L'estiu al poble

La matinada de l'estiu, comença amb aquella suau gelor que entra lleugerament per la finestra de l'habitació de casa l'àvia.

En despertar-me, el terra està gelat, però amb aquelles calors s'agraeix. L'àvia està esperant-me a la taula del menjador amb l'esmorzar preparat, l'esmorzar de l'àvia, que dic jo. Hi ha fruita, torrades de pa, els famosos croissants de baix del forn de casa, el que se situa al mig de la travessia del poble.

Un cop esmorzada em llevo per rentar-me les dents al lavabo. Allí, com cada dia a la mateixa hora, està el meu pare assegut al vàter amb un llibre a la mà i un cigarret a l'altra mà.

—Bon dia, papa!

—Bon dia, carinyet, ja marxes?

—Clar que sí, és que ho dubtaves?

—Estàs feta una rondacalles. Ens veiem després a la piscina.

Després de rentar-me les dents marxo a l'habitació. Primer que tot em poso el biquini, estic una bona estona mirant la roba que em puc ficar i un cop vestida, agafo les xancletes que estan sota el llit, manllevo alguna moneda del pare i surto per la porta principal. Un cop al garatge, és moment d'agafar la tovallola i marxar a la travessia on m'espera la meva cosina Maria.

—Bon dia, herm!

—Quant de temps, eh!

—Ui, sí fa mesos que no ens veiem, ehhhh? Diràs que fins ahir han passat anys... hahaha! Que tontes!

—Has avisat a Roger perquè baixe ja?

—I tant que sí, fa deu minuts que estan a la piscina…

—Bon dia, xiques— diu el socorrista de la piscina municipal.

—Bon dia, Dani. Cal que t'ensenyéssem el bono?— li preguntem nosaltres,

—No fa falta, passeu, va— ens contesta ell.

—Hoola a tots— diem totes dos.

—Algú es fa una partideta al parxís?

—Va, calla, home. Qui es tire l'últim a la piscina paga.

En aquest precís moment es crea una mena de pel·lícula de Hollywood, les cadires cauen al terra de cop, només es veuen una manada de nois corrent per a veure qui es tira el primer i qui queda l'últim.

Entre unes coses i les altres sempre acaba pagant el mateix, pobre Edgar; és el més gran, però a la vegada el més petit de tots. Ens marquem uns límits dins la piscina per jugar al típic joc de tots els estius, el marco o polo.

La partida comença en un no-res, Pauet com sempre fa de les seves, Hugo fent les volteretes, Maria creent-se una sirena de les de veritat, Roger i Arnau fent el monger per sota l'aigua... Estem fets tots un quadre de persones... Pobre, Edgar, és tan petitet que no agafa mai a ningú, per molt que digui marco o polo no hi ha manera.

Després d'una bona estona dins la piscina és l'hora del sol i del vermutet exprés... Ens agafem les tovalles que estan esteses a la reixa de la piscina i anem asseure-nos a les taules que estan a l'altra part de la gespa... Per una banda, estan les mamis guais prenent el sol als para-sols, i per altra part tenim les típiques àvies xafarderes que sempre ho volen saber tot. Són com un gra al cul, pobres, no tenen res millor a fer. I després tenim al nostre ídol Dami, el del xiringuito, ens ha d’aguantar tots els dies de l’estiu. Està cansat de nosaltres però en el fons ens té molt d’afecte. Gairebé ja sap tot el que volem, així que, en qüestió de segons, tornem a estar tots asseguts i servits a la taula. Uns amb bosses de patates de jumpings de mantega, els altres amb llepolies vàries i així tots...

A les dos i mitja és hora de marxar a dinar. Quan arribem a la travessia ens acomiadem fins a la tarda, on ens tornem a veure un altre cop. Jo marxo amb la meva cosina Maria a casa l'àvia.

Les escales de casa són espantoses, nosaltres li diem la Casa Montser, i amb raó. La porta sempre fa el mateix soroll quan l'obrim un “xxrrrr” molt sorollós. Així l'àvia ja sap que hem arribat, com està una mica bastant sorda, no s'espanta quan ens veu. Allí mateix a la taula del menjador ens espera una bona truita de patata amb l'amanida en oli i vinagre com a nosaltres ens agrada. És el nostre dinar preferit d'estiu de l'àvia. El meu pare no tarda a entrar i pessigar-me la galta de manera animal, és molt pesat, però se l'estima molt.

—Me'n vaig a Manet a fer el cafè— diu ell.

 —Iaia, nosaltres marxem a casa Maria— diem nosaltres.

—Mariiaaaa, vaaa que fa molta calor al carrer!

—Espera’t, que m'estic cagant i no puc aguantar-me més— em diu cada migdia a la mateixa hora.

A casa Maria està el padrí gitat a la butaca mirant Fórmula 1 i pegant uns bufits que arriben fins a l'altra punta del poble. S’està tan a gust allí amb l'aire condicionat, que fa goig pegar-se una bona migdiada.

Riiiingggg, toquen al timbre: és Roger que ens està esperant baix per marxar a la piscina, així que no tardem ni cinc minuts en tornar a estar asseguts a la mateixa taula que aquest matí de la piscina.

I aquest són els meus dies d'estiu al poble, sempre és el mateix, però aquesta rutina m'encanta.


Paula Bordera

La calçotada de l'any

Estàvem tota la família a la muntanyeta del tiet Josep per fer la calçotada que fem tots els anys. 

—On són el tio Paco i la tia Cinta?  

—De seguida vindran, han anat a comprar el pa i la cervesa per a tot el dia. 

Mentre el tio Josep i el pare estaven fent el foc per als calçots, vaig anar dins de la caseta de muntanya on estaven la meva mare i la tia Elsa, com sempre, ficant-se al dia de tot el que passava al poble. 

—Te'n recordes d'aquell tal Andreu? 

—Qui era aquest? 

—Sí, dona, el fill de la panadera que feia cantonada al carrer major. 

—Vale, sí! Què passa? 

—Doncs, ara s'ha divorciat, que es veu que l'enganyava amb una altra. 

Em vaig dirigir a veure el foc quan van arribar el tio Paco, la tia Cinta i els meus cosins. 

—Estàvem esperant-vos, volíem les cerveses ja! 

—Tranquils, que de cerveses en tindrem de sobres. 

—Paco! Porta una cerveseta fresqueta que estem aquí al foc a punt de posar els calçots ja. 

—Ja vaig, estaquirot, només em vols per la cervesa. 

—No, home, no. Va, vine cap aquí. 

Vam acabar tots al voltant del foc fent els calçots i contant anècdotes de les bones. 

—Encara recordo aquell dia que el pare es va enfadar i em va pegar amb la guitarra al mig del cap. 

—Sí, aquell dia ens vam quedar tots parats amb la reacció del pare, Paco.

—Però, xeic, quan va caure Josep pel balcó, aquell dia ens van agafar tots els mals. 

—Ui, sí, quanta raó! Amb sort va caure damunt de l'estenedor del veí de baix i li va parar el cop.

—Paco! Porta sis cervesetes més, ja que vas fins la nevera. 

Així va seguir aquell dia esplèndid, ple de rialles, que tenim tots els anys quan és època de calçots.


Gisela Castilla

A casa l'àvia

 

—Petitona! Agafa’t fort, que passen cotxes!— digué l'àvia a la sortida de l'escola acompanyada de la neta.

—Sí, àvia, ja ho sé, sempre em dius el mateix... — respongué la neta.

—Ja ho sé que ho saps, però jo pateixo molt, bonica.

—Què hi ha avui per dinar?

—Poca cosa, nena, una mica de tot. De primer, sopeta, que sé que t'agrada. De segon he fet carn arrebossada amb patatetes, de l'hort. De tercer, ho he pensat molt i m'he decidit pel pa amb tomàquet i pernilet. De quart, per si et quedes amb gana, he fet borraines i per últim maduixes amb nata.

—Però, àvia! No creus que t'has tornat a passar fent menjar? Quilos no me'n falten!

—Ai, fill meu, massa és poc! Avui en dia heu d'estar forts i ben alimentats. Menjar com el de l'àvia no n'hi ha.

—En això tens raó, iaia. Com el teu menjar no hi ha res!

—Ja hem arribat. Descalça’t que he netejat avui i posa’t les espardenyes!

—D'acord, àvia.

—Va asseu-te a taula que ara et porto el menjar.

En arribar a les borraines la nena es desfà el botó del pantaló i li diu a l'àvia que no pot més.

—Però si no has menjat res! I el menjar no es llença!

—Àvia, posa-ho a una carmanyola que m’ho menjaré per sopar, no et preocupis, però no puc més.

—Bé, aleshores et contaré una historieta de quan el teu pare era jove, et sembla bé?

—D'acord, àvia, però és la que em contes sempre?

—Xst! No parlis i escolta'm. El teu pare a la teva edat era igual de tossut i patut com tu. Sobretot despistat. Un dia va sortir amb els amics per anar al canal del poble. Es va fer tard i no tornava. Quan va arribar l'avi a casa, en pau descansi, l’hi vaig contar. De cop i volta, s'obri la porta i apareix el teu pare amb la roba banyada, els genolls pelats, els pantalons trencats... Tan prompte el vaig veure em va dir que havia caigut amb la bici al canal i no volia venir a casa perquè el maldaríem per haver perdut la bici. Jo primer vaig agafar l'espardenya i no saps com va córrer.

—És que àvia, amb l'espardenya tens un do! Ha, ha, ha!

—Ja ho pots ben dir! Després de tocar-lo amb molta punteria li vaig tirar l'altra per haver fet malbé els pantalons. Això sí, després de sopar li vaig fer un petó, una abraçada i li vaig dir que havia de parar compte, que sempre acabes ferit!

—Que bona, àvia! Me la contes sempre i sempre me'n ric!

—Això sí, tu has sortit al teu pare en això, eh?

—És possible, sí. Per cert, hauria de marxar que he quedat amb les amigues a la plaça, àvia.

—D'acord, nena, però espera’t que et doni alguns dinerets!

—No fa falta àvia!

—Vols fer-me cas, tossuda! I no agafes la bicicleta i para compte, petitona! Vine que et faig un petó!

 

Dàmaris Tafalla

Un dia d’estiu a la Ràpita

 

Són les 13.00 hores d'un dia calorós de finals de juliol, comencen les festes de la Ràpita i la mare aixeca les persianes de la nostra habitació per intentar despertar-mos. Res, cap moviment ni cap queixa, estem cansades de voltar durant tot el dia amb les amigues i els amics que hem conegut a la platja fa unes setmanes i per això, seguim dormint profundament. 

—Xiques! Bon dia, és la una– crida Sònia. 

Ens costa molt obrir els ulls, però l'olor dels espectaculars macarrons ens fan entrar gana ràpidament i, per tant, anem al nostre lavabo a rentar-nos la cara. Com cada dia, des del menjador sentim com Manel pregunta pel dinar i jo passo per la cuina per agafar el que falta. Ens asseiem els quatre a la taula i mentre vaig posant aigua a cadascú, la mare ens pregunta pels plans d'avui. Com sempre, Marina és la que respon. 

—No ho sabem encara, suposo que de tarde anirem a la plaça de bous i al tard tornarem per sopar i arreglar-mos. 

Ara toca acordar l'hora de tornada a casa de la nit que ens espera i sense cap mena d'esforç aconseguim la que les dues tant volíem. Seguim dinant i opinem sobre la nit passada. 

—Que pesada, la Carla. Mai li sembla res bé!— confesso jo, i Marina em dona la raó. 

—Ja pots dir-ho, ja, no es pot fer res amb ella. 

Ràpidament intervé la mare per frenar-nos: 

—Ui! Si ho sou dolentes! Deixeu-la estar i feu la vostra. 

Acabem de dinar recordant les anècdotes de les últimes setmanes i descartem la possibilitat d'un gelat com a postre, ja el menjarem més tard. Sense pensar-nos-ho dos vegades, tornem a l'habitació il·luminada pel sol del migdia i gràcies al suau corrent d'aire d'estiu que entra per la finestra ens adormim per agafar forces. 

—Són les cinc, Alina! Ens canviem i marxem? 

—Buf, quina mandra, de veritat... 

Ella s'aixeca i fa cap a la cuina per agafar dos gelats, un per ella i un per a mi. Ens adonem que a casa sols estem nosaltres dos i, per tant, no hi ha cap pressa per marxar. Tranquil·lament ens arreglem i ens dirigim cap al camp de futbol. Són les 18:30 de la tarda i el sol encara crema, això fa que la petita costa que hi ha per arribar-hi es faci més duradora. Quan arribem, tot just al costat, trobem la plaça de bous i un carro on ens esperen el Pablo, la Paula, Maria, Laura... Només arribar ja podem sentir dir a la Paula: 

—Anem a per pipes, Pablo? 

—Compra'm un xupa-xup!— crida la Maria. 

El temps passa molt de pressa, com cada tarda d'estiu, i en poc temps ja estarem a setembre, preparats per tornar i començar un nou curs. Es fa hora de sopar i tots junts marxem. De camí a casa cadascú va desapareixent pel seu camí sabent que en menys de tres hores ens tornarem a veure tots. 

Per sopar ens està esperant un bocata de truita de patata i, com sempre, el Manel amb el seu refresc mirant la televisió al sofà. 

 

Alina Kozhokar

La barbacoa de diumenge

 

El rellotge marca mig matí d’aquell diumenge tan esplèndid i el sol es comença a fer notar sobre la pell de la família Curto. 

En aquell jardí, com sempre, es sent a la tieta debatre sobre política amb alguns altres parents, mentre que, d’altra banda, es pot observar els nens jugar amb la pilota amb un enorme somriure a la cara que no s’esborra. L’adolescent de la família tecleja el mòbil amb molta rapidesa i constantment, però quan involuntàriament els nens li peguen pilotada, ella els crida i els mira en to de burla. 

A la vegada, els tiets es situen al costat de la barbacoa on s’empassen les llaunes de cervesa de dos en dos i amb un obrir i tancar d’ulls mentre passen l’estona xerrant sobre quin equip de futbol és realment el millor. I, com mai estan d’acord, quan es cansen de discutir passen a parlar de com de malament anava l’economia del país. Mentre, l’oncle rust la carn i les carxofes i juga amb el seu adorat cadell. 

Per últim podem veure l’avi, que com sempre és el cap de taula. Mentre es pren un vermut li explica a la seva estimada neta de deu anys aventures molt interessants de quan era jove i algunes vivències del seu pare a la Guerra Civil. 

Quan el sol comença a cremar més, les agulles del rellotge marquen les 14:30 i això significa que ja és hora de poder començar a menjar i que els Curto poden gaudir d’una fantàstica barbacoa familiar a l’aire lliure. 

 

Marina Favà

Un sopar d'amics

 

 

 

 

 

 

 

 

Han quedat un grup d'amics a un restaurant a les vuit de la tarda.

—On esteu? Acabo d'arribar i ningú està, encara.

—Estic arribant, tranquil.

—Jo estic en un embús, quan pugue avanço a tots.

—És que jo no sé quina roba posar-me i encara no m'he dutxat.

El cambrer s'apropa a la taula de quatre.

—Està esperant un acompanyant?

—Tant de bo! N’estic esperant tres i són els amics més lents que tinc.

El cambrer es retira després de quedar-se sorprès.

—Xic, m'acabes de dir que estàs arribant, per on pares?

—Sí, sí, és que m'he trobat ma cunyada, ja estic pel carrer del restaurant.

—I els altres que feu? Que ja són les vuit i quart!

—Ara, ara estic a punt d'avançar-los a tots.

—Us passo foto d'outfits?

L'amic que es troba al restaurant està desesperat i comença a suar.

—Vol que li porti alguna cosa per a beure?

—Per favor!

L'amic que encara es troba a casa passa deu fotos ensenyant roba seva.

—Digueu-me quina us agrada més.

—A mi la foto número dos.

—A mi la cinc.

—Fica't la roba de la foto set i punto, va corre!

—Però és que amb la dos està més guapa.

—Tu no estaves pel carrer del restaurant?

Entra l'amic que venia en cotxe.

—Nen, on estan els altres?

—Jo ja passo. Vaig a demanar, que tinc gana.

—Però...

—Shhh, tinc gana.

El cambrer veu que un dels dos xics de la taula té la mà alçada.

—Bones!

—Xic, ja són les vuit i trenta-vuit.

—Esteu ja tots o falta algú?

—Ho sento, encara en falta un, però si no li sap greu em pot portar la carta, perquè jo, no sé ells, però jo tinc molta gana.

Sona el telèfon.

—Estic sortint ara mateix de casa, vaig en bici. Tardo deu minuts, si no caic pel camí.

—Agafa un taxi que te'l pago jo.

—Va, demana'm una hamburguesa.

—En aquest restaurant no hi ha hamburgueses.

—Que pijos que sou tots.

El cambrer comença a portar els entrants.

—Bé, i com us ha anat el dia?

—Fins que no mengi, malament.

—Hola, xics, perdoneu per tardar.

—Ja són les nou, eh!

—Bé, ja estem tots aquí. Anem a sopar tranquils i a gaudir, que fa sis mesos que no ens reunim.

—I per què serà?

—Perquè sempre es repeteix la mateixa història.

Belén Perona Rivera

Quadres de costums d'un nou segle

Us presentem un recull de quadres de costums redactats en català pels alumnes de 4t d'ESO A durant el curs 2011-2012.

Entre els relats hi ha "Una regata de rem olímpic" de Natàlia Arasa, que va rebre el primer premi en el Concurs de relats breus 2012 en la categoria de 4t d'ESO. Bona lectura!

Font: departament de Català.

Una regata de rem olímpic

A una regata de rem sempre està el típic que està molt nerviós i es menja les ungles...

-Estàs tan nerviós que em fas patir -li diu l’entrenador.

-És que estic molt nerviós perquè no sé què passarà a la regata i tinc temor.

-Escolta, el que estàs dient no té sentit. Jo sé que ho faràs millor que bé, ho sé. Confia en el teu entrenador i sobretot confia en tu mateix.

... els que intenten no ajudar, la que sempre es queixa de tot, els que es passen hores estirats al terra, els que miren les regates dels companys, els que han acabat una regata i corren per poder animar els altres del teu equip, les que tenen promeses de guanyar, els que fan apostes sobre la regata, els que juguen a cartes, el típic que, sigui veritat o no, es creu el rei del món, el pessimista que pensa que no farà res i que no guanyarà...

-Estic segura que guanyaré aquesta regata, perquè sé que sóc la millor, que puc guanyar a tothom i sobretot a tu.

-Ja pot ser. Jo és que intento fer-ho el millor possible, però no em surt: sóc massa dolenta per poder guanyar.

-És cert, i sé que tu altres vagades em guanyes, però aquesta vegada és diferent, perquè cada dia sóc molt més bona i tu molt més dolenta.

-Ho sé. Jo vaig de baixada i si alguna vegada he guanyat i he quedat de les tres primeres és simplement sort o és perquè a les altres els ha anat malament, no perquè a mi m’hagi anat bé, i això és tan tràgic...

-Noieeess! Pareu de dir tonteries les dos. Cadascú és com és. Ninguna és més bona que l’altra. Sou vosaltres mateixes qui us poseu límits. Ser bona o no es fa cada dia entrenat dur, i suant cada entrenament com si fos l’últim. Una regata et pot anar malament o molt bé, això ens passa a tothom, però també et pot anar com t’ha d’anar, ni menys ni més -els hi va dir l'entrenador tip de sentir-les parlar de bestieses.

... la que sempre parla amb remers d’altres clubs, el que sempre li cau la bronca de l’entrenador, la parella feliç que no para de besar-se, el que no para mai quiet, la que sempre guanya, el que sempre perd, el despistat que no sap el que ha de fer, el preferit de l’entrenador, les noies que parlen dels altres, els pares dels remers que sempre miren les regates...

-Mira, mira! La nostra filla s’ha posat en primera posició! Anem a veure-la arribar!

-Mama, papa, entrenador! He quedat primera! M’he posat en primer lloc quan faltaven menys de 250 metres.

-Molt bé filla. Estàs feta una campiona!

-Sí! Les he guanyat a totes. Ara ja puc dir que sóc la més bona de totes!

-T’ho mereixes, per tot el dur que has entrenat!

... l’entrenador de la selecció catalana que mira qui pot entrar a la selecció, el que no s’espera guanyar, el que no vol remar en cap bot, els que es senten orgullosos de la seva regata, qui s’endú totes les medalles, els components d’un club que es fan la foto d’equip, els que marxen cap a l’autobús...

-Sortida ràpida, atenció. Va! -diu el jutge, per a donar-nos la sortida.

«Va, Natàlia, que és el començament. Ara el que he de fer es posar-me en primer lloc, perquè les altres ho tinguin molt més difícil. Mira la d’Amposta com li fot canya, i jo aquí darrere. A este pas no quedaré ni penúltima. Va, per favor, cames, ja sabeu què heu de fer. Vaig cinquena o sisena i això no pot ser, així que, feu força! Va ,que ja estic quarta, només em falta avançar a tres persones per a poder quedar primera. Va, una altra, vaig tercera. Uff... Encara queden 1.000 metres i només n’he fet 500. No passa res, el que he de fer és començar a apretar, però les meues cames no poden més, ni els meus braços, ni el meu cos, i sobretot ni el meu cap. Tinc a Banyoles i Amposta per davant meu. L’entrenador em va dir que havia de pensar que sí que podria. El meu entrenador m’està animant: va, Natàlia, va! Els 500 últims! Ara és el moment! Sí, ja he guanyat la de Banyoles. Va, que ara segur que tinc medalla de plata, però jo vull la d’or. Uaauu... La de Amposta, més que una persona, pareix un monstre. Que faci tanta força i sigui tan gran i tingui un any menys i que ens guanyi a totes les de segon any no és normal. 250 metres, ara sí, ara sí! Apreta, ara, apreta!».

–Piiiiiiiiiiiiip, piiiiip! -sona el to d’arribada.

«He quedat segona. Tampoc està tan malament, eh? Estic orgullosa. Sé que no ho podria fer millor. El que faré ara és entrenar més. No es pot tindre tot a esta vida».

Natàlia Arasa

*Aquest conte va rebre el primer premi en el Concurs de contes breus 2012 de l'Institut Cristòfol Despuig en la categoria de 4t d'ESO.