El somni de Sòcrates

Sols existeix un bé: el coneixement. 

Sols hi ha un mal: la ignorància.

SÒCRATES

Trista era la realitat que el bon mestre, jutjat i condemnat a mort, havia de viure. Estava mirant el sostre, un sostre fet amb pedra i uns troncs corcats, i pensava que en qualsevol moment li podria caure el sostre al damunt i així lliurar-se de la cicuta, sí, la cicuta, aquella verinosa planta, la qual firmaria el seu últim alè.

Però va passar una cosa que el bon mestre atenès no esperava: la visita del seu bon alumne Aristó, o Plató per als amics. Aquest plorava, tenia la cara roja i es podia veure clarament com un raig de llum, filtrat per un forat del sostre, li il·luminava el rostre i, així, aquell recorregut fet per les llàgrimes brillava més.

Plató anava acompanyat d’un home corpulent. Aquest portava un manoll de claus, va obrir la porta i Plató, assecant-se les llàgrimes, es va asseure al costat del seu mestre. Llavors Plató va dir:

—Diuen que t’han condemnat a la cicuta.

—Sí, car amic.

La mirada de Plató es va perdre en un riu de llàgrimes i llavors és quan Sòcrates va abraçar el seu alumne. Per distreure’l, Sòcrates va dir:

—Plató, saps què? Aquesta nit he tingut un somni. Somiava que estava caminant per l’acròpolis i, sí, caminant, una cosa que fa uns dies que no puc fer, quan de sobte apareixen persones, apareixen de tots llocs, fins i tot, si no recordo malament, algunes es tiraven de dalt del Partenó i queien al terra i es partien per la meitat.

—On vols arribar, mestre?

—Deixa’m continuar. Algunes es tiraven de dalt a baix del Partenó i jo, espantat mirava per on podia sortir d’aquell horror, i va ser mirant quan vaig veure una cosa: aquestes persones no tenien ulls, eren cegues. I jo intentava fugir, no podia, m’atrapaven... Quan ja tenia aquelles bèsties damunt, va ser quan em vaig dir a mi mateix: “Ara despertaré”, però no va ser així. Va ser en aquell moment quan vaig sentir com m’agarraven dels braços. El pitjor era el seu tacte, estaven freds, era com si esquelets amb pell m’agafessin, però, no sé per què, sabia que la seva pell no era seva sinó que era pell d’altres persones com jo, les quals havien sigut mortes pels monstres que ara em portaven davant d’un tribunal.

—Un tribunal com el que t’ha jutjat.

—Sí, però en aquest tribunal hi havia molta més gent. Em van posar al mig de la tribuna i allí vaig sentir l’autèntic terror. Segurament, car amic, i no exagero, hi podien haver més de mil éssers mirant-me i aquests no tenien ulls. Tots estaven plantats com si fossin maniquís vestits amb pell, pell humana, però que realment l’únic que volien era alimentar-se amb la meva mort. Llavors va ser quan una dona, sí, una dona (en aquell moment no poden exercir càrrecs polítics) va començar a cridar: “Arranqueu-li la pell!”

L’últim que recordo són els éssers obligant-me a beure l’horrorós suc d’herba verinosa (la cicuta). I aquesta no era per matar-me, sinó per a adormir-me i després arrancar-me la pell...

Estic segur, car amic, que aquest somni és el que he viscut aquests dies; gent cega, incapaç de veure la innocència d’un pobre home el qual després serà executat pel desig d’alguns monstres anomenats polítics i així arrancar-me la pell, com ho fan als animals caçats, quedar-se la meva pell, enterrant-me i així posant-se la medalla d’haver-se tret al pesat filòsof de sobre.

Aquí va acabar la conversació amb Plató.



Adrià Castelló Martí

Institut Cristòfol Despuig, Tortosa



*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicle formatius en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.