21 de desembre de 2011

Premis del II Concurs de microrelats de terror 2011


El jurat del segon Concurs de microrelats de terror, format per les professores Araceli Aguiló, Carmen Segura i Cinta Cabrera de l’Institut Cristòfol Despuig va acordar donar ex aequo els premis següents:

Premis en llengua catalana:

«Bloody Mery», de Nicolae Ciobanu, de 1r ESO.
«Tu el pots sentir! Sents a Tobi?», d’Hajar el Mohammady, de 3r ESO.
«Antoni», de Sara El Mellali, de 3r ESO.
«Estima, moriràs», de Judit Pastor Estrada, de 3r ESO.
«La temor» (menció especial), de Lara Marcoval López, de 5é de Primària, del Col·legi Jaume Balmes, de Santa Bàrbara.

Premis en llengua castellana:

«Perro malo», de Victoria Cobas, de 2n ESO, de l’Institut Sòl de Riu, d’Alcanar.
«Dementium», d’Àngela Cartil Benaiges, de 3r ESO.
«El espantapájaros», de Joel Castell Andreu, de 1r ESO.
«Hasta veinte», de Maria Granados Galaso, de 4t ESO.
«Fiel compañero II» (menció especial), de Luciana Piazza, de 1r Batxillerat.

Premis en llengua anglesa:

«Scary story», de Neus Aixendri Almendros, de 2n Batxillerat.
«Horror story», de Tania Perales, Domini de 2n de Batxillerat.
«Spooky story», de Wendy Cabanes, González de 4t ESO.

Premis en llengua francesa:

«Le chat etrange», d’Ayoub El Ouahi, de 1r ESO.
«Un visiteur inattendu», de Chaymae El Ouahi, de 2n ESO.


En l’acta de la deliberació del premi, el jurat va valorar molt positivament la participació en el concurs d’altres escoles i instituts de les Terres de l’Ebre, i la gran quantitat de relats presentats, un total de setanta-un relats, de primària, secundària i batxillerat.

El lliurament dels premis va tenir lloc dijous 22 de desembre de 2011, a la biblioteca de l’Institut Cristòfol Despuig.


Cliqueu sobre els enllaços per llegir els contes. També podeu descarregar-vos el llibre sencer a la llibreria virtual de la biblioteca de l'institut a Issuu.

Un visiteur inattendu


Ceci s’est passé au temps où les riches n’étaient pas trop orgueilleux et savaient utiliser leur richesse pour donner quelque fois un peu d’honneur aux pauvres du monde. Vraiment, ceci s’est passé il y a bien longtemps.

Un homme qui s’appelait papa Michel était un grand propriétaire paysan. A la fin de chaque saison, il organisait une fête pour les paysans plus pauvres, en tuant soit un cochon, soit une vache. C’était toujours un samedi. C’est ainsi qu’un dimanche, papa Michel alla à la grande place du village pour inviter les autres paysans. Il dit:

–On vient de tuer le plus grand cochon du village. Venez tous à la fête, grands et petits, jeunes et vieux, bourgeois et journaliers, venez tous!

A midi, tous les gens du village sont allés chez papa Michel et tout le monde s’est mis à table. Une demie heure plus tard un homme barbu est arrivé, mais il ne mangea rien. Deux heures après, tout le monde quitta la maison sauf l’homme barbu. Papa Michel s’adressa à lui, disant:

–Vous pouvez terminer votre repas monsieur, et comme vous êtes arrivé le dernier, vous pouvez même dîner avec nous.

L’homme barbu répondit:

–Vous ne me connaissez pas et vous m’invitez à dîner?

–Faire du bon, n’a pas de condition –répondit papa Michel.

Alors, l’homme barbu lui dit:

–Moi, je suis la mort, mais grâce à ta gentillesse, je te donne une autre semaine pour régler tes affaires dans ce monde.

Pendant cette semaine, papa Michel ne faisait que du bien, priait à Dieu, aidait les gens... Et le dimanche soir, il mourut. Sa gentillesse lui valut de faire une mort sans peine. Ainsi, soit-il pour chacun de nous.


Chaymae El Ouahi


* Conte premiat en el II Concurs de contes breus 2011, organitzat per la biblioteca i els departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Le chat étrange


Un jour, en sortant de l’école, il faisait tard, le vent soufflait et il pleuvait aussi. Alors, j’ai pris un chemin court au-milieu d’un foret plein d’arbre. En route, j’ai entendu une voie, et je me suis dirigé vers-elle, c’était un chat qui miaulait tristement et qui était entre la vie et la mort, j’avais pitié de malheureux et je l’ai pris entre mes mains. Puis j’ai repris le chemin chez moi.

Quant je suis arrivé, je l’ai mis près du cheminée et je lui donnait du lait. Après quelques minutes, le chat commença à se sentir bien et à se transformer: La tête grande, des cornes longues avec des angles pointus, de gros muscles, un ventre gonflé, des yeux rouges des pieds de vache, et une flamme sortait de sa bouche... Il s’est adressé vers moi:

—Ce jour-là tu vas être mon délicieux déjeuner, ça fait un mois que j’ai rien mangé.

J’avais très peur mon coeur battait très fort, je n’arrivais pas à me mettre debout. Comme même j’ai reussi à sortir quelques paroles:

—Est ce que c’est comme ça que tu me remercies. Je viens de t’aider et j’ai pris soin de toi.

Mais, il s’est mis à rire en jetant les flammes de sa bouche. Toute la chambre était brûlée, j’était entouré de flammes, je criait de toute mes forces:

—Au-secours, au-secours...

La mort était proche de moi. Je ne savais pas combien de temps à passer. J’ai senti ma mère qui vient me réveiller:

—Ayoub, c’est l’heure d’aller à l’école.


Ayoub El Ouahi


* Conte premiat en el II Concurs de contes breus 2011, organitzat per la biblioteca i els departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Spooky Story


Not very long ago, my grandfather told me a strange tale.

One cold night he had just left the cemetery, where he’d been visiting his wife grave. He decided to go home because he had started to feel very uncomfortable in that ancient cemetery. While he was walking across a huge, dark forest he heard a very loud footstep around him. For this reason a shiver went through his body. He was absolutely terrified!

Just then, he ran away from this strange forest until he arrived at the city center. There wasn’t anybody at this hour... At that moment he felt very tired so he decided to rest on a bank for a few minutes. While he was resting he saw a strange shadow behind a tree. At first, he didn’t mind about it but suddenly more shadows started to appear around him. Every minute they got closer and closer. He started to run very quickly but the shadows were following him all the time. While he was running he fell into a hole and he cut his leg. He fell unconscious...

Finally, when he became conscious again, he was in the hospital and he sighed with relief but suddenly when he was looking through the window he saw the creepy shadow again!

Nobody knows if this guy was mad or he tells a truly spooky story...


Wendy Cabanes González


* Conte premiat en el II Concurs de contes breus 2011, organitzat per la biblioteca i els departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Horror story


One rainy day, Rachel and Barney were celebrating their tenth anniversary in a cottage at the bottom of the Alps. A very cozy wooden house, but with a dark past that they did not yet know. They stood in front of the fire in the fireplace to light the candles when they heard some strange noises, but they were not alarmed. Shortly after, a breath of fresh air came through a window that they did not know that was open and the candles shut down suddenly. Rachel and Barney stared each other. He stood up slowly and went to get a flashlight for light. Rachel was left completely alone in the room.

Barney walked slowly into the kitchen and searched the drawers but found nothing. He looked in the attic buthe didn’t found anything.

Rachel shouted from the living room saying that someone was biting his leg and Barney thouht it was a joke from his beloved friend and he did not come to the aid of her. Suddenly, something was biting his left leg, too. Rachel found a small flashlight in the room into a small box and with her hands she tried to heal the wound.

Then, he heard a loud noise coming from upstairs. The two were really frightened and went towards the stairs . They hugged each other in fear and began to go up the stairs. Suddenly,Barney a step broke and fell down the hole. Rachel started calling him and with the same tone of voice he heard a voice saying: Rachel, leave Barney, leave him alone, both of you are going to die. Rachel started screaming again and tried all ways get her husband out of there... when a shadow appeared!

Barney felt a strong blow into his head and he fainted. Rachel was taken outside the house, where there was a small cabin among the trees. She entered into the hut and sat on a chair. She opened the light. The room was small but full of horrible things. There were pictures
of children, children with deformities or dead.

Behind a shelf, she could appreciate an old woman with a wrinkled face, big eyes and white hair.
Rachel tried to speak but she realized that her mouth was gagged.
The old woman started talking. He said she would never see her husband again and that she would never escape from there. That all the photos she could see were from old people in that house. Yes, that beautiful house had been a place where parents brought their children with malformations so that anyone couldn’t see them anymore.

Rachel began to cry because of the fear. The old woman began to laugh and Rachel felt much more scared.

Barney woke up. He felt pain throughout all his body but he tried to get up and go to look for Rachel. Running aimlessly, he stumbled over an object on the floor, with such a bad luck that it gave him a blow against a corner in his chest and died.

Rachel felt a severe pain and knew something had happened to her husband. He tried to escape but couldn’t. The old woman took her by the hair and dragged her into the house.

Then he saw the body of Barney on the floor and knew she would never get out alive from that trip that had to be so charming.

She began to mourn inconsolably and beat the old woman. She managed to escape and ran into the kitchen to grab a knife. The old woman recovered from the blow and ran away from the house. Rachel felt strange. He looked as if she was old and went to help her husband, without any success. She fell crushed by fatigue.

Suddenly she woke up, coughing, and when she opened her eyes saw that the house was on fire. The ceiling was falling and she could not do anything. She tried to break the glass window of the room. Her last image before the roof killed her. In the meanwhile... the old woman in the garden was waving her goodbye with a horrible smile on her face.


Tania Perales Domini


* Conte premiat en el II Concurs de contes breus 2011, organitzat per la biblioteca i els departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Scary Story


This is what happened to me the Halloween night of 1900.

I used to live in an old very big house next to an abrupt and sheer cliff. I got married at the age of 17 and my husband who was a 50-year-old retired major general had recently dead of a heart attack. We hadn’t got children so I was living alone in a big and cavernous house, with cold and stormy weather and the brave sea breaking in the depths of the cliff. My housekeeper and maidservant were the only two persons who I could speak to.

The Halloween night of 1900, I was reading The raven by Edgar Allan Poe in the library upstairs. Unexpectedly my housekeeper got in to get my permission to go sleeping. I accepted lazily nodding my head. She closed the door and after that I remembered I had to check the gate was locked outside. So I got out, crossed the garden and checked the gate was locked. After that, I got into the house and went upstairs to the library in order to continue reading. I sat next to the fireplace because it was a really cold and wet night. I didn’t remember when but I fell asleep while I was reading.

Suddenly a thunder crashed and I got up alarmed. It was night yet and I saw a letter in my lap. When I opened it I realized it was written with blood and it said I had to get outside in the backyard and wait next to the tomb of my dead husband. I knew I shouldn’t do that but I went downstairs and outside in the garden. I waited a few minutes next to the tomb of my husband and suddenly I saw a shadow behind a tree. It was my housekeeper with the head of the maidservant on her hand.

I realized the blood which was written the letter was the maidservant’s one. The housekeeper wanted to kill me, too and I started to run as fast as I could. But I ran in the wrong direction, I was going directly to
the cliff and there was no loophole so I decided to jump over the cliff before the mad housekeeper killed me.

This is what happened to me the Halloween night of 1900 and if you are listening to this story you should be scared because you are hearing the voice of a dead woman.


Neus Aixendri Almendros


* Conte premiat en el II Concurs de contes breus 2011, organitzat per la biblioteca i els departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Fiel compañero II


Después de dos años en esta inmensa casa, con este inmenso patio; llena de supuestos nuevos amigos, me han preparado una fiesta de despedida, quiero volver a mi antigua casa, aunque sé que Spoke ya no va a estar allí esperándome ansioso, agitando su cola alegre y desesperado porque lo acaricie. Mamá y papá me esperan en el coche y después de la larga ronda de saludos vuelvo la vista atrás y con la certeza de que yo no pertenezco a este lugar seguí caminando hacia
el coche, donde mi padre emocionado me recibió con un fuerte abrazo. Me informan que han restaurado todo: casa y muebles, el barrio entero sintió lo ocurrido, y nuevos vecinos se han instalado.

Al llegar a casa, mi casa, una sensación rara me recorrió el cuerpo, será porque años atrás, en aquella misma casa, esa siniestra noche me dejó marcada para siempre. Todos mis antiguos amigos y el vecindario entero me daban la bienvenida con una pancarta inmensa. Al entrar,
las imágenes seguían impactando en mi mente como gotas de lluvia sobre un cristal, maldita lluvia.

Papá me dijo que en mi habitación me esperaba una sorpresa. Subí corriendo las escaleras y al abrir la puerta, desde el umbral divisé un bulto que se movía pausadamente debajo de la colcha de mi cama, me acerqué sigilosamente y al descubrir la manta, un simpático cachorro de panza rosada dormía boca arriba plácidamente, al despertarlo me saltó encima juguetón, casi en honor a mi fallecido amigo decidí llamarlo Spike.

Reuniendo todo el coraje que había en mí, decidí entrar al baño, era totalmente diferente, papá había hecho un buen trabajo reformándolo, ya no estaba la bañera, aquella en la que me tomaba largas sesiones de relax, acompañada por Spoke que dormía a los pies de esta, la misma que salpicada de sangre esa trágica noche en la que perdía mi amigo Spoke en manos de un loco perturbado; ahora en su lugar un gran ventanal, y debajo una hermosa bañera estilo romano con patas doradas, como la que siempre quise.

Me devolvió a la realidad el timbre seguido por la voz de mi padre pidiéndome que bajara. Los nuevos vecinos había decidido presentarse, un chico de mi edad me entregó una cesta de magdalenas de chocolate, según me dijo eran sus preferidas; detrás de él se escondía, por lo que deduje, su hermana pequeña de cuatro años, los padres Carol y Marc intercambiaron saludos con mis padres y me ofrecieron amistosamente hacer de canguro aquel mismo sábado; a lo que acepté encantada.

Después de salir de la bañera y observar que involuntariamente Spike había adoptado la misma costumbre que su antecesor, dormir a los pies de ésta, con una sonrisa cándida lo deje tranquilamente durmiendo. Mientras me peinaba, me sorprendí al ver una silueta reflejada en el espejo, me giré, para comprobar que no había nadie en la ventana; no le di importancia, pero me aseguré que estaba bien cerrada. Cogí las golosinas que aquella misma tarde había comprado y un par de mis libros preferidos de cuando era pequeña, dispuesta a regalárselos a la pequeña Susie, que así se llamaba la hermanita del guapo de mi vecino Alex. Al pasar por delante de la ventana del pasillo me pareció ver otra vez la silueta plantada en medio del jardín, al volver a mirar, allí no había nadie. Decidí respirar hondo y tranquilizarme.

Mi padre me dijo que fuera con cuidado y que cogiera el paraguas ya que afuera llovía, en vez de eso cogí mi impermeable azul y con los auriculares puestos me sumergí en el mar de gotas que caían. Por un momento sentí que cada gota de agua que tocaba mi cara era capaz de quitar el sufrimiento vivido durante dos años, esos en los que inútilmente fui internada en aquel centro.
Toqué el timbre y Carol me abrió enseguida la puerta, me dieron
las últimas instrucciones y me dejaron a solas con Susie. Le mostré los libros y encantada se puso a jugar con sus muñecas. Yo por costumbre, casi sin pensarlo me senté y encendí la tele; el noticiero interrumpió la película que estaban dando y en ese mismo instante como si de un déjà vu se tratara supe que aquella noche algo iba a pasar. La noticia me dejo en shock, era él, él se había vuelto a escapar.

Me quede atónita al pensar que la silueta que me observaba mientras me peinaba era él, el hombre que vi desde la ventana en medio de mi patio bajo la lluvia era él, él de nuevo.

Desesperada corrí a la puerta y la cerré, cerré puertas y ventanas, la niña asustada se aferró a mi pierna, le dije que se fuera a su habitación, que se metiera en su armario y que por ningún motivo saliera; mientras Susie subía las escaleras, me abalancé hacia la cocina donde estaba el teléfono y mientras llevaba el aparato a mi oreja vi en la encimera una hoja arrancada de unos de mis cuentos, en ella había una frase escrita: “he vuelto” Sonie.

Sin palabras me quedé y todavía más cuando reaccione que el teléfono no tenía señal. Me dirigí a la puerta principal para pedir ayuda, pero estaba tan nerviosa que las llaves se escurrían por mis temblorosos dedos, cuando conseguí acertar la llave en la cerradura noté que algo la obstruía; estaba encerrada en una casa con una indefensa niña de cuatro años a la que tenía que proteger de un psicópata.

Corrí a la habitación de Susie. Se escuchaban voces y no podía abrir la puerta, grité para que abriera, y ella desde el otro lado inocentemente me dijo que me tranquilizara que estaba jugando con sus muñecas y con su nuevo amigo Sonie.

Desesperada empecé a gritar que se apartara de ella, que abriera la puerta y que acabara con esta locura; noté el crujir del suelo cuando se dirigía hacia mí, tan cerca, que puede notar hasta su aliento desde el otro lado de la puerta diciéndome sarcásticamente entre susurros
que los locos hacen locuras. Se me heló la sangre.

El ruido de un coche aparcando el en frente de la casa me hizo pensar que todo iba a acabar. En cuanto abrieron la puerta mis gritos y llantos hicieron que la familia entera subiera. Histéricamente les conté lo que estaba pasando, Marc de una patada consiguió abrir la puerta, pero era demasiado tarde, las puertas del armario abiertas, las muñecas en el medio de la habitación y la ventana abierta de par en par.

Caí agotada al suelo y mientras Alex me abrazaba con llanto desconsolado, Marc y Carol comprobaron atónitos la escena, el cuerpo sin vida de la niña de cuatro años degollada yacía en el armario con los libros que yo misma le había regalado, en uno de ellos, abierto y escrito con un lápiz de color: “Te seguiré siempre como un fiel compañero”.


Luciana Piazza



* Conte premiat en el II Concurs de contes breus 2011, organitzat per la biblioteca i els departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Hasta veinte


Julia, 22 años, nacida en Madrid, estudiando psicología en la Universidad y trabajando los fines de semana en el manicomio como ayudante. Su tarea allí es sencilla, solamente acompañar a los pacientes a las habitaciones, a comer, a la sala común, al dormitorio, solamente acompañarlos cuando ellos lo necesiten.

Julia ya lleva allí seis meses, los seis meses más raros de su vida. Allí pasan cosas muy extrañas, y desde hace unas semanas, desaparecen los pacientes, dos por semana, sin saber dónde están. Al principio pensaron que se escapaban, pero luego descartaron esa posibilidad, ya que ya son siete los pacientes desaparecidos en las últimas semanas, una cosa muy extraña dada la seguridad que hay en esos lugares.

Julia ya decía desde hacía algunos días que notaba algo raro en los pacientes, que cada día había un paciente que se comportaba de forma distinta, más raro de lo habitual, diciendo frases sin sentido, y dando dos golpes en el suelo cada vez que llegaba a la sala de entretenimiento. Ella se lo contó a los médicos, pero no le hicieron caso, le dijeron que eso era normal en ese tipo de gente, que eran personas que estaban locas y que por eso estaban ahí.

Julia dado que nadie le daba importancia a todo lo que estaba pasando, decidió investigar por su cuenta, yendo todos los días que pudiera, para así pasar más tiempo en el manicomio y poder vigilar a los pacientes. Estuvo yendo durante tres semanas cada día, hasta que al final, un día, desapareció. Sus compañeros no entendían nada, no entendían que pasaba con los pacientes y que había pasado con Julia.

Mario, un amigo suyo, decidió averiguar todo lo que estaba pasando, eso no podía continuar así, porque llegaría un momento en el que no quedaría nadie en ese maldito manicomio, ni pacientes, ni médicos. Mario, lo primero que hizo, fue mirar en la taquilla de Julia, donde encontró una carta avisando de que si le ocurría algo, dejaran el manicomio y se fueran a otro sitio, que no investigaran como había hecho ella, que era peligroso, que no se quedaran allí, que sino al final acabarían muriendo, como seguramente ella.

Mario después de leer esa carta, no supo cómo reaccionar, se quedó un buen rato pensando, reflexionando sobre qué debía hacer, si hacer caso a Julia y marcharse, o descubrir qué había pasado durante esas semanas. Después de horas, optó por la segunda opción, averiguar qué les había pasado a Julia y a los demás pacientes, no podía dejar que todo quedase así.

Al cabo de tres días investigando, encontró algo extraño en la pared de la habitación de uno de los pacientes, una frase que no se entendía: “somadeq ne le onatòs odnauc al nòicatibah 12 ed sod seplog”. Después de estar 15 minutos mirando la pared, Mario se dio cuenta de que la frase estaba escrita del revés, que ponía: “Quedamos en el sótano cuando la habitación 21 de dos golpes”. Mario después de leer aquello no entendió nada, pero recordó lo que le había dicho Julia, que cada día había un paciente que decía una frase sin sentido y daba dos golpes en
el suelo cada vez que llegaba a la sala de entretenimiento.

Mario aquel día se lo contó todo a diversas personas, para que si le pasaba algo a él también, no volvieran a empezar de cero, que se marcharan de aquel lugar para siempre.

Mario estuvo todo el rato vigilando la habitación 21, que era la sala de entretenimiento, hasta que al final, escuchó esa frase dicha del revés y los dos golpes en el suelo. Después de escuchar aquello, empezó a bajar las escaleras que se dirigían al sótano, en una mano llevaba un palo, por lo que pudiera pasar, y en la otra una linterna. Cuando llegó abajo, abrió la puerta poco a poco, y vio esa frase escrita del revés repetida por las paredes, con diferentes tipos de letras. Contó las frases, veinte, las mismas que pacientes desaparecidos sin contar a Julia. Decidió seguir hacia delante, hacia la oscuridad, hasta que llegó un momento en el que perdió el conocimiento, cayó al suelo, y en un último pestañeo, puedo ver a Julia con un vestido blanco con los veinte pacientes a su alrededor tendiéndole la mano rodeados de una luz brillante con un fondo azul cielo.


Maria Granados Galaso


* Conte premiat en el II Concurs de contes breus 2011, organitzat per la biblioteca i els departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

El espantapájaros


Había una vez un granjero que tenía un enorme campo de maíz.

En una noche oscura y triste, cayó un rayo encima del espantapájaros y.... ¡cobró vida! Entonces fue en busca del campesino el cual se asustó al ver su terrible aspecto. Tenía unas larguísimas uñas, la ropa sucia y desgarrada, su aliento era verde y maloliente, su cara de paja era espantosa y su aspecto horrible y malvado.

El granjero huyó dirigiéndose hacia la granja y encerrándose en ella. Estaba sin aliento cuando oyó un ruido. ¡Era el sonido de su tractor!

¡El espantapájaros lo había puesto en marcha!. De repente vio como la puerta saltaba hecha añicos. El espantapájaros se dirigía hacia él con sus garres de largas cuchillas. El campesino se defendió golpeándole con una pala en la cabeza.

Sin comprobar el daño que le había hecho corrió hacia el coche y después de varios intentos, logró salir de allí. Cuando explicó su historia a la policía, no le tomaron en serio y decidió ir a la Biblioteca del pueblo vecino a buscar información.

Allí encontró un libro de leyendas dónde ponía: “1799. Un espanta-pájaros cobra vida y mata a los habitantes de un pequeño pueblo.

La única forma de matarlo consiste en quemarlo con una antorcha.”

Al regresar a su pueblo, se encontró con decenas de cadáveres con heridas en el pecho. Enseguida comprendió que eran los cortes realizados por las garres del espantapájaros. Se armó de valor y entró
en el establo. De repente notó un gran peso sobre él. El espantapájaros estaba arriba en el granero y le había tirado encima la cabeza de su última víctima.

El granjero recogió como pudo una rama y mientras caía y se levantaba continuamente sabiendo que aquel monstruo estaba a punto de alcanzarle, consiguió enredar en ella un trozo de su camisa. Cuando vio acercarse peligrosamente al espantapájaros, cogió con sus manos temblorosas el encendedor del bolsillo y encendió la improvisada antorcha. Un chillido espantoso salía de la boca del espantapájaros mientras se quemaba reduciéndose a cenizas.

Poco a poco, empezaron a salir personas que se habían escondido
en sus casas y rodearon al granjero aplaudiéndolo y dándole las gracias. Desde entonces, nadie ha vuelto a poner un espantapájaros en sus campos.


Joel Castell Andreu


* Conte premiat en el II Concurs de contes breus 2011, organitzat per la biblioteca i els departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Dementium


Casi sin tocar las escaleras, más bien rozándolas, caí de nuevo. Volví a levantarme rápidamente aunque eso solo provocó una quinta caída. Recuperé el equilibrio y me adentré en la gran sala cerrando la puerta metálica indestructible.

Una sala, mejor un laberinto. Un laberinto lleno de pasillos pero a la vez con muchas habitaciones dentro, todo estaba lleno de sangre. En algunas partes no había ni una sola gota pero lo que más me intrigaba en ese momento era el olor, el fuerte olor a sangre, a muertos, cadáveres, no me molaba eso... pero no, no podía, no podía oler nada.

Ya no escuchaba ningún ruido. Seguía en la entrada de la gran sala oscura sin olores ni nada a lo que recurrir. El monstruo bicho medio humano ya no daba golpes a la puerta y empecé a pensar.
¿Cómo podía salir de allí? Deseaba estar en casa con mi chico relajada en el sofá, sentir y oír su dulce voz en mi oreja con susurros, mariposas en el estómago, calor con su piel, amor con su mirada y...

Un ruido que me paralizó borró mis pensamientos por el momento. Una puerta metálica. Hacía el mismo ruido que la otra, ese chillido al contactar con el suelo y ese “pam” al cerrar la puerta. Alguien había entrado en la gran sala y venía hacia mi... pude verlo a lo lejos del pasillo, era él, una sombra roja como una serpiente. No sabía qué era muy bien eso, pero podía suponerlo, ya que no quería mirarle solo podía correr y correr y correr...

Dejé de mirarle y como ya dije, corrí, tanto como pude en otra dirección, en otro pasillo más del laberinto lleno de habitaciones. A saber a dónde me llevaría ese trozo de pared.

No me alegró mucho ver al final de mi pasillo una habitación. Era... como un lavabo pequeño con solo el váter y con un simple grifo. Pero no, eso no era un lavabo, era una habitación sin nada. Entré en ella. La sombra me seguía, estaba acabada.

La puerta no era metálica esta vez, era de madera. Llorando me dejé caer en el suelo y me apegué a la pared más lejana de la puerta, aunque solo habían unos centímetros de distancia.


Alguien empujaba la puerta con mucha fuerza. Tuve que poner mi espalda contra la puerta y los pies pegados en la pared más lejana, haciendo fuerza para que la sombra no se apoderase de mí. No pude, no pude aguantar más la puerta y la sombra me ganó. Una cosa roja iba a tirarse encima de mí, una capa roja... grité.

Me desperté, no fue el típico despertador como en las películas, sino la simple pesadilla, el miedo, el susto de morir. No siempre tenía la misma pesadilla, a veces tenía sueños bonitos. Aunque mis sueños sean bonitos o oscuros, siempre han sido raros, con algo que cuando despierto no entiendo.


Àngela Cartil Benaiges


* Conte premiat en el II Concurs de contes breus 2011, organitzat per la biblioteca i els departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Perro malo


—¡David, David! ¿Estás ahí?

—¡Estoy aquí!

—¿Aquí? ¿Dónde? No se ve nada.

—Guíate por mi voz.

Así lo hice. Siguiendo las instrucciones de David, fui acercándome a él poco a poco. Me iba dando con todas las cosas de mi camino, y haciéndome daño constantemente, pero eso no importaba en ese momento.

Estaba asustada, muy asustada, y oía escuchando las palabras de David susurrando que no pasaba nada, en ese rincón del sótano; el sótano de la iglesia.

Se suponía que esa noche la íbamos a pasar en su casa, viendo películas de terror con palomitas, y acurrucados bajo la manta, pero no. Tuve que ser tonta y seguir a ese perro, el que me llevó a dentro de la iglesia. Era un edificio abandonado, y prácticamente se derrumbaba si lo tocabas de lo viejo que era. Ese perro, me llevó a la iglesia, donde una señora, se supone, estaba rezando en voz alta.

Decía cosas como que ojalá todo a su alrededor ardiera en el infierno para así dejarla a ella en paz.

—Hola, bonita, ¿quién eres? —me dijo sin girarse.

—Eh... esto... ¿Ha visto usted a un perro pequeño y blanco? Me ha parecido que ha entrado aquí y lo estaba buscando... —le dije balbuceando.

—Ah, ¿el perrito? Sí, creo que ha bajado por esas escaleras... —dijo señalándomelas, a la vez que se daba la vuelta para contemplarme.

Tenía el rostro lleno de arrugas, y le faltaban unos cuantos dientes, pero me daba igual, yo fui a por el perro. Bajé por las escaleras que me señaló la anciana, y no se veía nada, solo se oía el chirrido de las escaleras cada vez que apoyaba mi peso encima. De pronto, se encendió la luz, y se acabó mi búsqueda del perro. Estaba en el suelo, con un cuchillo en la tripa y un charco de sangre a su alrededor.

—Veo que has encontrado al perro... —me dijo la anciana desde arriba del todo de las escaleras.

—¿Qué le ha pasado? —dije asustada.

—Nada. Lo siento mucho es que me moría hambre...

En ese momento tragué toda la saliva que tenía en la boca. Estaba muy asustada, y no sabía qué hacer. Lo único que se me ocurrió fue avisar a mi novio, David. “Ayúdame, estoy en la iglesia abandonada con una anciana siniestra, ven rápido.” Tecleé esas palabras en mi BlackBerry ya que era una experta, y se lo envié por el WhatsApp. La mujer empezó a bajar las escaleras, lentamente, con una vela en la mano.

Corrí lo más rápido que pude hasta llegar a otras escaleras que iban hacia algún sitio. Y me limité a subirlas. Acabé en el altar de la iglesia, y entre los escombros me abrí paso hasta la entrada, pero, como una ráfaga de viento negra, apareció la señora. Me asusté y eché a correr hasta llegar a las escaleras por donde había bajado el perro. Vi un armario gigante, y sin pensármelo dos veces me metí dentro de él. Entonces, escuché una voz masculina, una voz muy conocida; era David. Abrí un poco las puertas para ver si había alguien, y salí.

—¡David! Estoy en el sótano. Ven, ¡rápido!

—¡Ya voy!

—¿Lucía? ¿Dónde estás? —dijo después de bajar las escaleras.

—Al lado del armario. No veo nada.

—Acércate a mí.

—¿Cómo quieres que me acerque si no veo nada?

—Escucha mi voz, y ven.

Mientras David me decía por donde estaba, yo intentaba no tropezar con nada del sótano, pero sin querer pisé algo blando, y resbalé un poco. Era el perro, entonces di un grito aterrador, pero me tranquilicé y le dije a David que no pasaba nada. Llegué hasta él, y me abrazó. Cuando rocé su piel, noté algo raro. No sabía muy bien qué era. También era distinto su cabello, era muy áspero y las uñas de sus dedos eran muy largas, como las de la anciana. Me asusté un poco y pregunté:

—David, ¿eres tú? – dije tartamudeando.

—Claro que sí, bonita. Jijijijiji...


Victoria Cobas


* Conte premiat en el II Concurs de contes breus 2011, organitzat per la biblioteca i els departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

La temor


L’altre dia sortia de l’escola i mentre anava cap a casa el cel es va enfosquir, les persones van desaparèixer i sentia sorolls estranys. Una ombra s’apropava i cada vegada els sorolls es sentien més, i més, i més...

De sobte em va agafar tanta por que vaig donar la volta i vaig córrer cap un altre costat, fins que al cap de mitja hora vaig arribar a casa. Vaig obrir el llum, però no anava i em va semblar estrany, perquè el pare ja ho hagués arreglat. Seguidament vaig anar a la meva habitació, el llum tampoc funcionava, vaig deixar la jaqueta i la bossa al terra i em vaig amagar dins del llit.

Al cap d’unes hores va arribar algú. Seguidament, va entrar a la meva habitació i caminava cap al meu llit i... em vaig despertar, em vaig moure i vaig caure al terra. Vaig fer tant soroll que vaig despertar els meus pares, però tot seguit es van tornar a adormir.

Jo vaig pujar al meu llit i vaig pensar que potser sí o potser no m’hagués agradat saber què hauria passat a continuació del somni. Em vaig adormir... però de la temor del somni no em vaig despertar en tres dies!


Lara Marcoval López


* Conte premiat en el II Concurs de contes breus 2011, organitzat per la biblioteca i els departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Estima, moriràs


Tic-tac, tic-tac, tic... Totes les nits igual, no sóc capaç de dormir més d’una hora seguida... Sento la seva respiració, el seu tacte fred i la seva mirada penetrant allí, amb mi, però no, no està. Des d’aquella nit que em va dir que era massa perillós per a mi, no l’he tornat a veure i estic embogint.

No vaig poder resistir-me. Vaig anar a casa seva, el vaig veure sortir i el vaig seguir fins a un carreró, fosc, on la nit cada vegada se’l anava menjant. Se sentien unes veus de dones, totes alhora dient paraules que mai entendré ni mai sabré en quin idioma eren. Però ell va seguir cap al cementiri, sense adonar-se’n d’aquelles veus tan rares. Jo em vaig quedar observant. Vaig veure a aquelles dones per una petita finestra, estaven assegudes amb rotllana i anaven totes amb grans vestits negres. Al mig de la rotllana havia un animal, apunyalat amb una estaca de plata, segurament. La seva sang acariciava el terra humit i fosc d’aquella sala il·luminada amb centenars d’espelmes.

Quan vaig adonar-me que jo estava morta de por, ell ja no estava, havia entrat a la foscor del cementiri i jo no sabia si seguir o no. Estava tremolant de por, però era ell, tenia que veure què passava, què era tan perillós. Vaig sentir un crit esgarrat i vaig seguir el rastre d’aquell crit tan esgarrifós. Llavors va ser quan ho vaig veure... La fosca nit em va caure damunt i se’m van ennuvolar els ulls. Havia de fer alguna cosa. Dos éssers estranys l’estaven devorant des de la primera capa de la seva pell fins a els seus ossos. Violentament, van aixecar el cap i em van mirar amb una mirada desafiadora i la cara plena de sang. Van venir a per mi. Ja podia córrer, no em serviria de res... anava a morir.

Una melodia va començar a sonar, una melodia tenebrosa però encantadora a la vegada. Aquells éssers van començar a cridar, cridaven i movien totes les parts del seu cos del dolor que sentien, els ho queien llàgrimes de sang dels ulls, les seves ungles esgarrapaven la seva pell bruta i esgarrifosa fins a penetrar-la i esgarrar-se a ells mateixos. Es van anar destruint mentre cridaven, sentien el dolor, el dolç dolor que se sent abans de morir multiplicat per totes les vegades que algú es pugui imaginar.

Quan em vaig adonar que ja no podien fer res, vaig anar a buscar-lo, a salvar-lo... Era massa tard, no tenia pulsacions, el seu cor no responia als meus crits i llàgrimes, estava mort.

Aquell dia vaig decidir que mai més ningú sabria com és el meu rostre, mai més ningú s’atreviria a parlar-me i que jo seria el pitjor somni de tots els enamorats.

Totes aquelles persones que desitgen estimar, acabaran morint.


Judit Pastor Estrada



* Conte premiat en el II Concurs de contes breus 2011, organitzat per la biblioteca i els departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Antoni


Alguna vegada quan estàs en algun lloc sol, no sents que algú et mira, però tu saps que estàs sol? Bé, jo et diré la el que et podria estar observant.

Fa algun temps, un nen de set anys anomenat Antoni, com cada dia, anava de tornada del col·legi cap a casa pel mateix lloc, però un dia un gos negre ferit d’una pota es va creuar pel seu camí. Antoni, commogut, va anar darrere del gos, el va seguir fins a un lloc desolat i mentre el nen es va girar per veure on era, el gos va desaparèixer. Llavors el nen, perdut, va anar a buscar ajuda per poder tornar a casa, però no va trobar més que una petita caseta. En veure que es feia de nit, es va ficar dins sense dubtar-ho, però en entrar diuen que Antoni crit i crit de desesperació, i no hi havia ningú per socórrer-lo, però.

Per què cridava Antoni? Diuen que quan va entrar a la caseta una ombra sense cos el va mirar als ulls amb uns ulls grocs, i llavors Antoni es va quedar petrificat de l’ensurt i va morir.

L’endemà la policia amb la seva mare el van anar a buscar, i per la informació que els van donar van arribar a la caseta. Amb prou feines van entrar i van veure el cos sense vida d’Antoni a terra, però el més estrany va ser que a l’acostar-se al cos van veure que el ulls de Antoni estaven de color groc. Els policies, amb una mica de por, se’l van endur i en el moment que anaven a sortir un policia va mirar enrere perquè va creure que alguna cosa l’observava, i el que va veure va ser dos parells d’ulls grocs. Però, de qui eren aquest parell d’ulls addicionals? Llavors el policia ple de por no va dir res, però en el camí va embogir i es va suïcidar amb la seva pistola i ningú va saber per què ho va fer.

I ara el que et diré no és un joc: si quan et trobes sol i repeteixes tres vegades el nom de Antoni amb veu clara i forta sents que algú et mira darrere teu, t’aconsello que no et donis volta o podries quedar marcat de per vida.

Jo ho he intentat tot just una vegada, però no ho vaig fer directament, sinó a través d’un mirall i el que vaig veure va ser un parell d’ulls
amenaçadors de color groc que em va hipnotitzar per alguns segons.

Si no hagués estat per la meva mare que va trucar a la porta potser mai m’hagués despertat.

Per això t’aconsello no mirar cap enrere, perquè encara que no ho vaig veure diuen que no només t’apareix un parell d’ulls, sinó dos parells: un parell són de Antoni, l’altre parell no es pot saber amb exactitud, però diuen que són els mateixos amb què va mirar Antoni abans de morir.

Aquesta història és un fet real. Espero que no intentis realitzar-la o quedaries marcat de per vida.


Sara El Melladi


* Conte premiat en el II Concurs de contes breus 2011, organitzat per la biblioteca i els departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Tu el pots sentir? Sents a Tobi?


Jo tinc una germana que té sis anys i que cada matinada s’aixeca i comença a parlar amb el que ella anomena  Tobi. Diu que li explica les coses que vol fer i les que ja ha fet. Quan li pregunto quines són les coses que li diu, ella em contesta:

—No ho puc dir, sinó ell em farà mal, molt de mal.

La meva família i jo pensem que és perquè se sent sola i s’ha inventat un amic imaginari, per això no li fem gaire cas.

Un dia a la matinada la meva germana es va aixecar. Jo la vaig sentir, però em vaig fer l’adormida i ella va començar a parlar i deia:

—No, jo no ho faré, això no està bé. Deixa’m, no vull ser amiga teva.

Es va tornar a adormir i al dia següent en aixecar-nos la meva germana menuda ja no parlava amb ell. Jo li vaig preguntar si s’havia enfadat amb  Tobi i ella em va dir que sí perquè ell la volia obligar a fer una cosa que ella no volia fer, no volia ser una “assassina”. Jo em vaig espantar i li vaig explicar a la meva mare i al meu pare,. Ens vam ficar tots nerviosos. Vam preguntar-li si volia anar a un psicòleg, però ens deia que no necessitava un psicòleg, que el que havíem de fer era anar-nos-en de casa com a més prompte millor.

De cop es van començar a sentir sorolls, la porta del menjador s’obria i es tancava molt fort, tan fort que es va trencar, i la meva germana ens va dir que no ens havíem d’espantar perquè  Tobi s’alimentava de la temor de les persones. Ens vam espantar encara més. La meva mare ens va dir de sortir corrents de casa i ho van fer. El meu pare portava la meva germana als braços i en arribar a la porta de sortida, les llums de casa s’encenien i s’apagaven, tots els mobles de la casa estaven flotant en l’aire i a mi una força molt potent me va agafar dels cabells i em va aixecar de terra. Estava aterrida i plorava de temor: allò no era normal. No sabíem què fer. Estàvem tan espantats que ens vam amagar al soterrani. El més increïble és que la meva germana estava més tranquil·la que mai.

La meva família ha estat assassinada per aquell monstre anomenat Tobi. Jo ara el puc sentir, però no el puc veure. Em diu moltes coses
de vatros! Sí, de vatros... Ell i jo som amics perquè ja no tinc a ningú més, la meva família ha mort. Tu el pots sentir? Ell a tu te pot veure!


Hajar El Mohammady


* Conte premiat en el II Concurs de contes breus 2011, organitzat per la biblioteca i els departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Bloody Mery




Explica la història que una xica que es deia Bloody Mery es va posar molt malalta. Els seus pares que eren els seus metges la van donar com mort clínica i la van enterrar viva. Li van lligar un cordell a la mà, que l’altre extrem arribava a la superfície lligada a una campaneta. Si sonava la campaneta volia dir que estava viva i recuperada i l’havien de desenterrar ràpid.

Aquella nit feia molt de fred i el pare va acompanyar la mare dins de casa. Aquella nit el pare es va emborratxar, i quan va anar a la tomba la campaneta estava al terra. Ràpid el pare es va posar a desenterrar-la com un boig, però desgraciadament quan havia obert la tomba la nena tenia sang al pit, la tomba, tota trencada, i les... ungles... apegades... a... la... tomba. Des d’aquell dia allò es recorda com... la maledicció de Bloody Mery.

Un dia a la universitat van fer una excursió al bosc. Es van instal·lar a l’alberg, i una nit que les noies estaven parlant de la història de Bloody Mery, van desafiar una de les xiques a fer la tradició de Bloody Mery. Diuen que si et mires a l’espill, fas tres voltes i dius “Bloody Mery” tres vegades, sentiràs una campaneta; quan et miris a l’espill et veuràs borrosa i tindràs sang al pit, i si passa això... t’apareixerà Bloody Mery per darrere donant-te un espant de mort i moriràs en quatre dies.

En el moment que les xiques estaven decidint qui ho faria, una xica que estava darrere va acceptar el repte. Va anar al bany, va posar espelmes, va agafar un got amb aigua per als nervis i ho va fer. Al dir
el ritual se li va aparèixer per darrere i la xica va morir als quatres dies.

La xica es deia Megan i era cardíaca. Diuen que l’esperit de Megan ronda per les xiques que la van reptar i també per les que fan el ritual.


Nicolae Ciobanu


* Conte premiat en el II Concurs de contes breus 2011, organitzat per la biblioteca i els departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

5 de desembre de 2011

II Concurs "Tu opines"


Periodisme Juvenil i l'Institut Cristòfol Despuig convoquen el II Concurs "Tu opines", un concurs d'articles d'opinió adreçat als jóvens.

Participa-hi!

18 de novembre de 2011

Premi Sambori 2012



Òmnium Cultural convoca el VI Premi Sambori Òmnium, el premi escolar de narrativa que té per objectiu promoure l’ús literari del català a les escoles i instituts del Principat, la Franja i la Catalunya Nord.

Consulteu les bases.


Font: Serveis Educatius del Baix Ebre.


6 de novembre de 2011

Segon Concurs de microrelats de terror


S'acosta el dia de la Castanyada i la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig de Tortosa et proposa la lectura de novel·les i contes de terror perquè et vages ambientant.

Per celebrar-ho ha muntat un expositor amb una selecció de llibres perquè no hages buscar-los i ha convocat un Concurs de microrelats de terror.

Si t'agrada llegir, vine a la biblioteca i endús-te els llibres que vulgues. I si t'agrada explicar històries de temor, anima't i participa en el concurs!

Envia el teu relat a biblioteca@instortosa.cat i podràs guanyar un obsequi. 
Tens temps fins a l'18 de novembre de 2011. 
No oblides d'anotar el teu nom complet i el curs. 
Els relats enviats seran publicats al bloc de la biblioteca Calaixó de sastre

No tingueu temor!


Les bases són aquestes:

1. Podrà ser presentat qualsevol relat breu, de temàtica terrorífica.

2. Tots els textos hauran de ser originals i la seva extensió no haurà de sobrepassar una cara de foli.

3. Cada alumne podrà presentar el seu relat en castellà, català, anglès o francès.

4. Els participants faran constar la categoria en la qual concursen (primària o secundària).

5. Els treballs s'han d'enviar per correu electrònic a l'adreça biblioteca@instortosa.cat abans del dia 18 de novembre de 2011.

6. Els treballs premiats es publicaran al bloc de la biblioteca Calaixó de sastre. A més també hi haurà un obsequi recordatori.

7. El jurat es reserva el dret a deixar desert el premi si considera que les obres no sobrepassen uns criteris mínims de qualitat.


Participa-hi!

16 de setembre de 2011

Mostra de Fotofilosofia 2011













L'objectiu de la Mostra de Fotofilosofia és aplegar "espurnes de pensament" fetes per alumnes de secundària expressades en una fotografia digital acompanyada d'un títol en forma de pregunta vinculada a la filosofia.

BASES

1. El termini d'aquesta convocatòria és fins a l'1 de novembre de 2011.
2. Cada post correspon a un alumne/a.
    a. En el títol s'escriu el número del post i la pregunta;
    b. Dins el post es puja la fotografia en mida gran i centrada;
    c. Al peu d'aquesta al marge dret s'escriu "Feta per+alias/nom".
    d. Convé afegir-hi etiquetes o categories:: natura-cultura, Nietzsche, antropologia, metafísica...
3. Els posts han de ser originals. Cal que cada participant disposi del dret d'ús de la fotografia. El format de les fotografies ha de ser JPEG. El pes del fitxer no pot ser superior a 600 Kb (Blogger les redueix automàticament).
4. Les fotofilosofies podran ser publicades en altres llocs. Es sotmeten a llicència Creative Commons de reconeixement, ús no comercial i sense modificació.

INSTRUCCIONS

Cal que envieu les vostres fotofilosofies a l'adreça fotofiloebre@gmail.com, i així seran penjades al bloc Fotofilosofia (http://fotoinstortosa.blogspot.com/).
També podeu enviar un correu electrònic demanant autorització per poder entrar al blog i així penjar-les vosaltres mateixos.

PREMIS

L'alumne guanyador rebrà un reconeixement de l'institut, un diploma oficial i podrà participar en l'acte que es farà a la facultat de filosofia de la Universitat de Barcelona en el dia mundial de la filosofia convocat per la UNESCO.

3 de juny de 2011

Childhood promises and love


It was twelve years ago. I was five years old. I was sitting down my tree, in the park next to my house. I always went there when I left school at five o’clock in the afternoon, and I stayed there until the sky turned into a mixture of pink and purple colour. That landscape astonished me.
I didn’t have a lot of friends. In fact, I only had a friend, but she was the best friend who anyone can have. Her name was Alison. She was from Sahara and she came here when she was 3 years old. Firstly, we sat together in class. As time went by, we were meeting each other more and more, until she became my best (my only) friend. But sorry, this is not what I wanted to explain. The thing I want to explain is how I met the person who I’ve been waiting for so long.

It was a Wednesday afternoon in October. It was cold but I wasn’t because of the gloves and the scarf that Alison had given to me. I was playing with my doll and, suddenly, a car knocked it down.
- No! –I shouted.
- Sorry, he has had his licence just for a week. –said someone.
- What the hell…! –I looked up and I saw him. And he smiled to me.
- Please, do you let me help you? I’ll take your doll in my car to hospital. You’ll see that she recovers! I’m Kevin, nice to meet you. –he was a kid but he didn’t look like so, because he had a penetrating glance that still rests in my mind. His eyes were big and green. He had longish, dishevelled and brown hair, but not a common brown, it was a special brown, honey brown hair with highlights.
- I’m Sarah. Not nice to meet you. But I will if my doll recovers... –I smiled too.
Since that moment he came to the park and joined me down my tree every afternoon. We talked, we played, we smiled, we looked at each other with a special connection. It was like that until I was eleven but, of course, at that time we didn’t play with my doll and his toy car, we only sat and talked). And this is the conversation we had an October afternoon:
- Where are you going to study when you finish school? –I asked him that because I had the hope to hear that he would study in the same university as me.
- In my country. –answered him, without smiling.
- Where is it?
- Ireland. –that shocked me.
- Why didn’t you tell me before?
- Because I had the hope that I would study in the same university as you. –he smiled now. Not me.
- And what does it mean? Will I never see you again?
- Look, Sarah, next summer I have to go to Ireland because my mother is there, and she’s sick. I want to be with her now. But I want to be with you the rest of my life. So, we can make a promise, can’t we?
- What promise? –I asked, not very convinced.
- I’ll return here when it is time to start university. I want to enter Bridge Manor University. Promise you’ll go to the same university as me, and that we’ll study together.
- ...I promise.
Summer went by, and so did the years. I always wondered what he could be doing. And I told Alison but she tried to make me see the truth, that, that boy would never return. But I imagined the life we would live if we met again. How would he have changed? And I was 15, 16, 17 and 18. And it was the time to start university. What should I do? Bridge Manor University? It wasn’t the best option to me but he was. Kevin… do you still remember your promise? Will you return? Do you still want to spend the rest of your life with me? Because I still do.
- But what the hell I’m thinking… We were only kids. Childhood love. He doesn’t remember me… -but I entered Bridge Manor University. And he didn’t. The first year passed and Kevin didn’t appear. I knew he wouldn’t return but I was disappointed anyway. Because I had a little hope inside me…

Second year of university. A cold afternoon in October. I was walking to university when a car almost knocked me down.
- What the hell are you doing?! –I shouted.
- Sorry, I had the hope that you were Sarah and I had to check it. You are. –he smiled, as when he was five, and I recognized him.
- Kevin…
- Yes, I am. What did you think? That you would never see me again? Sorry, it couldn’t be true because I promised you something some time ago.
- I’ve been waiting for you for so long…
- And I’ve been thinking of you everyday. Sorry for not coming last year. I couldn’t because my mother…
- Sht. –I made him shut up with a kiss. –only make me another promise. Promise you will never leave me again.


Sara Moreso


* Conte premiat en el Concurs de contes breus 2011, organitzat pels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut de Tortosa.

19 de maig de 2011

Nancy, de Louis Calaferte


Nancy


Nancy
qui était si petite
si frêle entre mes bras
là-bas
dans la chambre aux saveurs des noirs embruns de mer

Nancy
avec ton regard vert
tes petits cheveux de chien fou
vaguement roux
et qui croyait encore aux choses interdites

Nancy
que ma mémoire emporte
et que je ne reverrai pas
le destin nous ferme ses portes
Tu étais de Dundee
n'est-ce pas


Louis Calaferte



Nancy


Nancy
que és tan petita
tan fràgil entre els meus braços
allí
a l’habitació amb sabors de negra espuma del mar

Nancy
amb la teua mirada verda
els teus cabells tallats de gos boig
vagament pèl-rojos
que encara creia amb les coses prohibides

Nancy
que la meua memòria s'emporta
i que no tornaré a veure
el destí ens tanca les portes
Ets de Dundee
no és així


Traducció d'Ariadna Sabaté.


La vida, és com un queixal..., de Boris Bian


La vie, c'est comme une dent...


La vie, c'est comme une dent.
D'abord on y a pas pensé
On s'est contenté de mâcher
Et puis ça se gâte soudain
Ça vous fait mal, et on y tient
Et on la soigne et les soucis
Et pour qu'on soit vraiment guéri
Il faut vous l'arracher, la vie.


Boris Vian



La vida és com un queixal...

La vida és com un queixal.
En primer lloc no hi pensem,
Ens limitem a mastegar
I se’n corca de cop.
Ens fa mal, i ens aguantem,
I la cuidem, i ens preocupa.
I per ser realment curats
Ens l’hem d’arrancar, la vida.


Traducció de Cintia Moreno Valldepérez.

18 de maig de 2011

Poema, d'Ibn Hazm



    Ibn Hazm



   Poema


   Deixeu de calar foc a pergamins i papers,
   i mostreu la vostra ciència
   perquè es vegi qui és el que sap.
   I és que encara que cremeu el paper
   mai cremareu el que conté,
   ja que en el meu interior el porto,
   viatja sempre amb mi quan cavalco,
   amb mi quan dormo, quan descanso,
   i en la meua tomba serà enterrat després.


   Traducció de Farah Bakaddi.


Estels, de Giuseppe Ungaretti


Stelle


Tornano in alto ad ardere le favole.
Cadranno colle foglie al primo vento.
Ma venga un altro soffio,
ritornerà scintillamento nuovo.


Giuseppe Ungaretti



Estels


Tornaran en alt i cremaran les faules .
Cauran amb les fulles al primer vent.
Però al vindre una altra bufada,
tornaran espurnejant de nou.


Traducció de Luciana Piazza.

16 de maig de 2011

Temptació tendra i dolça


Feia dies que la perseguia. La meva tècnica és atacar a les nits d’estiu. Fer-me el pesat... De cop em vaig parar. Enmig de la rotllana, amb la música i les rialles envoltant-ho tot, ella hi destacava per la seva bellesa. La vaig trobar. El seu coll s’exhibia, només pel perfum de roses que, mig coqueta, feia onejar amb el seu ventall. El llavis, molsuts i rojos... Res, ni tan sols el robí que lluïa enmig del seu escot, no podia fer-me traure-li l’ull de sobre. Només veure-la em vaig adonar que ja no em calia seguir buscant més... Només ella, ella, podia ser l’escollida. Mai no he sabut per què passa. No ho sé, només sé que la tria no la faig jo, sinó que es fa sola i evident. Potser és la seva sang la que em demana que la xucli, la que em crida i m’atrau més enllà de la meva voluntat, que em fa perdre el control. O potser sóc jo, que sóc de natural salvatge i com tots els de la meva espècie, instintiu i primari.

Al saló hi havia moltíssim soroll i tot i desitjar passar desapercebut no ho vaig aconseguir. Notava mirades, mirades amb ràbia i recel que se’m clavaven com a punyals. Tampoc sóc tan i tan estrany, vaig pensar. Fart dels intents de la gent d’intentar matar-me vaig sortir a la terrassa a esperar-la. La frescor d’aquella nit d’estiu era impressionant, una nit perfecta de lluna plena.

Per fi va sortir a la terrassa on estava jo, la que donava al jardí. Es va asseure, va fer un breu descans, després de tantes hores ballant era normal, però això no m’importava, un altre cop em vaig quedar hipnotitzat. El seu coll, temptador i delicat, em cridava per robar-li el que més anhelava, l’essència de la seva vida i de la meva també. És la meva natura i no puc fer-hi res.

Va arribar el moment de tastar-la. Al·lucinat pel plaer que m’omplia, no vaig veure a temps la seva mà que se’m apropava acompanyada amb un crit: “Coi de mosquits”! Vaig quedar mig esclafat amb un ala trencada, però va valdre la pena .


Livia Coronciuc


* Conte premiat en el Concurs de contes breus 2011, organitzat pels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut de Tortosa.

14 de maig de 2011

Per què et balanceges?, de Mihai Eminescu



Ce te legeni?



-Ce te legeni, codrule,
Fără ploaie, fără vint,
Cu crengile la pămint?
-De ce nu m-aș legăna,
Dacă trece vremea mea!
Ziua scade, noaptea crește
Și frunzișul mi-l rărește.
Bate vintul frunza-n dungă -
Cântăreții mi-i alungă;
Bate vintul dintr-o parte -
Iarna-i ici, vara-i departe.
Și de ce să nu mă plec,
Dacă păsările trec!


Mihai Eminescu



Per què et balanceges?

-Perquè et balanceges, bosc meu,
Sense pluja, sense vent,
Amb les branques tocant a terra?
-Per què no m'hauria de balancegar,
Si el meu temps passa!
El dia baixa, la nit creix
I les branques me les empobreix.
El vent corre i s'endú les fulles
els piuladors les persegueixen;
bat el vent per una part
l'hivern és aquí, l'estiu está lluny.
-I per què no abaixar les branques,
si els ocells passen!


Traducció Nichita Otanceala.


11 de maig de 2011

Dimarts



Va anar al parc i va asseure’s en un banc, a poc a poc. Des que s’havia despertat havia actuat amb la solemnitat pròpia de la gent que surt a la televisió. S’havia pres el cafè sense pressa, amb una parsimònia gairebé infinita, i tot per sucar tot un pis de les galetes daneses de capsa metàl·lica que li havia dut el seu tiet suís. Enlloc d’edulcorant s’hi havia posat sucre morè, que és més car i –diuen- més bo i saborós. Després d’esmorzar va trucar a la feina, i amb un “Avui no podré vindre a treballar, m’he tornat a quedar enganxat de l’esquena. Ja et tornaré el torn un altre dia” ho va solucionar tot. I ara seia al parc, al banc que estava més a prop de la font. Era divertit veure com la gent feia una mena de reverència i obria la boca per beure del raig d’aigua. La gran majoria acabava amb la camisa banyada, emprenyats i sense haver begut gaire. A més, havien pintat el banc feia poc, i el marró merdós d’abans no semblava tan horrible. Se sentia a gust al parc, sempre li havia agradat. Potser no es podia dir ni que fos bonic o acollidor, però almenys no hi havia cotxes. Quatre plataners i quatre parterres esquifits i patètics, la font i uns gronxadors amb el seient a diferents altures. Això era el parc. Després de tres quarts d’hora mirant com la gent bevia va traure’s les mans de la butxaca i va apagar el mòbil. Per res del món hauria volgut que li truquessen en aquell moment. No sabia ben bé per què, però aquell dia s’havia despertat amb un desig boig de passar el matí al parc, encara que fos dimarts i li toqués anar a treballar. De fet, ni feia un dia assolellat, ni era primavera, ni feia una temperatura agradable. Ben al contrari, el cel s’havia ennegrit amb uns núvols baixos i densos, i s’havia girat un vent gelat. Però necessitava anar al parc. No pensava en res en concret, sinó que inventava la vida de qui passava pel seu davant. Un astronauta claustrofòbic, un guàrdia civil punk, una cambrera amb sis pits... Tot era possible.

Però una hora i disset minuts més tard això va dur-lo a un avorriment complet. Se li havia adormit el cul, i les cames s’havien engarrotat. S’alçà, i va tornar a casa. No sabia què cony li passava. Va sortir a la terrassa, tan estreta i encarada al bloc de pisos d’obra vista com sempre, i va regar el llessamí blanc que li havien regalat pel seu cinquantè aniversari, uns mesos abans. S’estava morint, no quedava cap flor, i les fulles que restaven s’anaven engroguint i assecant. Potser el balcó no era bon lloc per al llessamí blanc. I just llavors es va ficar a plorar. Acompanyava el plor amb un udol llarg i animal, agut i fondo. S’estirà al sofà i es posà en posició fetal, arrupit, esporuguit, tremolós i tan fràgil... S’havia equivocat. Feia anys que feia poc més que caure en errors cada vegada més grans. I aquell dimarts els pecats li pesaven com mai. Culpes, culpes i més culpes. Equivocacions. Els errors li rataven l’ànima. I ell, tan absurd i retorçat sobre si mateix com un nounat, plorant al sofà enmig d’una ciutat que l’aclaparava, que el limitava, que l’esclafava. Era com un mosquit que ha caigut en un toll d’aigua i busca sortir-ne. Odiava el seu treball, odiava ser infermer, haver de sentir cada dia l’olor dels passadissos, aquella fragància que mescla mort i formol, la blancor de les bates, les cares dels moribunds, el silenci sintètic de les habitacions, els seus companys tan alegres i feliços i com si res mentre desplacen els cadàvers. Odiava pensar que no havia sigut prou bo per ser metge, i s’havia hagut de conformar amb ser un simple i trist infermer amb socs immaculats i màniga curta tot l’any. No ser cirurgià i obrir els ventres de la gent per descobrir els secrets que amaguen a les vísceres, no ser metge i aconsellar als xiquets que prenguen molts iogurts, llet i formatge. S’esgarrifava de pensar que, a la seua vida, sempre havien passat de llarg les oportunitats. Aquell viatge a la Côte d’Azur que no havia fet, aquell col·leccionable de miniatures de soldadets que va abandonar al quart lliurament, aquells amors perduts, aquells milers d’euros gastats en putes. I, sobretot, aquells ulls extraviats de la Violeta. Com s’estimava la Violeta! S’havia arrapat a la Violeta desesperadament, massa cegament. La Violeta havia arribat i desaparegut tan ràpidament que s’havia convertit en un record d’una altra vida. Era d’aquell tipus de persones que exhalen sempre misteri, que mai no acabes de conèixer. I de fet, ben mirat, no era ni guapa, però tenia uns ulls amb vida pròpia, terrosos i tristos, que es clavaven com dagues. I la melangia de la Violeta... Sempre, sempre sospirava, i plorava contra el coixí per silenciar-se les llàgrimes. Tan dominada pels traumes, carregada de fòbies alguns dies, i tan riallera i enèrgica d’altres. La Violeta et condemnava a ser feliç o et torturava, no tenia terme mitjà. Però tal i com havia arribat havia fotut el camp. I la Violeta havia desaparegut sense rastre. Trobava a faltar la Violeta, la seua cintura estreta i ossuda, el seu jersei de ratlles blaves, negres i blanques. Els seus cabells aspres i curts, que se li aixecaven amb la més lleugera brisa. Potser ell havia sigut massa mediocre per a la Violeta. Perquè ell –ara ho pensava, arraulit al sofà- era massa poc per a ella. Sí, l’havia oblidada, havia passat pàgina i s’havia casat amb una altra dona –i divorciat. Però aquell dimarts la Violeta tornava a passar pel seu cap ple de boira. La seua ex, tan histèrica, tenia raó: no era res. També tenia raó sa mare: havia sigut un error. Li ho havia sentit dir de menut, al xalet on estiuejaven amb els iaios, quan parlava amb la tieta. Sa mare no el volia, no l’esperaven. Ja havien tingut quatre fills, i ell “no calia”. I el seu matrimoni. Tan caòtic. Encara rai que no havien tingut fills. Sentia fàstic per les criatures, tan vulnerables, descarades i... Ell no volia haver d’admetre mai que algú altre “no calia”. L’esceneta a l’estació, amb l’ex amb les maletes, el front arrugat i el tren a València. Les borratxeres d’aquella època, les nits amb les prostitutes de carns dures i ànimes partides. Ho veia clar: tot un error. Però d’una cosa se sentia orgullós: del dia que va dur sa mare a la residència geriàtrica. Només sentia menyspreu per aquella dona tan freda i autoritària. S’estremí de plaer quan va veure com una infermera se l’enduia amb la cadira de rodes, mentre ella li dedicava la mirada més carregada d’odi que li havien fet a la seua vida. Havia perdut el cap, s’havia encorbat i necessitava dents postisses, però fins a l’últim moment li va deixar prou clar que ell “no calia”. De fet, quan morí el pare, ni plorà tampoc, es mostrà impassible. Ja no la veié més, ni tan sols al tanatori. “Prefereixo guardar el record de la mama en vida”. Però en realitat no volgué ni veure-la morta. Ara pensà que potser també això va ser un error, com la resta. Tant d’odi no havia portat enlloc...

Hores més tard, caigué adormit, fart de plorar. Però en despertar-se estava molt més tranquil. Se sentia irritat per l’esceneta que acabava de protagonitzar. Al cap i a la fi, els errors no tenien cura. Va acabar-se les galetes daneses per dinar, o berenar, perquè s’havien fet les cinc de la tarda, i va mirar una pel·lícula porno que amagava a l’armari entre els mitjons i els calçotets. Mentre a la tele veia com una parella cardava, ell es tocà pensant en la Violeta. Va dutxar-se, va canviar-se de roba i anà al cementiri, a posar unes flors a sa mare. No sabia per què s’havia plantat al davant d’aquell nínxol, com tampoc no sabia per què havia anat al parc. Tampoc no entenia per què s’havia fotut a plorar com un xiquet de sis anys, ni per què havia recordat tantes coses. Davant de la làpida que cobria els ossos de sa mare, es va prometre que començaria una nova vida. De fet, ser infermer no era tan greu, i a més, una zeladora li picava l’ullet cada vegada que es creuaven pel passadís. El melodrama no duia enlloc. Però aquell dimarts fou el seu últim dimarts. Perquè, emocionat per la perspectiva d’una nova vida i imaginant un nou futur, va creuar el carrer sense mirar i un cotxe va atropellar-lo. Sí, va atropellar-lo. I repeteixo, va atropellar-lo.


Xavier Lluís Chavarria, 2n de batxillerat


* Conte premiat en el Concurs de contes breus 2011, organitzat pels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut de Tortosa.