24 de febrer de 2014

Llegim ciència: alumnes de 4t ESO participen en el concurs





Crítica de la novel·la

En un principi, la història que explica l’autora és bastant entenedora. Crec que és una de les lectures juvenils que m’ha resultat més fàcil de llegir. M’he llegit el llibre dues vegades per saber el tema que tractava però només me n'he adonat de la malaltia que deixava a l’Eric fregit a terra (la catalèpsia).
 La novel·la utilitza un bon to per als joves, que no és ni seriós ni irònic, és real. A qualsevol amb antecedents hereditaris catalèptics els hi podria haver passat. La tècnica és fantàstica, especialment per a mi,  perquè m’agrada el món de la ciència biològica.
 El que sí m’ha agradat són les sortides de cap de setmana per a que l’Eric es fes el mort. És una bona idea encara que crec que amb l’últim pla que havia planificat l’Eric, l’autora del llibre ha sigut una mica cruel al dir que l’Edu ha mort. També m’he sentit molt identificada amb els nois i noies de la novel·la perquè en dir això de la mort de l’Edu m’he imaginat a un noi de la meva classe.
 No tot m’ha agradat, S’ha de dir que l’avi Bavi crec que està una mica trastocat del cap. Estic d’acord amb el que diuen en Julià i la Gabriela, és de bojos deixar un xiulet dins del taüt com si l’Eric tingues forces per xiular després d’haver tingut un greu atac de catalèpsia.

 Ah, finalment el protagonista (l’Eric) deixa de jugar amb les drogues però un inconvenient per a ell és que li agafaran atacs de catalèpsia sense que ho tingui programat. 

Nacera Charef

Imagina que tens la capacitat de fer-te passar per mort...Què faries?



Mai he pensat que algun dia tindria la capacitat de fer-me passar per morta, però és una altra historia.
Un dia mentre prenia un cafè amb la meva millor amiga, parlant de què faríem aquella nit, pot ser una festa de pijames, o una sortida nocturna al nostre lloc preferit en el cim de la muntanya per parlar de xics… sentia alguna cosa diferent dins meu. Van passar les hores molt ràpidament perquè teníem moltes coses per fer, Natàlia és la meva millor amiga des de la infància, però, fa pocs anys se'n va anar a viure a Argentina, tenia moltes coses per contar-li; vam anar de compres i després al McDonald per sopar, quan vam acabar de menjar ens vam dirigir al nostre lloc preferit, vam anar a peu per a passar més temps, en arribar ens vam sent a terra i ens vam quedar mirant la ciutat, és com si miràvem les estrelles perquè llavors no hi havia cap al cel.
De sobte em sentia quieta sense poder moure ni els ulls, però podia sentir la veu de Natàlia que em preguntava que em passava, que si ho feia de broma; no tenia gràcia, però jo no podia dir-li que no ho feia per voluntat que no sabia el que m’estava passant, sento que ja no parla amb mi, espera, esta parlant per telèfon, està trucant a l’hospital, ai mare està plorant, per favor no plores Nati. No podia calcular el temps que van tardar però de seguida van vindre, sentia la veu de la meva mare, m’imaginava que estaria abraçada a Natàlia, plorant les dues per mi. Després de poc temps i no vaig sentir cap veu, juraria que estava sola en algun lloc que no sabia realment on era, uns instants després vaig sentir la veu d’algú, algú que havia conegut en la meva vida, deia que estava morta i que ja no podrien fer res més per salvar-me, estava parlant amb algú, era el meu pare ho he sabut perquè quan va rebre la notícia va començar a plorar. Un moment, però si m’està parlant, no ploris papa, tornaré t’ho prometo. En acabar de pensar-ho vaig sentir com si ja he tornat a la vida, sentia la mà del meu pare sobre el rostre i les seves llàgrimes baixant per les meves galtes. En obrir els ulls, el vaig mirar fixament als ulls, ell va trigar a adonar-se que ja havia tornat a obrir els ulls, la veritat no sabia el que havia passat, ell va fer dos salts d’alegria i va cridar de seguida als metges, un d’ells va dir que era un miracle que hagués tornat a viure, jo estava molt contenta.
Després d’uns mesos, un dels metges va trucar al meu pare, va dir que patia una malaltia que es deia catalèpsia i que és una malaltia que et deixa com a mort però que pots estar conscient del què passa al teu voltant. El metge va dir que era a causa del cafè que havia pres amb la Natàlia aquell dia, i que la
malaltia la tenia des de petita però no s’havia manifestat fins ara. Des d'aquell dia vaig començar a tindre més cura amb el cafè i no he tornat a tenir cap atac de  catalèpsia.

Chaymae El Ouhahi




No és la primera vegada que he pensat de fer-me la morta. Sóc una experta fent-me la morta amb el meu germà petit, però... I amb els meus pares? Crec que no s’ho creurien, pensarien que vull fer el burro o escapar-me d’alguna cosa.
Ara que ho penso les notes de 2n trimestre ja són aquí,  encara no m’he posat les piles, la meitat dels exàmens ja els hem fet i el més greu és que els meus pares s’assabentin de les meves notes. Ja ho tinc. M’imaginaré que sóc catalèptica com l’Eric que hem quedi fregida al terra mentre jo estic conscient. Intentaré ficar-me a la realitat de l’Eric.
L’Eric mai li ha resultat difícil només s’ha d´esnifar coca i al cap d’un temps ..Puff... al terra, i quan ja sigui hora d’aixecar-me  ja ho faré. De ben segur que els meus pares al veure que les pulsacions del cor i la meva respiració estan aturats s’espantarien i s’oblidarien de les notes per complet. Ah, el meu germà petit, m’imagino que estaria plorant i el gran començaria a burlar-se i adir que tot allò era un numeret. Sí, és un numeret, però en aquest moment ningú l’escoltaria.
Estic segura que mai en la meva vida he jugat amb la coca, però si tinc la sort de morir i tornar a ressuscitar i que els meus pares s’oblidin de les notes, ho faria.
Després d’aixecar-me de l’atac de catalèpsia, tot tornaria a la normalitat i jo falsificaria les notes i com si nohagués passat res. Això és el que faria.
Faria...
Però tinc la mala sort de no tenir la malaltia i tampoc tinc familiars per heretar-la. En el cas que la tingués no voldria que m’enterressin viva. Ni en somnis vull que em passi això. I, a més a  més, estic segura que després d’un mes  de tindre l’atac catalèptic, la xafardera de la meva mare, em preguntaria per les notes.
Em quedo amb l´opinió normal que pensen tots els meus companys. No ensenyaré les notes als pares fins que em preguntin i quan ho fessin, els les donaré. Després d’haver fet això em caurà el gran discurs dels pares i jo nomes faré que sí amb el cap.I tornaré a començar normal amb la meva rutina diària de mala estudiant sense experimentar la catalèpsia i sense jugar amb coca.

Nacera Charef

1 de febrer de 2014

Llibre dels relats guanyadors en el IV Concurs de microrelats de terror 2013

Us presentem el llibre amb els relats guanyadors del IV Concurs de microrelats de terror 2013 que organitza la nostra biblioteca.



També podeu llegir els relats aquí mateix, en el bloc Calaixó de sastre, i una crònica del lliurament dels premis a la revista Fem rogle.