21 de desembre del 2012

Treballs premiats en el concurs de Fotofilosofia 2012

Divendres 21 de desembre es va fer el lliurament dels premis de la Mostra de Fotofilosofia 2012.


Les obres que han estat guardonades són obra de les alumnes de batxillerat Maria Tofan i Alina Birdan. Aquí en teniu una petita mostra.

¿La vida es como un baile?
Alina Birdan
No ho podré dues vegades...
Maria Tofan

Si voleu veure més fotofilosofies, visiteu el bloc Fotofilosofia de l'Institut Cristòfol Despuig, de Tortosa.


Font: departament de Ciències socials.

20 de desembre del 2012

Premis del III Concurs de microrelats de terror 2012


El jurat del III Concurs de microrelats de terror 2012, format pels responsables de la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig, amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres, ha acordat donar ex aequo els premis següents:

Relats en llengua catalana:

Categoria primària

«Els xiquets contra els fantasmes», d'Oriol Flórez, 4t de primària.
Escola Xerta (Xerta)

«Mòmies??...No hi crec», de Lara Marcoval, 6è de primària.
CEIP Jaume Balmes (Santa Bàrbara)

«En Juli i la casa encantada», d'Anna Galindo, 6è de primària.
Escola Lluís Viñas (Móra d'Ebre)

Categoria secundària

«Sorolls al cementeri», d'Aitor Fandos, ESO.
Institut de Deltebre (Deltebre)

«Carta a un viu», de Míriam Bedós, ESO.
Institut Terra Alta (Gandesa)

«Sereu els pròxims?», de Judit Pastor, 4t d'ESO
Institut Cristòfol Despuig (Tortosa)

Relats en llengua castellana:

«Una muerte dolorosa», de José Luis González, 2n d'ESO
Institut Cristòfol Despuig (Tortosa)

«No mires hacia atrás», de Fàtima Abdelouahab, 2n d'ESO
Institut Cristòfol Despuig (Tortosa)

«La última nota de Sofía», d'Olívia Stoicev, 2n d'ESO
Institut Cristòfol Despuig (Tortosa)

«El pueblo del terror», d'Àlex Checa, 1r d'ESO
Institut Cristòfol Despuig (Tortosa)

Relats en llengua anglesa:

«The damn mirror», de Wendy Cabanes, 1r de batxillerat
Institut Cristòfol Despuig (Tortosa)

«Save my soul», de Damaris Alexandra Dorobantu, 4t d'ESO
Institut Deltebre (Deltebre)

Relats en llengua francesa:

«La visite inattendue», de Chaymae El Ouahi i Nacera Charef, 3r d'ESO
Institut Cristòfol Despuig (Tortosa)


En aquesta tercera edició del Concurs de microrelats de terror la participació ha estat extraordinària, ja que s'hi han presentat un total de 110 relats, de la qual cosa l'organització se sent molt satisfeta.

El jurat també ha valorat molt positivament el fet que, tractant-se d'un concurs obert a tots els centres educatius, hi han participat alumnes de set centres de les quatre comarques de les Terres de l'Ebre: l'Escola Xerta, l'Escola Lluís Viñas, de Móra d’Ebre, i el CEIP Jaume Balmes, de Santa Bàrbara; i els instituts de Deltebre, Sòl-de-Riu, d'Alcanar; Terra Alta, de Gandesa, i com no podia ser d'altra manera, l'Institut Cristòfol Despuig, de Tortosa.

El lliurament dels premis es farà divendres 21 de desembre de 2012 al vestíbul de l’Institut Cristòfol Despuig en el transcurs de la cantada de nadales en català, castellà, anglès, francès, alemany, llatí grec clàssic a càrrec de l'alumnat del centre.

Si voleu llegir els relats premiats, cliqueu a sobre dels títols dels relats o descarregueu-vos el llibre a la Mediateca de l'Institut Cristòfol Despuig.


Els xiquets contra els fantasmes


Hi havia una vegada, fa cent anys, quatre xiquets que es deien Oriol, Hèctor, Joan i Gerard. Un dia els xiquets van anar a una casa molt velleta, que estava tot ple d'aranyes i de teranyines.

Els xiquets quan van entrar van sentir sorolls. Oriol deia que eren fantasmes, però els altres deien que era el vent.

Van investigar la casa i els quatre van veure deu fantasmes. Se'n van anar corrents, però es van perdre. Llavors, l'Oriol va tindre una idea. Allà hi havia una aspiradora i amb ella van anar a caçar els fantasmes i en van caçar nou.

Finalment van capturar l'altre fantasma i van celebrar-ho amb una festa.

Conte contat, el conte s'ha acabat.


Oriol Flórez García


*Conte premiat en el III Concurs de microrelats de terror 2012, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Mòmies...??? No hi crec.


Mai no he vist una mòmia, fins l'altre dia.

Vam anar tota la classe d'excursió a un museu. Uns amics i jo bromejavem i vam dir:
-En aquest sarcòfag no hi ha cap mòmia! -deia un.

-Quina tontada el de les mòmies! -deia un altre.

I així successivament tots.

Al cap d'una estona feiem jocs i nosaltres no ens vam adonar que els altres ja fugien perquè havien de tancar el museu.

Vam anar al servei i com que el museu estava tancat vam sortir tots pitant perquè hi havia una mòmia orinant i una altra mirant com orinava perquè a ella li tocava després.
Quan vam sortir del vàter, vam veure que una mòmia sortia del seu sarcòfag i es dirigia cap a natros. Espantats de por, cridàvem i ens amagàvem, però al lloc que ens amagàvem ens sortia una altra mòmia, i una altra, i una altra...

De la por i els plors ens vam adormir tots. Quan la mòmia va veure que estàvem tots adormits, es va treure el paper de vàter que duia embolicat i se'l va canviar per un de net. Com que va veure que estava a punt d'obrir el museu, es va menjar una hamburguesa ràpidament i es va posar una altra vegada al sarcòfag.

Només ens havia espantat perquè no ens quedéssim més allí, i que no badéssim!


Lara Marcoval López


*Conte premiat en el III Concurs de microrelats de terror 2012, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

En Juli i la casa encantada


Tot va començar, quan en Juli estava jugant a pilota al carrer i... zaass! Se li va penjar la pilota a cal Macarroni, una fosca casa encantada on vivia un vampir i una bruixa. En Juli va trucar al timbre i es va sentir:

-Casa encantada! Puaahahah! –amb una veu tenebrosa.

Mentre estava pendent de la cançoneta, la bruixa Pirla Macarroni va obrir la porta i li va dir:

-Que vols crianxo?

-Se m’ha penjat la pilota al teu jardí-cementiri.

-Doncs no té la donaré! -va dir la Pirla amb cara de dolenta.

En Juli va començar a plorar i, abans que marxés corrent, la bruixa el va enxampar i van entrar ràpid i corrents perquè ningú s'adonés.En Juli es va fixar sobretot en la cuina. Estava plena de rates i teranyines d’aranya. Era fastigós! De cop en Juli va dir:

-A on em portaràs?

-Ja ho veuràs! Hahahahh...

La Pirla i el vampir Pirulo el van portar a la sala d’encanteris. Quan van obrir la porta van sortir vint-i-cinc ratpenats. El xiquet es va esglaiar. El Pirulo el va agafar i el va lligar a la cadira, i el van obligar a veure un got amb sang de vampir. En Juli se’l va veure perquè sinó el Werrie (el gat de la Pirla), l’esgarraparia i el deixaria sense roba. Al cap de cinc minuts en Juli es va quedar adormit i abans que es despertés la Pirla es va posar davant de la cassola de fer encanteris i assenyalant-lo va dir:

Rata, ratet, si no et despertes
et convertiràs en vampiret
i ningú sabrà qui ets!

Al cap d’uns instants es va despertar. Va veure que era un vampir i va preguntar desconcertat:

-Què ha passat?


Anna Galindo


*Conte premiat en el III Concurs de microrelats de terror 2012, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Sorolls al cementeri


Em dic Pere i us contaré una vivència que vaig tenir ja fa uns quants anys, quan vaig començar a treballar com a vigilant de cementeri.

L’antic vigilant em va donar un munt de consells. Mirant-me fixament als ulls em va dir:

-No surtis mai de la caseta i no vagis passejant pel cementiri. Potser que a vegades sentis alguna cosa, però tu no surtis per res, només són sorolls de cementeri. Però procura no adormir-te, perquè la teva feina es vigilar.

-Sorolls de cementeri?” -vaig pensar. Li vaig preguntar què eren aquestos sorolls de cementiri, però em va desviar el tema.

El primer dia de feina vaig arribar al cementeri a punt de fer-se fosc. Allí ja no hi havia ningú. Els enterradors ja havien marxat i vaig tancar les portes.

La caseta era petita. Hi havia una taula i una cadira, res més. Em vaig asseure a la cadira. Per la finestra veia gran part del cementiri: criptes, làpides, panteons, estàtues. Cada vegada que mirava el rellotge, el temps passava molt a poc a poc. Allò era molt avorrit i també m’agafava son, però havia d’aguantar despert.

De tant en tant mirava per la finestra quan, de sobte, vaig sentir un soroll i vaig veure una ombra que es movia entre mig de les làpides. Sense pensar-ho vaig agafar la llanterna i vaig sortir de la caseta. Vaig pegar una volta per les làpides: no hi havia ningú. Però en pegar la volta per tornar a la caseta, hi havia un mort a terra, es va aixecar i es va tirar a sobre la meua cara. Vaig fer un crit i en obrir els ulls resulta que estava a la caseta: m’havia adormit! Allò només va ser un malson, però va ser el més real de tota la meva vida. Cada cop que hi penso encara tinc temor.

Vaig treballar una temporada al cementeri, però mai més em vaig adormir.


Aitor Fandos Martorell


*Conte premiat en el III Concurs de microrelats de terror 2012, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Carta a un viu



Per a a Júlia.

Era la freda nit de Haloween i estava amb la Paula a casa meva mirant una pel·lícula de fantasmes, The house of Ghost, quan de cop i volta es va tancar la tele i totes les llums parpellejaven. Vam fer un crit i de la tele va sortir el fantasma de la pel·lícula. Ens vam espantar tant que d'un bot, com aquell que diu, vam ser a la planta superior. Les portes s'obrien i es tancaven. Quan vam ser a l'interior del meu dormitori, es va obrir la finestra i va entrar un ratpenat amb tota la mandíbula gotejant d'una espessa i al mateix temps líquida sang. Vam intentar sortir per la porta però no s'obria, així doncs, no ens va quedar altra que saltar del segon pis al jardí. Sort que el dia anterior hi vaig posar un matalàs, i no sé per què. Al ser baix es va començar a moure el terra i van sortir morts de tots llocs, animals, persones, cotxes encantats...
Se'ns va obrir un forat negre als nostres peus, el qual ens va xuclar fins un món mort. Era un paisatge tètric i gòtic, amb un aspecte terrorífic: cementiris aquí i allà, tot el cel fosc i tot un paisatge de monstres. Si alguna vegada havia sigut un lloc agradable, havia perdut tota la seva màgia. Vam caminar per una sendera estreta i relliscosa. Caminant, caminant, caminant, vam trobar un casal amb un rètol trencat que posava:

Prohibit el pas a tot monstre antiterrorífic.

Vam decidir entrar-hi, i no va ser la millor idea que vam tenir: era tot un banc de sang replet de vampirs amb l'estomac buit. Vam sortir tan ràpidament com les nostres cames ens van permetre. Els vam esquivar tots per sort i ens vam refugiar en una cova, on hi havia un altre cartell que deia:

Esperits terrorífics que en pau descanseu,
dins la tenebrosa tomba el rancor a la vida guardeu.
Alceu vos, el món exterior conqueriu,
sols un dia, el de HALLOWEEN teniu.

Vam sortir de la cova perquè vam trobar que era la millor solució, però fora ens estava esperant un vampir. Es va tirar al damunt de la Paula i li va xuclar la sang fins a convertir-la en una vampir. Em va relliscar una llàgrima de ràbia, però de pena, per no poder ajudar-la i haver de córrer, però no va servir de res, el vampir em va seguir amb la Paula en braços, la va deixar al terra i per la situació vaig compendre que ara em tocava a mi. No hi havia res a fer, així que em va clavar els ullals mentre pel meu coll regalimava la sang de la mossegada. Acte seguit ja sóc una vampira sense rumb i coneixement que passeja com un ànima en pena pel maleït utramón.

T'he escrit una carta perquè jo vaig poder retenir la conquesta des de baix, però el que vull és que tu l'aturis de dalt. Fes-t'ho com pugis, però voldria tenir el mateix record del meravellós món en el que vivia, i que no canviés pas. Pot ser que no t'arribi la carta, però el dia de HALLOWEEN veuràs a la lluna el missatge, i espero que et vagi bé la missió.

Molt de gust de la que abans era la teva amiga Míriam, i espero que em pugis perdonar per no haver-te informat abans de la meva desaparició.


Miriam Bedós Miralles


*Conte premiat en el III Concurs de microrelats de terror 2012, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Sereu els pròxims?


«No paris de córrer. Et volen fer mal!».

Quines coses més estranyes estic somiant aquests dies! Em vaig llevar, em vaig posar el primer que vaig trobar, uns texans i un jersei negre, i mig adormida vaig anar a rentar-me les dents... Em vaig morir al veure’m al mirall: tenia un gran tall que ocupava gairebé tota la meva cara. Estava sagnant, però no tant com perquè em caigués sang. Com m’havia passat allò?

Vaig baixar corrents cridant a la mare. Quan va veure la cara de por amb que la mirava, em va preguntar què em passava i li vaig dir que si no em veia el gran tall de la cara. En això, ella va començar a riure i a dir-me que estava adormida, que em rentés la cara i que em donés pressa perquè feia tard.

Vaig tornar al lavabo i em vaig tornar a veure el tall. No tenia son, no estava adormida. Què passava? M’estava morint de por, però vaig decidir començar el dia com si res.

Al sortir de casa estava ell, el noi d’ulls més bonics del món, d’un color indefinible entre el verd i el taronja, el seu cos perfecte i el seu somriure que em tenia enamorada. De cop vaig sentir que em cridaven. Era la mare preguntant-me si estava bé i que estava mirant. No ho sé, no sé qui era ell, però era com si el conegués de sempre.

Vaig arribar a l’institut i tots els meus companys van començar a convertir-se en ell, el seu cos es deformava, les seves cares estaven plenes de talls fins que aconseguien convertir-se en aquell preciós noi del que jo estava enamorada sense saber qui era.

De cop van començar a dir amb veu baixa el meu nom, tots a la vegada, i van començar a fer-ho més fort fins que vaig començar a córrer cridant. Què estava passant? Estava dins d’un somni? Tot em va començar a donar voltes, vaig deixar de córrer i vaig caure. Tots se’m van tirar damunt, em mossegaven, em pegaven, estaven menjant-se el meu cos. Va haver un moment que vaig deixar de cridar, ja no sentia el dolor, i llavors em van deixar en terra i tots van tornar a convertir-se en ells mateixos com si res hagués passat.

Vaig començar a buscar gent, a cridar pel passadís i ningú em feia cas, ningú em veia. Era com si jo fos transparent.

Vaig anar-me’n a casa caminant i vaig trobar-me amb el pare i la mare plorant... per la meva mort.

Estic atrapada en aquest món des de fa sis anys sense poder fer res i m’he proposat venjar-me de tots els instituts ja que allí em vaig morir i els estudiants em van matar. Com sabeu que no començaré pel vostre institut?

Ens veiem pronte, no tingueu por de mi.


Judit Pastor Estrada


*Conte premiat en el III Concurs de microrelats de terror 2012, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Una muerte dolorosa


Caí enfermo y al otro día estaba ardiendo en fiebre. Tuve la mala suerte de que era el día de Halloween. Como mis padres estaban de viaje y estaba en casa de mis abuelos, pero ellos estaban en casa de unos amigos, tuve que llamar a mi tía y decirle que viniera a casa porque no me encontraba bien. Se oían unos ruidos muy extraños cuando hablaba con ella, no sé por qué, pero ella tenía un tartamudeo extraño al hablar. Le pregunté si se encontraba bien y les dije que si era mucha molestia venir a cuidarme que se quedara en casa y yo llamaría a mis abuelos para que vinieran urgentemente.

Se tomó su tiempo para contestar y finalmente respondió:

-Tran...qui...lo..., enseguida vo...y para allí...

Yo preocupado y asustado me molesté en obligarla a quedarse en su casa. Pero ella siguió insistiendo hasta que al final se presentó en mi casa.

-¿Se puede pasar?- dijo al otro lado de la puerta de mi habitación.

-Al fin has llegado tía. -dije yo asustado al ver que ella estaba cubierta de un líquido extraño y verde.

Me callé y no le dije nada porque me pensaba que quería hacerme una sorpresa con su nuevo disfraz de Halloween. Me preparó una taza de té y unas galletas de chocolate, me iba tomando la temperatura para ir controlando que no me subiera la fiebre, pero siempre callada sin decir nada como si estuviera prohibido hablar.

Estaba un poco cansado, así que me puse a dormir un rato. Más tarde me desperté a causa de un olor extraño que procedía de la cocina. Me levanté de la cama y fui a ver qué sucedía. De aquel disfraz extraño lleno de viscosidad verde se formó un espíritu y estaba haciendo una especie de ritual con mi tía sujetada a las patas de la mesa como si quisiera sacrificarla. Yo me lancé decidido a salvar a mi tía y ese monstruo cogió una sartén y me dio en toda la cabeza. Ahora solo recuerdo eso.

Mis abuelos me han contado que llegaron a casa y solo estaba yo desplomado en el suelo de la cocina e inconsciente. Yo, por supuesto, lo primero que les pregunté fue que dónde estaba mi tía y ellos me contestaron:

-Lo sentimos mucho, pero tu tía fue encontrada muerta en tu habitación sin cabeza y cubierta de una viscosidad verde.

Destrozado y asustado por la noticia me puse a dormir para que se acabara toda esta pesadilla.


José Luis González Sauque


*Conte premiat en el III Concurs de microrelats de terror 2012, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

No mires hacia atrás


Hace algún tiempo un niño de siete años llamado Antonni, como todos los días, iba de regreso del colegio hacia su casa por el mismo lugar.

Un día un perro negro lastimado de una pata se cruzó por su camino, Antonni, conmovido, fue tras el perro, lo siguió hasta un lugar desolado, y mientras el niño se dio la vuelta para ver dónde estaba, el perro desapareció.

Entonces el niño, perdido, fue en busca de ayuda para poder volver a su casa, pero no encontró más que una pequeña casona. Al ver que anochecía, se metió sin dudarlo, pero al entrar se dice que Antonni gritó y gritó mucho, pero no había nadie.

¿Por qué gritaba, Antonni? Se dice que cuando entró a la casona una sombra lo miró a los ojos con unos ojos amarillos y entonces Antonni se quedó parado del susto y murió.

Al día siguiente la policía junto a su madre lo fueron a buscar y por la información que les dieron llegaron a la casona. Apenas entraron vieron el cuerpo sin vida de Antonni en el suelo, pero lo más extraño fue que al acercarse al cuerpo vieron que los ojos de Antonni estaban de un color amarillo. Los policías, con un poco de miedo, se lo llevaron.

En el momento que iban a salir un policía miró atrás porque creyó que algo lo observaba. Lo que vio fue dos pares de ojos amarillos. ¿Pero de quién eran ese par de ojos adicionales? El policía, lleno de miedo, no dijo nada, pero en el camino enloqueció y se suicidó con su pistola. Nadie supo por qué lo hizo.

Y ahora lo que te voy a decir no es un juego. Cuando te encuentres solo y repites tres veces el nombre de Antonni en voz clara y fuerte sentirás que alguien te mira atrás tuyo. Te aconsejo que no te des la vuelta o podrías quedar marcado de por vida. Yo lo intenté apenas una vez, pero no lo hice directamente, sinó a través de un espejo y lo que vi fue un par de ojos amenazantes de color amarillo que me hipnotizaron por algunos segundos. De no haber sido por mi madre que llamó a la puerta, tal vez jamás hubiera despertado.

Por eso te aconsejo no mirar hacia atrás, porque aunque no lo vi se dice que no solo te aparece un par de ojos, sino dos pares.

Se dice que un par son de Antonni, pero el otro par no se puede saber con exactitud, pero se dice que son los mismos que miró Antonni antes de morir.


Fàtima Abdelouahab


*Conte premiat en el III Concurs de microrelats de terror 2012, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

La última nota de Sofía


Ese edificio me atrajo en el mismo momento que pisé esos caminos principales que conducían únicamente hacia la puerta principal. Enseguida supe que mi búsqueda había acabado. Allí la tenía en frente de mí: vieja, envuelta en ese majestuoso pinar que desprendía un olor tan familiar que casi me dejo llevar.

Oí muchas historias sobre esa casa, donde fueron pasando una serie de crímenes muy sangrientos que dejaron cadáveres por todas partes. La señora Mercedes, la de la inmobiliaria, me dijo que esa casa no la pudieron vender en siglos y que si me decidía comprarla debía de ser una valiente, porque todas las personas que tuvieron la mala suerte de pisar ese territorio estaban malditas para siempre.

Me la compré sin pensármelo dos veces, porque yo era mujer de principios y no me rendía por una simple maldición. Mis visitas al pueblo me parecían eternas y algo incómodas. Todos me miraban con cara de espanto i siempre se guardaban lo que de verdad me querían decir.

Mi vida estaba muy bien hasta que una noche caí rendida en la cama y me desperté a las cuatro de la madrugada, después de que alguien me empezara a susurrar al oído. Cuándo me quise dar cuenta, esa voz asustada pero al mismo tiempo tan fuerte desapareció.

Y de repente sentí en mi cuello una respiración fría y caliente a la vez, la que me lleno las venas de adrenalina y de miedo que por un momento me paralizó.

Salté disparada de la cama y vi en la esquina un hombre alto, hermoso y muy esbelto mirándome a los ojos fijamente, dejándome una cosa clara: el verdadero miedo solo acababa de empezar.

Esa noche no pegué ojo, igual que me paso con las demás noches de las próximas dos semanas.

Después de tres meses viviendo en la casa no tuve más visitas inesperadas hasta que un mediodía preparando la comida me hice un corte sin importancia y al cabo de unos instantes una señora con una vestimenta inusual se me iba acercando cantándome la misma canción:

«Cuando el reloj toque las doce, tu sangre correrá,
cuando el reloj toque las doce, tu sangre correrá...».

Agarró un cuchillo del cajón y empezó a reírse con una risa sicópata. Empezó a seguirme y yo corrí con todas mis fuerzas y lo primero que se me acudió es esconderme en el armario.

Estando allí a salvo, intenté llamar a alguien pensando que lo peor ya había pasado. No tenia cobertura, así que me quedé allí un buen rato hasta que la loca del cuchillo me encontró, me saco y en mi último intento de escapar, sentí como algo atravesaba mi corazón y caí al suelo.

Las agujas del reloj estaban señalando las doce y entonces empezó a caerme la sangre. Así acabo mi historia. Lo que empezó siendo una simple mudanza pasó a ser un crimen. Me quería perder y mi deseo se cumplió, nadie no volvió a saber de mi ni yo sé dónde estoy ahora.

Atentamente,

Sofía


Olívia Stoicev


*Conte premiat en el III Concurs de microrelats de terror 2012, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

El pueblo del terror


Erase una vez una niña llamada Carlota que vivía en un pequeño pueblecito a las afueras, cerca de las montañas. Vivía con sus padres, en una casa vieja y en invierno hacía mucho frío. A veces iba a comprar a la ciudad más próxima, donde no habitaba mucha gente. La ciudad se llamaba Stoneville.

En esa ciudad ocurrían cosas muy extrañas. Cuando llegaba el anochecer, todos los ciudadanos se convertían en zombies y a la mañana siguiente todo seguía igual y nadie se acordaba de nada. (Un hecho un tanto extraño, ¿no crees?).

Una tarde su madre la envió a comprar patatas en la ciudad de Stoneville. Por el camino se entretuvo y empezó a oscurecer. Cuando llegó a la ciudad, oyó unos ruídos extraños y se escondió detrás de una fuente. Le entró sed y bebió agua de la fuente.

Empezaron a venir zombies hacia ella y entonces Carlota, empezó a tirarles agua. Milagrosamente, el agua les devolvía su estado normal y como todos se le acercaban, se iban mojando y se recuperaban.

Nadie se acordaba de lo que había ocurrido , pero Carlota sí que se acordaba de todo lo que sucedió. Y todo volvió a la normalidad y Carlota siguió con su vida.

Y colorín colorado, este microrelato nos ha entretenido un rato.


Alex Checa Llamosí


*Conte premiat en el III Concurs de microrelats de terror 2012, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

The damn mirror



It was a dark night when I heard that noise... At first, I thought it was the wind but then I looked through my bedroom’s window and I saw something strange... I moved closer to see it more clearly and I couldn’t believe it! It was a strange shadow that seemed to have a person’s shape. I was really scared! I felt that ‘’this thing’’ was watching me all the time from the darkness of the night. I decided to phone my parents but I thought it wasn’t a good idea because they were in a concert and nobody would pick up the phone. In conclusion, I decided to phone my best friend but somebody picked up the phone and started to whisper words that I couldn’t understand except two words that I think really understand: bathroom and mirror.

After that, the house alarm rang and I couldn’t believe it! The door was open! Somebody must have opened it forcibly because I had locked it with key. Quickly, I closed the door again and I went to the bathroom to wash my face with cold water when suddenly I saw a painting with blood in the mirror. It said: «I’m watching you». I was horrified when I read that. I didn’t know what was happening that night. Everything was so strange...

Finally, I decided to run upstairs, I locked myself in my bedroom and I tried to sleep.

The next day, I woke up and I breathed with relief thinking that all had been a nightmare, but it wasn’t when I went to the bathroom and I saw another scary painting in the mirror that said: «See you tonight... again!».


Wendy Cabanes


*Conte premiat en el III Concurs de microrelats de terror 2012, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Save my soul



My mother died on October 31st, a year ago. That night, my father, my brother and I discovered my mum was laying on her room’s ground with a stuck knife in her hearth! It was the most horrible thing that I saw in my life. At the end, It was only a suicide. Nobody knew the reason for the suicide but I noticed that the knife was ours.

One afternoon I went to buy some flowers to bring them at the graveyard. There, I found Amy whose brother died at age of five so many times she comes to the graveyard. I was talking with her until late. When she left I went quickly to my mother’s tomb, I put the flowers, I stood up, I looked around, and I saw floating above every tomb a ghost! My mother was also there! I started to run quickly to the gates of the graveyard but they were closed. I didn’t know what to do in that moment. Every ghost had the same knife that my mother used to commit suicide. Suddenly all the ghosts started to say that they want my soul. The ghosts took me and killed me. I waked up with a startled reaction, I was in my bet it was only a dream. My room’s door opened and my brother and my father had strange on knife in their faces! ‘Is it again a dream? What happened?’

So it wasn’t a suicide it was a murder committed by the father and the brother because the father considered that his wife was a witch and she curses all of the members of the family.

That was the last day of Katy’s life. Nobody knows what happened but since then, the house is a haunted house. And there’s a legend that it says that the boy and the father are wicked spirits that appeared in the house as ghosts with a strong glow. Sometimes people can hear the screams of Katy asking for help.

Those events happened in Borley, a small village about 100 kilometres from London, and it is also the village with more ghosts that you can find in England.


Damaris Alexandra Dorobantu


*Conte premiat en el III Concurs de microrelats de terror 2012, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

La visite inattendue


Ting-Tong. La cloche de notre maison a sonné.

J'avais trés peur et j'avais un terrible tremblement dans tous le corps.

Depuis que j'avais 13 ans, la cloche n'avais plus jamais sonné. C'est l'année où mes parents sont morts, l'année où mon pays avait une trés mauvaise situation.

Je suis alleé vers la porte, passant par un trés long couloir noir. J'avais la main sur le poingnée de la porte.

—1,2,... —j'ai commencé a compter— 3... Qui est-ce?

Mais il n'y avait persone. J'ai regardé en haut, je n'ai rien vu, mais quand j'ai regardé en bas j'ai trouvé un petit morceau de feuille trés sale. Je l'ai pris dans ma main et quand je l'ai ouvert, j'ai trouvé des numéros et à côté de chaque numéro il y avait une frase. J'ai commencé par le numéro un: Il faut que tu marches 50 pas, et tournes à droite.

Je suis alleé, j'ai trouvé le numéro 2 qui disait: Il faut que tu passes le numéro 3 et que tu ailles au numéro 4.

Quand j'ai vu le 4 les lettres changeaient toutes seules sans que je touche rien du tout, et j'ai lu ce qui était écrit: Il faut que tu regardes devant, sans regarder derrière.

J'ai vu en haut, qu'il y avait des momies et qu'elles faisaient des grimaces, et que chaque fois elles se multipliaient. J'ai couru... couru jusqu'au parc central de mon village. J'étais très seule et j'avais très peur.

J'ai ouvert la feuille une autre fois, j'ai vu le numéro 5 qui disait:

J'ai començé a pleuré pendant
que j'écoutais les mots que disait un esquelette
et qui avait un gran couteau dans la main.

Le couteau s'aprochait peu à peu de moi. Un peu plus tard j'étais très heureuse parce que j'allais me rencontrer avec ma famille là-haut dans le ciel.


Chaymae El Ouahi i Nacera Charef


*Conte premiat en el III Concurs de microrelats de terror 2012, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

4 d’octubre del 2012

III Concurs de microrelats de terror



S'acosta el dia de la Castanyada i la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig de Tortosa et proposa la lectura de novel·les i contes de terror perquè et vages ambientant.

Per celebrar-ho ha muntat un expositor amb una selecció de llibres perquè no hages buscar-los i ha convocat el III Concurs de microrelats de terror.

Si t'agrada llegir, vine a la biblioteca i endús-te els llibres que vulgues. I si t'agrada explicar històries de temor, anima't i participa en el concurs!

Envia el teu relat a biblioteca@insdespuig.cat i podràs guanyar un obsequi. 

Tens temps fins al 9 de novembre de 2012
No oblides d'anotar el teu nom complet, el curs i el nom l'escola o institut on estudies.

Els relats enviats seran publicats al bloc de la biblioteca Calaixó de sastre

No tingues temor!


Les bases són aquestes:

1. Podrà ser presentat qualsevol relat breu, de temàtica terrorífica.

2. Tots els textos hauran de ser originals i la seua extensió no haurà de sobrepassar una cara de foli.

3. Cada alumne podrà presentar el seu relat en castellà, català, anglès o francès.

4. Els participants faran constar el seu nom complet, la categoria en la qual concursen (primària, secundària o batxillerat) i l'escola o institut on estudien.

5. Els treballs s'han d'enviar per correu electrònic a l'adreça biblioteca@insdespuig.cat abans del dia 9 de novembre de 2012.

6. Els treballs premiats es publicaran al bloc de la biblioteca Calaixó de sastre i a la Mediateca, en format de llibre electrònic. A més també hi haurà un obsequi recordatori.

7. El jurat es reserva el dret a deixar desert el premi si considera que les obres no sobrepassen uns criteris mínims de qualitat.


Participa-hi!

3 d’octubre del 2012

Mostra de fotofilosofia 2012


L’objectiu de la Mostra de fotofilosofia és aplegar “espurnes de pensament” fetes per alumnes de secundària expressades en una fotografia digital acompanyada d’un títol en forma de pregunta vinculada a la filosofia.

Qui som en realitat?
Fotofilosofia de Tània Perales
guanyadora de la Mostra de fotofilosofia 2011.

BASES
1. El termini d’aquesta convocatòria és fins l'1 de novembre de 2012.
2. Cada post correspon a un alumne/a.
1. En el títol s’hi escriu el número del post i la pregunta.
2. Dins el post es puja la fotografia en mida gran i centrada.
3. Al peu d’aquesta al marge dret s’escriu “Feta per+alias/nom”.
4. Convé afegir-hi etiquetes o categories:: natura-cultura, Nietzsche, antropologia, metafísica ...).
3. Els posts han de ser originals. Cal que cada participant disposi del dret d’ús de la fotografia. El format de les fotografies ha de ser JPEG. El pes del fitxer no pot ser superior a 600 kb (Blogger les redueix automàticament).
4. Les fotofilosofies podran ser publicades en altres llocs. Es sotmeten a llicència Creative Commons de reconeixement, ús no comercial i sense modificació.

INSTRUCCIONS
Cal que envieu les vostres fotofilosofies a l'adreça fotofiloebre@gmail.com, i així seran penjades al bloc Fotofilosofia. També podeu enviar un correu electrònic demanant autorització per poder entrar al bloc i així penjar-les vosaltres mateixos.

PREMIS
L'alumne/a guanyador/a rebrà un reconeixement de l'institut, un diploma oficial i podrà participar en l'acte que es farà a la facultat de filosofia de la Universitat de Barcelona en el Dia Mundial de la Filosofia convocat per la UNESCO.

Animeu-vos i participeu-hi!

25 de maig del 2012

Un día muy extraño



Como cada tarde Marta al acabar las clases se fue directamente a la biblioteca de su pueblo. No era una biblioteca muy grande, pero había variedad de libros y la mayoría Marta ya se los leyó.

Para estar más cerca de los libros Marta decidió ayudar a la Señora Jimena con todos los asuntos de la biblioteca: ordenar libros, llevar la lista de los libros prestados, ayudar a elegir libros… Y en agradecimiento la Señora Jimena le pagaba permitiéndole llevarse libros a casa.

Volvemos a nuestra historia, como os contaba Marta estaba loca por los libros. Así que un día, cuando ella estaba sola en la tienda y los clientes no era muchos... De repente oyó un ruido muy raro que venía del sótano. Ella ya sabía que no se le permitía entrar en el sótano así que ignoro el ruido, pero entonces volvió a oírlo esta vez más fuerte. Y ya sabéis lo que hace la curiosidad con la gente. Así que espero a que se fuera el último cliente, cerró la tienda y fue a ver lo que pasaba ahí abajo.

Abrió la puerta y una inmensa oscuridad se escampo por toda la tienda. Ilumino su camino y no podía decirse que no tenía miedo, porque estaba temblando. Después de pasar tanto miedo, resulto que ese ruido era de un libro antiguo que se había caído. ¡De repente la puerta se cerró! Ella desesperada estuvo un buen rato intentando abrirla, pero no había manera. Hacía mucho frío allí abajo y entonces Marta se derrumbó. Cuando sus esperanzas estaban por el suelo y sus ojos llenos de lágrimas, el libro del suelo se abrió por si solo.

Y de dentro del libro empezó a salir humo, entonces se le apareció su abuela que ya hacía 4 años que estaba muerta. Lo que le dijo fue que empezara a leer el libro y puede que así encontrara la forma de salir del sótano y vivir una gran aventura. Marta se lo pensó unos momentos y entonces cogió el libro y se puso a leer. Esa historia cautivo su atención, por eso se concentró tanto en ese libro que todo lo que leía se lo podía imaginar.

Al leerse la mitad del libro el suelo y las paredes empezaron a moverse, las estantería con los demás libros caían al suelo. Todas las letras de su libro se fueron volando y formaron un circulo, entonces la pobre chica se vio envuelta en ese huracán de letras. ¿ Que le paso a Marta? Pues se despertó en medio de la nada, confusa y asustada cogió el libro y empezó a caminar. Sus piernas andaban pero ella no sabía a donde iban. Es como si de pronto conociera ese lugar de toda la vida. Recordó las frases de su abuela, ese libro será tu guía para encontrar respuestas a tus dudas.

Mientras paseaba por ese maravilloso campo de un verde esmeralda, se dio cuenta de que ya no llevaba la misma ropa, sino que su ropa fue reemplazada por un vestido del siglo XIII. Por muy raro que fuera, le resultaba familiar ese vestido. Era un vestido precioso y además le quedaba muy bien. También cambio su peinado, de una cola paso a un recogido de los que solo llevaban las princesas hace siglos. Aun así siguió caminando y de pronto empezó a oír sonidos extraños y a ver imágenes de un castillo como el que vio en el libro. Andaba y andaba hasta que llego a un lago y pensó que era el sitio idóneo para investigar y leer un trocito más de su libro. Mientras leía se dio cuenta de que alguien estaba cantando, intento seguir la música hasta que vio a una chica de su misma edad que se parecía a su abuela.

Ella abrió su libro por la página donde explicaba cómo eran los habitantes que vivían en el palacio que ella vio. Esa chica era la princesa, y por lo que parecía era su tatatatarabuela y por eso le recordaba tanto a su querida abuelita. Entonces pensó un plan para hablar con lady Elizabeth, la princesa. Le cogió la ropa que estaba en la orilla y cuando Elizabeth empezó a gritar, Marta hizo ver que pillo al ladrón que le robo la ropa, así llevándose todo el mérito. Elizabeth estaba muy agradecida así que decidió hacerle un regalo que tenía en el palacio. Y mientras iban al palacio, aprovechaban para hablar y conocerse. Marta escucho la historia de Elizabeth, pero cuando le llegó el turno a ella no sabía que inventarse para que la princesa la creyera.

Cuando las ideas de Marta eran pocas, pensó una idea que tuvo bastante éxito. Mientras hablaban y les quedaban unos 2 km hasta el palacio Marta se desmayó. Elizabeth al no saber qué hacer llamó a los guardias que estaban a las puertas del palacio. Ellos vinieron lo más rápido que pudieron, y uno de los guardias la puso encima del caballo y se fueron al palacio. Al parecer cuando Marta se desmayó estaba tan cansada que se durmió profundamente. Tuvo sueños muy raros y la mayoría eran imágenes que pasaban por delante suyo a gran velocidad. Cuando quiso tocar una de las imágenes, de repente las fotografías se pararon y de detrás se le aparicio su abuela. Aunque era un sueño todo le parecía tan real a la pobre chica, entonces su abuela le dijo que siempre estaría en contacto y que no se preocupara porque a la mujer también le paso algo parecido. También le comento que en el libro encontraría a una persona especial que la ayudaría con los problemas, le dijo que estuviera preparada porque la aventura acababa de empezar.

Sin ninguna intención y sin darse cuenta la chica encontró a su príncipe. Se enamoró del caballero que la llevo en su caballo hasta el castillo. Pero ella quiso conocerle mejor antes de decirle lo que sentía . Marta siempre le observaba y cada vez que lo miraba se enamoraba aún más. Un día de su estancia en aquella época cuando paseaba por lo inmensos jardines del palacio, se encontró con ese increíble caballero. Ella intentó evitarle porque estaba confusa pero él la encontró y empezaron a hablar. Él le contó que sabía quién era ella y que conoció a su abuela.

A los pocos días lady Elizabeth descubrió que tenía la peste negra. Todos estaban en cuarentena, porque nadie no quería tener la misma enfermedad. El rey contrato cientos de médicos pero nadie no tenía la cura para la peste negra. La muchacha estaba cada vez peor, el rey ya no sabía que podía hacer para que su hija estuviera mejor. Marta se sentía muy feliz porque el caballero también sentía algo semejante por ella. Pero también muy triste porque quería ayudar a la princesa pero no sabía como.
Se pasaba la mayoría de días en la biblioteca de libros de enfermedades, pero ningún libro no contenía la cura para la peste. Marta estaba perdida ya no sabía dónde buscar, que hacer como ayudar a esa indefensa muchacha. Entonces recordó que también tenía su libro que hablaba de toda la historia, de hechos, guerras…así que rápidamente busco su libro. Allí encontró todo lo que necesitaba para curar a Elizabeth. Vio una receta que consistía en una mezcla de muchas plantas curativas. Pero el problema era que eran plantas muy difíciles de encontrar. En el libro decían que se cultivaban en los bosques más profundos y que jamás nadie pudo encontrarlos.

Así que con la ayuda del caballero, fueron a buscar esas plantas. Cada planta tenía un guardiana si que después de conseguir la primera flor la adrenalina consumió el cuerpo de marta i las demás plantas eran pan comido de conseguir. Al tener todos los ingredientes a su mando volvieron al palacio. Prepararon la bebida curativa y se la dieron a la princesa. Después de unas horas la muchacha ya estaba del todo curada. Todos le dieron las gracias y prepararon un banquete en su honor, pero en ese momento Marta tenía la necesidad de ir a ese escampado.

Al llegar allí se dio cuenta de que el caballero la siguió dijo que nadie no se daría cuenta de su desaparición porque todos estaban en la celebración. De repente el gran huracán volvió a aparecer y antes de arrepentirse Marta besó al caballero. Y después fue envuelta entre ese diabólico torbellino de aire.

Marta se despertó en el sótano de la biblioteca, y a su lado estaba el caballero (el nieto de la señora Jimena). Dijo que oyó como alguien gritaba del sótano cuando vino a ver a su abuela. Como tenían la misma edad y la jornada De la chica se había acabado Edgar invito a Marta a un batido.

Y FUERON FELICES Y COMIERON PERDICES!!!!


Olívia Stoicev


Aquest conte va rebre el primer premi en el Concurs de contes breus 2012 de l'Institut Cristòfol Despuig en la categoria de 1r d'ESO.


18 de maig del 2012

Les trois petites filles


Il était une fois une maison dans la forêt ou vivait trois petites filles. L'aînée s'appelait Laura, celle du milieu s'appelait Alex, et la troisième s'appelait Marie. Elles étaient orphelines. Un jour, elles ont décidé de chercher des parents. Donc elles sont sorties de leur maison et se sont dirigées au palais du roi, pour le lui demander:

—Monsieur le roi, nous sommes des orphelines, et nous voulons avoir une bonne mère, qui s'occupera bien de nous, qui aime beaucoup jouer avec des petites filles comme nous, et qui fait de bons petits plats, et de même un bon père.

Le roi a répondus:

—Il y en a une mère comme celle que vous souhaitez, mais ça sera très dur de l'avoir. Premièrement, vous devez sortir de la France, puis passer les montagnes qui brûlent, derrière ses montagnes vous trouverez une petite île, c'est là où se trouve la mère souhaitable

Les trois petites filles ont acheté tous ce qui est nécessaire pour le voyage, ensuite, ont pris un taxi qui les a emmenées à l'aéroport, là où elles ont pris l'avion. Quand les trois filles ont pris leurs places, elles ont commencé à construire un petit avion. Celui-ci avait le pouvoir de voler et de communiquer. C'était un avion magique.

Soudain, l'avion est tombé en panne, et les trois petites filles se trouvent dans un paysage étrange. Alors elles se sont adressées au petit avion:

—Où sommes-nous, petit avion?

L'avion a répondit:

—Nous sommes dans le pays des montagnes qui brûlent.

Elles ont décidé de traverser les montagnes brûlantes. Marchaient des heures et des heures avant d'atteindre une grande montagne. Dés qu'elles ont commencé à monter, un dragon les a attaquées. Alors, les trois petites filles ont demandé au petit avion de les aider, celui-là s'est transformé en arme massif qui réduit le dragon en mille morceaux.

Les trois petites filles ont poursuivis leur chemin pour arriver à l'autre côté de la montagne et atteindre la mer. Le petit avion devrait se transformer en bateau qui a embarqué les filles vers l'île.

Au milieu de la mer une baleine les a attaqués, mais elles sont sortis saint et sauve. Alors, elles ont continué leur voyage et elles sont arrivées à la mère souhaitable qui était abandonnée dans cette île toute seule après la mort de sa famille et ses voisins à cause d'une épidémie. Sa fait des années qu'elle n'a rencontré aucun être humain. Donc elle était contente d'être la mère des filles. Alors elles ont vécu une vie pleine de bonheur et de joie.


Ayoub El Ouahi


*Conte premiat en el Concurs de contes breus 2012 en la categoria de 1r d'ESO.

14 de maig del 2012

Noche de Reyes en formato de libro digital

Os presentamos la adaptación de la obra Noche de Reyes (Como queráis),
una comedia en tres actos original de William Shakespeare, adaptada y
dirigida por Toni Vañó, profesor de Lengua castellana y literatura el
curso 2010-2011, en formato de libro digital.

La obra, que formó parte del programa CaixaEscena 2010-2011, de la Obra Social Fundació "La Caixa", fue representada por los alumnos de 3.º ESO del Taller de teatro del Institut de Tortosa y ahora també se puede ver en vídeo. Font: departament de Castellà.

13 de maig del 2012

Quadres de costums d'un nou segle

Us presentem un recull de quadres de costums redactats en català pels alumnes de 4t d'ESO A durant el curs 2011-2012.

Entre els relats hi ha "Una regata de rem olímpic" de Natàlia Arasa, que va rebre el primer premi en el Concurs de relats breus 2012 en la categoria de 4t d'ESO. Bona lectura!

Font: departament de Català.

Una regata de rem olímpic



A una regata de rem sempre està el típic que està molt nerviós i es menja les ungles...

-Estàs tan nerviós que em fas patir -li diu l’entrenador.

-És que estic molt nerviós perquè no sé què passarà a la regata i tinc temor.

-Escolta, el que estàs dient no té sentit. Jo sé que ho faràs millor que bé, ho sé. Confia en el teu entrenador i sobretot confia en tu mateix.

... els que intenten no ajudar, la que sempre es queixa de tot, els que es passen hores estirats al terra, els que miren les regates dels companys, els que han acabat una regata i corren per poder animar els altres del teu equip, les que tenen promeses de guanyar, els que fan apostes sobre la regata, els que juguen a cartes, el típic que, sigui veritat o no, es creu el rei del món, el pessimista que pensa que no farà res i que no guanyarà...

-Estic segura que guanyaré aquesta regata, perquè sé que sóc la millor, que puc guanyar a tothom i sobretot a tu.

-Ja pot ser. Jo és que intento fer-ho el millor possible, però no em surt: sóc massa dolenta per poder guanyar.

-És cert, i sé que tu altres vagades em guanyes, però aquesta vegada és diferent, perquè cada dia sóc molt més bona i tu molt més dolenta.

-Ho sé. Jo vaig de baixada i si alguna vegada he guanyat i he quedat de les tres primeres és simplement sort o és perquè a les altres els ha anat malament, no perquè a mi m’hagi anat bé, i això és tan tràgic...

-Noieeess! Pareu de dir tonteries les dos. Cadascú és com és. Ninguna és més bona que l’altra. Sou vosaltres mateixes qui us poseu límits. Ser bona o no es fa cada dia entrenat dur, i suant cada entrenament com si fos l’últim. Una regata et pot anar malament o molt bé, això ens passa a tothom, però també et pot anar com t’ha d’anar, ni menys ni més -els hi va dir l'entrenador tip de sentir-les parlar de bestieses.

... la que sempre parla amb remers d’altres clubs, el que sempre li cau la bronca de l’entrenador, la parella feliç que no para de besar-se, el que no para mai quiet, la que sempre guanya, el que sempre perd, el despistat que no sap el que ha de fer, el preferit de l’entrenador, les noies que parlen dels altres, els pares dels remers que sempre miren les regates...

-Mira, mira! La nostra filla s’ha posat en primera posició! Anem a veure-la arribar!

-Mama, papa, entrenador! He quedat primera! M’he posat en primer lloc quan faltaven menys de 250 metres.

-Molt bé filla. Estàs feta una campiona!

-Sí! Les he guanyat a totes. Ara ja puc dir que sóc la més bona de totes!

-T’ho mereixes, per tot el dur que has entrenat!

... l’entrenador de la selecció catalana que mira qui pot entrar a la selecció, el que no s’espera guanyar, el que no vol remar en cap bot, els que es senten orgullosos de la seva regata, qui s’endú totes les medalles, els components d’un club que es fan la foto d’equip, els que marxen cap a l’autobús...

-Sortida ràpida, atenció. Va! -diu el jutge, per a donar-nos la sortida.

«Va, Natàlia, que és el començament. Ara el que he de fer es posar-me en primer lloc, perquè les altres ho tinguin molt més difícil. Mira la d’Amposta com li fot canya, i jo aquí darrere. A este pas no quedaré ni penúltima. Va, per favor, cames, ja sabeu què heu de fer. Vaig cinquena o sisena i això no pot ser, així que, feu força! Va ,que ja estic quarta, només em falta avançar a tres persones per a poder quedar primera. Va, una altra, vaig tercera. Uff... Encara queden 1.000 metres i només n’he fet 500. No passa res, el que he de fer és començar a apretar, però les meues cames no poden més, ni els meus braços, ni el meu cos, i sobretot ni el meu cap. Tinc a Banyoles i Amposta per davant meu. L’entrenador em va dir que havia de pensar que sí que podria. El meu entrenador m’està animant: va, Natàlia, va! Els 500 últims! Ara és el moment! Sí, ja he guanyat la de Banyoles. Va, que ara segur que tinc medalla de plata, però jo vull la d’or. Uaauu... La de Amposta, més que una persona, pareix un monstre. Que faci tanta força i sigui tan gran i tingui un any menys i que ens guanyi a totes les de segon any no és normal. 250 metres, ara sí, ara sí! Apreta, ara, apreta!».

Piiiiiiiiiiiiip, piiiiip! -sona el to d’arribada.

«He quedat segona. Tampoc està tan malament, eh? Estic orgullosa. Sé que no ho podria fer millor. El que faré ara és entrenar més. No es pot tindre tot a esta vida».



Natàlia Arasa


*Aquest conte va rebre el primer premi en el Concurs de contes breus 2012 de l'Institut Cristòfol Despuig en la categoria de 4t d'ESO.

6 de maig del 2012

Noche de Reyes, de William Shakespeare

Us presentem el vídeo de la representació de l'obra Noche de Reyes (Como queráis), una comèdia en tres actes original de William Shakespeare, adaptada i dirigida per Toni Vañó, professor de Llengua castellana i literatura durant el curs 2010-2011, que va ser representada pels alumnes de 3r d'ESO del Taller de teatro.

L'obra formava part del programa Caixa Escena, de l'Obra Social Fundació "La Caixa", destinat a fomentar el teatre  i la seua didàctica en els centres educatius.

Preneu seient que s'obre el teló.





Font: departament de Castellà.

10 de març del 2012

Dues alumnes del nostre institut guardonades amb el premi Sambori


Alba Roda i Tània Crespo han guardonades en el premi Sambori per la delegació d'Òmnium a les Terres de l'Ebre, en el qual han participat 900 alumnes de dotze centres educatius de primària i secundària de les quatre comarques ebrenques.


Alba va quedar la primera classificat en la categoria de primer cicle d'ESO i Tània la segona en la categoria de segon cicle d'ESO. Les obres guanyadores ara passen a participar a la fase nacional.


L'acte de lliurament dels premis es va celebrar dissabte dia 3 de març al matí a la seu d'Òmnium, al Centre Cívic de Ferreries, amb l’assistència d’unes 150 persones. Va presidir l'acte l’alcalde de Tortosa, Ferran Bel, acompanyat d’altres membres del consistori, i es va comptar amb la presència de Gisela Muñoz coordinadora nacional del projecte Sambori.

L'acte va comptar amb la participació de l'animador Lo Muniatto i d’una actuació musical a càrrec de l'alumnat de l'Escola de Música Manel Martines i Solà de Jesús. La festa va finalitzar amb una degustació de cócs ebrencs.

És la primera vegada que el Premi Sambori Òmnium, destinat al foment de la narrativa en llengua catalana entre els escolars, s'organitza íntegrament a les Terres de l'Ebre.

Més informació: Òmnium Terres de l'Ebre.


Font: departament de Català.

5 de març del 2012

Fins sempre!



Després de tot el que aquella tarda va passar, he de dir que tenia les coses bastant clares. Primerament, sabia que aquell fet em costaria molt oblidar-lo, però en part em sentia afortunada de saber que seguia viva. Destrossada per dins, però viva. Tot i això, també em cal dir que encara, després de set anys, no he aconseguit superar-ho. És tant però tan fort veure morir amb els teus propis ulls la gent que més t’estimes...

En el moment que aquell gos es va creuar enmig la carretera, hagués fet mil i una coses per treure’l, però no vaig reaccionar a temps: quan me’n vaig adonar, dins d’aquell cotxe només havia sobreviscut jo. L’impacte va ser tan gran que de poc em va anar quedar-m’hi jo també I pensar que en menys d’un minut havia perdut tot allò que més volia: el meu pare, la meva mare i fins i tot el meu germà petit de només vuit mesets, i tot per un gos que es va creuar i el meu pare no va ser a temps a frenar. Anàvem direcció al Pla de l’Estany (Girona), a passar unes magnífiques vacances d’estiu. Érem una família unida, feliç, amb unes ganes de riure i de viure les mil i una coses que ens quedaven per disfrutar.

Aquella tarda, el sol ja s’estava amagant, hi quedava només un cel enrogit que els núvols anaven deixatant. Eren ja més de les vuit de la tarda i el vent bufava moderat.

Acabava d’escoltar una magnífica i apassionada conversa entre els meus pares. Es deien les coses més boniques que mai s’havien dit dos amants, fins i tot es prometien coses que només als seus pensaments eren possibles, parlaven de viatjar a les estrelles i de dormir plegats damunt la lluna. Mentre ells anaven a la seva, jo intentava dissimular fent creure que no sentia res, amb els cascos de la música posats i movent el cap com si anés al ritme, però no estava escoltant res. A la vegada també contemplava la mirada brillant del meu germà. Pareixia que els seus ulls brillessen amb tota la intensitat que els hi quedava per brillar, dins aquells ulls tant petits i lluents podia veure clarament un grapat d’il·lusions que mai serien complides.

En general tot el panorama de dins aquell cotxe pareixia no ser real. Aquell moment era magnífic i una cosa així no podia existir. Pareixia que el destí sabés el que venia seguidament i que per això havia preparat un magnífic comiat.

Ara mateix em sento una mica desorientada ja que no estava acostumada a contar amb tants detalls el meu malson. Quan això va passar, solament tenia dotze anys, i avui en tinc ja dinou i encara ho recordo fil per randa.


Amb aquest text acabava el diari personal de Marta, on durant set anys anava escrivint dia a dia el malson de cada matí al despertar i veure que no havia sigut un somni, sinó que era una realitat, una cosa que la pertorbava cada dia, cada hora, cada minut, cada segon.

El mal que sentia en recordar aquell fet, li accelerava la malaltia amb la que portava lluitant de feia ja cinc anys enrere, un tumor al cap. Els metge deien que va ser degut a tantes depressions que va agafar i al trauma que li va quedar, que la va marcar per sempre.

El dia que justament feia vuit anys que l’accident va passar, Marta va ingressar a l’hospital amb fase terminal i poques hores després, exactament a les vuit del vespre, va morir.

I sí, veritablement com deia Marta al seu diari, pareixia que el destí ho tingués tot preparat, només va caler veure que va morir el mateix dia i a la mateixa hora que feia vuit anys enrere havien mort els seus. I es que «el temps és massa llarg per a aquells que pateixen i massa curt per a aquells que celebren».

Marta sempre havia sigut una de les persones més felices que existeixen abans que passés res, ella era feliç jugant a fer bromes per casa a tots moments amb els seus pares, dos enamorats que haguessen donat la vida un per l’altre, però que es volien a Marta i més tard al seu germà, com cap altre pare ho hagués fet.

Per això no cal estar malament per haver perdut una noia com Marta i tampoc per haver perdut una parella i una preciosa criatura amb tota una vida per davant, ja que el destí principalment els va separar, i avui anys més tard, va decidir tornar-los a unir.

I des de el dia que Marta ja no està, es dedueix que estan una altra vegada tota la família unida ; es diu que cada tarda a les vuit, per la carretera principal del Pla de l’Estany, se senten unes rialles que xisclen alegrement i amb molta força d’aquesta família. Per això es diu que ningú no mort eternament, si sempre hi ha algú que el recorda.


Tània Crespo


*Relat guardonat com a segon classificat en la categoria de segon cicle d'ESO del premi Sambori 2012 atorgat per la delegació d'Òmnium Cultural a les Terres de l'Ebre. L'acte de lliurament dels premis va tenir lloc el dia 3 de març de 2012 a la seu d'Òmnium, al Centre Cívic de Ferreries, presidit per l'alcalde de Tortosa. Vegeu la crònica de l'acte publicada en aquest mateix Calaxió de sastre.


3 de febrer del 2012

Exposició de fotografia Una mirada al 2011 amb Periodisme Juvenil


Dilluns 6 de febrer, a les set de la tarda, s'inaugura l'exposició de fotografia Una mirada al 2011 amb Periodisme Juvenil, de David Benito, alumne de 4t d'ESO de l'Institut Cristòfol Despuig.

L'exposició es podrà veure a partir del dia 6 fins al 29 febrer als passadissos de la Biblioteca Marcel·lí Domingo.

Organitza: Biblioteca Marcel·lí Domingo.

12 de gener del 2012

Concurs de contes breus 2011-2012


L'Institut Cristòfol Despuig convoca per segon any consecutiu el Concurs de contes breus 2011-2012.


Animeu-vos i participeu-hi!



BASES

Tema: lliure.

Extensió: 4 folis màxim, per una sola cara (mida lletra 12 i 1 d’espai d’interlineat).

Llengua: catalana, castellana, anglesa, francesa o alemanya.

Termini de presentació: 26 de març del 2012.

Els/les participants hauran de lliurar els contes en un sobre tancat, a l’exterior del qual haurà de figurar un pseudònim i la categoria de participació.
En un altre sobre caldrà incloure les dades personals del participant i per fora hi constarà el mateix pseudònim que al sobre del conte.

Lloc de lliurament: consergeria de l’Institut Cristòfol Despuig.

Premis: El/la guanyador/a de cada modalitat rebrà 30 euros.

Categories de participació:

1r d’ESO
2n d’ESO
3r d’ESO
4t d’ESO
1r i 2n de Batxillerat
Professorat i personal no docent.


Descarregueu-vos aquí les bases i el cartell.