26 d’abril de 2010

El Almendro




El almendro del jardín ya estaba seco, llegaba el frío, y con él, el invierno.

Margarita se tomaba los inviernos como algo muy personal. A veces le gustaban a veces no. Margarita, una mujer, sencilla, sobria, clara, su personalidad recordaba un poco a la estética realista, por poner un ejemplo.

Se pasaba las tardes vigilando por la ventana, aunque nunca cotilleaba con los vecinos. En su pequeña ciudad era difícil que nevase, pero hacía mucho frío.

Margarita observaba desde el cristal el almendro.

Era lunes, era ya el final de la tarde, apagó el televisor, sólo le hacía compañía, nunca lo miraba.

Salió al jardín, fue directa al almendro y lo observó: estaba seco, como ella aquel día, sin ganas de vivir.

Más tarde volvió a entrar en casa, actuaba con mucha superficialidad, de hecho era superficial, por eso no ponía mantequilla en las tostadas. Se volvió a sentar en el sofá y encendió otra vez el televisor mirando el reloj de pared. Ella nunca miraba el televisor, sólo lo obserbava.

Dejándoselo encendido, se levantó en silencio y se fue a la cocina, salió con un plátano, se sentó y se lo comió, su casa era indiscreptible, era muy fea.

Margarita actuaba siempre en silencio, ella era así.

Cuando la noche empezaba a reinar, se asomó por la ventana a darle las buenas noches al almendro. Era ya tarde, aquella noche se acostó y a la mañana siguiente ya no se levantó.

Al almendro le había caído la última hoja.



Xavier Lluís Chavarria


*Premi del Concurs de contes breus per a la l'11a Marató de de Contes 2010
de l'Institut de l'Ebre, de la categoria Alumnat de batxillerat, en castellà.





Fèlix





Fèlix havia abandonat la seua llar, s’havia fet gran i havia d’anar a estudiar a la ciutat comtal, com tots els nois del seu poble. Fèlix no tenia bona relació amb la seua família, tampoc tenia amics i l’únic dubte existencial que tenia era quin era el sentit de la vida. Tots els diumenges marxava en l’autobús que el portava a la ciutat, portava poc equipatge: quatre llibres, un parell de pantalons, tres samarretes i uns calçotets, per si algun dia s’havia de canviar, tampoc necessitava res més. Vivia del poc que li pagaven netejant plats fins a altes hores de la matinada, no gastava molt, anava a peu a tot arreu, de casa a la universitat, de la universitat al treball i del treball a casa, i així tots els dies. No tenia cap mena de problema. Fèlix estudiava quan arribava a casa, estava cansat però ho havia de fer, no tenia cap aspiració a la vida, mai havia votat, mai havia estat a l’estranger, mai havia fet l’amor, mai havia mantingut una conversa amb ningú, tampoc havia provat el cafè, ben bé, li era igual, res de tot això condicionava la seua vida.

Estudiava enginyeria aeronàutica, però no tenia aspiracions de fer cap avió de paper durant el seu temps lliure, Fèlix no tenia temps lliure, estudiava o treballava, i si mai no sabia que fer en aquell precís moment, ell vivia.

Observava el món des de darrere les ulleres de sol, comprades a l’òptica del seu poble, de cent noranta-nou amb noranta-nou euros, un caprici.

Veia, com el poble tancava a les vuit de la tarda, i aquella immensa ciutat on s’havia posat a viure no descansava mai, això el desconcertava bastant.

Un matí, a les cinc hores i cinquanta-nou minuts, com tots els dies que transcorren del dilluns al divendres, anava de camí a la universitat, a peu, com sempre, tenia una hora i cinquanta minuts de camí, però mirava com aquell sud-americà ja obria la botiga de la benzinera, com aquella prostituta encara cercava el seu últim client com una desesperada per poder pagar els seus deutes, així que hi va passar per davant, li va donar un bitllet, ella li va agrair dient-li les gràcies amb un accent rus, ja havia fet la bona obra del dia. Un home de color i bastant corpulent va passar pel seu costat amb una maleta, ja havia acabat de vigilar la porta de la discoteca, aquell local on mai Fèlix s’havia atansat. Tot just davant seu, tenia l’home de parcs i jardins recollint les fulles que anunciaven el final de la tardor… Tots aquests personatges que de dia no es veuen el van deixar estàtic, va sentir un soroll, era l’encarregat de TMB, obria l’accés al metro, aquell lloc subterrani, lúgubre, fúnebre i tètric, on el seu pare li havia dit que mai hi anés, que era molt perillós, i que mai sabria si en podria sortir viu d’aquells túnels que es connecten entre sí per llargs passadissos. Fèlix va començar a baixar les escales, havia sentit atracció per allò que li era prohibit, va arribar al vestíbul, i va veure que podia anar a molts llocs diferents, possiblement massa llocs concentrats en un punt, va fixar-se amb els anuncis: provocatius models anunciant roba interior, una companyia telefònica per a gent d’Àfrica i un plafó amb un llit de fusta per tres-cents noranta-nou amb noranta-nou euros, d’una empresa de mobles sueca. Fèlix va fer allò que feia a la guixeta del seu poble, això sí, aquí ho feia a una màquina, va comprar un bitllet senzill, havia d’anar, però no havia de tornar. Va passar tota aquella mena de cursa d’obstacles, el més semblant que havia vist, era el que feia a educació física. Fèlix va arribar a l’andana: una màquina de refrescos i llaminadures a la seua esquerra, a la seua dreta una via estreta. Va veure una pantalla que deia que faltaven 23 segons per al proper comboi, va espantar-se, va veure una dona que segurament havia passat tota la nit a l’andana, va tornar a mirar, i a la pantalla posava: “Entra” i, en efecte, unes llums és veien des del fons, quan la màquina entrava a l’andana, Fèlix ja havia fet el pas endavant, amb pocs i intensos segons, va preguntar-se quin era el sentit de la v…


Els seus pares se’n van adonar per les notícies.


Xavier Lluís Chavarria


*Premi del Concurs de contes breus per a la l'11a Marató de de Contes 2010
de l'Institut de l'Ebre, de la categoria Alumnat de batxillerat, en català.




23 d’abril de 2010

A l'ombra






Quan vaig passar per davant seu, vaig intuir que hi era. A la vora mateix del camí, al davant de la caseta, em vaig aturar instintivament. A l'ombra, amagat sota una branca, s'estava allà a terra, destapat, ensenyant la cama. Sobre el barret li havia caigut una mica de pinassa que no semblava molestar-li.

Amb l'emoció continguda, m'hi vaig acostar, vaig traure el ganivet i... em vaig repensar. Em vaig agenollar davant seu i el vaig agafar del coll, lleument suat, rosat, amb les dues mans. De seguida va cedir. Ho recordaré tota la vida.

A la nit, rostit i amanit amb un rajolí d'oli, va resultar ser un rovelló com qualsevol altre.



Albert Aragonés


*Premi del Concurs de contes breus per a la l'11a Marató de de Contes 2010
de l'Institut de l'Ebre, de la
categoria Professorat i personal no docent, en català.




14 d’abril de 2010

Hola Connie




Abdelilah Achnite, de 1r d'ESO C, ens ha deixat aquesta preciosa portada del seu treball sobre la lectura de Hola Connie, de Rosa Gallifa i Mas.

Ets un artista, Abdelilah.