsarà, intentaré aguantar-me al barril, és de fusta, crec que servirà. I així és, el vaixell s’enfonsa i ara ha arribat el moment. Sí, de moment el barril m’està aguantant.

Em quedo adormit i em desperto perquè el sol em molesta. Veig que encara estic sobre el barril, veig trossos de fusta i del vaixell escampats per l’aigua, veig que al fons es veu alguna cosa que no és mar, però estic massa cansat, no puc més. Em torno a adormir. Només recordo que un vaixell taronja està al meu costat, sento que parlen, però no sé què diuen, una persona m’agafa en braços, em transporten no sé on, em tapen amb una manta, segueixo dormint. Estic molt cansat.

Em desperto a un hospital, la gent és amable, no entenc res del que diuen, em donen de menjar, de beure, tinc tubs pels braços, estic cansat. Vull dormir més, aquí s’està còmode.

Al cap de quinze dies, ja no tinc son, ara ja em trobo bé. Hi ha una noia que parla el meu idioma, em diu que estic a Catalunya, a Barcelona, que estic a un hospital, jo li dic que em dic Nahir, sóc de l’Iran i que estic sol.

M’expliquen que no tinc cap passaport ni cap acreditació, per tant ,no tinc cap nacionalitat. Estic a Europa i si no tinc papers no hi puc viure, però com que només tinc vuit anys, hauran d’esperar a veure què fan amb mi. Allò no va sonar bé, vaig pensar jo, a casa meva no hi puc tornar.

Aquella mateixa nit un grup de refugiats van fugir cap a França i jo me’n vaig anar amb ells. Vam caminar per camins i senderes per arribar a París i allà vaig estar vaguejant pels carrers, vaig aprendre el llenguatge del carrer, robar era el meu treball, era petit i ràpid. No tenia la nacionalitat francesa ni cap passaport, vivia al marge de la llei. Ja tenia deu anys i vaig arribar a la Itàlia somiada i allà les coses no eren millor. Patia gana i set, vivia al carrer, sense sostre ni cap nacionalitat, cap país volia un nen iraní refugiat que només sabia robar.

Vaig tornar a Barcelona, vaig anar a l’hospital on em van tornar la vida i allà vaig demanar auxili. Vaig estar tres anys vivint en cases d’acollida, cap família em volia acollir. L’Estat em tutelava, ara sí que ja tenia el papers. Al final, la família Capdevila em va portar a casa seva, allà hi eren tots, els pares i els tres germans, tots eren més grans que jo, i la veritat, des del primer moment, vaig pensar que per fi les coses començaven a sortir bé.

El pare era un metge reconegut i la mare era mestra ja jubilada, els germans dos d’ells eren a la universitat i l’Anna estudiava 1r de batxillerat. Era una familia perfecta, molt agradable, sempre em van fer sentir un més.

Sempre em feien moltes preguntes i em van animar a denunciar la màfia que existeix al països on els marginats som una mercaderia per fer-se rics. Arran de les converses amb la família i de les notícies que mirava per la tele, ho vaig veure clar. El pare em va acompanyar a la policia on vaig declarar tot el que jo havia viscut i tot el que sabia, que no era poc, de la màfia que vaig poder viure en directe. A l’acabar la declaració, la policia li va dir al meu pare que no hi havien proves i que segurament no es podria detenir ningú.

Una mica decebuts, el pare em va animar i vam explicar el “nostre” cas a un diari molt popular. Ho vam publicar a les xarxes socials i la notícia va començar a tenir molt de ressò, fins i tot internacional.

Al cap d’un temps tenia diferents ofertes de diferents països que m’oferien la nacionalitat per tal de poder denunciar la màfia i així penjar-se una medalla com a país que s’enfronta a la màfia que trafica amb els immigrants. La policia espanyola, llavors ja va canviar de parer i també volia admetre la denúncia.

La meva família i jo ens fèiem un fart de riure. Quina hipocresia que hi ha al món! Vaig estar tres anys per tenir un passport i una nacionalitat, i ara podia escollir-la. Només perquè així, aquest país i el seu govern, tindrà un reconeixement mundial, denunciant les màfies que trafiquen amb les persones, però no ho fan per les persones, ho fan per l’egoisme de triomfar, d’enriquir-se. Al cap i a la fi no són tan diferents.


Mireia Subirats, 1r de batxillerat

Premi del IX Concurs de relats breus 2019, en la categoria de batxillerat en català.


23 d’abril del 2019

La véritable richesse réside dans nos cœurs



2012. L’homme de cette histoire s’est levé et il a regardé le paysage par la fenêtre. Sa maison était superbe, incroyable et magnifique. Par la fenêtre, il pouvait tout regarder. Il était au centre de Genève et donc, il pouvait voir la Lac Léman parfaitement, la cathédral... Quelques jours, on pouvait faire des belles photos car le ciel était d’un ton incroyable. Le lac très clair et sans beaucoup de personnes. Après, les montagnes au fond étaient très jolies et définies.

La maison était grande, une bonne localisation et aussi des servants pour servir à cet homme. On pouvait dire que seulement la regarder, cela coutait déjà de l’argent. Le lit était recouvert d’or. Incroyable, superbe mais par contre super chère.

Ensuite, un jour de Janvier, il s’est levé sans savoir que ce jour il allait apprendre un message très émotif. Alors, il s’est levé, il a pris quelque chose pour manger et il n’a rien dit à ses servants. Il était, on pouvait dire, méchant et très impoli. Comme il était riche, il disait à ses servants qu’il ne pouvait pas parler avec eux car ils étaient d’une autre catégorie sociale. Le mal de cet homme était tel qu’il ne parlait pas avec sa mère ou son père. Eux, sa mère et son père, avaient des problèmes économiques et cet homme, qu’on peut l’appeler “Richesse”, n’a jamais aidé à ses parents avec ses problèmes...

Incroyable, n’est-ce pas? Cependant, c’est comme ça, cet homme ne parlait à personne, il se croyait supérieur.

Il avait une Audi FR890 et chaque jour il l’utilisait pour aller à son lieu de travail. Genève, la belle cité qui a tous les lieux à côté... Oui, son lieu de travail, directeur d’un magasin international, était très important. Il était de l’autre côté du canal, il devait juste traverser le pont et c’était suffi. Mais, impossible pour lui! Il devait montrer sa voiture parfaite.

Alors, ce jour, quand il est descendu de la maison, il a regardé juste devant la porte de son lieu de travail un homme pauvre qui devait dormir là car il n’avait rien à manger et il n’avait même pas un plafond sur lequel dormir. L’homme pauvre avait un panier pour y mettre l’argent pour l’aider à vivre. On pouvait voir que ce n’était pas un homme alcoolique car il était vraiment nécessité.

“Richesse”, la première fois qu’il l’a vu n’a rien dit. Il l’a regardé très sérieux mais il n’a pas ouvert sa bouche.

Le jour passait et “Richesse” a travaillé dans le magasin. Bon, si on peut appeler ça travailler. Il a passé toute la journée assis et sans ouvrir l’ordinateur. Il a parlé avec les hommes d’affaires mais il n’a fait rien de plus. Par contre, la journée de l’homme pauvre a été difficile à vivre car il faisait froid. Cette journée, l’homme pauvre a seulement acquis 5 francs pendant que l’homme riche a acquis 800 francs en une journée.

Quand l’homme riche est descendu du magasin, il a regardé cet homme pauvre assis et en pleurant. L’homme pauvre a décidé de lui demander s’il pouvait lui donner un franc pour manger et pour survivre.

La réponse de l’homme riche était sans paroles. Il a craché sur le panier de l’homme pauvre. Par contre, “Richesse” a commencé à marcher vers sa voiture. Pendant ce chemin, l’homme pauvre est retourné et a donné le panier remplit de fleurs magnifiques, un panier très joli et nettoyé. “Richesse”, très confus, a demandé: “Pourquoi tu m’as donné ce panier rempli de belles fleurs alors que je t’ai donné ma salive? ”

Et l’homme pauvre lui a dit : “Chaque personne donne ce qu’il a dans le cœur”.


Toni Moreno, 1r de batxibac

Premi del IX Concurs de relats breus 2019, en la categoria de batxillerat en francès.