Premis del Concurs de contes breus i poemes i del Concurs de cal·ligrames

Divendres 22 d'abril, dejuni de Sant Jordi, es van lliurar els premis de dos concursos literaris que organitza la biblioteca de l'institut.

Del Concurs de contes breus i poemes, organitzat per Sant Jordi, es van donar cincs premis a:

Meritxell Mulet Ramos, de 1r d’ESO, pel conte “Canvi d’amics”.

Ester Martin Altadill, de 2n d’ESO, pel conte titulat “La petita assassina”.

Arantxa Sayas, de batxibac, pel conte que porta per títol “La llibertat”.

Francesc Teruel, de 2n de batxillerat humanístic, pel poema titulat “Records”.

Marta Ferrer, alumna en pràctiques d'Educació física, pel poema “Subjectes”.


Del Concurs de cal·ligrames, organitzat pel Dia Mundial de la Poesia, es van donar cincs premis més a:

Àfrica Poch Gironés, de 1r ESO, pel cal·ligrama "Estoy sumergida en el agua..."

Àlex Campillo Curto, de 1r d’ESO, pel cal·ligrama "Sol i amb música...".

Marta Carles Favà, de 2n d’ESO, pel cal·ligrama "Potser és fàcil...".

Marta Insa Alegria, de 3r d’ESO, pel cal·ligrama "Al borde de la muerte...".

Arnau Garcia Llorach, de 4t d’ESO, pel cal·ligrama "En aquesta nit d'hivern...".


L'acte es va emetre en directe al programa de ràdio Especial Sant Jordi que va fer l'alumnat de l'optativa Fem ràdio al vestíbul de l'institut.

De premi es va donar un llibre de lectura, un llibre de redacció, un diploma i un val per a la compra de llibres, material escolar o artístic al comerç local per valor de 30 o 25 euros.

Enhorabona a totes i a tots!

Canvi d’amics

   Una vegada van canviar la meva casa de lloc. Vam tornar a Barcelona després d'estar quatre anys a Madrid i m'havien canviat la casa de quan era una nena, fins al punt que l'única de reconèixer-la va ser Lucy, la meva gosseta, que es va posar a lladrar i remenar la cua del contenta que estava.
 
   I no sé de què s'alegrava, la veritat: al parc d'enfront, on jugava de petitona, havien construït edificis i tots eren iguals. A la botigueta de pipes i dels tebeos de Mortadelo y Filemón havien posat un caixer, i el carrer feia olor de pizza, i això que la pizzeria estava al carrer del costat.
Aquella no era la meva casa i aquell carrer no era el dels meus records...
  
   L'endemà vaig preguntar als meus pares a quina escola aniria, i com seria. Quan els vaig fer la pregunta, els dos van abaixar la mirada i no van dir res.
   —No aniré a l'escola?— vaig preguntar.
   —Veuràs— havia començat el pare—. Te'n recordes de la teva antiga escola?
  El mirava com preguntava si la seva situació l'hagués afectat o li haguera passat alguna cosa estranya.
   —Sí, és clar..., com no te n'aniràs a recordar.
   —Mira...— Va començar de nou, i apareixia entrebancar-se. Jo ja començava a olorar que alguna cosa no anava bé.
   —Sí, la meva escola, el Max Aub... —vaig dir jo per a recordar-li de què estàvem tenint una conversa.
   —Si...— El meu pare tancava al puny de la mà fort, mirant per la finestra i semblava que no sabia dir-ho—. Pos veràs, el teu col·legi ha "desaparegut".
   Durant uns instants no vaig entendre molt bé el que volia dir. Com, desaparegut?... S'ha esfumat? Així com així? L’hauran robat? En aquell moment m'imaginava a una banda de gegants que hi arribaven de nit, agafaven l'escola i la posaven en un sac de patates enorme...
  —Però, com?
  —L'han tancat— va acabar d'explicar la meva mare.
  —Tancat?— No vaig entendre el perquè.
   —És que no hi havia suficients alumnes— va dir el meu pare.
   —Ja no hi han nens?
   —Sí que n'hi han— va acceptar ma mare—, però cada vegada menys, i així s’han d'anar tancant tots...
  En aquell moment hi havia molta tensió i per alleujar-la vaig preguntar:
   —I així, no aniré a l'escola?
   —Que més voldries tu!— va intervenir ma mare, que com sempre és ella la que precisa el que diu el meu pare.
  Després d'una gran estona de xerrada, els meus pares em van dir que la meva escola es va unir a l'institut de Valle Inclán.

   Quan eren les vui de la nit, la mare va posar els plats a taula i seguidament ens va cridar per a rentar-nos les mans i sopar els famosos macarrons amb tomàquet i formatge ratllat de l'àvia. Mmm, tenien tan bona pinta, que era per a xuclar-se els dits, i la Lucy ja estava esperant-nos a veure si li donàvem alguna sobra.
   Amb la panxa plena, me'n vaig anar a l'habitació per fer una bona dormida, però tenia el cap ple de pensaments de com seria el primer dia, si faria nous amics, si els professors em caurien bé... Vaig tancar els llums i vaig caure adormida.

  Em va sonar el despertador, i de seguida em vaig aixecar del llit. Vaig fer una bona menjada.
   —Uff, avui és el primer dia d'escola, amb nous companys, nous professors, noves experiències...—
  Bé, jo ja sé el que és haver de començar a una nova escola: els primers dies són molt incòmodes, però després t’hi vas acostumant i és com si estiguessis allí des dels tres anys, la veritat.                                           
   Abans de sortir de casa li vaig fer una abraçada molt forta a la mare, mentre el pare em posava l'entrepà dins la motxilla, li vaig fer uns quants petons a la Lucy... I ja estava llesta per al meu primer dia d'escola!
   Quan estava de camí, em vaig trobar a una nena que pareixia desorientada.
  —Hola, soc Anna, t’has perdut?
  —Hola— em va dir com si tingués temor de mi.
  —Bé, si em pogueres ajudar, t'ho agrairia molt. Em sento un poc desorientada, i m’he d’afanyar, sinó arribaré tard a l’escola.
  —A quina escola vas?
  —A la Valle Inclán.
  —De debò?— vaig dir sorpresa— Jo també i vaig cap allà. Si vols, hi anem juntes.
   En aquell moment jo estava un poc nerviosa perquè no em solia relacionar amb altra gent, i menys amb desconeguts.
   —D’acord.
  
   Estàvem anant cap a l’escola i hi havia un silenci molt incòmode, les mans em suaven i em tremolava tot el cos, quan de sobte va sonar el timbre de l’escola i vam començar a córrer, el més ràpid que vam poder, per no arribar-hi tard.
   La nena em va mirar i em va dir:
  —És el teu primer dia d’escola?
  —Sí, i el teu?
  —No, jo ja fa uns quants dies que vinc aquí, però encara em costa trobar el camí.
   Jo li vaig somriure i vam entrar les dues a classe. I sí, ella anava a la mateixa classe que jo. Ni sabia com es deia, però m'havia fet la impressió de bona persona, amable i descuidada.
  —Ah!, perdó per no presentar-me. Em dic Lluna.        
  —Encantada, Lluna, jo em dic Anna. Ja t'ho havia dit abans, però t’ho torno a dir per si de cas.
   Les dos vam somriure i encara que soni estrany vaig sentir com si hi tingués un munt de papallones a la panxa, una sensació que mai havia sentit ni expressat.
   Vaig anar directa a buscar una taula on no hi hagués ningú a prop.
M'encanta estar sola i com soc filla única em passo la majoria del temps sola a casa, jugant a la Play amb els llums apagats.
   Va entrar la mestra a la classe a donar la benvinguda a tots. Mentre donava classes, alguna vegada em mirava de reüll, però jo intentava que no s’adones que era nova.
   Les classes van ser molt avorrides, ja que els primers dies sempre ens hem de presentar tots i sols fem jocs i més jocs...
   I  per fi, l’hora del pati, on fas el que et doni la gana.
  Quant estava baixant les escales, em vaig creuar amb Lluna. Ella tenia uns auriculars rojos posats, pareixia que escoltava música, i també portava un quadern, un llapis i una goma.
   Em vaig apropar a ella per a veure què feia, pareixia que no s'havia adonat que jo estava al seu costat, i li vaig posar la mà a l'esquena.
Ella es va girar per a veure qui era i va somriure, jo li vaig tornar el somriure.

   Després de passar tot el dia a l'escola, me’n vaig anar cap a casa. Pensava que em trobaria amb la Lucy, però no hi havia senyals de vida. Els meus pares estaven treballant i no hi havia ningú a casa. Com que estava sola, vaig anar directa a l'habitació i em vaig deixar caure al llit. Estava rendida.
  Vaig estar rumiant un poc sobretot el que havia passat avui. Primer havia conegut la Lluna, després la profe em mirava tota l’estona de reüll, i més tard la trobada al pati amb la Lluna. Ha sigut tot molt mogut i estava morta de son, vaig tancar els ulls i em vaig deixar portar.


Meritxell Mulet Ramos

Conte premiat en el Concurs de contes breus i poemes 2022 en la categoria de 1r ESO.


 

La petita assassina

D'acord, aquesta sóc jo, Eleonor Prints, una adorable i preciosa nena de nou anys amb molt poca innocència. I dic poca per no dir res, i és que als cinc vaig assassinar els meus pares, als set vaig robar un banc molt important en aquesta ciutat i acabats de fer els vuit la família que em va adoptar i maltractar des dels sis va ser arrestada gràcies a la meva declaració. Però no parlem del meu passat, sinó del que estava passant ara mateix, i és que m'estava adoptant una família que fa bona olor! 

Sí, ja sé que direu que és una ximpleria perquè GAIREBÉ tothom fa bona olor, però al meu barri no, tot aquí fa pudor, però per fi em portaran a un lloc millor: Salem, ciutat de Massachusetts. 

 Sí, llar de les bruixes, però no importa, perquè ara estic en un cotxe a dues hores d'arribar a Salem, la meva nova “llar”. Les monges de l’orfenat deien que tenia sort després de tot el que m'ha passat, però no crec que el que jo tinc sigui sort. 

 

Esther Martin Altadill 

Conte premiat en el Concurs de contes breus i poemes 2022 en la categoria de 2n d'ESO.

La llibertat

 

Com un ocell en gàbia, sempre he viscut atrapada. Atrapada dintre d’un lloc on hi he estat retinguda en contra de la meva voluntat. Des que havia nascut havia sigut víctima d'un caçador que havia volgut mantenir-me tancada, amb desconeixement del que passava fora d'aquell fred i limitat espai. Al néixer ja marcava la diferència: mentre els altres ocells trencaven la closca a poc a poc, jo ja havia aconseguit treure-la completament. Jo era un ocell poc comú, fins i tot les meves ales eren més grans que les de la resta, estava preparada per volar. En ser-ne conscients, em van voler tallar les ales. No ho podia permetre! Jo volia ser lliure, sabia que el meu lloc no era dintre d’aquella gàbia, hi havia un cel immens el qual jo volia explorar i sobrevolar. Allí em trobava limitada a volar entre els barrots, allò era una presó, igual de solitari i depenent. Es menjava quan es deia, es feia lo que els externs deien, com ells deien i quan ells ho decidien. Jo em negava, no tenia sentit. Quan et vaig veure, quan vaig saber que eres a prop meu, ho vaig acabar de comprendre, vas ser la meva llum en aquesta terrible foscor. Havies arribat com una brisa d’aire fresc després de temps amb molta calor. Havies vingut per alliberar-nos, ho volies fer. No només a mi, sinó a qualsevol que es sentís com jo. Tu eres la clau, l’únic que podia ser capaç d’obrir totes les gàbies que representaven el confort d’alguns i la tortura d’uns altres, perquè no hem d'oblidar que el paradís sempre és un infern per algú acostumat a la foscor i que no ha vist mai un bri de brillantor. Volies que fóssim lliures de pensaments, que veiéssim més enllà de la gàbia on ens trobàvem. Tanmateix, els contraris a la teva presència van veure’t com una amenaça, se sentien atacats per un ocell més poderós que ells. Tenia clar que molts d’ells eren depredadors disfressats d’ocells, els quals volien que la resta estigués tancada sense assabentar-se que no tot el que hi havia dintre d’allí era cert, moltes d'aquelles coses eren fictícies o simplement imatges irreals que ens presentaven com a verídiques quan no ho eren. Ells tenien el control de tot el conjunt de gàbies, i al que volgués escapar el prenien per boig. Ja vaig aconseguir-ho, finalment. Vaig aconseguir sortir d’aquell lloc i ho vaig fer volant el més alt que vaig poder sense pensar-ho dues vegades. No m'importaven les pedrades que pogués rebre. Tot va ser gràcies a tu, tu vas obrir la meua gàbia i vas fer-me lliure. Per fi era jo. 

 

Arantxa Sayas 

Conte premiat en el Concurs de contes breus i poemes 2022 en la categoria de batxillerat.

Haikús il·lustrats

Aquí teniu els haikús premiats en el Concurs de haikús il·lustrats organitzat en motiu del Dia Mundial de la Poesia 2021 al nostre institut. 

 A 1r ESO es van donar donat dos premis i tres accèssits perquè els treballs s'han fet manualment i la participació ha estat molt alta. 

 

 

 

Helena Parreu, 1r ESO D  

 

 

Amada Nataly Mendoza, 1r ESO D

 

Daniel Juncar, 1r ESO D 

Els arbres són verds Mario Pla, 1r ESO B

 

Quim Panisello, 1r ESO D

A la resta de cursos d'ESO es van donar dos premis en català i dos premis i un accèssit en castellà, on la participació també va ser molt alta. En llengües estrangeres es van donar encara dos premis més: un d'alemany i un d'anglès. 

 Gina Sebastià, 1r BAT HUM

 

 

 Amanda Cutts, 4t ESO B

 

 

Sophia Ferri, 2n BAT HUM

 

Adrià Castelló, 4t ESO B

 

 

Gerard Guerrero, 3r ESO B

 

 

 

Elena Weiss, 3r ESO C

 

 

 Dàmaris Tafalla, 1r BAT HUM

 

Enhorabona a totes i a tots! 

 

 

L'acte de lliuraments dels premis es va fer el Dia del Llibre al vestíbul de l'institut i es va emetre en directe en el programa de ràdio especial de Sant Jordi. 

Els treballs presentats s'han pogut veure aquests dies en el mural i en la projecció audiovisual que s'ha muntat al vestíbul.

 

 

L’últim estiu

 

 

 

 

 

 

 

 

L’escuma de les onades que ferotgement colpeja els meus peus em recorda cada instant el que ha estat aquest intens i últim estiu per mi. Aquest estiu que tant havia anhelat i desitjat, que em permetria acomiadar de tot allò que havia fet en tota la meva vida.

El primer dilluns de juny em vaig aixecar ben d’hora per començar el llarg trajecte en el qual buscaria el lloc ideal per finalitzar-ho tot.

Vaig agafar la furgoneta fins al primer destí. Un lloc més aviat fred, envoltat d’una boira que en escasses hores seria diluïda, m’esperava per poder gaudir de la vegetació i animals de la zona. Allí, després de dinar fins quedar-me tipa, vaig caminar i caminar entre arbres i, finalment, perdent-me entre les pàgines del meu llibre preferit, la son es va apoderar de mi. Tot i la gran pau que em donava aquell lloc, el bosc no seria la meva elecció.

A l’acabar aquest tram del viatge, un poble on poder-me perdre entre els seus estrets carrers de pescadors m’estava esperant. M’encanten els llocs marítims; aquella olor a l’aigua salada que omplin l’ambient em recorden la meva infantesa, a aquells estius al poble de l’àvia que ara semblen tan llunyans.

Per casualitat, una nit molt clara i plena de gent a vessar, un vell amic i jo ens vam retrobar, originant així un sentiment de nostàlgia molt gran, fet que va derivar que a partir d’aquell moment ell es va unir un temps a la meva aventura. Durant uns dies em va deixar viure a la seva casa i vam fer memòria de tots els divertits moments que havíem viscut, recorrent així totes les platges i restaurants de la zona. Vaig pensar que calia fer una pausa per decidir el lloc que havia de triar i passar un temps amb ell.

Per passar uns dies de relax i molt llegir, ens vam dirigir a un lloc més serè i tranquil, on banyar-nos en unes olles situades al costat d’on estàvem acampats, parada obligatòria si no et volies cremar després d’un llarg dia d’esport. També vam llogar unes bicicletes per pedalar al llarg d’una antiga via que travessava gairebé totes aquelles terres. Ens vam sentir com uns nens petits que descobreixen un món ocult als seus ulls.

En acabat vam embarcar-nos en un seguit de visites a llocs ben diferents, encara que cap d’ells em va convèncer per fer la tria. Tastar vins, visitar unes runes de la guerra civil i fins i tot navegar pel riu com abans. Els riures i plors eren assegurats. Tot i això, el meu amic desconeixia el motiu del trajecte, tot i que mentiria si digués que jo sabia quin seria el final.

En aquell moment els nostres camins es van separar, ja que ell va decidir tornar a la seva rutina, i tot seguit la recerca de l’indret que ho havia de finalitzar tot va seguir endavant.

Cansada i sense ja forces existents, vaig fer un últim esforç demanant ajuda a l’únic familiar que em quedava, el meu cosí, que vivia a uns quilòmetres d’on estava en aquell moment. Després de parlar molta estona i aconsellar-me sobre diferents paratges, ens vam acomiadar i, decidida, em vaig embarcar en el tram final del viatge. Ja sabia el meu destí.

L’escuma de les onades que ferotgement colpeja els meus peus em recorda cada instant el que ha estat aquest intens i últim estiu per mi. Avui és el dia. El far, pintat de blanc i roig em fa companyia igual que les gavines, que aletegen per sobre el meu cap constantment. Després d'haver-me despertat d’una llarga migdiada miro l’horitzó. El cel està tintat de matisos grocs que anuncien l’arribada de la nit. Deixo caure a l’aigua tot el que porto damunt a mesura que avanço. Mentre el nivell del mar em va cobrint lentament tot el cos, recordo tots els moments que algun dia m’han arribat a fer feliç.

Mar endins, el meu cos, emmalaltit i sense cap cura, finalment queda suspès a l’aigua, i el que era el meu ser desapareix, alhora que la meva ànima, que s’enfonsa per trobar una altra escapatòria.

Pol Ferrando

*Conte premiat en el Concurs de contes breus i poemes 2021.

La rosa

 

 

 

 

 

 

 

 

Començo aquesta carta amb un dolor de dits horribles, ja que l'artritis no em deixa en pau. Escric aquesta carta, per si el dia que jo no estigui en aquesta vida terrenal algun nét o fill meu trobi aquesta carta i amb l'esperança que la meva pròpia experiència en aquesta vida sigui recordada.

Aquell 12 d'abril del 1937 vaig ser detingut per les forces antirepublicanes i després deportat a un camp de concentració de Figueres anomenat, si no m'equivoco, La Carbonera. El primer que van fer va ser prendre’m el rellotge i les meves coses de valor. L’únic que van deixar-me van ser unes petites llavors de rosa que em va encomanar que comprés ma mare el dia que em van empresonar.

Recordo com si estiguessin davant meu aquelles parets infinites, aquelles parets grises fetes de formigó i recobertes amb una gran xarxa de filferro que els envolta. Des d’un punt aeri, segurament, pareixia que ens menjava, i sí, era així aquell camp: ens menjava fins al punt que les nostres forces s'acabaven i finalment moríem.

Els primers dies en aquell camp vaig conèixer l'Arnau, un noi que l'havien detingut per publicar en un diari poesia antifeixista, i junts vam establir una gran amistat, i inclús compartíem menjar, i mira que era quasi imposible, ja que pràcticament no n'hi havia.

Per aquells primers dies ens van rapar el pèl i ens van fer treballar, o més ben dit esclavitzar, en el treball d'una mina de carbó. En fi, era un presoner més dins d'un món d'innocents.

Un dia que feia una calor horrible, em vaig trobar a la butxaca del meu pantaló de pres unes poques llavors de rosa i em va passar un pensament pel cap: «És l'últim record que em queda de la meva mare». I sí, eren aquelles llavors que em va fer comprar la meva mare el dia que em van empresonar.

Automàticament em vaig separar del grup i vaig decidir fer un acte molt simbòlic per recordar la meva mare: vaig plantar les llavors de rosa en un petit turonet de terra fet amb molt de estima.

Aquella nit vaig plorar, vaig recordar la meva mare. Pobra, segur que ella ni sabia que estava allí i que segurament jo moriria allí. I aquella nit, entre llàgrimes, em vaig prometre que faria créixer aquelles llavoretes simplement per recordar la meva mare i la seva olor, aquella olor de flors...

Feia ja tres mesos que estava al camp de concentració i ja feia setmanes que sols ens donaven un got d'aigua al dia. Jo donava mig got d'aigua a les roses, per així recordar cada dia la meva mare, ja que si d’alguna cosa n’estava segur és que l'esclavitud et fa desaparèixer la humanitat i per tant els records.

A la primera setmana de donar aigua a aquella llavoreta va brotar un petit filet verd, i va començar a créixer. Estava content, dins el dolor, estava feliç. Recordo que inclús vaig plorar d'alegria perquè sentia la meva mare a prop.

Un mes després, jo i l'Arnau continuàvem amb les nostres tertúlies, ja que eren l'única via d'entreteniment que hi havia. Parlar... i inclús hi havia cops en què els guàrdies ens maldaven o inclús pegaven per parlar... Recordo aquella frase d'Arnau: «Que és la vida d'una persona sinó un conjunt de fets moguts per les emocions».

I jo li vaig dir que en el moment en què una persona deixa de tenir emocions deixa de ser una persona. I ara ho penso i caic que els guàrdies no eren persones sinó cossos moguts per les ordres d'un home més fort ,i això no és vida sinó que també és una esclavitud.

Aquell dia vaig veure la flor d'aquella flor i era una rosa, una simple rosa, roja, roja com els llavis de la meva mare, i si m'apropava el suficient podia sentir l'olor de ma mare. Cada dia em parava enmig del meu treball de carboner i mentre els guardes no miraven em parava a olorar la rosa.

Un dia mentre regava la rosa amb el meu mig got d'aigua, em va veure un guarda del camp de concentració. Recordo que aquell guàrdia va anar de pressa contra mi i amb un àgil cop de porra va intentar destrossar a rosa, però jo vaig parar aquell cop amb el palmell de la mà.

A continuació van vindre molts moments desagradables: em va apallissar i em va dir que podia triar entre dues opcions: destrossar la rosa (EL RECORD DE LA MEVA MARE) o deixar-la, però si era així, en el moment en què la rosa es morís, jo també moriria afusellat. Vaig elegir salvar la rosa.

La rosa creixia, la meva vida s'acursava. Recordava aquelles històries que em deia la meva mare sobre Sant Jordi, recordava quan em deia que en el moment que el drac mor creix una rosa roja de la seva sang, i ben bé era així, aquella rosa creixia amb un preu molt elevat, la meva sang.

El primer dia que vaig veure caure el primer pètal va ser un moment horrible, vaig sentir que el meu cor defallia i l'Arnau (que no sabia res d'això) em va preguntar per què estava tan trist, que sol era una simple planta... Jo recordo el moment que, després de sentir això, em vaig tirar als braços d'ell i vaig començar a plorar. Sentia que la meva vida acabava. En veure aquella escena tan dramàtica va vindre el guarda del nostre grup i em va apartar d'Arnau, em va pegar i després em va deixar sol. Recordo aquella imatge meva, envoltat en un toll de sang, i recordo com aquell toll de sang va acariciar suaument aquell pètal de rosa caigut.

Pocs dies després, sols quedaven uns dos o tres pètals (no ho recordo ben bé) i cada dia regava la flor, però era impossible... Notava que la meva vida s’acabava.

El guarda, que vaig descobrir que es deia González, em va anar a buscar una nit i em va dir que l'afusellament no el faria ell sinó que el faria Arnau, obligat.

El dia del meu afusellament va ser el 27 de maig del 1939. Era de nit i em van agafar a mi i a Arnau i van obligar-lo a canvi de la seva llibertat.

Arnau em va mirar i vaig veure com li queia una llàgrima de l’ull. Aquell moment vaig entendre que les bones persones existeixen.

Aquell dia ningú va morir, recordo tot el que va passar amb tot detall. Arnau va aixecar el fusell que li havien donat i va apuntar als guardes. No va dir res, però la seva mirada ho deia tot. Va disparar a terra i els guardes van tirar l'arma. En aquell moment vaig descobrir que el guarda González no era una persona sinó un esclau del sistema militar. Arnau va despertar tota la nau de presoners i els va portar tots a la porta del camp (que consti que els guardes dormíen en una nau a part).

Ningú sabia que estava passant, tots pensaven que anaven a morir, però no, aquell dia el bé va guanyar i tots vam fugir, ja que Arnau va aconseguir trencar la porta amb el fusell.

Ara fill o nét meu, ja saps la meva història. Recorda que les males persones no existeixen, sinó els esclaus de la nostra societat, en canvi, fill o net meu, et puc assegurar que les bones persones existeixen.

Aquest relat és ciència ficció inspirat en llocs reals i fets reals. Els personatges sols existeixen a la meva imaginació i ara a la teva.

Adrià Castelló

*Accèssit del Concurs de relats breus i poemes 2021.

Premis del X Concurs de contes breus 2020

Ja tenim els contes guanyadors del Concurs de contes breus 2020 que, malgrat el confinament, la biblioteca ha convocat igualment per no deixar de celebrar el seu desè aniversari.

Els contes premiats són els següents:

No m'agrada llegir,
de Meritxell Fernández Borrull, 1r ESO

Dr. Destinity,
de Marina Altadill Gisbert, 2n ESO

El detectiu Otto,
d'Ilinca Muturniu, 3r ESO

La niña que quería volar como las mariposas,
d'Adrià Castelló Martí, 3r ESO

El so de la tempesta,
de Gina Sebastià, 4t ESO

Allò,
de Patricia Beatriz Ordean, accèssit 4t ESO

La nena dels núvols,
de Maria Subirats Múria, 1r de batxillerat

Un conte de por que només em fa por a mi,
de Mariam Ouacif Cortés, accèssit 1r de batxillerat


Enhorabona!

La nena dels núvols

L’Àlex era un soldat. No d’aquells que la seva idea és servir a la guerra, sinó més aviat el que li agradava eren les missions humanitàries. Bé, en realitat tampoc era que l’entusiasmessin, però mai no havia tingut cap vocació ni havia destacat en res particularment, així que ja que li agradava l’esport, conèixer gent, ajudar i que estava enamorat d’una disfressa de militar que li havien regalat quan era petit, va creure que el seu camí anava cap aquí.

Havia crescut en el si d’una família acomodada del nord d’Espanya. No li havia faltat mai res, i podríem dir que era un d’aquells occidentals, com gairebé tots, que són conscients que hi ha altres llocs al món que no gaudeixen dels seus privilegis, però inconscientment pensen que allò queda molt lluny i no va amb ells.

L’Àlex havia entrat a l’exèrcit feia un any, i, ara, per primer cop, era destinat a Kenya per a ensenyar els nens d’una petita escola d’una aldea al sud del país. Així, doncs, la seva intenció era ensenyar els nens a llegir i escriure, principalment, encara que també faria classes de matemàtiques i educació física.

I va ser d’aquesta manera com, al cap de dos mesos, l’Àlex ja estava a l’Àfrica. El grup que li havia tocat no era gaire nombrós, uns dotze alumnes en total. Se’ls parlava en anglès, ja que molts el parlaven.

Una de les nenes a qui ensenyava es deia Mala, una jove molt curiosa i simpàtica que li havia caigut força bé. Si tenia en compte les condicions en les quals vivien en aquell poblat (havien d’anar a buscar l’aigua a dos quilòmetres de l’aldea, els sostres de les cases eren de palla i les parets no gaire aïllants, no hi havia hospitals, ni escoles decents, ni tecnologia, i el menjar sovint escassejava), no acabava d’entendre com aquells nens jugaven sense parar i sempre tenien un somriure a la cara, sobretot la Mala, que semblava ser més que feliç amb el que tenia, especialment, si ho comparava amb el que ell havia tingut a la seva edat. Els adults ja eren una altra cosa. Semblaven haver perdut la il·lusió que tenien els nens, potser perquè ja estaven cansats que els vinguessin a “ajudar” els blancs sense arreglar realment la situació i que fossin els oblidats del món.

Un dia, després de dinar, l’Àlex va veure la Mala asseguda sobre una roca contemplant el cel. Com que no tenia res més millor a fer, s’hi va apropar i es va asseure al seu costat.

—Què mires? —va dir-li ell primer al veure que la nena no deia res.
—Els núvols. —va respondre ella sense abaixar el cap.
—I què diuen, els núvols? —va continuar, que des que havia marxat d’Espanya tenia més curiositat que mai.
—Mira, allò és un ocell. Els ocells poden volar per sobre de tot allò que volen i veure tot el món. Jo, quan sigui gran, també vull veure tot el món.

I es van passar tota la tarda parlant dels núvols i dels somnis. La Mala li va explicar que a ella, quan fos gran, li agradaria viatjar per tot el món i veure com era cada racó del planeta. Li agradaven molt els ocells i sempre que parlava del seu somni deia que volia ser com un ocell, perquè ells viatgen sense parar d’una banda a una altra com si res més importés. Ells eren lliures, allà a dalt.

L’avi de la Mala, que havia mort l’any anterior, li va ensenyar allò que ella en deia llegir els secrets del cel. Deia que quan somiem, quan busquem inspiració o quan volem la solució d’algun problema, sovint mirem el cel buscant alguna resposta. Els núvols ens expliquen històries, històries que són molt personals, perquè cadascú els mira amb uns ulls diferents. L’avi deia que cadascú podia imaginar-se el que volgués i podia somiar que era el que sempre havia volgut ser, perquè el cel ens feia lliures. I les estrelles, ell deia que les estrelles eren les guies de la nostra ànima. Que quan estem amoïnats per alguna cosa que no ens deixa dormir, de nit, mirem el cel. Deia que les estrelles ens tranquil·litzaven perquè simbolitzaven que algú a qui havíem estimat i ja no hi era ens estava mirant des de dalt, que ens estava ajudant i no estàvem sols. Deia que el cel era una espècie de déu que ens donava fe per creure que els nostres somnis es podien fer realitat, que no estàvem sols i que els nostres problemes, tard o d’hora, se solucionarien. L’avi sempre deia que no s’havia de perdre mai l’esperança, que només calia mirar el cel i veure que tot era possible.

A l’Àlex li agradava que la Mala li expliqués tot allò sobre el cel. No sabia per què, però sentia que allò que l’avi li havia explicat era el que feia que la nena sempre tingués un somriure a la cara, i això l’atreia: el fet de tenir la capacitat, sense tenir tots els privilegis que ell havia tingut quan era petit, de ser tant feliç. I durant tots els dies que l’Àlex va estar a Kenya, cada tarda s’asseien ell i la Mala sobre la pedra i ella li explicava els secrets del cel i tot allò que li havia ensenyat el seu avi.

Al cap d’un temps, l’Àlex va tornar a Espanya. Va ser llavors quan es va adonar que no calia tant per a ser feliç. Que les comoditats del seu món estaven molt bé, però no tenien cap valor si no creia en els seus somnis, ni tenia esperança. Potser podia semblar una ximpleria, però la Mala li havia ensenyat que la il·lusió, l’esperança i la fe en els somnis estava a l’abast de tothom, perquè el cel era de tots. Que no era gaire important què tenies o com vivies, que la llibertat estava en la imaginació de cadascú, i que era molt poderosa. Tal i com l’avi deia, el primer pas per fer realitat un somni era creure en ell, tenir fe que els entrebancs se solucionarien, i clar que tot això havia d’anar acompanyat d’acció. No n’hi havia prou només de tenir fe si no perseguies els teus somnis, però el punt de partida era creure que et podies menjar el món i podies ser el que sempre havies volgut ser, i que érem totalment lliures d’imaginar el que voguéssim, que la imaginació i la fe no tenien límits. Des d’aquell moment, l’Àlex cada dia mira el cel.


Maria Subirats Múria

Premi del X Concurs de relats breus 2020, en la categoria de batxillerat en català.

Un conte de por que només em fa por a mi

No trobo cap interruptor i em fa tanta por la obscuritat que ni tan sols respiro mentre palpo lentament les parets d’aquesta habitació infinita buscant una mica de llum. Només en vull una mica. Una miqueta. Per favor.

Em mossegues la mà, però estic tan aterroritzada que no sóc capaç de moure-la. Si em quedo sense mà per a obrir l’interruptor, ho faré amb l’altra o amb el peu o el nas o el genoll o l’orella, i no penso parar. No fins que no t’hagis menjat cada membre del meu cos, perquè estic cagada. Em devoraràs, però estic tan segura que vomitaràs després, que ni tan sols em molestaré amb preocupar-me. Després, em despertaré dins una banyera plena de vòmit i me’l tragaré, perquè no puc desembossar la canonada i la mare no pot saber-ho.

Buscaré el coi d’interruptor i abans que em mosseguis ja hauré posat la mà entre les dents i t’obligaré a mastegar la meua carn crua i sagnant. T’has deixat una mica allà, pensa amb els punyeters nens d’Àfrica.

Entraré a una voràgine on els meus ulls s’acostumaran a l’obscuritat i qui tindrà temor ara, eh? Qui en tindrà? Tu? O jo?

Seguiré buscant l’interruptor encara que no tingui temor perquè no sooc valenta. Ploraré cada dia perquè està tot fosc i em mossegaràs el braç perquè és el que sempre passa.

Escodrinyaré la sala mil·límetre a mil·límetre, igual que la mama ho feia amb els meus polls de petita, però jo mai acabaré amb aquest buit.

“Promet-me una cosa. Promet-me que si algun dia arribo a fregar o tan sols apropar-me a aquell maleït interruptor no em deixaràs accionar-lo. Promet-m’ho. Fes el que vulguis, però no deixis que l’obscuritat se’n vagi perquè tinc tanta temor. Promet-m’ho. Trenca’m el braç, rebrega’l, retorça cada os, hòstia! Menja-te’l, si vols, però no em deixis fer-ho”, vaig xiuxiuejar entre l’ombra al meu espill.


Mariam Ouacif Cortés

Accèssit del X Concurs de relats breus 2020, en la categoria de batxillerat en català.

Allò

Fa fresqueta, però mereix la pena patir una miqueta de fred per veure l’espectacle. N’he sentit parlar, d’aquestes, per la televisió, i ara que tinc l’edat per poder viatjar sola, he decidit anar a un dels pocs països on s’hi aprecien.

Són les tres de la matinada i m’estic morint de son, però sols es poden apreciar a aquestes hores. Estic al cotxe que he llogat per uns dies i em tapo amb una manta per entrar més aviat en calor. Observo el meravellós espectacle que les aurores boreals m’ofereixen, com les diferents ones decoren el cel d’espectaculars colors. Em sento com si estigués en un somni i no em volgués despertar mai més... Doncs, no vull tornar.


Patricia Beatriz Ordean

Accèssit del X Concurs de relats breus 2020, en la categoria de 4t d’ESO en català.

El so de la tempesta

Ja era ben entrada la tardor, una tardor on havíem estat adormits i poc tafaners, a estones arraulíem els edificis més alts amb una fina manta de seda i provocàvem algunes boirines que ens permetien riure mentr els individus passaven corrent amb compte de no xocar. Per això vam decidir marxar cap a un altre indret, un de nou, on poder experimentar i pedregar.

Una pedregada forta, amb cristalls cobrint tota la superfície i ballant sobre els prats com una dansa tribal. Un festival de llamps i trons i pedres precioses i cauria també fang per fer-ho més emocionant. Els núvols serien grisos com la cendra, les gotes esquitxarien amb força els vidres i els caps dels vianants i nosaltres mentrestant cobriríem el cel de llums i soroll, com una banda sonora. Perfecta. La banda sonora de l’hivern, aquell que s’apropava gelat i que recordarien per sempre.

Barcelona quedaria coberta d’una manta de cotó de sucre pesada, seriosa i trista.
El 31 de desembre vam descarregar amb força, estàvem plens, fins a dalt, teníem ganes de detonar la ciutat i així va ser. Coberts d’una estranya eufòria vam començar el festival.

El primer va ser espectacular, un impacte lluminós que va provocar una petita clariana a tota la ciutat durant uns instants de segon, seguit d’un so estrident com si d’una cantant d’òpera es tractés.

El segon no es va quedar curt, cinc llamps vam esclatar al mateix moment, pareixíem les arrels d’un arbre electritzades, el cel era un quadre. Seguidament, una orquestra va acabar d’explotar a l’immens mar de núvols.

Així en van seguir molts més.

La ciutat va quedar devastada, alguns incendis, rierols que corrien i un silenci incòmode que envoltava la capital.

Havíem acabat.


Gina Sebastià

Premi del X Concurs de relats breus 2020, en la categoria de 4t d’ESO en català.

La niña que quería volar como las mariposas

Tania estaba tumbada en la cama, mirando al techo. Se fijaba en el estampado de las flores y en las mariposas de alas naranjas del techo de su habitación.

Ella era una chica curiosa, un poco tímida e incluso impulsiva, pero sobre todo era obsesiva. Ahora, con la cara ladeada hacia la ventana, se fijaba en el horizonte, miraba al cielo, pero esta vez no se pudo concentrar porque dentro de su cabeza había una voz que no paraba de chillarle y de gritarle. A Tania le diagnosticaron hace poco tiempo un trastorno psicológico. Dentro de su cabeza había algo, una voz, un timbre, a veces un terremoto, que sonaba, gritaba o temblaba cada vez que le pasaba por la cabeza un pensamiento. Ese pensamiento era para Tania una pesadilla, era la muerte de su padre.

Su padre, policía de la brigada número 102 de Barcelona, murió delante de ella. Tania y su padre iban camino a casa. Su padre fue a recoger a su hija al instituto con el coche de policía. Lo primero que le dijo su padre era la broma de cada día:

—Sube detrás ladrona, y agacha la cabeza, y no me pises la alfombrilla.

Tania rió.

Mientras ivan de camino a casa a Tania se le ocurrió un buen plan:

—Papa.
—¿Sí, cariño?
—¿Podríamos ir a comer al restaurante ése donde os hacen descuento a los polis?

El padre se quedó mirando hacia delante, se paró en el semáforo en rojo y dijo:

—Así que la niña ladrona quiere ir al restaurante de la estación de autobuses...
—¡Sí, agente!
—De acuerdo, pero tendré que ir al banco, solo me quedan unos 10 euros.

Decidieron ir a comer al restaurante que estaba junto a la estación de autobuses, pero antes tenían que pasar por el banco. Fue la peor decisión y la última de su vida.

Dentro del banco, su padre se paró delante de la cola para sacar el dinero. Cuando faltaban solo dos para su turno, un hombre con unas gafas de sol, entró por la puerta.

Al padre de Tania no le pareció sospechoso, pero en el momento que se paró frente de un asesor financiero, que estaba sentado delante de su ordenador contado billetes, sacó del bolsillo un revólver calibre 38 y gritó:

—¡Dame el dinero o te disparo!!

Solo con ver la pistola, el padre de Tania se abalanzó sobre el atracador, pero el ladrón apretó el gatillo tres veces. El padre de Tania murió.

Tania se levantó de la cama, no se dio cuenta pero una lágrima le resbalaba de la mejilla. A veces le pasaba, lloraba al rememorar ese momento. Fue directa al comedor a ver la tele, a ver si se podía concentrar en algo. Pero no. Inútil. La sangre le empezó a hervir, se estaba enfadando. Era día a día, era como tener dentro de su cabeza una puerta, sonaba el timbre, una y otra vez, cada vez más y más fuerte, y ella abría pero detrás la puerta no había nadie.

Tania se sentía muy culpable, ella se decía a sí misma que por su culpa su padre murió, ya que fue ella la que le pidió ir a comer al restaurante. Y ahora era tarde para disculparse.

Eso cambió el día que su padre se presentó.

Fue de noche, cuando su madre dormía, Tania no podía dormir, le costaba desde ese día. Siempre se fijaba en las mariposas. Ella pensaba que las mariposas son libres y Tania deseaba sentirse libre como las mariposas. Estaba dentro de una prisión invisible, una prisión hecha de dolor.

Esa misma noche, le pareció oír que alguien caminaba por el pasillo. Cada vez los pasos se iban acercando. De repente, alguien abrió la puerta, pero lo hizo poco a poco, con cariño, como si quisiera entrar sin hacer ruído.

Era su padre, aún iba con el traje, con el que lo enterraron, y sólo tenía algo de diferente, como si una aura azul lo envolviera.

Tania se frotó los ojos, no daba crédito a lo que veía, pero ahí estaba.

A Tania no le salieron palabras de la boca, pero sí lágrimas por los ojos. Se quedó paralizada y de pronto su padre habló:

—Cariño..., sé que tus peores miedos están haciéndote daño, pero lo que pasó no fue culpa tuya, no llores.

Su padre se acercó e hizo como si le quitara las lágrimas de la cara, pero Tania no sintió nada. Después se arrodilló y le dio un beso en la frente, tampoco lo sintió.

Su padre se levantó y se marchó. Tania no sabía qué sentía: ¿Alegría? ¿Tristeza?

Pero no fue un sentimiento, lo que sintió, fue como si una paz interior la abrazara, como si la puerta de la celda se abriera, como si el timbre que no paraba de oírse se callara, como si el terremoto parase o como si la voz que no paraba de chillarle se silenciara.

Tania ahora se sentía como si pudiera volar, como si fuera una mariposa.



Adrià Castelló Martí

Premi del X Concurs de relats breus 2020, en la categoria de 3r d’ESO en castellà.

El detectiu Otto

14 de gener del 2003

El meu nom és Otto Blanco, soc una persona solitària i tancada, visc al carrer 543 Moreno Ave, Los Angeles, CA 90049 i treballo com a detectiu en la comissaria de Los Angeles, igual que el meu equip de treball, format pel Ferran Topher, és l’únic a qui li tinc afecte; també hi és la Marta Díaz, és la nova, i l’Àlex Prieto, el fill del cap.

Aquesta setmana hi ha hagut quatre assassinats de dones i pensem que tots els casos són causats pel mateix criminal, ja que no hem trobat el culpable; a més, totes les víctimes tenen la mà esquerra tallada i totes han patit una agressió sexual.

Són les tres de la tarda i un nou cadàver ha aparegut, al carrer Union Street 29. En aquest cas, el cadàver estava sobre la taula i li han disparat cinc cops; a més a més, li han tallat la mà esquerra com a les altres víctimes, però ella és l’única que no va sofrir una agressió sexual.

No entenia per què aquest l’assassí va canviar d’estratègia. Intento buscar noves pistes, no he trobat cap aliança, així que no deu estar casada.

El seu nom és Maria López, té trenta-quatre anys i, com he deduït, és soltera.

L’hora de la mort se situava al voltant de les dues de la matinada i la seva causa van ser els trets, però també estava intoxicada; va ser llavors quan l’assassí va matar-la amb una pistola de calibre 45. Els veïns diuen que no han sentit ni vist res, l’únic que recordaven era que ella va sortir aquella nit i no recordaven haver-la vist tornar a casa.

Això podía significar que no la van matar a casa seva, i a més també podria explicar per què la casa estava tan ordenada, ja que tenia marques de defensar-se.

Ara ja sabíem que l’assassí la tenia més que vista, ell ja sabia on vivia. Quan va sortir aquella nit, ell la va seguir, es van trobar i es van conèixer.

Suposem que ella va sortir a la nit a un bar, llavors va conèixer a l’assassí, van estar xerrant i sense que s’adonés la dona, ell va posar droga a la beguda i llavors al cap d’una estona la droga va fer efecte. Surten fora, ja que, ella se sent marejada, i llavors ell aprofita que no hi ha ningú, li tapa la boca i entren dins del seu cotxe. Ell la porta a un lloc on pugui procedir el seu pla, mentre ella és adormida, però aquest cop, l’assassí no li posa la dosis correcta i ella es desperta, es troba amb el vestit muntat i sense les calces. Espantada, intenta sortir de l’habitació, l’assassí la veu i decideix passar a l’última fase, matar-la. Primer intenta agafar-la, però ella es defensa i sense cap remei agafa la pistola i sense pietat li dispara cinc cops. Llavors ho neteja tot i la deixa a casa seva...

Trobava aquest pla impressionant, era un pla molt ben treballat, però, els meus companys no opinaven igual, deien que almenys algú els hagués vist.


15 de gener del 2003

No podia dormir, no quan una persona culpable estava solta per la ciutat. Vaig agafar la meva jaqueta i vaig sortir de casa.

Ja ho tenia! Tenia una nova pista: ella vivia en un barri lluny de la ciutat i per arribar fins allí calia agafar el cotxe. Vaig anar a la comissaria i vaig introduir el seu nom a la base de dades: tenia un Opel Corsa roig, estava aparcat al bar Angel City Brewery.

Em vaig dirigir cap allí. Estava emocionat, per fi trobava una pista decent, però em sentia decebut perquè era el primer moment que el meu equip i jo teníem un pensament oposat.

Quan vaig arribar al bar, vaig interrogar el bàrman.No recordava molt, perquè aquella nit van tenir el bar molt ple, però diu que es va fixar en una dona molt guapa, però que en beure una mica d’alcohol es va marejar i llavors ella i el seu acompanyant van sortir fora; des de llavors no els van tornar a veure. Vaig mostrar-li una fotografia de la víctima i em va confirmar que ella era aquella dona guapa.

Vaig sortir fora a fumar-me una cigarreta. Com jo pensava, l’assassí ho tenia tot planejat: sabia com poder seduir-la i així poder procedir al seu pla. Quan vaig acabar-me la cigarreta, vaig entrar i em va semblar veure el Ferran Topher, el meu company. Què feia allí?

Ell deia que trobava les meves pistes poc realistes, però estava parlant amb el bàrman i quan em va veure va marxar ràpidament pensant que jo no el vaig veure. Vaig intentar seguir-lo, però va desaparèixer.

Quan vaig tornar al bar i li vaig preguntar al bàrman que li havia dit el Ferran. Ell no em va contestar i vaig tornar a la comissaria, però abans d’arribar allí em vaig desviar i vaig demanar-me un croissant i un cafè: tenia ganes de parlar amb el Ferran i poder entendre què feia en aquell bar, però quan vaig arribar a la comissaria ell no hi era.

Em vaig dirigir a casa seva i ell em va obrir la porta i em va deixar entrar. Vaig preguntar-li per què havia anat al bar i em va respondre que va anar a buscar-me, i com que no hi era va marxar ràpidament a casa, ja que tenia una pizza al forn. Em vaig tranquil·litzar, estava content, ara ja sabia què feia allí i sabia que no m’ocultava res.


16 de gener del 2003

Un dia més havia passat i estava més nerviós i estressat perquè no teníem sospitosos. Crec que les víctimes eren escollides per pura casualitat.

De sobte em va sonar el telèfon mòbil, m’estaven trucant. Era el cambrer del bar, volia dir-me una cosa important: pensa que ja sap qui és l’assassí, el seu acompanyant. Vaig emocionar-me i vaig agafar l’abric. Mentre em calçava, em va trucar Ferran, em va invitar per anar a prendre alguna cosa, però jo li vaig respondre que no, perquè tenia una nova pista i que el bàrman sabia qui era l’assassí,. Vaig penjar i ràpidament em vaig dirigir al lloc on treballava. Arribava una mica tard, però ell encara no hi era, van passar quaranta-cinc minuts i vaig comprendre que no apareixeria i vaig tornar cap a casa.

Ja era tot fosc, no podia entendre per què no va aparèixer.

No podia més, tenia ganes de plorar, estava enfadat, feia dies que no dormia bé i vaig decidir sortir i parlar amb el meu únic amic, el Ferran.

Vaig dirigir-me al seu pis i en arribar se sentien crits molt forts d’una baralla de casa seva. Vaig trucar a la porta i ningú em va obrir. Llavors vaig buscar una alternativa: entrar per la seva finestra. Vaig introduir-me per la casa de la seva veïna i acuradament vaig entrar.

Vaig trobar-me una noia sobre el seu llit, pareixia inconscient. Era el que jo pensava? Era ell l’assassí?

Vaig treure el cap per veure amb qui s’estava barallant. No podia ser! S’estava barallan amb el cambrer del bar! Què feia allí?

Estaven discutint sobre la nit que la Maria va morir i ell assegurava que el Ferran era l’assassí. De cop i volta, el Ferran, molt enfadat, va treure una pistola de calibre 45 i li va disparar a l’espatlla. Llavors me’n vaig adonar: era la mateixa pistola amb què es van assassinar les altres víctimes. Notava el meu cor a mil. No, no, no, com podia ser?

Vaig entrar a l’habitació. El cambrer va caure a terra, encara era viu, i jo em vaig mirar el Ferran. Ell es va sorprendre i em va apuntar amb l’arma; jo em sentia trist, traït. Li vaig dir que no m’esperava això d’ell, que pensava que érem amics. Ell va riure, em va dir que ell no coneixia l’amistat i que estava decidit a disparar-me.

Llavors vaig adonar-me del seu magnífic pla.

—Si et feies passar per amic meu, sabies que aconseguiries treball de policia i així podries tenir accés a molta informació, com per exemple, buscar el nom d’alguna dona que t’agradava i així trobar la seva adreça... Així podries seguir el teu pla sense problema, perquè també estaves fora de sospites. Sabies que jo estava molt implicat amb el meu treball i que intentaria trobar el culpable, així que vas posar en desacord la resta de l’equip, per així, jo m’adonés que estava “equivocat”, però no va funcionar i vaig seguir investigant. Quan estava a punt d’aconseguir-ho, vaig ser massa bocamoll i et vaig dir que tenia la prova definitiva. Tu ja estaves a punt d’atacar una altra dona innocent, però aquest imprevist et va fer deixar la víctima inconscient mentre t’emportaves el cambrer abans que jo...

Quan ell va sentir tot això, es va sorprendre. No s’esperava que el destapés tan de pressa. Em va felicitar, però no va demanar perdó i em va apuntar amb la pistola al cap. No podia fer res, estàvem molt lluny perquè jo pogués agafar-li l’arma, així que vaig respirar i vaig tancar els ulls, mentre una llagrimeta recorria el meu rostre. Era aquesta la fi que em mereixia? Es va sentir un bang, però no vaig notar cap dolor. Vaig obrir els ulls lentament i vaig trobar el Ferran tirat en terra, inconscient, envoltat per un bassal de la seva sang. Algun veí havia trucat a la policia, i ells, en veure que tenia una arma van aparèixer discretament i van disparar-li per darrere a l’espatlla a través de la finestra.


17 de gener del 2003

Avui es dicta sentència contra l’acusat Ferran Tompher. Em sento més sol que l’habitual, però m’és igual, no podia deixar-lo en llibertat, hagués matat a moltes més dones innocents.

Ja ha acabat el judici i l’han condemnat a deu anys de presó. Ara que ja ha acabat tot això, em dirigeixo a casa, aniré a dormir la migdiada i després me’n tornaré a la rutina de sempre per atrapar els culpables que segueixen lliures per la ciutat.


Ilinca Muturniuc

Premi del X Concurs de relats breus 2020, en la categoria de 3r d’ESO en català.

Dr. Destinity

Jo, Douglas Bradley, un historiador que es va mudar a un petit poble fa tres anys, tinc la missió d’explicar-vos un relat.

De totes les històries inacabades del meu petit poble, m’ha tocat explicar-vos la del Dr. Destiny, el relat més estrany que amaguen les parets de la biblioteca, que abans havia amagat estranys experiments fets pel mateix doctor. Ningú sabia amb certesa quins secrets amagaven les parets, en aquell temps incert, revestides d’acer i envoltades d’un aire gèlid que feia més sinistre aquell edifici.

Els rumors d’un poble tafaner que volia saber que passava al seu voltant van arribar a orelles del mateix doctor, el qual va deixar de sortir del seu laboratori; això va comportar que el poble s’encuriosís encara més per conèixer els suposats “experiments malèvols” que es feien al laboratori del doctor. Durant aquell temps, van anar sortint a la llum tot tipus de teories esbojarrades: que si feia mutacions amb animals, que si experimentava amb ell mateix, inclús que si era un boig vingut de Mart. La gent no parava d’enviar-li coses, però per més regals, cartes i paquets que li enviaven, mai obtenien resposta.
Uns anys més tard, el doctor va enviar una única carta dirigida a l’ajuntament on deia que el seu laboratori es convertiria en una biblioteca i que l’obertura seria unes setmanes més tard. Els habitants del poble van assabentar-se’n i el dia de l’obertura tothom estava al que abans havia sigut un laboratori.

Quan la gent va entrar, esperaven trobar-se amb el doctor, però, en canvi, van trobar-se al davant de la biblioteca més increïble que havien vist mai: estava a vessar de tot tipus de llibres i les parets estaven plenes de frases relacionades amb figures literàries i la lectura. Hi havia una frase escrita a la paret principal, una que tothom va memoritzar:

“El destí és allò que ningú pot canviar, allò que està escrit al llibre de la vida i ningú pot esborrar.”
Amb aquesta frase el poble va batejar aquell doctor, del qual no van tornar a saber res, com a Dr. Destiny, perquè mai van saber el seu nom reial.

Ara us preguntareu: per què he dit al principi una història inacabada si us he explicat un final? Doncs, perquè jo, Douglas Bradley, també conegut com Dr. Destiny, no he mort.


Marina Altadill Gisbert

Premi del X Concurs de relats breus 2020, en la categoria de 2n d’ESO en català.

No m’agrada llegir!

Aquest relat ocorre un dia de pluja, de molta pluja. He acabat l’institut súper cansada: avui, entre matemàtiques i gimnàstica, m’han esgotat completament. Només em feia falta que plogués i que tronés, amb el poc que m’agraden les tronades. Arribo a casa i mentre intento dinar ja torno a tenir les dos mares, una per cada costat, preguntant-me que quina lectura farem aquesta tarda. Ja no sé com evitar aquesta pregunta, ja no sé com contestar, ja no sé...

Necessito ajuda!!!!

Júlia: Ec, noies i nois.
Sofía: Què et passa?
Jan: Què ha passat?
Maria: Ha passat alguna cosa, Júlia?
Lucía: Què ha passat?
Roger: Estàs bé?
Júlia: Sí, estic bé tranqui, el que em passa és que m’he tornat a barallar amb les meves mares. No em volen escoltar, diuen que llegir és molt important per a l’ortografia, però no pensem el mateix!
Maria: I per què no els ho dius que no et mola llegir i que no hi ha cap llibre que t’agradi?
Júlia: Ja ho he intentat, però no em volen escoltar, diuen que són excuses barates.
Roger: Júlia, i tant de drama per aquesta tonteria? Llegeix i au, i així ja no et maldaran més.
Júlia: Roger, no ho pilles o què? No m’agrada llegir; igual que a tu no t’agrada jugar a futbol, a mi no m’agrada llegir. Ah que tu no jugues a futbol perquè no t’agrada?
Roger: Però jo no jugo al futbol perquè no és una cosa obligatòria, en canvi, llegir sí que ho és, perquè gràcies a la lectura no fas tantes faltes quan escrius.
Júlia: Roger, imagina’t que els teus pares t’obliguen a jugar a futbol. T’agradaria?
Roger: La veritat? No m’agradaria, però em buscaria la manera que m’agradés, intentaria veure el futbol com si fossin matemàtiques o geografia que són les meves assignatures preferides. El que et vull dir, Júlia, és que busquis la manera que t’agradi la lectura.
Júlia: Bona idea, Roger! Però, no és un poc difícil trobar res que m’agradi en la lectura?
Maria: Res és impossible, Júlia!

O sigui, que he de fer alguna cosa que m’agradi perquè m’agradi llegir? Jo ho trobo un poc difícil; el Roger és un nen superdotat i per a ell això deu ser molt fàcil, perquè com que li agraden totes les assignatures... I a mi, l’única assignatura que m’agrada és la que fem a les tardes sobre les xarxes socials, què he de fer? Buscar un llibre de les xarxes socials? Vaig a buscar-ho per internet perquè potser em sorprenc! He trobat un llibre sobre les xarxes socials que potser em pot agradar. Vaig a dir-los a les meves mares si me’l poden comprar. De totes formes, com és un llibre de lectura no crec que em diguin que no.

Avui he de reconèixer que el dia m’ha anat perfecte, la veritat. Unes hores després d’arribar a casa, he anat a buscar les cartes a la bústia i per sort el paquet havia arribat i estava allí a dalt de la bústia. L’he agafat i he corregut a la meva habitació: mai en la vida m’havia il·lusionat tant per un llibre. He acabat de fer els deures (perquè si no els feia em cauria la bronca), i m’he posat a llegir. Si he de ser sincera, no m’ha agradat gens, només t’explicava alguns trucs de Houseparty, o d’Instagram, o de whats. No et contava una història sobre les xarxes socials, que era el que jo volia. Finalment he obert l’Insta, perquè m’he cansat de perdre el temps llegint un llibre que no m’agrada.

Júlia: Ei, nois i noies, com van els deures?
Maria: Perfecte, Júlia! Ja els tinc acabats. Ja t’ha arribat el llibre?
Júlia: Sí! Però no estic gens contenta!
Jan: Per què? Amb l’il·lusionada que estaves!
Maria: Ja! Estaves molt il·lusionada
Lucía: És veritat! Mai t’havia vist tan contenta per un llibre.
Júlia: Ja, ja ho sé, estava molt il·lusionada, però és que jo m’esperava un altre tipus de llibre.
Maria: Jo et puc deixar un llibre sobre les xarxes socials, és com una història, però en lloc de parlar sobre Instagram, parla de whats. És una mini historia i tal.
Júlia: Perfecte! Demà me’l pots portar a classe?
Maria: És clar! Demà te’l portaré, i espero que t’agradi! A mi em va agradar molt!
Júlia: Jo també espero que m’agradi! Perquè estic de les bronques de les meves mares fins a dalt. Com no trobi un llibre que m’agradi em moriré!
Roger: Nena!!! Ets la reina del drama.
Maria: Ai, nen, no, posa’t a la seva pell, home!
Júlia: Nen, tu no saps el que és que et maldin per un llibre!

Menys mal, que demà la Maria em portarà un llibre com el que jo busco, perquè ja no sé què fer perquè m’agradi llegir!

Al dia següent...

Ja m’he llegit un capítol, però tampoc m’agrada. Ja no sé què fer!

Júlia: Roger!!! Necessito un consell.
Lucía: Nena, obri’l per privat, que estic fent deures!
Roger: Espera, Lucía; un moment, home, quin consell vols Júlia?
Júlia: Necessito que em digues què puc fer perquè m’agradi la lectura.
Roger: El que podries fer és escollir un tipus de llibre... Per exemple, un còmic o llibres d’Internet i tal...

Roger m’ha dit que he de trobar el tipus de llibre que m’agradi, però això per a mi, es una cosa molt difícil. Vaig a veure si em puc concentrar i penso una mica...

Aaahhh, ja ho sé! Els puc dir a les meves mares que l’únic que m’agrada llegir són els memes que penja la gent a l’Insta. Ostras!, potser és això, ja ho tinc!!! No tinc perquè llegir-me un llibre sobre una història. He de buscar un llibre o un còmic de memes. A les meves mares no els farà molta gràcia, però tot es pot intentar!

Uns dies després...

Ja estic a punt d’acabar-lo, m’encanta!!! Mai m’havia agradat tant un llibre i mai havia vist les meves mares tan contentes.


Meritxell Fernández Borrull

Premi del X Concurs de relats breus 2020, en la categoria de 1r d’ESO en català. 

Premis del IX Concurs de contes breus 2019

Divendres 26 d'abril, en el transcurs de l'emissió del programa de ràdio especial de Sant Jordi que es va gravar al vestíbul de l'institut es van donar els premis del IX Concurs de contes breus, organitzat aquest anys per la biblioteca amb la col·laboració dels departaments de llengües.

Els alumnes premiats van ser els següents:

Ainhoa Velázquez, de 1r d'ESO, pel conte en català titulat «JO Puc fer-ho».

Max Rodríguez, de 3r d'ESO, pel conte en català titulat «Una extrema connexió».

Mireia Subirats, de 1r de batxillerat, pel conte en català titulat «Somni en un barril».

Toni Moreno, de 1r de batxibac, pel conte en francès titulat «La véritable richesse réside dans nos cœurs».


Enhorabona!

Premis del VIII Concurs de contes breus

Dijous 24 de maig, en el transcurs de la gala del concurs d’interpretació de cançons en català Canta-la que es va celebrar al Teatre Auditori Felip Pedrell, es van donar els premis del VIII Concurs de contes breus, organitzat pels departaments de llengües. Els alumnes premiats van ser els següents:

Maria Subirats, de 3r d'ESO, pel conte en català titulat «Enmig de la gran bèstia».

Àngela Querol, de 2n batxillerat, pel conte en català titulat «Centímetres fets miques».

Mariam Ouacif, de 3r d'ESO, pel conte en castellà titulat «Amor materno-filial».

David Calvo, de 1r de batxillerat, pel conte en castellà titulat «Las rechazadas posibilidades del querer i del poder».

També va rebre un obsequi Júlia Tafalla, de 3r d'ESO, pel cartell del concurs.

Enhorabona!

Enmig de la gran bèstia

Aquella matinada el vent bufava més fort que mai, però estava disposat a suportar el que fos per tal d’arribar a trobar aquelles illes.

La tripulació estava enganyada, però, com els havia de dir jo que potser serien els seus últims dies, que era un viatge el qual molts havien emprès però ningú n’havia retornat? Si els hagués dit la veritat, ara em trobaria sol enmig de la immensa infinitat d’aquest intrèpid oceà. Així doncs, tothom espera arribar a l’Índia per fer comerç, però el que més por em fa és que s’adonin de l’engany i acabi a les onades a mercè de les bèsties que habiten aquestes aigües.

És per aquesta raó que escric això, vull deixar constància dels meus plans, i espero que si jo no ho aconsegueixo, algú que no li temi a res, s’endinsi en aquest viatge.

El vent ha parat una mica i el dia dona pas a la nit. Tothom dorm; tothom menys jo. Aguaito el moviment de les estrelles: perfectes guies per als mariners. Localitzo l’estrella Polar, tan brillant, potser més que mai. Una mica més a la dreta hi ha la lluna. És plena. La seva llum ens il·lumina dèbilment el camí, però ho fa amb prou força com per entreveure les petites onades que xoquen contra proa. Em meravella que estiguem sols en un lloc tan gran.

De ben matí ja és tothom enlaire. He dormit poc. Ara queden dotze dies més, si res no falla, per arribar al nostre destí i engrapar les illes. Les veles alçades posen rumb cap a l’oest. Cap novetat. Aigua i més aigua. Encara no es pot intuir cap silueta, però sé que estan allà, que les trobaré. De moment tot va bé: ni forts temporals ni els tripulants s’han adonat encara de l’engany. Els dofins salten i salten pel nostre voltant i ens acompanyen en aquest viatge durant uns minuts. Després, tots canvien de rumb.

El menjar es va esgotant, però preveig que n’hi haurà fins i tot de sobres. Els que més em preocupa ara és el vi, perquè hi ha alguns mariners que aprofiten les nits per emborratxar-se, i a aquest pas arribarem sense res de beure.

A l’horitzó unes siluetes es comencen a dibuixar com per art de màgia. Tothom ho observa, per fi veuen que el trajecte està a punt d’acabar-se, però em penso que aquest viatge serà més llarg del que ens pensem. Hi ha alguna cosa que em fa por, no sé el què, però presento que hi ha alguna cosa que es torçarà, i tant de bo m’estigués equivocant, però quan cau la nit, les estrelles no brillen amb tanta força, i sé que elles no m’enganyen.

Ara ja es veuen les illes, però la mar es torna més i més brava en qüestió de poc temps. La caravel·la balanceja sobre la gran bèstia. Ara el silenci regna en l’espai. Poc després, però, tothom s’atabala i comença a cridar. Davant nostre: el remolí d’aigua més gran que mai he vist. Està massa prop nostre, serà impossible esquivar-lo, però els meus navegants s’obstinen a intentar evitar-lo.

—Tothom a l’aigua ara, si no voleu morir.

Crido tan fort com puc. Alguns m’obeeixen ràpidament, però altres, ni m’escolten. Torno a cridar, però semblen només paraules mudes. En aquest moment decideixo saltar, sinó jo també moriré. A l’aigua en som uns quants, però molts altres són engolits pel remolí. Tot passa davant dels nostres ulls massa ràpid com per entendre què passa realment. Decidim, entre els que quedem, de no separar-nos i nadar fins l’illa més propera.

Potser tindrem sort i arribarem sans i estalvis, però un conjunt de sons provinents del fons marí ens alerten de la bèsties. De sobte, grans monstres apareixen, com per art de màgia, de les entranyes de l’oceà, i s’engoleixen la resta d’homes que quedaven amb mi. Ara és una guerra entre el mar i jo, entre la gran bèstia i jo.

Nado a la màxima velocitat que puc. La tempesta comença a ser més forta i llamps i trons omplen el silenci. No puc mirar enrere, no puc veure el rastre que ha deixat la bèstia. Només puc nadar, nadar i nadar fins a la platja d’una de les illes.

Es torna a fer de nit i encara estic a l’aigua, sol, a mercè de les bèsties que puguin percebre la meva presència en el seu territori. Una braçada més, i una altra, ja no queda res per arribar a l’illa. És llavors quan sento que alguna cosa m’estira dels peus. No puc fer res més que mirar el cel. L’estrella Polar no brilla.


Maria Subirats Múria

Premi del IX Concurs de relats breus 2018, en la categoria d'ESO en català.