3 d’octubre de 2018

Una conferència fabriana



La vespra d’aquell dijous 20 de setembre pareixia esdevenir pesant. Bàsicament, assistíem a una conferència basada en una ciència que es veia clarament distant de les nostres preferències, però hi havia un treball al bell mig i calia acudir-hi.

Ens aproximàvem un grup de quatre a un bonic edifici gris foradat. A l’interior, una gran multitud esperant sentir les paraules de personatges importants d’arreu (Barcelona, Tarragona...), però a qui realment volíem escoltar era el comissari de tots els esdeveniments relacionats amb l’Any Fabra, Jordi Ginebra, un home amb un distintiu accent de Barcelona, qui ens va elaborar un breu resum sobre la vida del protagonista d’aquest any 2018, de Pompeu Fabra. Al dir ‘breu’ em refereixo al fet que la conferència no va resultar gaire llarga. El barceloní parlava i gesticulava amb una passió innata, així doncs no hi havia dubte de l’orgull que devia tenir a l’hora d’exercir de comissari.

Em vaig quedar sorprès al conèixer un Fabra molt més relacionat amb les ciències. Des de ben jove, havia sigut una persona bastant intel·lectual, els pares del qual li van recomanar estudiar una de les carreres que, en aquell temps, es consideraven de profit (tals com Arquitectura, Medicina, etc.) i ell es decidí per una Enginyeria Química. Quan va acabar la carrera, no va pensar en exercir com a químic, sinó que tenia una doble vida: primerament, fent repassos i, posteriorment, va ser autodidacta en la matèria de filologia catalana i arribà a saber molt més que qualsevol catedràtic en el tema.

Durant tota la seua existència lluità pels drets de la seua llengua, de la catalana, fent normatives en certa manera acceptades actualment (la de la vocal neutra, la d’una llengua estàndard fugint de cap dialecte...).
En algun moment de la seua vida, també impulsat per la veu popular, es casà i tingué tres filles. Va treballar a Bilbao mentre es seguia formant en allò que realment li agradava.

Els seus darrers anys no són els més preciosos de la seua carrera vital. Va ser jutjat sense acte de presència i es trobà a l’exili, concretament a França, una gran acollidora. Allí, però, es trobà en una situació de pobresa extrema i hagué de demanar diners, inclús, als seus amics.

Abans que me’n pogués adonar, ja s’havia posat fi a la xerrada. Començaren quatre doctors, n’acabaren tres. Sortírem d’allí amb ganes d’acabar la nit anant a sopar i parlant de molts assumptes, i no precisament del protagonista d’aquell vespre.


David Calvo, 2n de batxillerat ciències de la salut

30 de setembre de 2018

La figura de Pompeu Fabra



Quan vaig venir a viure a Catalunya, de tots els canvis a la meva vida que m’esperava, la influència d’una persona anomenada Pompeu Fabra fou un que no m’ho podria haver imaginat mai. Aquest home no només és el responsable del fet que em van dir estrangera en lloc d’extranjera quan hi vaig arribar, sinó que també es pot dir que és per ell que em considero mig catalana. Ningú hauria pogut codificar la llengua catalana amb el mateix rigor científic que Fabra, de manera que em pregunto si, sense ell, hauria adquirit el mateix estatus que avui en dia té.

Gràcies a la conferència donada pel comissari de l’Any Fabra, Jordi Ginebra, la influència d’aquest gran home em va ser revelada, juntament amb altres fets que aproximen aquesta figura al meu cor. Per exemple, a l’hora d’escollir la seva carrera, estava sotmès a una certa pressió de triar-ne una de profit per justificar l’esforç econòmic. Va acabar estudiant enginyeria alhora que s’autoformava en allò que més l’apassionava. La seva dedicació és inspiradora, tant per aquesta passió com pel seu desig per una societat justa, rica i culta.

Si hagués pogut veure com continuem la batalla per la llengua, com estudiem una gramàtica, una ortografia i més aspectes basats en les seves aportacions, com li dediquem un any a la seva vida i obra, n’estaria orgullós? Només sé que aquestes generacions sí que ho estem, per tenir el plaer de celebrar el seu 150è aniversari i la doble victòria del gramàtic i patriota.


Caitlin Davenport, 2n batxillerat tecnòlogic

5 de juny de 2018

Premis les millors faules de l'homenatge a Monterroso


Dijous 24 de maig, en el transcurs de la gala del concurs d’interpretació de cançons en català Canta-la que es va celebrar al Teatre Auditori Felip Pedrell, es van donar els premis a les millors faules redactades per tot l'alumnat de l'institut en l'homenatge a l'escriptor Augusto Monterroso que aquest curs ha organitzat el departament de Castellà.

Els alumnes premiats van ser els següents:

1r ESO: «A todos les gusta morir», d'Ainhara Gamundi.

2n ESO: «El gato y el ratón», d'Isaac Talarn.

3r ESO: «El ego del Gran Pino», de Maria Subirats.

4t ESO: «La estrellita», d'Andrea Sánchez.

BATXILLERAT: «Un sueño imposible», d'Esha Chaudry.


Una còpia de tots les faules han estat exposades al vestíbul de l'institut.






També podeu llegir totes les faules en aquesta publicació digital a Issuu.



4 de juny de 2018

El gato y el ratón



Había una vez unos gatos que no respetaban a los ratones, primero por su forma de ser y segundo porque eran pequeños.

Un día un ratón estaba siendo acosado por dos gatos, pero de pronto apareció un gato furioso y diciendo que dejaran en paz al ratón.

El ratón le agradeció mucho al gato que lo hubiera salvado, pero no sabía exactamente por qué lo había hecho, y el gato le dijo que los demás no le tenían respeto por ser de otra raza.

El ratón y el gato se hicieron amigos para siempre.

MORALEJA: Toda persona merece respeto sin importar su raza, ideología, creencias o nacionalidad.


Isaac Talarn 

Premi de la categoria de 2n d'ESO en el concurs de microrelats en homenatge a Monterroso.

A todos les gusta morir



Era un siete de julio y una família de toros se preparaba para ser torturada hasta la muerte. La família oía a los taurinos gritando para que los animales saliesen hacia su infierno.

Abrieron la puerta. Había llegado el momento. Ese momento en que la gente se convertirían en animales y estos, en prisioneros para el disfrute de los que ahora eran las bestias. Le tocaba al toro mas grande, su família le despedia con lágrimas en los ojos. Las bestias le tiraron del cuello hasta que lo hicieron salir.

Había gente de todo tipo, grandes y pequeños, todos preparados para la matanza. El torero empezó. Primero le clavó un estoque que le travesó el estómago y después el segundo, que le atravesó los pulmones. El toro gritó: «¡Grácias por vuestra ayuda, ahora ya no veré crecer a mis hijos. A todos les gusta morir sin haber disfrutado de la vida!»


Ainhara Gamundi Cid

Premi de la categoria de 1r d'ESO en el concurs de microrelats en homenatge a Monterroso.


El ego del Gran Pino



Las poderosas raíces del Gran Pino hacían que éste fuese majestuoso y reluciente. Cuando llovía, se veía aún mejor.

Aun así, hubo una época en que, después de lluvias torrenciales que habían destruido parte de la flora del bosque, se hizo la sequía. El Gran Pino no padeció mucho de agua porque sus raíces podían llegar hasta la que se encontraba más escondida. Sin embargo, las setas no tenían esa comida, y un día, le pidieron al Pino que les trajera un poco de agua. Inmediatamente éste se rio a carcajadas. “Serán miserables. Pedirme comida a mí, al Gran Pino”, pensaba desde las alturas. Y con esto, las setas se pusieron enfermas.

Al tiempo, empezó a llover de nuevo, pero el Gran Pino se empezó a poner malo. Sus hojas verdes pasaron a ser amarillas. Eran sus raíces: ya no podían coger comida de la tierra. Avergonzado, tuvo que pedir ayuda a las setas. Pensó que se reirían, como él les hizo a ella, pero no fue así.

Las setas, con su mejor sonrisa, le proporcionaron comida. Fue en ese momento cuando se dio cuenta de que su ego no le servía de nada, porque en el bosque, todos eran necesarios.


Maria Subirats Múria

Premi de la categoria de 3r d'ESO en el concurs de microrelats en homenatge a Monterroso.



3 de juny de 2018

La estrellita



Érase una vez una estrellita que estaba triste. Cada noche veía pasar a miles de estrellas fugaces. Ellas estaban felices, podían moverse, hacían carreras y saludaban a los planetas cada vez que pasaban por su órbita. Estrellita lloraba cada noche porque quería ser como las demás, estaba sola y nunca había experimentado la sensación de correr por el espacio. Las otras estrellas se burlaban de ella y eso hacía que se sintiera peor. Siempre se había preguntado por qué le tocaba ser diferente. Aquella noche se fue a dormir imaginándose a qué sabía la Luna, a qué olía Neptuno y de qué forma giraban los anillos de Saturno. A la mañana siguiente, se sentía más grande, sus lágrimas le habían convertido en la mayor estrella del Sistema Solar. Nunca más se volvieron a reír de ella porque la antes conocida ‘Estrellita’ ahora se había convertido en el enorme y magnífico ‘Sol’.


Andrea Sánchez

Premi de la categoria de 4t d'ESO en el concurs de microrelats en homenatge a Monterroso.

Un sueño imposible



Hace mucho tiempo, en un bosque muy lejano, vivía un pájaro, cuyo sueño era alcanzar la luna. Su deseo era tan inmenso, que cada noche practicaba distintas estrategias para realizar su sueño y poder acceder en el mundo fantástico, del cual tanto hablaba su abuelo. Pero, cada madrugada llevaba con sigo una nueva decepción, que lo iba degradando, a medida que iba viendo como sus sueños se rompían ante sus ojos.

Su condición empeoro tanto, que su abuelo decidió visitarlo personalmente. Al llegar, vio como su nieto se esforzaba para conseguir un sueño imposible, que se había convertido en su único objetivo en la vida. Después de haberlo observado durante varios días, le dirigió estas palabras.

Abuelo: Hijo, ¿qué es lo que no puedo ver yo en aquella esfera iluminante, que tú puedes ver?

Nieto: Su luz, su luz es el motivo de mi obsesión y es la pasión que me impulsa a continuar el camino, donde nadie puede permanecer.

Abuelo: Es evidente que todos tenemos deseos y sueños que queremos hacer realidad, pero todo tiene un límite y un fin, controlado por la naturaleza, a la cual no podemos contradecir. Tenemos toda la capacidad necesaria para esforzarnos y modificarnos, pero realmente, ¿hasta qué límite podemos llegar? o ¿no hay límite?. No es cosa de extrañar que cuando uno no puede caminar desea caminar, pero cuando lo consigue, quiere correr y cuando alcanza esto, quiere volar. De manera, que nunca podemos estar contentos con nosotros mismos, por eso a veces es mejor buscar la paz interior que la exterior, ya que con el tiempo las cosas que más amamos también pierden valor.


Esha Chaudhry 

Premi de la categoria de batxillerat en el concurs de microrelats en homenatge a Monterroso.


Premis del VIII Concurs de relats breus


Dijous 24 de maig, en el transcurs de la gala del concurs d’interpretació de cançons en català Canta-la que es va celebrar al Teatre Auditori Felip Pedrell, es van donar els premis del VIII Concurs de relats breus, organitzat pels departaments de llengües. Els alumnes premiats van ser els següents:

Maria Subirats, de 3r d'ESO, pel conte en català titulat «Enmig de la gran bèstia».

Àngela Querol, de 2n batxillerat, pel conte en català titulat «Centímetres fets miques».

Mariam Ouacif, de 3r d'ESO, pel conte en castellà titulat «Amor materno-filial».

David Calvo, de 1r de batxillerat, pel conte en castellà titulat «Las rechazadas posibilidades del querer i del poder».

També va rebre un obsequi Júlia Tafalla, de 3r d'ESO, pel cartell del concurs.


Enhorabona!

Enmig de la gran bèstia



Aquella matinada el vent bufava més fort que mai, però estava disposat a suportar el que fos per tal d’arribar a trobar aquelles illes.

La tripulació estava enganyada, però, com els havia de dir jo que potser serien els seus últims dies, que era un viatge el qual molts havien emprès però ningú n’havia retornat? Si els hagués dit la veritat, ara em trobaria sol enmig de la immensa infinitat d’aquest intrèpid oceà. Així doncs, tothom espera arribar a l’Índia per fer comerç, però el que més por em fa és que s’adonin de l’engany i acabi a les onades a mercè de les bèsties que habiten aquestes aigües.

És per aquesta raó que escric això, vull deixar constància dels meus plans, i espero que si jo no ho aconsegueixo, algú que no li temi a res, s’endinsi en aquest viatge.

El vent ha parat una mica i el dia dona pas a la nit. Tothom dorm; tothom menys jo. Aguaito el moviment de les estrelles: perfectes guies per als mariners. Localitzo l’estrella Polar, tan brillant, potser més que mai. Una mica més a la dreta hi ha la lluna. És plena. La seva llum ens il·lumina dèbilment el camí, però ho fa amb prou força com per entreveure les petites onades que xoquen contra proa. Em meravella que estiguem sols en un lloc tan gran.

De ben matí ja és tothom enlaire. He dormit poc. Ara queden dotze dies més, si res no falla, per arribar al nostre destí i engrapar les illes. Les veles alçades posen rumb cap a l’oest. Cap novetat. Aigua i més aigua. Encara no es pot intuir cap silueta, però sé que estan allà, que les trobaré. De moment tot va bé: ni forts temporals ni els tripulants s’han adonat encara de l’engany. Els dofins salten i salten pel nostre voltant i ens acompanyen en aquest viatge durant uns minuts. Després, tots canvien de rumb.

El menjar es va esgotant, però preveig que n’hi haurà fins i tot de sobres. Els que més em preocupa ara és el vi, perquè hi ha alguns mariners que aprofiten les nits per emborratxar-se, i a aquest pas arribarem sense res de beure.

A l’horitzó unes siluetes es comencen a dibuixar com per art de màgia. Tothom ho observa, per fi veuen que el trajecte està a punt d’acabar-se, però em penso que aquest viatge serà més llarg del que ens pensem. Hi ha alguna cosa que em fa por, no sé el què, però presento que hi ha alguna cosa que es torçarà, i tant de bo m’estigués equivocant, però quan cau la nit, les estrelles no brillen amb tanta força, i sé que elles no m’enganyen.

Ara ja es veuen les illes, però la mar es torna més i més brava en qüestió de poc temps. La caravel·la balanceja sobre la gran bèstia. Ara el silenci regna en l’espai. Poc després, però, tothom s’atabala i comença a cridar. Davant nostre: el remolí d’aigua més gran que mai he vist. Està massa prop nostre, serà impossible esquivar-lo, però els meus navegants s’obstinen a intentar evitar-lo.

—Tothom a l’aigua ara, si no voleu morir.

Crido tan fort com puc. Alguns m’obeeixen ràpidament, però altres, ni m’escolten. Torno a cridar, però semblen només paraules mudes. En aquest moment decideixo saltar, sinó jo també moriré. A l’aigua en som uns quants, però molts altres són engolits pel remolí. Tot passa davant dels nostres ulls massa ràpid com per entendre què passa realment. Decidim, entre els que quedem, de no separar-nos i nadar fins l’illa més propera.

Potser tindrem sort i arribarem sans i estalvis, però un conjunt de sons provinents del fons marí ens alerten de la bèsties. De sobte, grans monstres apareixen, com per art de màgia, de les entranyes de l’oceà, i s’engoleixen la resta d’homes que quedaven amb mi. Ara és una guerra entre el mar i jo, entre la gran bèstia i jo.

Nado a la màxima velocitat que puc. La tempesta comença a ser més forta i llamps i trons omplen el silenci. No puc mirar enrere, no puc veure el rastre que ha deixat la bèstia. Només puc nadar, nadar i nadar fins a la platja d’una de les illes.

Es torna a fer de nit i encara estic a l’aigua, sol, a mercè de les bèsties que puguin percebre la meva presència en el seu territori. Una braçada més, i una altra, ja no queda res per arribar a l’illa. És llavors quan sento que alguna cosa m’estira dels peus. No puc fer res més que mirar el cel. L’estrella Polar no brilla.


Maria Subirats Múria

Premi del IX Concurs de relats breus 2018, en la categoria d'ESO en català.