19 de maig de 2011

Nancy, de Louis Calaferte


Nancy


Nancy
qui était si petite
si frêle entre mes bras
là-bas
dans la chambre aux saveurs des noirs embruns de mer

Nancy
avec ton regard vert
tes petits cheveux de chien fou
vaguement roux
et qui croyait encore aux choses interdites

Nancy
que ma mémoire emporte
et que je ne reverrai pas
le destin nous ferme ses portes
Tu étais de Dundee
n'est-ce pas


Louis Calaferte



Nancy


Nancy
que és tan petita
tan fràgil entre els meus braços
allí
a l’habitació amb sabors de negra espuma del mar

Nancy
amb la teua mirada verda
els teus cabells tallats de gos boig
vagament pèl-rojos
que encara creia amb les coses prohibides

Nancy
que la meua memòria s'emporta
i que no tornaré a veure
el destí ens tanca les portes
Ets de Dundee
no és així


Traducció d'Ariadna Sabaté.


La vida, és com un queixal..., de Boris Bian


La vie, c'est comme une dent...


La vie, c'est comme une dent.
D'abord on y a pas pensé
On s'est contenté de mâcher
Et puis ça se gâte soudain
Ça vous fait mal, et on y tient
Et on la soigne et les soucis
Et pour qu'on soit vraiment guéri
Il faut vous l'arracher, la vie.


Boris Vian



La vida és com un queixal...

La vida és com un queixal.
En primer lloc no hi pensem,
Ens limitem a mastegar
I se’n corca de cop.
Ens fa mal, i ens aguantem,
I la cuidem, i ens preocupa.
I per ser realment curats
Ens l’hem d’arrancar, la vida.


Traducció de Cintia Moreno Valldepérez.

18 de maig de 2011

Poema, d'Ibn Hazm



    Ibn Hazm



   Poema


   Deixeu de calar foc a pergamins i papers,
   i mostreu la vostra ciència
   perquè es vegi qui és el que sap.
   I és que encara que cremeu el paper
   mai cremareu el que conté,
   ja que en el meu interior el porto,
   viatja sempre amb mi quan cavalco,
   amb mi quan dormo, quan descanso,
   i en la meua tomba serà enterrat després.


   Traducció de Farah Bakaddi.


Estels, de Giuseppe Ungaretti


Stelle


Tornano in alto ad ardere le favole.
Cadranno colle foglie al primo vento.
Ma venga un altro soffio,
ritornerà scintillamento nuovo.


Giuseppe Ungaretti



Estels


Tornaran en alt i cremaran les faules .
Cauran amb les fulles al primer vent.
Però al vindre una altra bufada,
tornaran espurnejant de nou.


Traducció de Luciana Piazza.

16 de maig de 2011

Temptació tendra i dolça


Feia dies que la perseguia. La meva tècnica és atacar a les nits d’estiu. Fer-me el pesat... De cop em vaig parar. Enmig de la rotllana, amb la música i les rialles envoltant-ho tot, ella hi destacava per la seva bellesa. La vaig trobar. El seu coll s’exhibia, només pel perfum de roses que, mig coqueta, feia onejar amb el seu ventall. El llavis, molsuts i rojos... Res, ni tan sols el robí que lluïa enmig del seu escot, no podia fer-me traure-li l’ull de sobre. Només veure-la em vaig adonar que ja no em calia seguir buscant més... Només ella, ella, podia ser l’escollida. Mai no he sabut per què passa. No ho sé, només sé que la tria no la faig jo, sinó que es fa sola i evident. Potser és la seva sang la que em demana que la xucli, la que em crida i m’atrau més enllà de la meva voluntat, que em fa perdre el control. O potser sóc jo, que sóc de natural salvatge i com tots els de la meva espècie, instintiu i primari.

Al saló hi havia moltíssim soroll i tot i desitjar passar desapercebut no ho vaig aconseguir. Notava mirades, mirades amb ràbia i recel que se’m clavaven com a punyals. Tampoc sóc tan i tan estrany, vaig pensar. Fart dels intents de la gent d’intentar matar-me vaig sortir a la terrassa a esperar-la. La frescor d’aquella nit d’estiu era impressionant, una nit perfecta de lluna plena.

Per fi va sortir a la terrassa on estava jo, la que donava al jardí. Es va asseure, va fer un breu descans, després de tantes hores ballant era normal, però això no m’importava, un altre cop em vaig quedar hipnotitzat. El seu coll, temptador i delicat, em cridava per robar-li el que més anhelava, l’essència de la seva vida i de la meva també. És la meva natura i no puc fer-hi res.

Va arribar el moment de tastar-la. Al·lucinat pel plaer que m’omplia, no vaig veure a temps la seva mà que se’m apropava acompanyada amb un crit: “Coi de mosquits”! Vaig quedar mig esclafat amb un ala trencada, però va valdre la pena .


Livia Coronciuc


* Conte premiat en el Concurs de contes breus 2011, organitzat pels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut de Tortosa.

14 de maig de 2011

Per què et balanceges?, de Mihai Eminescu



Ce te legeni?



-Ce te legeni, codrule,
Fără ploaie, fără vint,
Cu crengile la pămint?
-De ce nu m-aș legăna,
Dacă trece vremea mea!
Ziua scade, noaptea crește
Și frunzișul mi-l rărește.
Bate vintul frunza-n dungă -
Cântăreții mi-i alungă;
Bate vintul dintr-o parte -
Iarna-i ici, vara-i departe.
Și de ce să nu mă plec,
Dacă păsările trec!


Mihai Eminescu



Per què et balanceges?

-Perquè et balanceges, bosc meu,
Sense pluja, sense vent,
Amb les branques tocant a terra?
-Per què no m'hauria de balancegar,
Si el meu temps passa!
El dia baixa, la nit creix
I les branques me les empobreix.
El vent corre i s'endú les fulles
els piuladors les persegueixen;
bat el vent per una part
l'hivern és aquí, l'estiu está lluny.
-I per què no abaixar les branques,
si els ocells passen!


Traducció Nichita Otanceala.


11 de maig de 2011

Dimarts



Va anar al parc i va asseure’s en un banc, a poc a poc. Des que s’havia despertat havia actuat amb la solemnitat pròpia de la gent que surt a la televisió. S’havia pres el cafè sense pressa, amb una parsimònia gairebé infinita, i tot per sucar tot un pis de les galetes daneses de capsa metàl·lica que li havia dut el seu tiet suís. Enlloc d’edulcorant s’hi havia posat sucre morè, que és més car i –diuen- més bo i saborós. Després d’esmorzar va trucar a la feina, i amb un “Avui no podré vindre a treballar, m’he tornat a quedar enganxat de l’esquena. Ja et tornaré el torn un altre dia” ho va solucionar tot. I ara seia al parc, al banc que estava més a prop de la font. Era divertit veure com la gent feia una mena de reverència i obria la boca per beure del raig d’aigua. La gran majoria acabava amb la camisa banyada, emprenyats i sense haver begut gaire. A més, havien pintat el banc feia poc, i el marró merdós d’abans no semblava tan horrible. Se sentia a gust al parc, sempre li havia agradat. Potser no es podia dir ni que fos bonic o acollidor, però almenys no hi havia cotxes. Quatre plataners i quatre parterres esquifits i patètics, la font i uns gronxadors amb el seient a diferents altures. Això era el parc. Després de tres quarts d’hora mirant com la gent bevia va traure’s les mans de la butxaca i va apagar el mòbil. Per res del món hauria volgut que li truquessen en aquell moment. No sabia ben bé per què, però aquell dia s’havia despertat amb un desig boig de passar el matí al parc, encara que fos dimarts i li toqués anar a treballar. De fet, ni feia un dia assolellat, ni era primavera, ni feia una temperatura agradable. Ben al contrari, el cel s’havia ennegrit amb uns núvols baixos i densos, i s’havia girat un vent gelat. Però necessitava anar al parc. No pensava en res en concret, sinó que inventava la vida de qui passava pel seu davant. Un astronauta claustrofòbic, un guàrdia civil punk, una cambrera amb sis pits... Tot era possible.

Però una hora i disset minuts més tard això va dur-lo a un avorriment complet. Se li havia adormit el cul, i les cames s’havien engarrotat. S’alçà, i va tornar a casa. No sabia què cony li passava. Va sortir a la terrassa, tan estreta i encarada al bloc de pisos d’obra vista com sempre, i va regar el llessamí blanc que li havien regalat pel seu cinquantè aniversari, uns mesos abans. S’estava morint, no quedava cap flor, i les fulles que restaven s’anaven engroguint i assecant. Potser el balcó no era bon lloc per al llessamí blanc. I just llavors es va ficar a plorar. Acompanyava el plor amb un udol llarg i animal, agut i fondo. S’estirà al sofà i es posà en posició fetal, arrupit, esporuguit, tremolós i tan fràgil... S’havia equivocat. Feia anys que feia poc més que caure en errors cada vegada més grans. I aquell dimarts els pecats li pesaven com mai. Culpes, culpes i més culpes. Equivocacions. Els errors li rataven l’ànima. I ell, tan absurd i retorçat sobre si mateix com un nounat, plorant al sofà enmig d’una ciutat que l’aclaparava, que el limitava, que l’esclafava. Era com un mosquit que ha caigut en un toll d’aigua i busca sortir-ne. Odiava el seu treball, odiava ser infermer, haver de sentir cada dia l’olor dels passadissos, aquella fragància que mescla mort i formol, la blancor de les bates, les cares dels moribunds, el silenci sintètic de les habitacions, els seus companys tan alegres i feliços i com si res mentre desplacen els cadàvers. Odiava pensar que no havia sigut prou bo per ser metge, i s’havia hagut de conformar amb ser un simple i trist infermer amb socs immaculats i màniga curta tot l’any. No ser cirurgià i obrir els ventres de la gent per descobrir els secrets que amaguen a les vísceres, no ser metge i aconsellar als xiquets que prenguen molts iogurts, llet i formatge. S’esgarrifava de pensar que, a la seua vida, sempre havien passat de llarg les oportunitats. Aquell viatge a la Côte d’Azur que no havia fet, aquell col·leccionable de miniatures de soldadets que va abandonar al quart lliurament, aquells amors perduts, aquells milers d’euros gastats en putes. I, sobretot, aquells ulls extraviats de la Violeta. Com s’estimava la Violeta! S’havia arrapat a la Violeta desesperadament, massa cegament. La Violeta havia arribat i desaparegut tan ràpidament que s’havia convertit en un record d’una altra vida. Era d’aquell tipus de persones que exhalen sempre misteri, que mai no acabes de conèixer. I de fet, ben mirat, no era ni guapa, però tenia uns ulls amb vida pròpia, terrosos i tristos, que es clavaven com dagues. I la melangia de la Violeta... Sempre, sempre sospirava, i plorava contra el coixí per silenciar-se les llàgrimes. Tan dominada pels traumes, carregada de fòbies alguns dies, i tan riallera i enèrgica d’altres. La Violeta et condemnava a ser feliç o et torturava, no tenia terme mitjà. Però tal i com havia arribat havia fotut el camp. I la Violeta havia desaparegut sense rastre. Trobava a faltar la Violeta, la seua cintura estreta i ossuda, el seu jersei de ratlles blaves, negres i blanques. Els seus cabells aspres i curts, que se li aixecaven amb la més lleugera brisa. Potser ell havia sigut massa mediocre per a la Violeta. Perquè ell –ara ho pensava, arraulit al sofà- era massa poc per a ella. Sí, l’havia oblidada, havia passat pàgina i s’havia casat amb una altra dona –i divorciat. Però aquell dimarts la Violeta tornava a passar pel seu cap ple de boira. La seua ex, tan histèrica, tenia raó: no era res. També tenia raó sa mare: havia sigut un error. Li ho havia sentit dir de menut, al xalet on estiuejaven amb els iaios, quan parlava amb la tieta. Sa mare no el volia, no l’esperaven. Ja havien tingut quatre fills, i ell “no calia”. I el seu matrimoni. Tan caòtic. Encara rai que no havien tingut fills. Sentia fàstic per les criatures, tan vulnerables, descarades i... Ell no volia haver d’admetre mai que algú altre “no calia”. L’esceneta a l’estació, amb l’ex amb les maletes, el front arrugat i el tren a València. Les borratxeres d’aquella època, les nits amb les prostitutes de carns dures i ànimes partides. Ho veia clar: tot un error. Però d’una cosa se sentia orgullós: del dia que va dur sa mare a la residència geriàtrica. Només sentia menyspreu per aquella dona tan freda i autoritària. S’estremí de plaer quan va veure com una infermera se l’enduia amb la cadira de rodes, mentre ella li dedicava la mirada més carregada d’odi que li havien fet a la seua vida. Havia perdut el cap, s’havia encorbat i necessitava dents postisses, però fins a l’últim moment li va deixar prou clar que ell “no calia”. De fet, quan morí el pare, ni plorà tampoc, es mostrà impassible. Ja no la veié més, ni tan sols al tanatori. “Prefereixo guardar el record de la mama en vida”. Però en realitat no volgué ni veure-la morta. Ara pensà que potser també això va ser un error, com la resta. Tant d’odi no havia portat enlloc...

Hores més tard, caigué adormit, fart de plorar. Però en despertar-se estava molt més tranquil. Se sentia irritat per l’esceneta que acabava de protagonitzar. Al cap i a la fi, els errors no tenien cura. Va acabar-se les galetes daneses per dinar, o berenar, perquè s’havien fet les cinc de la tarda, i va mirar una pel·lícula porno que amagava a l’armari entre els mitjons i els calçotets. Mentre a la tele veia com una parella cardava, ell es tocà pensant en la Violeta. Va dutxar-se, va canviar-se de roba i anà al cementiri, a posar unes flors a sa mare. No sabia per què s’havia plantat al davant d’aquell nínxol, com tampoc no sabia per què havia anat al parc. Tampoc no entenia per què s’havia fotut a plorar com un xiquet de sis anys, ni per què havia recordat tantes coses. Davant de la làpida que cobria els ossos de sa mare, es va prometre que començaria una nova vida. De fet, ser infermer no era tan greu, i a més, una zeladora li picava l’ullet cada vegada que es creuaven pel passadís. El melodrama no duia enlloc. Però aquell dimarts fou el seu últim dimarts. Perquè, emocionat per la perspectiva d’una nova vida i imaginant un nou futur, va creuar el carrer sense mirar i un cotxe va atropellar-lo. Sí, va atropellar-lo. I repeteixo, va atropellar-lo.


Xavier Lluís Chavarria, 2n de batxillerat


* Conte premiat en el Concurs de contes breus 2011, organitzat pels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut de Tortosa.

10 de maig de 2011

Deu poemes de nou poetes


























Us presentem el resultat del treball d'un grup d'alumnes de 4t d'ESO de l'Institut de Tortosa que han traduït al català nou poemes de nou poetes d'altres llengües, d'altres terres, en algun cas, de la seua llengua, de la seua terra.

Són alumnes de l'optativa Literatura universal que han descobert que amb una lectura sola no n'hi ha prou per copsar un bon poema i que la traducció directa de l'original és una de les millors maneres de submergir-se en aquesta mar de mots, sons, imatges, sensacions i experiències que ens presenta la literatura i sobretot la poesia.

"Devot de l'amor", d'Elsa Gidlow.
"Final", d'Avatar Engil.
"Espergesia" i "El dolor de les cinc vocals", de César Vallejo.
"Faula", de Francis Ponge.
"Per què et balanceges?", de Mihai Eminescu.
"Estels", de Giuseppe Ungaretti.
"Poema", d'Ibn Hzam.
"La vida és com un queixal...", de Boris Bian.
"Nancy", de Louis Calaferte

Potser no són poetes universals del tot, però des d'ara formaran part del nostre petit univers.


Albert Aragonés


*Llegiu o descarregueu-vos el llibre a Issuu.

Final, d'Avatar Engil











































Final

Tarda
Càlids raigs de sol
a poc a poc
Van arribar a la porta gran.
Van dubtar una mica,
Van trucar a la porta
I es van esmunyir.
En un espai fosc
Es va amagar.


Nit
L’aire fresc
Va vindre corrents,
Es va estavellar contra la paret de la presó,
Va cridar.
Al final, cansada,
Va amagar-se entre les nogueres.


Al matí
Abans que surti el sol
El cos del presoner
Va moure’s per última vegada
i es va quedar parat.
Exactament a les deu
El carceller va trucar al metge:
-Vine! S’ha de fer
l’autòpsia del número 26.


Avatar Engil




Traducció Kirnjeet Kaur

El dolor de les cinc vocals, de César Vallejo



El dolor de las cinco vocales


          Vez
lo
que
es
          pues
yo
ya
no.
          La
cruz
da
          luz
sin
fin.


César Vallejo




El dolor de les cinc vocals


          Veus
el
que
és
          doncs
jo
ja
no.
          La
creu
fa
          llum
sens
fi.


Traducció de Christian Pajares.




Espergesia, de César Vallejo



Espergesia


Yo nací un día
que Dios estuvo enfermo.

Todos saben que vivo,
que soy malo; y no saben
del diciembre de ese enero.
Pues yo nací un día
que Dios estuvo enfermo.

Hay un vacío
en mi aire metafísico
que nadie ha de palpar:
el claustro de un silencio
que habló a flor de fuego.

Yo nací un día
que Dios estuvo enfermo.

Hermano, escucha, escucha...
Bueno. Y que no me vaya
sin llevar diciembres,
sin dejar eneros.
Pues yo nací un día
que Dios estuvo enfermo.

Todos saben que vivo,
que mastico... y no saben
por qué en mi verso chirrían,
oscuro sinsabor de féretro,
luyidos vientos
desenroscados de la Esfinge
preguntona del Desierto.

Todos saben... Y no saben
que la Luz es tísica,
y la Sombra gorda...
Y no saben que el misterio sintetiza...
que él es la joroba
musical y triste que a distancia denuncia
el paso meridiano de las lindes a las Lindes.

Yo nací un día
que Dios estuvo enfermo,
grave.


César Vallejo




Espergèsia


Jo vaig nàixer un dia
que Déu va estar malalt.

Tots saben que visc,
que sóc dolent; i no saben
del desembre d’aquell gener.
Doncs jo vaig nàixer un dia
que Déu va estar malalt.

Hi ha un buit
en el meu vent metafísic
que ningú ha de palpar:
el claustre d’un silenci
que va parlar a flor de foc.

Jo vaig nàixer un dia
que Déu va estar malalt.

Germà, escolta, escolta…
Bé. I que no me'n vagi
sense portar desembres,
sense deixar geners.

Doncs jo vaig nàixer un dia
que Déu va estar malalt.

Tots saben que visc,
que mastego… I no saben
per què en el meu vers grinyolen,
fosc mal gust de fèretre,
gastats vents
descaragolats de l’Esfinx
xafardera del Desert.
Tots saben… I no saben
que la llum és tisica,
i la Sombra grassa…
I no saben que el Misteri sintetitza…
que ell és la gepa
musical i trista que a distància denuncia
el pas meridià de les fites a les Fites.

Jo vaig nàixer un dia
que Déu va estar malalt,
greu.


Traducció de Christian Pajares.

Faula, de Francis Ponge



Fable

 
Par le mot par commence donc ce texte 
Dont la première ligne dit la vérité,
Mais ce tain sous l’une et l’autre
Peut-il être toléré?
Cher lecteur déjà tu juges
La de nos difficultés...

(APRÈS sept ans de malheurs
Elle brisa son miroir).

 
Francis Ponge



Faula

 
Pel mot per comença doncs aquest text
on la primera línia diu la veritat,
Però aquest estany sota l'un i l'altre
Pot ser tolerat?
Benvolgut lector, tu ja jutges
Vet aquí els nostres entrebancs...

(DESPRÉS de set anys de desgràcies
Ella va trencar el mirall).


Traducció d'Albert Aragonés.

Love's acolyte, d'Elsa Gidlow




Love's acolyte

 

Many have loved you with lips and fingers
And lain with you till the moon went out;
Many have brought you lover's gifts!
And some have left their dreams on your doorstep.

But I who am youth among your lovers
Come like an acolyte to worship,
My thirsting blood restrained by reverence,
My heart a wordless prayer.

The candles of desire are lighted,
I bow my head, afraid before you,
A mendicant who craves your bounty
Ashamed of what small gifts she brings.


Elsa Gidlow 




 

Devot de l'amor

Molts t'han estimat amb llavis i dits
I han estat al teu costat fins que la lluna se'n va anar;
Molts t'han portat regals d'amor!
I molts han deixat els seus somnis al teu portal.

Però jo sóc el més jove entre els teus amants
Vinc com un devot per a adorar-te,
La meva passió refrenada amb reverència,
El meu cor predicador callat.

Les candeles del desig estan enceses,
Inclino el meu cap, atemorit davant teu,
Com un captaire que demana la teua caritat
Avergonyit dels petits regals que porta.


Traducció de Paula Morralla.

9 de maig de 2011

8 de maig de 2011

Diari de la fi del món















Oh no, quin horror! A les notícies ho estan anunciant. Ja m’ho temia, però no pensava que podia arribar tant aviat. La fi del món ha arribat. El compte enrere comença, han anunciat que solament queden 5 dies perquè tot acabi, cinc dies desastrosos on passaran moltes coses. Vaig a dormir, que demà comença tot el desastre.

1r dia: M’aixeco per uns terribles terratrèmols, tot cau, sortim de les cases perquè en qualsevol moment ens pot caure el sostre damunt nostre.
Oh no, no puc més, no se si aguantaré fins al final! Veig que gent plora, cauen les cases, nens i molts cadàvers estesos al terra. Veig la meua millor amiga Natàlia que s’ha mort, la veig allí i no puc ni descriure el meu sentiment en veure-la morta, milers de llàgrimes cauen damunt seu i els polos que no es poden consolar.
Continuo el meu camí, desesperat del que pugi passar més. M’apropo al meu institut, i el veig tot a terra. Molts poden pensar que millor, però jo em torno a desesperar perquè veig a terra el meu lloc, la meva segona casa, on he passat coses dolentes, però també moltes de bones, un lloc on he conegut gent, on el meu futur s’anava desenvolupant, però que ara un moviment de la terra l'ha parat. Trobo uns cartons, ja es tard, vaig a dormir, a veure que ens espera demà.

2n dia: Sento sirenes contínuament, fa molta claror, gent buscant aigua, milers d’incendis, persones cridant desesperades mentre les llames van cremant i acabant amb la vida de la persona. Mare meva no pot ser, el meu millor amic, em ve a mi tot ple de flames demanant auxili i aigua, no hi puc fer res, jo tampoc en tinc. Es va cremant davant meu i cridant fins que el foc acabat de matar-lo. M’apropo a ell i el veig tot cremat, els seus ossos i el seu cadàver que ha patit. No ho puc veure, me’n vaig corrents fins que ja no puc més. Em torno a trobar al mateix lloc dels meus cartons per a dormir, però sol queda part dels cartons, ja que està tot trencat. Bé, és igual, em gito a dormir.

3r dia: Veig molta terra volant i molta brutícia, veig que s’apropa un terrible huracà. Tot caminant per evitat el huracà veig una de les meues amigues, Bea, que s’ha tornat boja, no se’n recorda qui sóc ni tan sols sap qui és ella. Li dic que marxi, que ve un huracà, i no em fa cas, està asseguda al terra tot cridant i repetint la paraula mama. Me’n vaig, no puc esperar més que em vingui l'huracà i tampoc vull veure com mor ella. No puc parar de plorar i de pensar com hem pogut matar la Terra així, com així, dia a dia sense fer res amb les mans plegades. No han servit de res les alertes ni les campanyes contra el canvi climàtic, cada dia anàvem emmerdant el planeta.

4t dia: Comença a ploure, no és una pluja normal, és pluja àcida. Desfà la meva roba, però trobo un lloc on refugiar-me. La gent es va desfent perquè no troba cap amagatall, els crits no et deixen continuar, no serveix de res tapar-se les orelles, sents igual el desastre medioambiental. De cop veig la persona que estimo, la persona que li anava darrere, veig que li afecta la pluja i es va desfent a poc a poc, cridant i plorant al mateix temps. La pluja àcida para però no serveix de res: ella ja ha mort i ni tan sols li he pogut dir el que sentia per ella.

5r dia: Avui ja és el últim dia, diuen que s’acosta un tsunami. És veritat, s’està apropant, ja el veig, és impossible evitar-lo, s’està acostant, m'acomiado de la terra, dic que hem acabat amb el lloc de la vida, han matat la terra i no ho hem evitat, ja està aquí, 5, 4. 3, 2, 1...


David Benito, 3r d'ESO


* Conte premiat en el Concurs de contes breus 2011, organitzat pels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut de Tortosa.

7 de maig de 2011

Ricardo y Pancho





















En un barrio de Barcelona, de cuyo nombre no quiero acordarme, no ha mucho tiempo que vivía un Tortosino de los ojos en pantalla, granos en cara y cuerpo delgado, fruto de muchas horas sin comer ni salir.

Vivía en unos pisos de esos para estudiantes, él no estudiaba, pero le ofrecieron el piso como si tal fuese. No salí mucho, sólo para comprar las provisiones. Todas aquellas horas, días que si pasaba en casa, fue culpa de un juego que le recomendó el vecino de abajo, Pancho el Panchudo. Su mote dice todo de aquel personajillo, era bajito, gordito y de una apariencia graciosa. Pancho le tenía mucho aprecio a Ricardo Ricano. Eran amigos, pero no se veían casi nunca, ya que jugaban los dos a aquel juego que le recomendó Pancho.

Al hombrecillo le gustaba salir de vez en cuando para ver la luz del sol y descansar de ese juego, pero Ricardo estaba enganchado, no podía parar ni para hacer sus necesidades. Llegó a tal punto de enganche que se empezó a volver loco. Su vida se transformó en aquel juego, sus ojos sólo le dejaban ver lo que veía en el juego, fue como si se hubiera trasladado al juego. Su casa se convirtió en un pequeño castillo de varias plantas y todo el interior estaba decorado como en ese juego. Aturdido por la locura, salió disparado por la puerta y bajó por las escaleras. Cuando llegó a la planta baja, se encontró con Pancho, el cual Ricardo veía a un pequeño elfo vestido de verde. Ricardo no lo podía creer, cuando salió. La Barcelona que recordaba ya no era lo que vio días antes.

Perdido por su locura, empezó a correr calle abajo, sólo veía casa viejas hechas con materiales primarios, personas convertidas en ogros, caballeros, elfos, ninfas otras criaturas mitológicas. Ricardo no pudo creer que todo eso fuera cierto, continuó calle abajo para encontrar algún río o lago cerca. Llegó a un lago rodeado de árboles, donde se situaban la mujeres para lavar la ropa. De un salto entró al agua, nadó hasta el fondo y esperó a que se despertara de, lo que él creía, un sueño. Esperó y esperó, pero lo único que le llegó, fue la muerte.


Rafel Carcellé, 4t d'ESO


* Conte premiat en el Concurs de contes breus 2011, organitzat pels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut de Tortosa.

Territorio prohibido




















Había una vez dos niños, que vivían al bosque con sus padres. Unos padres , de carácter un poco violento. Pero, en el fondo querían a sus hijos y ellos también a sus padres. Una tarde de invierno, donde el viento predominaba con un fuerte viento y un frío que cada vez ganaba más terreno. Pero lo que terriblemente paso aquella tarde no era el espantador frío y viento, si no, que eran los gritos que provenían del oscuro bosque. Con el miedo en las manos de los niños, empezaron a correr hacía donde provenían los gritos. Y al llegar...lo que vieron fue espantador, terrorífico y a la vez tenebroso. Eran sus padres, pero no sus padres, era la ropa. No había rastro de ellos, ni huellas, ni nada de nada. De tanto y tanto miedo, se fueron a casa tan de prisa que llegaron con la cara hecha polvo. Aquella noche durmieron a la habitación de sus padres. Pasaron toda la noche despiertos, hasta que el sueño se penetró al fondo del cuerpo de los niños.

A la mañana siguiente se despertaron y decidieron poner rumbo hacía el pueblo. Por el camino cogieron frutas, porque aquella mañana aún no habían desayunado. Al llegar al pueblo ya era tarde , fueron en busca de la persona más humilde, generosa y hostil del pueblo y comarca. Una comarca, que presentaba muchos delitos aquellos últimos años y en las montañas había mucha cosa por la que pelearse, oro, mina, etc. Pero, al llegar a la casa de Don Germán, que así se llamaba , se encontraron con la sorpresa de qué no estaba. La “ama de llaves”, Sofía, les dijo que hacía dos días que no se presentaba a casa y que denunció a las autoridades de lo sucedido. Aquella noche durmieron y cenaron a casa de Don Germán. Sofía les dijo que a la mañana siguiente irían al ayuntamiento a denunciar lo de sus padres y a la vez lo de Don Germán. Pues sí, aquella mañana se levantaron y desayunaron un exquisito almuerzo. Al acabar, se dirigieron los tres al ayuntamiento. Al “aterrizar” al ayuntamiento…no había nadie, absolutamente nadie. Sofía los dijo que continuaran la ruta ellos solos. Los niños con el pensamiento en sus padres continuaron el camino solos. Cuando el pueblo ya no se podía contemplar con sus propios ojos, y la tenebrosa oscuridad se acercaba cada vez más, ya era tarde, pero aún se podía ver el cielo un poco claro. Cada vez más los niños tenían más miedo. Pero no querían olvidar a sus padres y siguieron el camino.

De momento todo iba bien hasta que una voz obligó a los niños quedarse paralizados. No sabían qué hacer, si seguir o quedarse. Pero la voz les obligó seguir. Al final llegaron a una puerta, de tamaño bastante grande. Aquella voz les ordenó que si querían seguir deberían adivinar una pregunta y que si no la acertaban se quedarían toda la eternidad allí encerrados. Los niños dijeron que sí, que se arriesgaban. La voz les recordó la maldición. Pero, los niños volvieron a decir que sí.

-Bien, pues allí va la pregunta...

-¿De que color es el caballo blanco de Santiago?-dijo.

-Blanco-, gritaron los niños a la vez.

-La habéis adivinado-dijo.

-¿Así, ya podemos travesar la puerta?

-No tan rápido- dijo una voz que salía de detrás de la niña.

-¡Papá!- dijeron los niños a la vez.

Todo era una falsa, la pregunta, Don Germán, el ayuntamiento y los Padres, para haber si los niños sabían buscarse ellos solos la vida con el hecho de no ir al cole. Y así era. La semana siguiente se trasladaron al pueblo gracias a la colaboración del ayuntamiento y los demás. Y como tenia de pasar, los niños empezaron el cole.

Esa fue la historia de dos niños que sabían los que tenían que hacer por conseguir su propósito.


Adrià Machí Caballé, 1 ESO A


* Conte premiat en el Concurs de contes breus 2011, organitzat pels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut de Tortosa.

Perdida



















Se despertó congelada, estaba tapada con pieles de animales y no tenía ni la más mínima idea de donde estaba. Se levantó y se dio cuenta de que estaba en una tienda de campaña hecha de piel de ciervo. Hizo penosos intentos por recordar cómo había llegado hasta allí y hasta se pellizcó para ver si era un sueño, pero no.

Salió de la tienda de campaña y vio un inmenso paisaje blanco lleno de abetos y nieve. No había nada alrededor, excepto unos doce lobos muy jóvenes devorando las primeras presas que habían cazado juntos , pues se habían separado de la manada, ya que había crecido demasiado y se empezaban a pelear por quien dominaría la manada.Después de observarlos con mucha curiosidad, Maiha, que así llamaba la chica, se adentró en la tienda sigilosamente, no vaya a ser que la descubrieran y se lanzaran a devorarla a ella también. Exploró la tienda con intención de encontrar algo, como un móvil, para que pudiera llamar a alguien que acudiera a su rescate. Pero lo único que encontró fue baúles llenos de mantas de pieles de animales, carbón, cerillas, una cantimplora bacía, harina, aceite, algunas herramientas de cocina, una escopeta casi sin balas y unos cuchillos de caza. También observó que la tienda parecía estar abandonada, pues estaba muy descuidada y la cubierta agujereada. Sintió hambre y frío y decidió encender fuego, puso a calentar una sartén y hizo un tipo de pan sin levadura. Se vistió con algunas pieles y salió para ver que hacían los lobos. Estaban jugando y descansando. Al mirarlos, se le ocurrió una gran idea. Miró a su alrededor, cogió un cuchillo y corrió hacia un río congelado y pesco unos peces que se habían quedado atrapados entre el hielo. Se guardó unos para ella y otros los enterró entre la nieve, al lado de la tienda. Su plan consistía en que los lobos se fueran acostumbrando a su presencia y poco a poco, iría desenterrando los peces y les daría de comer. Los amansaría y los domesticaría para ser lobos de trineo. Y así lo hizo. También fabricó un trineo de madera.

Pasado un mes, una mañana decidió preparar todo lo que tenia para un largo y arriesgado viaje porque pensaba que no podía estar toda la vida en ese sitio desconocido para ella. Cazó lo que pudo con la ayuda de sus doce lobos y comieron. Envolvió todo lo que tenía en una manta y llenó su cantimplora de agua. Al fin se pusieron en marcha. A las dos horas de viaje pararon para descansar y comer. Mientras comía vio en el suelo una chaqueta verde militar que le resultaba familiar. En la parte del hombro de la chaqueta había un logotipo de unos guada-bosques. La expresión de la cara de Maiha cambió por completo. Era como si alguien le hubiera quitado la venda que la impedía ver la realidad. Al fin recordó quien era ella y que hacía en un lugar como ese. Era una Joven de 22 años que vivía en San Francisco y se ofreció y se entreno para ser una guardabosques que hiciera misiones peligrosas. Había sido enviada allí, Alaska, con sus compañeros que también se ofrecieron para ser guardabosques y detener a las buenas o a las malas un grupo de personas que cada vez crecía mas y se dedicaban a cazar todo ser vivo que se moviera entre los arbustos por simple placer. También recordó que cuando llegaron frente al grupo de los delincuentes, estos se revelaron y les atacaron. Sus compañeros consiguieron defenderse y al fin los detuvieron pero a ella le golpearon con violencia en la cabeza. Sabiendo ya quién era también recordó el lugar donde estaba y supo regresar al campamento donde estaban sus compañeros. Todos la recibieron con una alegría ya que algunos sintieron miedo al pensar que había muerto.

Llegó el momento de volver a San Francisco. A todo el mundo le hacía mucha ilusión volver a casa, menos a Maiha. Se tendría que dejar a sus queridos lobos en Alaska, pues no tenía suficiente dinero para pagar el vuelo de doce lobos. Cuando llego el momento de ir hacia el aeropuerto Maiha caminaba detrás del grupo lentamente, con la mirada en el suelo. Dejo caer una lagrima sobre la nieve. Los lobos entendieron lo que pasaba, pues ya sabían que significaba reunir todas las cosas y meterlas dentro de algo: se iba de viaje. Pero esta vez no era como las demás, ellos se quedarían. Como si se hubieran vuelto locos empezaron a correr y se lanzaron encima de ella sin dejarla levantarse. Ella empezó a llorar mas, aunque silenciosamente, cosa que no impidió que su jefe la viera. Al ver a los lobos quejándose como perritos lo entendió todo. Y como Maiha pudo haber muerto en aquella misión pagó el mismo los viajes de los lobos. Y así es como Maiha volvió a casa con doce lobos a los que les tenía que cortar el pelo para que no tuvieran calor.


Esther Serra 1r ESO A

*  Conte premiat en el Concurs de contes breus 2011, organitzat pels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut de Tortosa.

Els guanyadors del Concurs de contes breus 2011 són...



























Dijous 28 d'abril, en el transcurs de la gala final del concurs d'interpretació de cançons en català Canta-la!, es van lliurar els premis del Concurs de contes breus 2011, que organitzen els departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut de Tortosa.

Els relats en català premiats en el concurs són:

1r d’ESO

Sóc un superheroi, de Morad Moussaoui

Territorio prohibido, de Adrià Machí

Perdida, de Esther Serra


2n d’ESO

Temptació tendra i dolça, de Lívia Coronciuc

3r d’ESO

Diari de la fi del món, de David Benito

4t d'ESO

Ricardo i Pancho, de Rafel Carcellé

BATXILLERAT

Dimarts, de Xavier  Lluís

Cildhood chick, de Sara Moreso


Enhorabona!

10è certamen juvenil ciutat de Tortosa (RE)CREA(RÉ) 2011


L'Àrea de Joventut de l'Ajuntament de Tortosa convoca el 10è certamen juvenil ciutat de Tortosa (RE)CREA(RÉ) 2011.

Es tracta d'un concurs de fotografia i vídeo per a joves dotat amb premis de 600 a 300 euros.

Els treballs s'han de presentar abans del 13 de juny.

Descarregueu-vos les bases del concurs.

Font: departament d'Educació Visual i Plàstica de l'Institut de Tortosa.