Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris relats curts. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris relats curts. Mostrar tots els missatges

18 de març del 2021

La calçotada de l'any


Estàvem tota la família a la muntanyeta del tiet Josep per fer la calçotada que fem tots els anys. 

—On són el tio Paco i la tia Cinta?  

—De seguida vindran, han anat a comprar el pa i la cervesa per a tot el dia. 

Mentre el tio Josep i el pare estaven fent el foc per als calçots, vaig anar dins de la caseta de muntanya on estaven la meva mare i la tia Elsa, com sempre, ficant-se al dia de tot el que passava al poble. 

—Te'n recordes d'aquell tal Andreu? 

—Qui era aquest? 

—Sí, dona, el fill de la panadera que feia cantonada al carrer major. 

—Vale, sí! Què passa? 

—Doncs, ara s'ha divorciat, que es veu que l'enganyava amb una altra. 

Em vaig dirigir a veure el foc quan van arribar el tio Paco, la tia Cinta i els meus cosins. 

—Estàvem esperant-vos, volíem les cerveses ja! 

—Tranquils, que de cerveses en tindrem de sobres. 

—Paco! Porta una cerveseta fresqueta que estem aquí al foc a punt de posar els calçots ja. 

—Ja vaig, estaquirot, només em vols per la cervesa. 

—No, home, no. Va, vine cap aquí. 

Vam acabar tots al voltant del foc fent els calçots i contant anècdotes de les bones. 

—Encara recordo aquell dia que el pare es va enfadar i em va pegar amb la guitarra al mig del cap. 

—Sí, aquell dia ens vam quedar tots parats amb la reacció del pare, Paco.

—Però, xeic, quan va caure Josep pel balcó, aquell dia ens van agafar tots els mals. 

—Ui, sí, quanta raó! Amb sort va caure damunt de l'estenedor del veí de baix i li va parar el cop.

—Paco! Porta sis cervesetes més, ja que vas fins la nevera. 

Així va seguir aquell dia esplèndid, ple de rialles, que tenim tots els anys quan és època de calçots.


Gisela Castilla

A casa l'àvia

 


—Petitona! Agafa’t fort, que passen cotxes!— digué l'àvia a la sortida de l'escola acompanyada de la neta.

—Sí, àvia, ja ho sé, sempre em dius el mateix... — respongué la neta.

—Ja ho sé que ho saps, però jo pateixo molt, bonica.

—Què hi ha avui per dinar?

—Poca cosa, nena, una mica de tot. De primer, sopeta, que sé que t'agrada. De segon he fet carn arrebossada amb patatetes, de l'hort. De tercer, ho he pensat molt i m'he decidit pel pa amb tomàquet i pernilet. De quart, per si et quedes amb gana, he fet borraines i per últim maduixes amb nata.

—Però, àvia! No creus que t'has tornat a passar fent menjar? Quilos no me'n falten!

—Ai, fill meu, massa és poc! Avui en dia heu d'estar forts i ben alimentats. Menjar com el de l'àvia no n'hi ha.

—En això tens raó, iaia. Com el teu menjar no hi ha res!

—Ja hem arribat. Descalça’t que he netejat avui i posa’t les espardenyes!

—D'acord, àvia.

—Va asseu-te a taula que ara et porto el menjar.

En arribar a les borraines la nena es desfà el botó del pantaló i li diu a l'àvia que no pot més.

—Però si no has menjat res! I el menjar no es llença!

—Àvia, posa-ho a una carmanyola que m’ho menjaré per sopar, no et preocupis, però no puc més.

—Bé, aleshores et contaré una historieta de quan el teu pare era jove, et sembla bé?

—D'acord, àvia, però és la que em contes sempre?

—Xst! No parlis i escolta'm. El teu pare a la teva edat era igual de tossut i patut com tu. Sobretot despistat. Un dia va sortir amb els amics per anar al canal del poble. Es va fer tard i no tornava. Quan va arribar l'avi a casa, en pau descansi, l’hi vaig contar. De cop i volta, s'obri la porta i apareix el teu pare amb la roba banyada, els genolls pelats, els pantalons trencats... Tan prompte el vaig veure em va dir que havia caigut amb la bici al canal i no volia venir a casa perquè el maldaríem per haver perdut la bici. Jo primer vaig agafar l'espardenya i no saps com va córrer.

—És que àvia, amb l'espardenya tens un do! Ha, ha, ha!

—Ja ho pots ben dir! Després de tocar-lo amb molta punteria li vaig tirar l'altra per haver fet malbé els pantalons. Això sí, després de sopar li vaig fer un petó, una abraçada i li vaig dir que havia de parar compte, que sempre acabes ferit!

—Que bona, àvia! Me la contes sempre i sempre me'n ric!

—Això sí, tu has sortit al teu pare en això, eh?

—És possible, sí. Per cert, hauria de marxar que he quedat amb les amigues a la plaça, àvia.

—D'acord, nena, però espera’t que et doni alguns dinerets!

—No fa falta àvia!

—Vols fer-me cas, tossuda! I no agafes la bicicleta i para compte, petitona! Vine que et faig un petó!

 

Dàmaris Tafalla

Un dia d’estiu a la Ràpita

 

Són les 13.00 hores d'un dia calorós de finals de juliol, comencen les festes de la Ràpita i la mare aixeca les persianes de la nostra habitació per intentar despertar-mos. Res, cap moviment ni cap queixa, estem cansades de voltar durant tot el dia amb les amigues i els amics que hem conegut a la platja fa unes setmanes i per això, seguim dormint profundament. 

—Xiques! Bon dia, és la una– crida Sònia. 

Ens costa molt obrir els ulls, però l'olor dels espectaculars macarrons ens fan entrar gana ràpidament i, per tant, anem al nostre lavabo a rentar-nos la cara. Com cada dia, des del menjador sentim com Manel pregunta pel dinar i jo passo per la cuina per agafar el que falta. Ens asseiem els quatre a la taula i mentre vaig posant aigua a cadascú, la mare ens pregunta pels plans d'avui. Com sempre, Marina és la que respon. 

—No ho sabem encara, suposo que de tarde anirem a la plaça de bous i al tard tornarem per sopar i arreglar-mos. 

Ara toca acordar l'hora de tornada a casa de la nit que ens espera i sense cap mena d'esforç aconseguim la que les dues tant volíem. Seguim dinant i opinem sobre la nit passada. 

—Que pesada, la Carla. Mai li sembla res bé!— confesso jo, i Marina em dona la raó. 

—Ja pots dir-ho, ja, no es pot fer res amb ella. 

Ràpidament intervé la mare per frenar-nos: 

—Ui! Si ho sou dolentes! Deixeu-la estar i feu la vostra. 

Acabem de dinar recordant les anècdotes de les últimes setmanes i descartem la possibilitat d'un gelat com a postre, ja el menjarem més tard. Sense pensar-nos-ho dos vegades, tornem a l'habitació il·luminada pel sol del migdia i gràcies al suau corrent d'aire d'estiu que entra per la finestra ens adormim per agafar forces. 

—Són les cinc, Alina! Ens canviem i marxem? 

—Buf, quina mandra, de veritat... 

Ella s'aixeca i fa cap a la cuina per agafar dos gelats, un per ella i un per a mi. Ens adonem que a casa sols estem nosaltres dos i, per tant, no hi ha cap pressa per marxar. Tranquil·lament ens arreglem i ens dirigim cap al camp de futbol. Són les 18:30 de la tarda i el sol encara crema, això fa que la petita costa que hi ha per arribar-hi es faci més duradora. Quan arribem, tot just al costat, trobem la plaça de bous i un carro on ens esperen el Pablo, la Paula, Maria, Laura... Només arribar ja podem sentir dir a la Paula: 

—Anem a per pipes, Pablo? 

—Compra'm un xupa-xup!— crida la Maria. 

El temps passa molt de pressa, com cada tarda d'estiu, i en poc temps ja estarem a setembre, preparats per tornar i començar un nou curs. Es fa hora de sopar i tots junts marxem. De camí a casa cadascú va desapareixent pel seu camí sabent que en menys de tres hores ens tornarem a veure tots. 

Per sopar ens està esperant un bocata de truita de patata i, com sempre, el Manel amb el seu refresc mirant la televisió al sofà. 

 

Alina Kozhokar

La barbacoa de diumenge

 


El rellotge marca mig matí d’aquell diumenge tan esplèndid i el sol es comença a fer notar sobre la pell de la família Curto. 

En aquell jardí, com sempre, es sent a la tieta debatre sobre política amb alguns altres parents, mentre que, d’altra banda, es pot observar els nens jugar amb la pilota amb un enorme somriure a la cara que no s’esborra. L’adolescent de la família tecleja el mòbil amb molta rapidesa i constantment, però quan involuntàriament els nens li peguen pilotada, ella els crida i els mira en to de burla. 

A la vegada, els tiets es situen al costat de la barbacoa on s’empassen les llaunes de cervesa de dos en dos i amb un obrir i tancar d’ulls mentre passen l’estona xerrant sobre quin equip de futbol és realment el millor. I, com mai estan d’acord, quan es cansen de discutir passen a parlar de com de malament anava l’economia del país. Mentre, l’oncle rust la carn i les carxofes i juga amb el seu adorat cadell. 

Per últim podem veure l’avi, que com sempre és el cap de taula. Mentre es pren un vermut li explica a la seva estimada neta de deu anys aventures molt interessants de quan era jove i algunes vivències del seu pare a la Guerra Civil. 

Quan el sol comença a cremar més, les agulles del rellotge marquen les 14:30 i això significa que ja és hora de poder començar a menjar i que els Curto poden gaudir d’una fantàstica barbacoa familiar a l’aire lliure. 

 

Marina Favà

15 de març del 2021

Un sopar d'amics



 

 

 

 

 

 

 

 

Han quedat un grup d'amics a un restaurant a les vuit de la tarda.

—On esteu? Acabo d'arribar i ningú està, encara.

—Estic arribant, tranquil.

—Jo estic en un embús, quan pugue avanço a tots.

—És que jo no sé quina roba posar-me i encara no m'he dutxat.

El cambrer s'apropa a la taula de quatre.

—Està esperant un acompanyant?

—Tant de bo! N’estic esperant tres i són els amics més lents que tinc.

El cambrer es retira després de quedar-se sorprès.

—Xic, m'acabes de dir que estàs arribant, per on pares?

—Sí, sí, és que m'he trobat ma cunyada, ja estic pel carrer del restaurant.

—I els altres que feu? Que ja són les vuit i quart!

—Ara, ara estic a punt d'avançar-los a tots.

—Us passo foto d'outfits?

L'amic que es troba al restaurant està desesperat i comença a suar.

—Vol que li porti alguna cosa per a beure?

—Per favor!

L'amic que encara es troba a casa passa deu fotos ensenyant roba seva.

—Digueu-me quina us agrada més.

—A mi la foto número dos.

—A mi la cinc.

—Fica't la roba de la foto set i punto, va corre!

—Però és que amb la dos està més guapa.

—Tu no estaves pel carrer del restaurant?

Entra l'amic que venia en cotxe.

—Nen, on estan els altres?

—Jo ja passo. Vaig a demanar, que tinc gana.

—Però...

—Shhh, tinc gana.

El cambrer veu que un dels dos xics de la taula té la mà alçada.

—Bones!

—Xic, ja són les vuit i trenta-vuit.

—Esteu ja tots o falta algú?

—Ho sento, encara en falta un, però si no li sap greu em pot portar la carta, perquè jo, no sé ells, però jo tinc molta gana.

Sona el telèfon.

—Estic sortint ara mateix de casa, vaig en bici. Tardo deu minuts, si no caic pel camí.

—Agafa un taxi que te'l pago jo.

—Va, demana'm una hamburguesa.

—En aquest restaurant no hi ha hamburgueses.

—Que pijos que sou tots.

El cambrer comença a portar els entrants.

—Bé, i com us ha anat el dia?

—Fins que no mengi, malament.

—Hola, xics, perdoneu per tardar.

—Ja són les nou, eh!

—Bé, ja estem tots aquí. Anem a sopar tranquils i a gaudir, que fa sis mesos que no ens reunim.

—I per què serà?

—Perquè sempre es repeteix la mateixa història.


Belén Perona Rivera


23 d’abril del 2020

La princesse Macarena



Dans un lieu très éloigné de notre monde qui s’appelle La petite Bergeron, habitait Macarena, une princesse, avec sa mère Barbara. Le royaume était près d’une montagne et un beau lac.

Un jour, Macarena se promenait par la montagne, cueillant des fleurs pour l’anniversaire de sa mère et quand elle est descendue, quasiment était noir, elle a écouté un rugissement très fort près du lac, avec peur, elle est allée pour regarder qui a fait ce bruit et elle a vu... Un dragon! Ce n’était pas possible, les dragons n’existaient pas! Mais c’était vrai...

Macarena a laissé les fleurs par terre pour pouvoir prendre l’épée qu’elle avait à l'intérieur de sa botte, mais le dragon l’avait vu et lentement s’est rapproché d’elle. Avec un mouvement rapide, elle a pris l’épée et avec de la force elle l’a cloué à l’estomac trois fois répétant le mot «classroom», un mot ancien pour finir définitivement avec la vie du dragon.

Finalement le dragon est mort et Macarena très nerveuse mais contente a retournée avec sa mère sans dire rien.


Arantxa  Sayas

25 d’abril del 2019

JO Puc fer-ho



Una nena que es deia Jana no era acceptada a una escola pública perquè tenia la Síndrome de Down. Cada dia que passava a l’escola els nens se’n burlaven d’ella i tothom la deixava de costat. Ningú volia saber res d’ella i la veien com una nena rara.

La Jana no s’ho passava gens bé, quasi sempre estava sola, ningú jugava en ella i mai ningú l’ajudava a fer els deures. No tenia ni amics ni amigues que la comprenguessin de com era ella.

Un dia, la nena els va dir als seus pares que era infeliç i va demanar-los que la canviessin a un altra escola per tornar a començar de nou, ella sabia que valia molt i lluitant podria arribar allà on vulgues, només necessitava la confiança i la comprensió de la gent que l’envoltava.

Els seus pares van decidir apuntar-la a una escola d’educació especial i la Jana ho va trobar fantàstic. Era el més de març quan la nena va començar anar a la seva nova escola. Al principi, tothom li parlava i ella es sentia valorada però, malauradament això va canviar al cap d’un mes. La Jana tornava a sentir-se sola i rebutjada pels seus companys i companyes de classe, cada dia s’ho passava pitjor. Tornava a estar molt trista.

Va arribar un dia que volia fer saber i explicar a tothom que ella era igual que els altres, l’únic que la diferenciava dels seus companys era el seu físic.

Un dia va decidir escriure un diari en el qual explicava com era la seva vida dia a dia i quins canvis li agradaria fer. El diari el va escriure fins a final de curs i dos dies abans d’acabar les classes, li va demanar a la tutora si podia llegir el diari que ella havia escrit als seus companys i companyes de classe.

Tots i totes la van comprendre i des de llavors va començar a tenir més amics. Durant l’estiu tots junts van fer activitats divertides, jugaven en ella, quedaven per anar al cinema i a la piscina...

Durant aquest mesos la Jana escrivia les seves experiències a internet, el seu diari tenia moltes visualitzacions, inclús a finals d’agost va guanyar el premi a la millor escriptora del seu blog.

Va ser en aquest moment quan els professors i professores de l’escola i tots els seus companyes i companyes es van adonar que la Jana no era una nena rara, estranya i diferent, sinó una bona escriptora i una gran persona amb un gran cor.

Amb el pas del temps la Jana va acabar sent una de les millors escriptores del país i de gran va acabar sent la directora d’un centre d’educació especial.

Ella tenia una frase que la representava molt i volia impartir-la a tothom en els llibres que escrivia:

A LA VIDA HAS DE LLUITAR AMB EL QUE 
T’AGRADA PERQUÈ TOT ÉS POSSIBLE!!!

Sent com sigui una persona, accepta-la i valora-la! 



Ainhoa Velázquez, 1r d'ESO

Premi del IX Concurs de relats breus 2019, en la categoria de 1r d'ESO en català.


Una extrema connexió


Marc era un jove que vivia anticipant-se a les pèrdues. S'havia passat la meitat de la seva infància desitjant que aquest període no acabés, i la resta de la seva vida, enyorant aquells instants de bellesa i llibertat. La seva germana Sara era absolutament diferent, l'únic que li importava era el present i vivia cada instant com si fos l'últim.


Entre Sara i Marc hi havia una extrema connexió; tal és així que quan eren petits solien fins i tot emmalaltir junts. El primer a emmalaltir sempre era Marc i als pocs dies la seva germana apareixia amb els exactes símptomes i era diagnosticada i tractada de la mateixa manera que ell. Sara culpava Marc per emmalaltir i passar-li el seu mal; però, no hi havia dia que gaudís més que aquells que passava tancada al costat del seu germà.



El temps va passar i les circumstàncies van provocar que entre els germans s'obrís un abisme. La mort dels pares va ser un detonant important d'aquella separació ja que a la Sara li va costar molt acceptar-la i cada vegada que es veien es posava a plorar desconsoladament com quan era nena. La germana va decidir que no podien seguir veient-se, perquè tard o d'hora aconseguiria que també ella caigués en aquest pou fosc del que Marc no mostrava indicis de voler sortir. A més, Sara va pensar que si deixava de veure el seu germà evitaria morir de jove, cosa a la qual li tenia moltíssima temor. Estava convençuda que, per la manera de ser de Marc, aviat emmalaltiria d'alguna cosa greu i si ella ho sabia, possiblement desenvoluparia la mateixa malaltia. I si d'alguna cosa estava segura era de no voler morir.



Sara no estava tan equivocada. Marc va emmalaltir greument als trenta anys i va haver de sotmetre's a dos llargs anys de tractament i sofriment, en la més absoluta soledat. En tornar a casa, el mateix dia que li havien donat l'alta, va trobar un missatge al contestador del seu telèfon: la seva germana Sara acabava de morir de la mateixa malaltia que ell havia vençut.


Max Rodríguez, 3r d'ESO

Premi del IX Concurs de relats breus 2019, en la categoria de 3r d'ESO en català.

Somni en un barril



Em vaig despertar a mitjanit. Era horrós, potser, estava vivint el pitjor moment de la meva vida, qui sap.

Havia sigut un dia dur. Em vaig gitar molt tard, no podía dormir amb aquell terrible sorollam; bé, si dormir al damunt de pedres se’n pot dir dormir, perquè les pedres es clavaven entre els ossos. Sentia els crits dels nens de la vila des de lluny.

Havia perdut els meus pares durant la guerra d’Iran. La meva família ja no hi era. Havia perdut els meus germans. No sé ben bé on eren els meus avis, oncles, cosins. No sabia res de ningú, ni tan sols sabia si algú podria estar viu o tots eren morts.

Ja no em quedaven llàgrimes. La por, la son, el cansament, la solitud eren l’única companyia. Tenia fam i fred. Vaig mirar-me els peus, els vaig tocar i em vaig treure les sabates. Per sort encara tenien una mica de sola. Els peus plens de llagues i talls agraïen un massatge. Vaig respirar fort, el cap no podia parar de pensar: «He de fugir d’aquest infern».

Vaig caminar i caminar, amagant-me entre la gent, fent-me invisible, vivint a l’ombra, menjant les sobres i robant fruita. Així vaig passar dos dies, fins que vaig aconseguir colar-me en un vaixell que pel que vaig sentir es dirigia a Itàlia. Vaig estar dos dies més al port, estudiant la millor opció. Molta gent hi volia anar, tots pagaven una gran quantitat de diners per poder pujar-hi; jo no tenia res, però sabia que el futur era allà, el vaixell era el nostre futur.

Tots volíem fugir d’aquell infern, aquí res és possible. Només fam i guerra. Era difícil. No hi ha lloc per tots al vaixell. La gent es posa agressiva, hi ha cops i navallades. Jo només observo, ningú s’adona que sóc a l’ombra. Les bombes se sentien cada vegada més a prop. Els meus timpans estaven a punt d’explotar. Era l’hora. O marxava en aquell mateix instant amb aquell vaixell o el meu cor deixaria de bategar en qüestió de dies.

Sort que era petit i prim. Vaig aconseguir posar-me dintre d’un sac ple de cordes i em van carregar com a material per al vaixell. Aquest va ser el meu pla, no era gaire ingeniós, però el temps s’acabava i no tenia més remei. Els dies que vaig passar-me al cubell de la brossa del vaixell observant vaig veure que aquesta era la millor opció. Molts mariners trafegaven amb les cordes i com que eren grans i pesades, no van notar que jo era dins del sac.

Vam sarpar rumb a la Itàlia somiada i vaig esperar que fos de nit per poder sortir del sac. Tenia tot el vaixell dibuixat mentalment i vaig trobar un altre amagatall. Era a la cabina del capità, una habitació de tres metres quadrats, dins hi havia un armari, allí hi estaria genial, i així ho faig fer.

Vaig passar-me deu dies allà tancat. Només podia sortir quan el capità dormia, i aprofitava per menjar, beure i estirar les cames.

Durant aquells dies només escoltava, dintre l’armari no podia fer gaire cosa més. El capità només parlava i bevia fins quedar-se estabornit, feia tractes i els diners els guardava en una bossa. Parlava amb diferents persones i parlaven de la gent que pagava molts diners com si fossin mercaderies. Tancaven tractes per futurs viatges, tenien molts vaixells. Vaig entendre que allò era un grup de gent que estava molt ben organitzat, pagaven als ports, als treballadors dels ports, a les fronteres, a la policia de molts països, tenien passaports amb diferents nacionalitats, etc.

Aquella nit el capità estava totalment inconscient, la gent estava neguitosa, jo els observava de nit, estaven tots al terra, arreplegats, sense parlar, tots estaven cansats. La pluja no parava, els llamps i trons feien esgarrifar, molts nens cridaven, tenien por. La majoria jo diria que no sabíem nadar. Ara me n’adono que jo tampoc sé nadar, com hem pogut pujar a un vaixell si no sé nadar?

La tormenta és tremenda, tots estem més que xops, ningú de la tripulació diu res, la gent comença a posar-se nerviosa. Més llamps, més trons, jo me’n torno a l’armari, serà el més segur.

Ara ja estic dintre l’armari ,però no puc dormir, només sento com el vaixell es tambaleja i el trons sonen molt prop, el capità dorm, com no es pot despertar?

El trons són cada cop més a prop, això pinta malament, i com si algú m’hagués sentit, un llamp cau sobre el vaixell, i el trenca per la meitat, tothom comença a cridar i la gent córrer buscant alguna cosa on agafar-se, la tormenta encara no ha parat, la meitat de la gent ha caigut a l’aigua, jo corro, no sé on, el cor em puja fins la gola, no sé nadar, la pluja cau amb força, només sento gent que m’empeny, el capità crida tots els ajudants, veig com un llamp li cau als peus, es desequilibra i cau, no pot haver cap ordre, això és salvi’s qui pugui.

El vaixell es va enfonsant i jo penso amb els barrils que hi ha al camarot del capità. Corro a buscar-ne un, sé que d’aquí una estona el vaixell s’enfonsarà, intentaré aguantar-me al barril, és de fusta, crec que servirà. I així és, el vaixell s’enfonsa i ara ha arribat el moment. Sí, de moment el barril m’està aguantant.

Em quedo adormit i em desperto perquè el sol em molesta. Veig que encara estic sobre el barril, veig trossos de fusta i del vaixell escampats per l’aigua, veig que al fons es veu alguna cosa que no és mar, però estic massa cansat, no puc més. Em torno a adormir. Només recordo que un vaixell taronja està al meu costat, sento que parlen, però no sé què diuen, una persona m’agafa en braços, em transporten no sé on, em tapen amb una manta, segueixo dormint. Estic molt cansat.

Em desperto a un hospital, la gent és amable, no entenc res del que diuen, em donen de menjar, de beure, tinc tubs pels braços, estic cansat. Vull dormir més, aquí s’està còmode.

Al cap de quinze dies, ja no tinc son, ara ja em trobo bé. Hi ha una noia que parla el meu idioma, em diu que estic a Catalunya, a Barcelona, que estic a un hospital, jo li dic que em dic Nahir, sóc de l’Iran i que estic sol.

M’expliquen que no tinc cap passaport ni cap acreditació, per tant ,no tinc cap nacionalitat. Estic a Europa i si no tinc papers no hi puc viure, però com que només tinc vuit anys, hauran d’esperar a veure què fan amb mi. Allò no va sonar bé, vaig pensar jo, a casa meva no hi puc tornar.

Aquella mateixa nit un grup de refugiats van fugir cap a França i jo me’n vaig anar amb ells. Vam caminar per camins i senderes per arribar a París i allà vaig estar vaguejant pels carrers, vaig aprendre el llenguatge del carrer, robar era el meu treball, era petit i ràpid. No tenia la nacionalitat francesa ni cap passaport, vivia al marge de la llei. Ja tenia deu anys i vaig arribar a la Itàlia somiada i allà les coses no eren millor. Patia gana i set, vivia al carrer, sense sostre ni cap nacionalitat, cap país volia un nen iraní refugiat que només sabia robar.

Vaig tornar a Barcelona, vaig anar a l’hospital on em van tornar la vida i allà vaig demanar auxili. Vaig estar tres anys vivint en cases d’acollida, cap família em volia acollir. L’Estat em tutelava, ara sí que ja tenia el papers. Al final, la família Capdevila em va portar a casa seva, allà hi eren tots, els pares i els tres germans, tots eren més grans que jo, i la veritat, des del primer moment, vaig pensar que per fi les coses començaven a sortir bé.

El pare era un metge reconegut i la mare era mestra ja jubilada, els germans dos d’ells eren a la universitat i l’Anna estudiava 1r de batxillerat. Era una familia perfecta, molt agradable, sempre em van fer sentir un més.

Sempre em feien moltes preguntes i em van animar a denunciar la màfia que existeix al països on els marginats som una mercaderia per fer-se rics. Arran de les converses amb la família i de les notícies que mirava per la tele, ho vaig veure clar. El pare em va acompanyar a la policia on vaig declarar tot el que jo havia viscut i tot el que sabia, que no era poc, de la màfia que vaig poder viure en directe. A l’acabar la declaració, la policia li va dir al meu pare que no hi havien proves i que segurament no es podria detenir ningú.

Una mica decebuts, el pare em va animar i vam explicar el “nostre” cas a un diari molt popular. Ho vam publicar a les xarxes socials i la notícia va començar a tenir molt de ressò, fins i tot internacional.

Al cap d’un temps tenia diferents ofertes de diferents països que m’oferien la nacionalitat per tal de poder denunciar la màfia i així penjar-se una medalla com a país que s’enfronta a la màfia que trafica amb els immigrants. La policia espanyola, llavors ja va canviar de parer i també volia admetre la denúncia.

La meva família i jo ens fèiem un fart de riure. Quina hipocresia que hi ha al món! Vaig estar tres anys per tenir un passport i una nacionalitat, i ara podia escollir-la. Només perquè així, aquest país i el seu govern, tindrà un reconeixement mundial, denunciant les màfies que trafiquen amb les persones, però no ho fan per les persones, ho fan per l’egoisme de triomfar, d’enriquir-se. Al cap i a la fi no són tan diferents.


Mireia Subirats, 1r de batxillerat

Premi del IX Concurs de relats breus 2019, en la categoria de batxillerat en català.


23 d’abril del 2019

La véritable richesse réside dans nos cœurs



2012. L’homme de cette histoire s’est levé et il a regardé le paysage par la fenêtre. Sa maison était superbe, incroyable et magnifique. Par la fenêtre, il pouvait tout regarder. Il était au centre de Genève et donc, il pouvait voir la Lac Léman parfaitement, la cathédral... Quelques jours, on pouvait faire des belles photos car le ciel était d’un ton incroyable. Le lac très clair et sans beaucoup de personnes. Après, les montagnes au fond étaient très jolies et définies.

La maison était grande, une bonne localisation et aussi des servants pour servir à cet homme. On pouvait dire que seulement la regarder, cela coutait déjà de l’argent. Le lit était recouvert d’or. Incroyable, superbe mais par contre super chère.

Ensuite, un jour de Janvier, il s’est levé sans savoir que ce jour il allait apprendre un message très émotif. Alors, il s’est levé, il a pris quelque chose pour manger et il n’a rien dit à ses servants. Il était, on pouvait dire, méchant et très impoli. Comme il était riche, il disait à ses servants qu’il ne pouvait pas parler avec eux car ils étaient d’une autre catégorie sociale. Le mal de cet homme était tel qu’il ne parlait pas avec sa mère ou son père. Eux, sa mère et son père, avaient des problèmes économiques et cet homme, qu’on peut l’appeler “Richesse”, n’a jamais aidé à ses parents avec ses problèmes...

Incroyable, n’est-ce pas? Cependant, c’est comme ça, cet homme ne parlait à personne, il se croyait supérieur.

Il avait une Audi FR890 et chaque jour il l’utilisait pour aller à son lieu de travail. Genève, la belle cité qui a tous les lieux à côté... Oui, son lieu de travail, directeur d’un magasin international, était très important. Il était de l’autre côté du canal, il devait juste traverser le pont et c’était suffi. Mais, impossible pour lui! Il devait montrer sa voiture parfaite.

Alors, ce jour, quand il est descendu de la maison, il a regardé juste devant la porte de son lieu de travail un homme pauvre qui devait dormir là car il n’avait rien à manger et il n’avait même pas un plafond sur lequel dormir. L’homme pauvre avait un panier pour y mettre l’argent pour l’aider à vivre. On pouvait voir que ce n’était pas un homme alcoolique car il était vraiment nécessité.

“Richesse”, la première fois qu’il l’a vu n’a rien dit. Il l’a regardé très sérieux mais il n’a pas ouvert sa bouche.

Le jour passait et “Richesse” a travaillé dans le magasin. Bon, si on peut appeler ça travailler. Il a passé toute la journée assis et sans ouvrir l’ordinateur. Il a parlé avec les hommes d’affaires mais il n’a fait rien de plus. Par contre, la journée de l’homme pauvre a été difficile à vivre car il faisait froid. Cette journée, l’homme pauvre a seulement acquis 5 francs pendant que l’homme riche a acquis 800 francs en une journée.

Quand l’homme riche est descendu du magasin, il a regardé cet homme pauvre assis et en pleurant. L’homme pauvre a décidé de lui demander s’il pouvait lui donner un franc pour manger et pour survivre.

La réponse de l’homme riche était sans paroles. Il a craché sur le panier de l’homme pauvre. Par contre, “Richesse” a commencé à marcher vers sa voiture. Pendant ce chemin, l’homme pauvre est retourné et a donné le panier remplit de fleurs magnifiques, un panier très joli et nettoyé. “Richesse”, très confus, a demandé: “Pourquoi tu m’as donné ce panier rempli de belles fleurs alors que je t’ai donné ma salive? ”

Et l’homme pauvre lui a dit : “Chaque personne donne ce qu’il a dans le cœur”.


Toni Moreno, 1r de batxibac

Premi del IX Concurs de relats breus 2019, en la categoria de batxillerat en francès.


20 de març del 2018

Bases del Concurs de contes breus 2018

Un any més l'Institut Cristòfol Despuig convoca el Concurs de contes breus.

Hi pot participar l'alumnat, el professorat i el personal no docent de l'institut, presentant una narració de tema lliure escrita en català, castellà, anglès, francès o alemany abans del dia 12 d'abril de 2018.



Aquest any estrenem un cartell nou, obra de Júlia Tafalla, de 3r d'ESO, realitzat gràcies a una activitat coordinada per les professores d'Educació visual i plàstica Lina i Núria Matheu, que van fer una primera tria de dotze treballs seleccionats prèviament.



1 de febrer del 2017

Bases del Concurs de contes breus 2017



Un any més l'Institut Cristòfol Despuig convoca el Concurs de contes breus 2017.


Hi pot participar l'alumnat, el professorat i el personal no docent de l'institut i presentar una narració de tema lliure escrita en català, castellà, anglès, francès o alemany fins al dia 29 de març de 2017.


Participeu-hi!

19 de febrer del 2016

Un diumenge com tots els altres


Avui l’alarma no sona, el mòbil no està tancat però com si ho estigués.

La Marta es desperta com quasi tots els diumenges a les deu aproximàdament i el primer que fa és anar al lavabo, aquell lavabo de parets molt blanques. Després va a la cuina i obri l’armari que hi ha sota de la televisió i mira tots els tipus de donuts que hi ha, però opta pels de xocolata i després es prepara un te. Després d’esmorzar s’ordena l’habitació i es fica davant l’escritori a fer feina de classe.

A l'acabar, se'n va a dinar. La taula està llesta i Andrea asseguda la primera. Després d’aquell bon dinar, la Marta va directe a l’habitació i obri l’armari. S’està mitja hora mirant roba fins que tria uns texans i una camisa blanca. Es fa tard. A les quatre ha quedat amb Marc, el seu nòvio, per a acomiadar-se d’ell, ja que estudia a València. La mare la crida amb un “Va, noia, que el Marc se’n cansarà d’esperar!”. Queden al lloc de sempre. Marc ja està allí. "Bona tarda, noieta, tornes a fer tard", són les primeres paraules del jove.

Dos hores després, Marta torna a casa trista, per no haver pogut estar més temps amb ell. No passa res, el divendres el tornarà a veure. A casa Marta pensa: "Ja ha tornat a passar un dia més".


Alexandra Draghici, 4t ESO

7 de febrer del 2016

L'empresari solidari


Hi havia una vegada un empresari català, molt important, que guanyava tres-cents mil euros a l’any. Vivia a Nova York amb la seua dona i els seus dos fills de deu i dotze anys.

Aquest empresari era important perquè era el director de l’empresa que ell mateix havia creat: una marca de roba que va triomfar arreu del món. Ell dissenyava la roba: pantalons, dessuadores, camises, samarretes… La seua dona era famosa perquè treballava de model a l’empresa del seu marit.

El director de l’empresa va tenir la gran idea de donar a conèixer encara més l’empresa: fer una desfilada de models a Central Park. Aquesta desfilada, deia el director, tenia un secret però ningú sabia quin era. Quan va arribar el dia de la desfilada el director ho tenia tot controlat, els vestits estaven al lloc, les models preparades, i hi havien acudit més de quatre-centes persones. Ell estava molt nerviós.

Va començar la desfilada i el director veia que anava tot com la seda, la roba estava meravellant la gent, fins i tot la botiga: havien obert expressament per l’esdeveniment i van haver de tancar perquè es van quedar sense roba.

Quan es va acabar la desfilada, va sortir a parlar. Va dir que estava molt agraït a tothom, i que els diners que havia guanyat durant tota la seva carrera els enviaria als països més pobres del món. I així va ser, aquest empresari va alegrar a tot el món.


Martí Carot Mora, 1r ESO



Per sempre?



Li encanta estar amb ell. Li encanta que l’agafi de la mà com ho està fent ara, que li somrigui, que la besi... L’Aina l’estima molt i sap que ell a ella també. Però el que no sap és que el Víctor està a punt de donar-li una notícia que la destrossarà per dins.

El somriure tan ple d’alegria i amor s’esborra immediatament de la cara de la noia en escoltar el que el seu xicot li acaba de dir. El cor li ha fet un salt i li ha deixat de funcionar, ja no se sent la sang a les venes i els ulls se li han omplert de llàgrimes. De veritat que se’n va a viure als Estats Units i que per això vol tallar amb ella? No s’ho pot creure, no ho assimila, l’únic que es veu capaç de fer és posar-se a plorar desconsoladament. El noi sense poder evitar-ho fa el mateix i l’abraça. Els dos es fonen en una càlida i tendra abraçada de llàgrimes i petons.

Ha arribat el dia de dir adéu, els dos saben que serà massa dur i cap ho vol fer, però no hi ha cap altra opció. L’avió del jove està a punt de sortir, cap dels dos sap com s’han d’acomiadar, així que sense pensar-ho dues vegades, és el noi qui s’abalança sobre ella i li fa un petó, dolç, el petó més intens que els seus llavis han tastat mai i ple de sentiments i emocions.

—T’estimo, com mai he estimat a ningú, i així serà per sempre.— li diu el noi amb llàgrimes als ulls.

—Jo també t’estimo. Em promets que serà per sempre?

—T’ho prometo, per sempre.

El Víctor puja dalt de l’avió, li pesen les cames a cada pas que dóna, ho donaria tot per poder-se quedar allà amb ella, però el seu pare ja ha pres una decisió que no pensa canviar, ja que l’espera assegut dins del vehicle. Tot s’acabarà així? No, no ho pot permetre. L’Aina ha sigut la persona qui li ha ensenyat què és l’amor de debò, per qui donaria la vida tants cops com fes falta, la persona amb qui desitja estar dia i nit.

Deixa la maleta al portaequipatges i, com que no té temps de baixar fins a baix perquè les portes ja s’estan començant a tancar i els motors han arrancat, trau el cap cap per una finestra i crida com mai ho havia fet abans:

—Per sempre?!

La noia ha sentit perfectament aquell crit que tothom ha pogut apreciar. Emocionada i eufòrica, l’Aina deixa anar una rialla plorosa. Davant de l’atenta mirada de la gent de l’aeroport, es deixa portar pels seus sentiments i, abans que l’avió s’enlairi, amb tot l’aire dels seus pulmons posats en dues paraules li contesta cridant:

—Per sempre!


Eulàlia Espuny, 1r ESO

21 de desembre del 2011

Premis del II Concurs de microrelats de terror 2011


El jurat del segon Concurs de microrelats de terror, format per les professores Araceli Aguiló, Carmen Segura i Cinta Cabrera de l’Institut Cristòfol Despuig va acordar donar ex aequo els premis següents:

Premis en llengua catalana:

«Bloody Mery», de Nicolae Ciobanu, de 1r ESO.
«Tu el pots sentir! Sents a Tobi?», d’Hajar el Mohammady, de 3r ESO.
«Antoni», de Sara El Mellali, de 3r ESO.
«Estima, moriràs», de Judit Pastor Estrada, de 3r ESO.
«La temor» (menció especial), de Lara Marcoval López, de 5é de Primària, del Col·legi Jaume Balmes, de Santa Bàrbara.

Premis en llengua castellana:

«Perro malo», de Victoria Cobas, de 2n ESO, de l’Institut Sòl de Riu, d’Alcanar.
«Dementium», d’Àngela Cartil Benaiges, de 3r ESO.
«El espantapájaros», de Joel Castell Andreu, de 1r ESO.
«Hasta veinte», de Maria Granados Galaso, de 4t ESO.
«Fiel compañero II» (menció especial), de Luciana Piazza, de 1r Batxillerat.

Premis en llengua anglesa:

«Scary story», de Neus Aixendri Almendros, de 2n Batxillerat.
«Horror story», de Tania Perales, Domini de 2n de Batxillerat.
«Spooky story», de Wendy Cabanes, González de 4t ESO.

Premis en llengua francesa:

«Le chat etrange», d’Ayoub El Ouahi, de 1r ESO.
«Un visiteur inattendu», de Chaymae El Ouahi, de 2n ESO.


En l’acta de la deliberació del premi, el jurat va valorar molt positivament la participació en el concurs d’altres escoles i instituts de les Terres de l’Ebre, i la gran quantitat de relats presentats, un total de setanta-un relats, de primària, secundària i batxillerat.

El lliurament dels premis va tenir lloc dijous 22 de desembre de 2011, a la biblioteca de l’Institut Cristòfol Despuig.


Cliqueu sobre els enllaços per llegir els contes. També podeu descarregar-vos el llibre sencer a la llibreria virtual de la biblioteca de l'institut a Issuu.

18 de gener del 2011

2n Concurs de podcast Contes del món


Un grup d'alumnes de 2n i 3r d'ESO de l'Institut de Tortosa enguany han participat en el 2n Concurs de podcast Contes del món.

Tot i que no han resultat guanyadors, estan molt contents de la seua participació. Si cliqueu damunt de les imatges, podreu escoltar els contes que han presentat.




Felicitem des d'aquí els alumnes de l'Escola Daniel Mangrané, de Jesús, i de l'Institut Roquetes, que han quedat finalistes.

5 de maig del 2010

Un dia de somni


Jo, com cada matí, surto de casa amb la motxilla ben plena de llibres, com sempre, passo pel carrer de l’esquerra i després tot recte. Em paro una miqueta a mirar l’aparador de la pastisseria i m'hi compro l’esmorzar. Tot seguit vaig cap a l’escola.
Em dic Daniel, però em criden Dani, sóc de Tortosa i tinc 11 anys. Faig 6è de primària a l’escola Sobreques. Sóc mitjanet d’estatura, tinc els cabells castanys i els ulls de color castany fosc. La Laia és la meva millor amiga, ens coneixem des de P3 i em cau molt bé. Ella és morena, alta i amb els ulls de color castany clar, pareguts als meus.
Ella és una nena normal, senzilla, sense cap dificultat. A ella, potser li agrada el Jaume.. ara que, és molt brut. També pot ser que li agradi l’Aleix, però és massa callat. També podria ser que li agradés jo, però no ho sé, no tinc cap dificultat, ara que tampoc sóc perfecte, però jo seria perfecte per a ella. Estaria sempre al seu costat, protegint-la de tots els perills possibles, això sí, menys al lavabo. Ja us heu adonat que m’agrada la Laia, oi?

-Bon dia Dani! –va dir la Laia, somrient, mentre acabava de baixar les escales de l'edifici-. Com has dormit? Has pogut aclucar l'ull?
-Sí, he dormit molt bé, gràcies, i tu? –vaig dir jo, sense saber què dir.
-Sí, també he dormit molt bé.
Vam arribar a l’escola, amb silenci, sense dir res més. No tenien res a dir, així que ens vam dedicar a escoltar l’ambient, els cotxes, la gent, els ocells…
-Bé, ens veiem més tard, a l’hora d’esmorzar, adéu! –em va somriure i va fer adéu amb la mà.
-Adéu! –vaig cridar, però em sembla que no em va sentir, ja s’havia allunyat massa.
Ella no va a la mateixa classe que jo, ella va a la A i jo a la B. Som 3 classes.
A la classe, gairebé no vaig escoltar res, ja que era català i ja m’ho sabia tot. L’hora va passar molt ràpid, ja que no escoltava.
Després de les classes, a l’hora del pati ens vam retrobar al banc de sempre, al costat de les escales de la biblioteca.
-Hola Laia! Què has tret de català? –vaig dir, no em venia res més al cap per dir-li.
-Un vuit clavat, no em vaig esforçar per traure millor nota.
-Però si és molt bona nota! Jo he tret un set.
-Sí, això Dani… avui és el teu aniversari, que no te’n recordes? Felicitats!
I em va somriure, com sempre, però era un somriure estrany, amagava alguna cosa, amagava… un regal.
No m’ho pensava que aquell dia era el meu aniversari, els mesos havien passat volant, em vaig quedar de pedra amb els ulls en blanc i ella va tallar els meus pensaments.
-Au, va! No em diguis que no te’n recordaves? Uf! Quina poca memòria noi! I clar, t'he portat un regal, au, obre’l! –va dir ella, amb l’esperança que m’agradés.
Va traure un sobre que duia a la butxaca del darrere dels pantalons i me'l va allargar. Vaig agarrar el sobre i el vaig obrir amb totes les meues forces.
-Vaja, no sé què dir, de veritat, moltíssimes gràcies! Has encertat el regal perfecte. Dues entrades per a un concert, el concert de Barcelona que tant parlava jo els últims dies!
-De res! –Em va picar l’ullet i el seu somriure es va ampliar.
Em vaig adonar que aquell sobre duia a dins dues entrades, una per a mi, i una per a ella. Sí! Ho havia aconseguit, la Laia m’estima, al menys això pareix, ja era hora de deixar l’amistat a un racó i començar un nou nivell. El principi d’alguna cosa, el principi d’un gran amor. Qui sap quant duraria? Però aquest moment no volia que s’acabés mai, sempre recordaré aquell dia. El principi d’un gran AMOR… AMOR… AMOR… AMOR…

PI PIP, PI PIP, PI PIP, PI PIP,…

-Però que és aquest soroll ara? No em diguis que… No! El despertador! Tot era un somni, imaginacions meves! M’he adonat que m’agrada la Laia. Un somni encantador, un somni de fantasia, un somni que mai es podrà complir… Però què estic dient?

I tot va continuar com sempre, amb la mateixa rutina, cada dia el mateix, fins que algun dia tingui el cor ple de coratge per dir-li a la Laia el que sento per ella.




Àngela Cartil


*Premi del Concurs de contes breus per a la l'11a Marató de de Contes 2010
de l'Institut de l'Ebre, de la categoria Alumnat de primer d'ESO, en català.



El regne de la foscor



Avui és el meu aniversari. Faig 32 anys i la meva dona i el meu fill m'han fet una festa sorpresa. A mi no em fan gaire gràcia els aniversaris, ja que se celebra que em falta un any menys per morir.
Sempre abans de dormir em miro a l'espill per veure com em torno més vell dia a dia, mes a mes, any per any...
Però de sobte em vaig sentir hipnotitzat per l'espill, vaig veure-ho tot fosc, com si hagués mort o estigués inconcient. No sé descriure aquella sensació que m'envoltava.
Vaig descendir a un lloc trist, apagat, pareixia una ciutat morta.Vaig caure en un lloc gran, com si la meva arribada no fos prevista. Llavors vaig encaminar-me en un viatge d'exploració per conèixer el món que ara m'envolta. La poca llum que arriba a la ciutat és la que em guia i la que em manté fora de la foscor.
En arribar la nit no es veu res, em guio amb les parets fredes, també l'entorn es congela per moments.
Però de sobte una mà enorme em tapa la boca i empeny el meu cos enrere. Vaig espantar-me tant que intentava cridar però no podia pas fer-ho. Aquella cosa m'arrossegava de tal manera que tot esforç era inútil. En tancar els ulls vaig pensar en la meva dona i el meu fill, van ser els 10 segons més feliços en la meva petita estança d'aquell lloc deixat de la mà de deu. Aquesta cosa em solta i em deixa em una espècie de presó. Ell s'il.lumina una mica i l'únic que vaig poder veure era un estrany vestit oxidat de color marró. Em vaig quedar tan sorprès que em vaig desmaiar. En despertar em vaig trobar en una espècie d'arena per lluitar, la por m'invadia, el cos se'm paralitza i sols pensava escapar d'aquest infern en el qual em trobo atrapat. Va sortir una espècie de monstre de 5 metres d'alt i en aquell moment vaig veure una escletxa a través de la qual vaig aprofitar per escapar i començar el meu èxode.
Córrer era l'únic que podia fer fins trobar la sortida. Fa estona que corro per aquesta ciutat o el que sigui, però no trobo res que sigui de profit per sobreviure en aquest entorn tant hostil.
Sento crits d'una persona però no sé on és, si la trobo penso rescatar-la.
Em sembla que la veig però es troba atrapada per una d'aquelles coses. No podia permetre aquella crueltat, així que vaig donar-li tot tipus de cops fins deixar-lo al terra, vaig rescatar aquella persona, però... era la meva dona!
Li vaig preguntar què feia aquí i ella em respon que va veure el meu cos al terra del bany i que llavors es van apagar els llums, es va desmaiar i va acabar aquí.
Vam decidir buscar una sortida junts i vam trobar un plànol d'un edifici. Vam entrar i vam veure un transportador però hi havia un cartell:''Allibera els presoners i una persona, o bé dos persones sense els presoners.'' Llavors vam veure un munt de gent tancada en gàbies.
He d'escollir:

ARA TRIA TU


Escapar amb ella

Jo sols vull sortir d'aquí amb

Ella. Ja m'és igual els altres. L'únic

que vull és escapar.

I això és el que vaig fer

i vam tornar a casa, però

no puc somriure ara que

he deixat allí tanta gent,

però he de lluitar per seguir

endavant i poder continuar

la meva vida amb la meva

família, és l'únic que puc fer.





Alliberar els presoners i ella

No puc deixar aquí tota

aquesta gent, aquí, patint

aquest infern. La meva dona

insistia que marxéssim i

deixéssim tota la gent allí,

però no podia deixar-los. La

vaig empènyer al transpor-

tador i vaig prémer el botó

d'alliberar els presoners i una per-

sona i vaig acomiadar-me d'ella.

Una llàgrima va caure dels

meus ulls, no podia creure

que havia renunciat a tota la

meva vida per aquelles perso-

nes i per ella.




Carlos Calafell


*Premi del Concurs de contes breus per a la l'11a Marató de de Contes 2010
de l'Institut de l'Ebre, de la categoria Alumnat de segon d'ESO, en català.

26 d’abril del 2010

El Almendro




El almendro del jardín ya estaba seco, llegaba el frío, y con él, el invierno.

Margarita se tomaba los inviernos como algo muy personal. A veces le gustaban a veces no. Margarita, una mujer, sencilla, sobria, clara, su personalidad recordaba un poco a la estética realista, por poner un ejemplo.

Se pasaba las tardes vigilando por la ventana, aunque nunca cotilleaba con los vecinos. En su pequeña ciudad era difícil que nevase, pero hacía mucho frío.

Margarita observaba desde el cristal el almendro.

Era lunes, era ya el final de la tarde, apagó el televisor, sólo le hacía compañía, nunca lo miraba.

Salió al jardín, fue directa al almendro y lo observó: estaba seco, como ella aquel día, sin ganas de vivir.

Más tarde volvió a entrar en casa, actuaba con mucha superficialidad, de hecho era superficial, por eso no ponía mantequilla en las tostadas. Se volvió a sentar en el sofá y encendió otra vez el televisor mirando el reloj de pared. Ella nunca miraba el televisor, sólo lo obserbava.

Dejándoselo encendido, se levantó en silencio y se fue a la cocina, salió con un plátano, se sentó y se lo comió, su casa era indiscreptible, era muy fea.

Margarita actuaba siempre en silencio, ella era así.

Cuando la noche empezaba a reinar, se asomó por la ventana a darle las buenas noches al almendro. Era ya tarde, aquella noche se acostó y a la mañana siguiente ya no se levantó.

Al almendro le había caído la última hoja.



Xavier Lluís Chavarria


*Premi del Concurs de contes breus per a la l'11a Marató de de Contes 2010
de l'Institut de l'Ebre, de la categoria Alumnat de batxillerat, en castellà.