Noche de Reyes en formato de libro digital

Os presentamos la adaptación de la obra Noche de Reyes (Como queráis),
una comedia en tres actos original de William Shakespeare, adaptada y
dirigida por Toni Vañó, profesor de Lengua castellana y literatura el
curso 2010-2011, en formato de libro digital.

La obra, que formó parte del programa CaixaEscena 2010-2011, de la Obra Social Fundació "La Caixa", fue representada por los alumnos de 3.º ESO del Taller de teatro del Institut de Tortosa y ahora també se puede ver en vídeo. Font: departament de Castellà.

Noche de Reyes, de William Shakespeare

Us presentem el vídeo de la representació de l'obra Noche de Reyes (Como queráis), una comèdia en tres actes original de William Shakespeare, adaptada i dirigida per Toni Vañó, professor de Llengua castellana i literatura durant el curs 2010-2011, que va ser representada pels alumnes de 3r d'ESO del Taller de teatro.

L'obra formava part del programa Caixa Escena, de l'Obra Social Fundació "La Caixa", destinat a fomentar el teatre  i la seua didàctica en els centres educatius.

Preneu seient que s'obre el teló.

Font: departament de Castellà.

Childhood promises and love

It was twelve years ago. I was five years old. I was sitting down my tree, in the park next to my house. I always went there when I left school at five o’clock in the afternoon, and I stayed there until the sky turned into a mixture of pink and purple colour. That landscape astonished me.
I didn’t have a lot of friends. In fact, I only had a friend, but she was the best friend who anyone can have. Her name was Alison. She was from Sahara and she came here when she was 3 years old. Firstly, we sat together in class. As time went by, we were meeting each other more and more, until she became my best (my only) friend. But sorry, this is not what I wanted to explain. The thing I want to explain is how I met the person who I’ve been waiting for so long.

It was a Wednesday afternoon in October. It was cold but I wasn’t because of the gloves and the scarf that Alison had given to me. I was playing with my doll and, suddenly, a car knocked it down.
- No! –I shouted.
- Sorry, he has had his licence just for a week. –said someone.
- What the hell…! –I looked up and I saw him. And he smiled to me.
- Please, do you let me help you? I’ll take your doll in my car to hospital. You’ll see that she recovers! I’m Kevin, nice to meet you. –he was a kid but he didn’t look like so, because he had a penetrating glance that still rests in my mind. His eyes were big and green. He had longish, dishevelled and brown hair, but not a common brown, it was a special brown, honey brown hair with highlights.
- I’m Sarah. Not nice to meet you. But I will if my doll recovers... –I smiled too.
Since that moment he came to the park and joined me down my tree every afternoon. We talked, we played, we smiled, we looked at each other with a special connection. It was like that until I was eleven but, of course, at that time we didn’t play with my doll and his toy car, we only sat and talked). And this is the conversation we had an October afternoon:
- Where are you going to study when you finish school? –I asked him that because I had the hope to hear that he would study in the same university as me.
- In my country. –answered him, without smiling.
- Where is it?
- Ireland. –that shocked me.
- Why didn’t you tell me before?
- Because I had the hope that I would study in the same university as you. –he smiled now. Not me.
- And what does it mean? Will I never see you again?
- Look, Sarah, next summer I have to go to Ireland because my mother is there, and she’s sick. I want to be with her now. But I want to be with you the rest of my life. So, we can make a promise, can’t we?
- What promise? –I asked, not very convinced.
- I’ll return here when it is time to start university. I want to enter Bridge Manor University. Promise you’ll go to the same university as me, and that we’ll study together.
- ...I promise.
Summer went by, and so did the years. I always wondered what he could be doing. And I told Alison but she tried to make me see the truth, that, that boy would never return. But I imagined the life we would live if we met again. How would he have changed? And I was 15, 16, 17 and 18. And it was the time to start university. What should I do? Bridge Manor University? It wasn’t the best option to me but he was. Kevin… do you still remember your promise? Will you return? Do you still want to spend the rest of your life with me? Because I still do.
- But what the hell I’m thinking… We were only kids. Childhood love. He doesn’t remember me… -but I entered Bridge Manor University. And he didn’t. The first year passed and Kevin didn’t appear. I knew he wouldn’t return but I was disappointed anyway. Because I had a little hope inside me…

Second year of university. A cold afternoon in October. I was walking to university when a car almost knocked me down.
- What the hell are you doing?! –I shouted.
- Sorry, I had the hope that you were Sarah and I had to check it. You are. –he smiled, as when he was five, and I recognized him.
- Kevin…
- Yes, I am. What did you think? That you would never see me again? Sorry, it couldn’t be true because I promised you something some time ago.
- I’ve been waiting for you for so long…
- And I’ve been thinking of you everyday. Sorry for not coming last year. I couldn’t because my mother…
- Sht. –I made him shut up with a kiss. –only make me another promise. Promise you will never leave me again.


Sara Moreso


* Conte premiat en el Concurs de contes breus 2011, organitzat pels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut de Tortosa.

Nancy, de Louis Calaferte

Nancy

Nancy

qui était si petite

si frêle entre mes bras

là-bas

dans la chambre aux saveurs des noirs embruns de mer

Nancy

avec ton regard vert

tes petits cheveux de chien fou

vaguement roux

et qui croyait encore aux choses interdites

Nancy

que ma mémoire emporte

et que je ne reverrai pas

le destin nous ferme ses portes

Tu étais de Dundee

n'est-ce pas

Louis Calaferte

Nancy

Nancy

que és tan petita

tan fràgil entre els meus braços

allí

a l’habitació amb sabors de negra espuma del mar

Nancy

amb la teua mirada verda

els teus cabells tallats de gos boig

vagament pèl-rojos

que encara creia amb les coses prohibides

Nancy

que la meua memòria s'emporta

i que no tornaré a veure

el destí ens tanca les portes

Ets de Dundee
no és així

Traducció d'Ariadna Sabaté.

La vida, és com un queixal..., de Boris Bian

La vie, c'est comme une dent...

La vie, c'est comme une dent.

D'abord on y a pas pensé

On s'est contenté de mâcher

Et puis ça se gâte soudain

Ça vous fait mal, et on y tient

Et on la soigne et les soucis

Et pour qu'on soit vraiment guéri

Il faut vous l'arracher, la vie.

Boris Vian

La vida és com un queixal...

La vida és com un queixal.

En primer lloc no hi pensem,

Ens limitem a mastegar

I se’n corca de cop.

Ens fa mal, i ens aguantem,

I la cuidem, i ens preocupa.

I per ser realment curats

Ens l’hem d’arrancar, la vida.

Traducció de Cintia Moreno Valldepérez.

Poema, d'Ibn Hazm

    Ibn Hazm

   Poema

   Deixeu de calar foc a pergamins i papers,

   i mostreu la vostra ciència

   perquè es vegi qui és el que sap.

   I és que encara que cremeu el paper

   mai cremareu el que conté,

   ja que en el meu interior el porto,

   viatja sempre amb mi quan cavalco,

   amb mi quan dormo, quan descanso,

   i en la meua tomba serà enterrat després.

   Traducció de Farah Bakaddi.

Temptació tendra i dolça

Feia dies que la perseguia. La meva tècnica és atacar a les nits d’estiu. Fer-me el pesat... De cop em vaig parar. Enmig de la rotllana, amb la música i les rialles envoltant-ho tot, ella hi destacava per la seva bellesa. La vaig trobar. El seu coll s’exhibia, només pel perfum de roses que, mig coqueta, feia onejar amb el seu ventall. El llavis, molsuts i rojos... Res, ni tan sols el robí que lluïa enmig del seu escot, no podia fer-me traure-li l’ull de sobre. Només veure-la em vaig adonar que ja no em calia seguir buscant més... Només ella, ella, podia ser l’escollida. Mai no he sabut per què passa. No ho sé, només sé que la tria no la faig jo, sinó que es fa sola i evident. Potser és la seva sang la que em demana que la xucli, la que em crida i m’atrau més enllà de la meva voluntat, que em fa perdre el control. O potser sóc jo, que sóc de natural salvatge i com tots els de la meva espècie, instintiu i primari.

Al saló hi havia moltíssim soroll i tot i desitjar passar desapercebut no ho vaig aconseguir. Notava mirades, mirades amb ràbia i recel que se’m clavaven com a punyals. Tampoc sóc tan i tan estrany, vaig pensar. Fart dels intents de la gent d’intentar matar-me vaig sortir a la terrassa a esperar-la. La frescor d’aquella nit d’estiu era impressionant, una nit perfecta de lluna plena.

Per fi va sortir a la terrassa on estava jo, la que donava al jardí. Es va asseure, va fer un breu descans, després de tantes hores ballant era normal, però això no m’importava, un altre cop em vaig quedar hipnotitzat. El seu coll, temptador i delicat, em cridava per robar-li el que més anhelava, l’essència de la seva vida i de la meva també. És la meva natura i no puc fer-hi res.

Va arribar el moment de tastar-la. Al·lucinat pel plaer que m’omplia, no vaig veure a temps la seva mà que se’m apropava acompanyada amb un crit: “Coi de mosquits”! Vaig quedar mig esclafat amb un ala trencada, però va valdre la pena .


Livia Coronciuc


* Conte premiat en el Concurs de contes breus 2011, organitzat pels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut de Tortosa.

Per què et balanceges?, de Mihai Eminescu

Ce te legeni?

-Ce te legeni, codrule,

Fără ploaie, fără vint,

Cu crengile la pămint?

-De ce nu m-aș legăna,

Dacă trece vremea mea!

Ziua scade, noaptea crește

Și frunzișul mi-l rărește.

Bate vintul frunza-n dungă -

Cântăreții mi-i alungă;

Bate vintul dintr-o parte -

Iarna-i ici, vara-i departe.

Și de ce să nu mă plec,

Dacă păsările trec!

Mihai Eminescu

Per què et balanceges?

-Perquè et balanceges, bosc meu,

Sense pluja, sense vent,

Amb les branques tocant a terra?

-Per què no m'hauria de balancegar,

Si el meu temps passa!

El dia baixa, la nit creix

I les branques me les empobreix.

El vent corre i s'endú les fulles

els piuladors les persegueixen;

bat el vent per una part

l'hivern és aquí, l'estiu está lluny.

-I per què no abaixar les branques,

si els ocells passen!

Traducció Nichita Otanceala.

Dimarts

Va anar al parc i va asseure’s en un banc, a poc a poc. Des que s’havia despertat havia actuat amb la solemnitat pròpia de la gent que surt a la televisió. S’havia pres el cafè sense pressa, amb una parsimònia gairebé infinita, i tot per sucar tot un pis de les galetes daneses de capsa metàl·lica que li havia dut el seu tiet suís. Enlloc d’edulcorant s’hi havia posat sucre morè, que és més car i –diuen- més bo i saborós. Després d’esmorzar va trucar a la feina, i amb un “Avui no podré vindre a treballar, m’he tornat a quedar enganxat de l’esquena. Ja et tornaré el torn un altre dia” ho va solucionar tot. I ara seia al parc, al banc que estava més a prop de la font. Era divertit veure com la gent feia una mena de reverència i obria la boca per beure del raig d’aigua. La gran majoria acabava amb la camisa banyada, emprenyats i sense haver begut gaire. A més, havien pintat el banc feia poc, i el marró merdós d’abans no semblava tan horrible. Se sentia a gust al parc, sempre li havia agradat. Potser no es podia dir ni que fos bonic o acollidor, però almenys no hi havia cotxes. Quatre plataners i quatre parterres esquifits i patètics, la font i uns gronxadors amb el seient a diferents altures. Això era el parc. Després de tres quarts d’hora mirant com la gent bevia va traure’s les mans de la butxaca i va apagar el mòbil. Per res del món hauria volgut que li truquessen en aquell moment. No sabia ben bé per què, però aquell dia s’havia despertat amb un desig boig de passar el matí al parc, encara que fos dimarts i li toqués anar a treballar. De fet, ni feia un dia assolellat, ni era primavera, ni feia una temperatura agradable. Ben al contrari, el cel s’havia ennegrit amb uns núvols baixos i densos, i s’havia girat un vent gelat. Però necessitava anar al parc. No pensava en res en concret, sinó que inventava la vida de qui passava pel seu davant. Un astronauta claustrofòbic, un guàrdia civil punk, una cambrera amb sis pits... Tot era possible.

Però una hora i disset minuts més tard això va dur-lo a un avorriment complet. Se li havia adormit el cul, i les cames s’havien engarrotat. S’alçà, i va tornar a casa. No sabia què cony li passava. Va sortir a la terrassa, tan estreta i encarada al bloc de pisos d’obra vista com sempre, i va regar el llessamí blanc que li havien regalat pel seu cinquantè aniversari, uns mesos abans. S’estava morint, no quedava cap flor, i les fulles que restaven s’anaven engroguint i assecant. Potser el balcó no era bon lloc per al llessamí blanc. I just llavors es va ficar a plorar. Acompanyava el plor amb un udol llarg i animal, agut i fondo. S’estirà al sofà i es posà en posició fetal, arrupit, esporuguit, tremolós i tan fràgil... S’havia equivocat. Feia anys que feia poc més que caure en errors cada vegada més grans. I aquell dimarts els pecats li pesaven com mai. Culpes, culpes i més culpes. Equivocacions. Els errors li rataven l’ànima. I ell, tan absurd i retorçat sobre si mateix com un nounat, plorant al sofà enmig d’una ciutat que l’aclaparava, que el limitava, que l’esclafava. Era com un mosquit que ha caigut en un toll d’aigua i busca sortir-ne. Odiava el seu treball, odiava ser infermer, haver de sentir cada dia l’olor dels passadissos, aquella fragància que mescla mort i formol, la blancor de les bates, les cares dels moribunds, el silenci sintètic de les habitacions, els seus companys tan alegres i feliços i com si res mentre desplacen els cadàvers. Odiava pensar que no havia sigut prou bo per ser metge, i s’havia hagut de conformar amb ser un simple i trist infermer amb socs immaculats i màniga curta tot l’any. No ser cirurgià i obrir els ventres de la gent per descobrir els secrets que amaguen a les vísceres, no ser metge i aconsellar als xiquets que prenguen molts iogurts, llet i formatge. S’esgarrifava de pensar que, a la seua vida, sempre havien passat de llarg les oportunitats. Aquell viatge a la Côte d’Azur que no havia fet, aquell col·leccionable de miniatures de soldadets que va abandonar al quart lliurament, aquells amors perduts, aquells milers d’euros gastats en putes. I, sobretot, aquells ulls extraviats de la Violeta. Com s’estimava la Violeta! S’havia arrapat a la Violeta desesperadament, massa cegament. La Violeta havia arribat i desaparegut tan ràpidament que s’havia convertit en un record d’una altra vida. Era d’aquell tipus de persones que exhalen sempre misteri, que mai no acabes de conèixer. I de fet, ben mirat, no era ni guapa, però tenia uns ulls amb vida pròpia, terrosos i tristos, que es clavaven com dagues. I la melangia de la Violeta... Sempre, sempre sospirava, i plorava contra el coixí per silenciar-se les llàgrimes. Tan dominada pels traumes, carregada de fòbies alguns dies, i tan riallera i enèrgica d’altres. La Violeta et condemnava a ser feliç o et torturava, no tenia terme mitjà. Però tal i com havia arribat havia fotut el camp. I la Violeta havia desaparegut sense rastre. Trobava a faltar la Violeta, la seua cintura estreta i ossuda, el seu jersei de ratlles blaves, negres i blanques. Els seus cabells aspres i curts, que se li aixecaven amb la més lleugera brisa. Potser ell havia sigut massa mediocre per a la Violeta. Perquè ell –ara ho pensava, arraulit al sofà- era massa poc per a ella. Sí, l’havia oblidada, havia passat pàgina i s’havia casat amb una altra dona –i divorciat. Però aquell dimarts la Violeta tornava a passar pel seu cap ple de boira. La seua ex, tan histèrica, tenia raó: no era res. També tenia raó sa mare: havia sigut un error. Li ho havia sentit dir de menut, al xalet on estiuejaven amb els iaios, quan parlava amb la tieta. Sa mare no el volia, no l’esperaven. Ja havien tingut quatre fills, i ell “no calia”. I el seu matrimoni. Tan caòtic. Encara rai que no havien tingut fills. Sentia fàstic per les criatures, tan vulnerables, descarades i... Ell no volia haver d’admetre mai que algú altre “no calia”. L’esceneta a l’estació, amb l’ex amb les maletes, el front arrugat i el tren a València. Les borratxeres d’aquella època, les nits amb les prostitutes de carns dures i ànimes partides. Ho veia clar: tot un error. Però d’una cosa se sentia orgullós: del dia que va dur sa mare a la residència geriàtrica. Només sentia menyspreu per aquella dona tan freda i autoritària. S’estremí de plaer quan va veure com una infermera se l’enduia amb la cadira de rodes, mentre ella li dedicava la mirada més carregada d’odi que li havien fet a la seua vida. Havia perdut el cap, s’havia encorbat i necessitava dents postisses, però fins a l’últim moment li va deixar prou clar que ell “no calia”. De fet, quan morí el pare, ni plorà tampoc, es mostrà impassible. Ja no la veié més, ni tan sols al tanatori. “Prefereixo guardar el record de la mama en vida”. Però en realitat no volgué ni veure-la morta. Ara pensà que potser també això va ser un error, com la resta. Tant d’odi no havia portat enlloc...

Hores més tard, caigué adormit, fart de plorar. Però en despertar-se estava molt més tranquil. Se sentia irritat per l’esceneta que acabava de protagonitzar. Al cap i a la fi, els errors no tenien cura. Va acabar-se les galetes daneses per dinar, o berenar, perquè s’havien fet les cinc de la tarda, i va mirar una pel·lícula porno que amagava a l’armari entre els mitjons i els calçotets. Mentre a la tele veia com una parella cardava, ell es tocà pensant en la Violeta. Va dutxar-se, va canviar-se de roba i anà al cementiri, a posar unes flors a sa mare. No sabia per què s’havia plantat al davant d’aquell nínxol, com tampoc no sabia per què havia anat al parc. Tampoc no entenia per què s’havia fotut a plorar com un xiquet de sis anys, ni per què havia recordat tantes coses. Davant de la làpida que cobria els ossos de sa mare, es va prometre que començaria una nova vida. De fet, ser infermer no era tan greu, i a més, una zeladora li picava l’ullet cada vegada que es creuaven pel passadís. El melodrama no duia enlloc. Però aquell dimarts fou el seu últim dimarts. Perquè, emocionat per la perspectiva d’una nova vida i imaginant un nou futur, va creuar el carrer sense mirar i un cotxe va atropellar-lo. Sí, va atropellar-lo. I repeteixo, va atropellar-lo.


Xavier Lluís Chavarria, 2n de batxillerat


* Conte premiat en el Concurs de contes breus 2011, organitzat pels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut de Tortosa.

Deu poemes de nou poetes

Us presentem el resultat del treball d'un grup d'alumnes de 4t d'ESO de l'Institut de Tortosa que han traduït al català nou poemes de nou poetes d'altres llengües, d'altres terres, en algun cas, de la seua llengua, de la seua terra.

Són alumnes de l'optativa Literatura universal que han descobert que amb una lectura sola no n'hi ha prou per copsar un bon poema i que la traducció directa de l'original és una de les millors maneres de submergir-se en aquesta mar de mots, sons, imatges, sensacions i experiències que ens presenta la literatura i sobretot la poesia.

"Devot de l'amor", d'Elsa Gidlow.
"Final", d'Avatar Engil.
"Espergesia" i "El dolor de les cinc vocals", de César Vallejo.
"Faula", de Francis Ponge.
"Per què et balanceges?", de Mihai Eminescu.
"Estels", de Giuseppe Ungaretti.
"Poema", d'Ibn Hzam.
"La vida és com un queixal...", de Boris Bian.
"Nancy", de Louis Calaferte

Potser no són poetes universals del tot, però des d'ara formaran part del nostre petit univers.


Albert Aragonés


*Llegiu o descarregueu-vos el llibre a Issuu.

Final, d'Avatar Engil

Final

Tarda

Càlids raigs de sol

a poc a poc

Van arribar a la porta gran.

Van dubtar una mica,

Van trucar a la porta

I es van esmunyir.

En un espai fosc

Es va amagar.

Nit

L’aire fresc

Va vindre corrents,

Es va estavellar contra la paret de la presó,

Va cridar.

Al final, cansada,

Va amagar-se entre les nogueres.

Al matí

Abans que surti el sol

El cos del presoner

Va moure’s per última vegada

i es va quedar parat.

Exactament a les deu

El carceller va trucar al metge:

-Vine! S’ha de fer

l’autòpsia del número 26.

Avatar Engil

Traducció Kirnjeet Kaur

El dolor de les cinc vocals, de César Vallejo

El dolor de las cinco vocales

          Vez

lo

que

es

          pues

yo

ya

no.

          La

cruz

da

          luz

sin

fin.

César Vallejo

El dolor de les cinc vocals

          Veus

el

que

és

          doncs

jo

ja

no.

          La

creu

fa

          llum

sens

fi.

Traducció de Christian Pajares.

Espergesia, de César Vallejo

Espergesia


Yo nací un día
que Dios estuvo enfermo.

Todos saben que vivo,
que soy malo; y no saben
del diciembre de ese enero.
Pues yo nací un día
que Dios estuvo enfermo.

Hay un vacío
en mi aire metafísico
que nadie ha de palpar:
el claustro de un silencio
que habló a flor de fuego.

Yo nací un día
que Dios estuvo enfermo.

Hermano, escucha, escucha...
Bueno. Y que no me vaya
sin llevar diciembres,
sin dejar eneros.
Pues yo nací un día
que Dios estuvo enfermo.

Todos saben que vivo,
que mastico... y no saben
por qué en mi verso chirrían,
oscuro sinsabor de féretro,
luyidos vientos
desenroscados de la Esfinge
preguntona del Desierto.

Todos saben... Y no saben
que la Luz es tísica,
y la Sombra gorda...
Y no saben que el misterio sintetiza...
que él es la joroba
musical y triste que a distancia denuncia
el paso meridiano de las lindes a las Lindes.

Yo nací un día
que Dios estuvo enfermo,
grave.

César Vallejo

Espergèsia


Jo vaig nàixer un dia
que Déu va estar malalt.

Tots saben que visc,
que sóc dolent; i no saben
del desembre d’aquell gener.
Doncs jo vaig nàixer un dia
que Déu va estar malalt.

Hi ha un buit
en el meu vent metafísic
que ningú ha de palpar:
el claustre d’un silenci
que va parlar a flor de foc.

Jo vaig nàixer un dia
que Déu va estar malalt.

Germà, escolta, escolta…
Bé. I que no me'n vagi
sense portar desembres,
sense deixar geners.

Doncs jo vaig nàixer un dia
que Déu va estar malalt.

Tots saben que visc,
que mastego… I no saben
per què en el meu vers grinyolen,
fosc mal gust de fèretre,
gastats vents
descaragolats de l’Esfinx
xafardera del Desert.
Tots saben… I no saben
que la llum és tisica,
i la Sombra grassa…
I no saben que el Misteri sintetitza…
que ell és la gepa
musical i trista que a distància denuncia
el pas meridià de les fites a les Fites.

Jo vaig nàixer un dia
que Déu va estar malalt,
greu.

Traducció de Christian Pajares.

Faula, de Francis Ponge

Fable

 

Par le mot par commence donc ce texte 
Dont la première ligne dit la vérité,
Mais ce tain sous l’une et l’autre
Peut-il être toléré?
Cher lecteur déjà tu juges
La de nos difficultés...

(APRÈS sept ans de malheurs
Elle brisa son miroir).

 

Francis Ponge

Faula

 

Pel mot per comença doncs aquest text
on la primera línia diu la veritat,
Però aquest estany sota l'un i l'altre
Pot ser tolerat?
Benvolgut lector, tu ja jutges
Vet aquí els nostres entrebancs...

(DESPRÉS de set anys de desgràcies
Ella va trencar el mirall).

Traducció d'Albert Aragonés.

Love's acolyte, d'Elsa Gidlow

Love's acolyte

 
Many have loved you with lips and fingers
And lain with you till the moon went out;
Many have brought you lover's gifts!
And some have left their dreams on your doorstep.

But I who am youth among your lovers
Come like an acolyte to worship,
My thirsting blood restrained by reverence,
My heart a wordless prayer.

The candles of desire are lighted,
I bow my head, afraid before you,
A mendicant who craves your bounty
Ashamed of what small gifts she brings.


Elsa Gidlow 



 
Devot de l'amor

Molts t'han estimat amb llavis i dits
I han estat al teu costat fins que la lluna se'n va anar;
Molts t'han portat regals d'amor!
I molts han deixat els seus somnis al teu portal.

Però jo sóc el més jove entre els teus amants
Vinc com un devot per a adorar-te,
La meva passió refrenada amb reverència,
El meu cor predicador callat.

Les candeles del desig estan enceses,
Inclino el meu cap, atemorit davant teu,
Com un captaire que demana la teua caritat
Avergonyit dels petits regals que porta.


Traducció de Paula Morralla.

Cuando llegará el fin

Robert Roda

Alguna vegada es podran comptar?

Fadila Bouhriz

Reemplaçar la teva soledat per aquest silenci

Lorena García-Navas

Per què no ho podem fer tothom?

Robert Roda

Quan comença la vida?

Jordi Rodríguez