Disney desexplicat

L'alumnat de l'optativa Teatre de 3r d'ESO, dirigits per Zahira Berenguer i Sandra Cugat, han presentat l'obra "Disney desexplicat" a 36a Mostra de Teatre escolar del Baix Ebre 2021. 

 

A continuació podeu llegir unes reflexions sobre la creació i posada en escena de l'obra. 

 

El paper de la dona ha sofert una important evolució en els últims temps. D’un paper subordinat a l’home ha passat a ser subjecte actiu i independent. Malgrat tot, aquesta encara es troba en una situació de subordinació a l’home en moltes qüestions. 

En aquest context, també les relacions interpersonals han sofert un canvi tant entre sexes com dins del mateix sexe. L’amor romàntic, tot i ser encara molt present, s’ha readaptat a la realitat d’un món canviant. Les tendències sexuals s’han enriquit i han creat un món marc de família diferenciat de les idees tradicionals. 

A partir d’algunes pel·lícules de Disney com La Sireneta, Mulan, La Ventafocs, La bella i la bèstia, hem promogut l’esperit crític del nostre alumnat per tal de ser capaç d’identificar les diferències i de ser motor de canvi en el seu dia a dia. Hem treballat conceptes com l’amor romàntic i els estereotips reflectits a la factoria Disney des d’una perspectiva de gènere, tenint en compte la diversitat sexual. 

A partir de la lectura crítica dels contes tradicionals i del visionat d’algunes conegudes pel·lícules de princeses que esperen el seu príncep blau, hem reescrit els arguments per crear la nostra pròpia versió de la història, la que ens agradaria representar, la que ens identifica com a societat canviant que som. La que ens encantaria habitar a TOTES! A tots.

Som ben conscients que per identificar el sexisme ens calen certes claus i que és a través de la lectura i el coneixement que serem capaços d’analitzar i reflexionar sobre la transmissió de valors estereotipats i tradicionals que dificulten una educació sexualment igualitària. 

 

Els valors que apareixen als contes infantils i a la filmografia de Disney, sovint construïts a partir de la desigualtat de gènere, acaben repercutint en l’aprenentatge del nostre alumnat. Si analitzem els contes infantils clàssics, de seguida ens adonem que contribueixen a perpetuar els rols de gènere: els homes —generalment prínceps— són astuts i valents (salven a la princesa, governen i tenen poder). 

El que volem aconseguir és aprendre a llegir i interpretar de manera crítica les pel·lícules de Disney. Disseccionar-les per extreure tot allò que volem canviar i poder capgirar els rols de gènere d’aquestes protagonistes des d’un punt de vista diferent. 

Explicar nous models, noves feminitats i noves masculinitats. Aconseguir que aquestes pel·lícules reflecteixin l’empoderament femení i que les dones es puguin salvar a elles mateixes, o que fins i tot algú pugui necessitar la seva ajuda. 

 

 A través del món del teatre hem desarmat els estereotips de gènere i hem intentat mostrar altres referents. En oposició al model de dones submises, de princeses que troben la felicitat casant-se amb un príncep o amb la continuïtat del llegat familiar, aquestes petites representacions parlen de dones que construeixen col·lectivament, dones lliures, autònomes, lluitadores, protagonistes de les seves pròpies històries. 

El teatre posa situacions quotidianes dalt de l’escenari, fa visible allò que no sempre ho és, i permet veure(‘s) des de dins i des de fora al mateix temps, facilitant la identificació, l’estranyesa i/o problematització del que es dóna per fet. Ho fa des d’un llenguatge molt humà i entenedor, incorporant el cos i les emocions. 

 

Zahira Berenguer

 

Treballs premiats del concurs Fotofilosofia 2017

Aquí teniu els tres treballs premiats del concurs Fotofilosofia, un concurs de fotografia de temàtica filosòfica per als alumnes de l'Institut Cristòfol Despuig de Tortosa.

Què provocarà si ens equivoquem al principi?, de Meixia Zhu

Ser diferent no és un defecte, de Quim Gas

Ens queda suficient temps?, de Toni Moreno

Enhorabona!

Lliurament de premis del VIII Concurs de relats breus 2017

El passat dia 21 d'abril de 2017, en el transcurs de la gala del concurs Canta-la celebrada al Teatre Auditori Felip Pedrell, es va fer l'entrega dels premis del VIII Concurs de relats breus.

En primer lloc es van donar els premis de dos contes breus en català a Lídia Ferri, de 3r d'ESO, pel conte titulat «Cap de setmana en bicicleta», i a Esteve Canalda, de 2n de batxillerat, pel conte titulat «Cabell negre».

En castellà es van donar dos premis més: a Georgina Canalda, de 2n d'ESO, pel conte titulat «A veces el monstruo somos nosotros mismos», i a Mihaela Ceres, de 1r de batxillerat, pel conte titulat «Sueños».

Finalment, encara es va donar un altre premi en francès a l’alumna Vinyet Estrampes, de 1r de batxillerat, pel conte titulat «Le mur».

Enhorabona a totes i a tots!

Cabell negre

Amb la mirada clavada a l’infinit, David feia funcionar el cap com si aquest fos una màquina. Estava trist i tenia ganes de plorar, però no plorava. Ja havia plorat el dia abans, amb més alcohol a les venes que sang, tirat al terra al costat d’una amiga seva. Recordava que li va parlar del Quixot, assegurant que tant ell com el cavaller de la Manxa eren semblants. Suposo que quan un es sent tant diferent, això és normal.

Ell sabia que alguna cosa dins seu no funcionava del tot bé, que per més que ho intentés sempre estava passant-ho malament. Però això ja s’havia acabat, aquell era l’últim dia que en David tindria cos humà.

Va tancar els ulls, es va concentrar i va imaginar un gat. Era un gat negre preciós, amb uns ulls verds penetrants que semblaven tenir la resposta a tot. Tenia el pelatge net i casi brillant, les potes llargues i les urpes afilades. Els braços del noi van començar a escurçar-se, la seva esquena es va fer més petita, el cap li va anar agafant forma redona i mentre li creixia pèl negre per sobre la pell li van sortir unes orelles punxegudes del cap.

A quatre potes a sobre del sofà, es va mirar la panxa ara peluda i va riure interiorment. Va observar el seu voltant, tot es veia diferent i gegant. D’un salt àgil va tocar de potes a terra i va començar a caminar lentament. Passava com una serp entre les potes de la taula, fregava el cos amb els mobles i restava en silenci. Estava en harmonia amb si mateix, era perfecte.

Es va asseure davant la porta i en veure que el pom estava molt alt, va quedar parat pensant. Quan ja se li havien acabat les idees va intentar demanar ajuda, però només va aconseguir miolar un “Hi ha algú?” incomprensible per a un humà. De totes maneres no va ser inútil el seu crit: la seva mare no va tardar a aparèixer al seu costat. Imagineu la cara de sorpresa en veure que un gat s’havia infiltrat a casa seva sense que ella se n’adonés. Encara sorpresa, va obrir la porta i li va pegar una puntada de peu al seu fill per fer-lo fora.

En David va córrer amb el cul adolorit una estona i es va enfilar dalt d’un mur. Caminant de manera àgil pel mur seguia pensant amb la seva existència. Mentre es perdia pels carrerons de la vella ciutat es preguntava si alguna de les coses que feia servien realment d’alguna cosa. Quan es va aturar a una teulada i es va estirar va preguntar-se si la vida no era més fàcil en realitat. Va preguntar-se si en realitat no havia estat sempre tan sol com se sentia dalt d’aquella teulada.

Per un moment va imaginar els seus pares buscant-lo per tot arreu quan arribés l’hora de sopar. Va imaginar la policia buscant-lo i els seus amics penjant cartells amb la seva cara d’adolescent pels carrers. Va imaginar també la seva germana plorant i els seus cosins trobant-lo a faltar. Si no fos perquè ara era un gat i no li importava gairebé res, s’hauria posat trist.
Just quan l’últim rastre d’humanitat va marxar de la seva ment va sentir un soroll a la seva dreta. Va girar el cap i va veure un gat blanc amb els ulls blaus. Estava a quatre potes, mirant-lo fixament. En David es va aixecar i es va apropar a ell. Es van ensumar una mica els morros i llavors el gat blanc va mirar cap avall. Acte seguit va baixar de la teulada i se’l va quedar mirant des d’allí.

En David sense pensar-ho molt el va seguir i els dos van marxar junts. Mai ningú va tornar a saber res d’ell. Segurament va trobar sentit a la seva vida. Per desgràcia va deixar-nos amb el dubte el dia que va marxar i es va perdre entre els carrerons d’una vella ciutat que queia a trossos. És una llàstima, tot plegat: aquella nit la seva mare li havia preparat el seu plat preferit...


Esteve Canalda

*Treball premiat en la categoria de batxillerat del VIII Concurs de relats breus 2017.

Sueños

Uno, dos, tres… (eternidad numérica). Así consigo tranquilizarme. Contar o numerar me ayuda a alejarme de la realidad. Me encantan las matemáticas y cada día me doy cuenta de la razón por la que el placer de la mates producen en mí tanta tranquilidad.

Numerosas veces me he liberado de un castigo por aprender a contar hasta tres, aunque esta vez ha sido inútil, sino no estaría escribiendo esto. Ya sabes que yo soy de enumerar y no de contar, que soy de ciencias y no de letras. Que mi cabeza es un mundo de números eternos, de memoria y capacidad de descifrar numerosos problemas.

Sentirse fría. Sentirse sola, quizás. ¿Entiendes?

Supongo que cuesta entender que alguien con tanto poder, con tanta inteligencia, con una buena familia, con la vida organizada podría sentir tal sentimiento. Cierto, no es posible. Eso creerás.

Mi madre no es mi madre, mi padre es el Lobo feroz que se comía a Caperucita y que, al final, la sacaban de la barriga de dicho ser.

Un mundo bipolar, no de dos polos, de dos mundos. Así es este continuo mar de dudas… bipolar. ¿Que no me entiendes? Interprétalo a tu manera, en tu mundo.

Corazón ardiente. Cabeza perspicaz. Universo único. Vida infinita. Energía eterna. Amor mío. Mírame. Quiéreme. Acógeme. Víveme. Te amo.

Sí, todo este escrito no tiene pura lógica. ¿Pero quizás creerás que algo la tiene? Que esto tenía que ser un cuento romántico. No puedo escribir sobre ti otra vez, mundo. Que el sabor de las lágrimas es desagradable… Aunque un buen final para mi sueño seria terminarlo. No quiero más sabores, quiero acabar con esto.

Uno, dos, tres… (eternidad)

Tortitas, mamá ha preparado tortitas…



Mihaela Ceres

*Treball premiat en la categoria de batxillerat del VIII Concurs de relats breus 2017.

Le mur

Il y a un mur à l’intérieur de moi (je connais beaucoup de gens qui ont aussi un mur, mais il y a une personne qui a créé un mur sur les mêmes motifs que moi. Je comprends très bien ses sentiments), mais ce mur se démolit lentement et silencieusement, clandestinement des autres. Cette barrière, quand elle se démolit, elle se bât de nouveau avec des matériaux de pacotille qu’ au minimum peuvent se démolir une autre fois avec facilité.

Et, qu’est-ce qu’il y a dans ces murs? Personne n’en sait rien. Les gens voient seulement les graffitis qu’eux-mêmes dessinent sur ces murs. Ces immenses murs donnent l’impression d’être des murs de pacotille, innécessaires, stupides. Tout le monde veut les démolir, tout le monde déteste ce mur.

Mais, si ces gens voyaient ce qu’il y a dans l’autre côté de cette barrière, ils pourraient s’effrayer beaucoup et alors ils voudraient que ce mur ne soit jamais démoli. C’est pour ça que ce mur reste ici, il se reconstruit toujours pour que personne puisse entrer pour voir ce qu’il y a à l’intérieur. Mais, s’ils insistaient et faisaient l’impossible pour entrer, je peux leur assurer que ce qu’il y a l’autre côté emmènerait beaucoup de conséquences, et pas positives.

Il y a d’autres qui voudraient démolir ce mur pour améliorer ce qu’il y a à l’intérieur. Mais le constructeur de ce mur n’est pas stupide et il sait qu’il ne peut faire confiance à personne. Même c’est idiot de leur donner une opportunité, car il sait parfaitement qu’ une fois à l’intérieur, ils vont sortir en courant. C’est pour ça qu’il ne leur fait pas confiance ou peut-être il simule que oui pour ne pas être seul.

Il y a des murs très différents. Chacun d’eux est complètement diffèrent des autres et ont des enfers à l’intérieur, c’est pour ça qu’ils se reconstruisent pour éviter que les autres les découvrent. Je respecte et comprend tous ces murs et les admire pour continuer.

Je sais que le mur que je connais est de cette manière, c’est la raison pour laquelle j’ai immédiatement démoli une partie de lui sans qu’il ne sache rien. Alors, je sais son motif.

Maintenant je te regarde d’une autre manière, je te comprends. Mur: premièrement, j’étais trompée par tous les graffitis que tu as écrit dans les barrières extérieurs. Après deux ans que je te connais, j’ai vu comment tu es réellement. Il y a d’ autres qui te connaissent plus que moi et depuis plus longtemps .

Seulement des fortunés connaissent les secrets qu’il y a dans mon mur, mais ils ne peuvent pas imaginer tout ce qu’il y a. Ce mur est, au jour le jour, plus haut et il va continuer comme ça parce qu’il sait que rien va améliorer les jours suivants.


Vinyet Estrampes

*Treball premiat en la categoria de batxillerat en el Concurs de relats breus 2017.

A veces el monstruo somos nosotros mismos

Quiero hacer algo distinto. Que no sea lo de siempre, donde el monstruo aparece pasadas las doce, donde tiene que haber un muerto y una notita siniestra. No quiero que haya una muñeca con los ojos muy abiertos, y tampoco que suceda por la noche. ¿Es que nadie sabe el miedo que se puede llegar a tener durante el día?

Esta historia va de un niño, no era el niño idiota que cuando oye un ruido se va a llamar a su madre. Él era valiente, lo era. Eran las diez, no de la noche, sino del día. Y no, no voy a decirte el minuto exacto, ¿Acaso crees que Jonan se había parado a mirar si eran las diez y siete o las diez y ocho? Que más le daba. El solo estaba en el sofá de su casa, pendiente de los mensajes que le mandaban sus amigos. No pondré que apareció el típico monstruo que todos conocemos, ese que tiene cualquier número de ojos menos el dos. Ese que es grande y que quiere matarte. ¿Cómo iba a saber Jonathan que sí que existían monstruos en el lugar que consideraba “realidad”? Así que voy a poner otra cosa.

Jonathan dejó de mirar el móbil en el momento en que notó una suave caricia en su pierna. Apartó dicha parte de su cuerpo y miró abajo. No había ningún monstruo, es lógico, dije que no pondría. Tampoco había una muñeca con los ojos muy abiertos, ni una notita siniestra. Ni nadie que le quisiera matar, al menos no físicamente.

En el suelo estaba él, temblando, agarrado de la pierna del mismo Jonan. Y el Jonathan del suelo (no el del sofá) le dijo: “A veces el monstruo somos nosotros mismos”. Y el Jonan del sofá no despertó, porque no era un sueño como en todos los finales sin sentido. Aunque tampoco estaba despierto. Simplemente estaba allí, mirando algo que no existía. Algo que le aterraba por dentro y que, sin él darse cuenta, le estaba haciendo daño.


Georgina Canalda

*Treball premiat en la categoria de 2n d'ESO del VIII Concurs de relats breus 2017.

Cap de setmana en bicicleta

Les meves vacances sempre les he viscut a llocs famosos del meu país, com pot ser la Costa Brava, la Costa Daurada o els Pirineus. Aquest any vaig decidir anar a un lloc que últimament ha estat notícia. Durant els darrers 25 anys hi ha hagut diversos problemes: intents de transvasament de l'aigua del riu Ebre, invasió d'espècies (cargol poma, etc.) i la regressió del delta.

El Delta de l'Ebre ha estat el meu últim destí on m'han acompanyat els meus millors amics: l'Anna i el John. Aquesta sortida de cap de setmana la vàrem començar a l'estació de França (Barcelona). El John és un estudiant de Biologia al qual li encanta tot el relacionat amb la natura; l'Anna està cursant el segon curs de Ciències Ambientals i li agrada molt anar amb bicicleta; jo estic finalitzant el grau de Medicina i m'encanta conèixer persones de diferents llocs, encara que siguin del meu país. Podríem dir que nosaltres som una barreja de diferents gustos, però que ens van anar perfecte durant el viatge. La idea va sorgir quan estàvem tots junts al menjador de la casa que compartim. Ho vaig proposar per diversos motius: als que vivim a Barcelona, el Delta de l'Ebre és un gran desconegut, encara que el tenim a quatre passes.

Iniciàrem la nostra aventura agafant el tren, una aventura ja per si mateixa pels problemes de portar les bicicletes, cosa que no m'havia ocorregut en cap dels altres viatges per diferents països que he realitzat.

Vam arribar a Tortosa amb el retard crònic d'aquesta línia de Rodalies, cosa que ens va deixar amb un horari una mica més curt del que havíem previst per visitar la capital d'aquestes terres.

Vam començar la visita a la vora mateix de l'estació, on vam trobar l'eixample modernista de Tortosa, al carrer Cervantes. Baixant pel carrer de Sant Blai ens vam encaminar cap al casc antic de la ciutat, on trobàrem uns dels barris antics amb més edificis monumentals del nostre país. Vam entrar a la Catedral de Santa Maria, d'estil gòtic, i dins ens trobem la capella de la Mare de Déu de la Cinta, patrona de la ciutat.

Vam continuar la visita als Reials Col·legis, que estan considerats el conjunt monumental renaixentista més important de Catalunya, i com que d'allí mateix arranquen unes escales que ens dirigeixen cap a les muralles que ens va du al Castell de la Suda, avui en dia "Parador Nacional de Turismo", vam gaudir d’unes vistes meravelloses del riu i de la ciutat de Tortosa.

Degut al retard del tren vam haver de marxar abans d’aquesta bonica i interessant ciutat, ja que anàvem a dormir a una casa rural a Campredó. De camí, gaudim d’un passeig enmig de camps de tarongers i horts, disfrutem d’una posta de sol espectacular. A la nit vam sopar productes típics d’aquestes terres; després ens vam asseure “a pendre la fresca”, com diuen per allà baix, i ens van aconsellar de continuar la ruta l'endemà per l’antic camí de sirga que segueix el riu Ebre fins a Amposta, propera parada de la nostra ruta.

Vam arribar a Amposta creuant el pont penjant; al centre del poble, trobem el mercat municipal on vam aprofitar per recuperar forces i comprar algunes peces de fruita que ens van servir per aguantar fins l’hora de dinar. Del mercat sortim direcció a una de les meravelles naturals del delta: als ullals de Baltasar. Després de fer un petit descans, ens dirigírem cap a Poble Nou del Delta, on ens van aconsellar un petit restaurant amb un mestressa que és tota una institució de la cuina del delta: “La paca”. Allí vam tastar angules, xapadillo i un arròs a banda, plat que recomano a tots els que es perden per aquestes terres.

Després de pair el tant copiós dinar vam reprendre la ruta pel mig dels arrossars que semblen un espill, ja que els acabaven d’inundar amb aigua per sembrar-los. Anem direcció la mar en busca de l’istme del Trabucador, una platja d'uns quants quilòmetres de llargada al final de la qual estan les Salines de la Trinitat.

Un cop recuperats de les espectaculars platges, tornem camí enrere en busca del poble de Sant Jaume d’Enveja, on vam sopar i passar la nit. Després de sopar, aprofitàrem que feia una nit plàcida per sortir a fer un passeig per la vora del riu, on ens vam trobar alguns pescadors que ens van explicar mil històries. Vam anar a dormir a una barraca, construcció típica del delta.

Al matí següent creuem el nou pont entre Sant Jaume i la Cava, i ja tornem a ser a la riba esquerra del riu. Comencem la diada visitant un molí artesanal d’arròs on ens van explicar el procés de neteja del gra i la història del molí. Allí mateix preguntem com arribar a l’Illa de Buda, però ens comenten que no es pot visitar si no tens un permís especial; això ens “trastoca” una mica els plans, que ens vam veure obligats a rectificar.

De Deltebre marxem direcció Camarles (com hem fet durant tot el viatge) per carreteres secundàries on hi ha molt poc trànsit i és molt agradable d’anar en bicicleta. Una curiositat: no pujareu ni una sola pendent en tot el delta, és totalment pla.

Passem per Camarles, el “Nova York” del Delta, ja que tots els carrers d’aquesta població tenen nom d'un nombre (1, 2...), direcció l’Ampolla, poble mariner per excel·lència de les Terres de l’Ebre, juntament amb l’Ametlla de Mar i la Ràpita.

Vam arribar a l’Ampolla per una carretera que ens deixa directament a la platja de l’Arenal (ahir estàvem tot just a l’altra punta del Delta). Agafàrem el passeig marítim fins al port, trobàrem uns pescadors i els vam preguntar un lloc per menjar un bon peixet i econòmic, ja que som estudiants. Els vells pescadors ens van encaminar cap un petit restaurant, del qual era propietari un expescador. La veritat: vàrem menjar delícies del delta molt bones.

Després de dinar ja ens quedava poc temps, només el just per donar una volta pel poble i poc més: ens tocava anar cap a l’estació a agafar el tren de tornada cap a Barcelona.

He de dir que segur que tornaré, tinc la certesa que m’han quedat molts llocs i paisatges per visitar i viure. He descobert una part del meu país que m’era totalment desconeguda i una gent molt propera i acollidora.

TORNARÉ!



Lídia Ferri

*Treball premiat en la categoria de 3r d'ESO del VIII Concurs de relats breus 2017.

Convocatòria del concurs d'articles d'opinió Tu opines

Tu opines és un concurs adreçat a estudiants de secundària, batxillerat i cicles formatius de les Terres de l'Ebre.

BASES

Es tracta d'escriure un article d'opinió sobre un d'aquests temes:

· L'educació que volem
· El transport públic a les nostres terres

L'article ha d'ocupar entre 4.000 i 4.500 caracters amb espais. El text ha d'estar escrit en català i s'ha d'enviar a biblioteca@insdespuig.cat, fent-hi constar el nom i cognoms, curs i centre educatiu. El treball guanyador i els finalistes es publicaran al setmanari L'Ebre i rebran un obsequi.

Termini de presentació: 25 de maig del 2017.

Participa-hi!

Organitza:

Institut Cristòfol Despuig
Setmanari L'EBRE SL

Treballs premiats en el II Concurs de haikus il·lustrats 2016

Divendres 22 d'abril, en el transcurs dels actes de celebració de la Diada del Llibre que es van fer a l'institut, es van donar els premis del Concurs de haikus il·lustrats, convocat per la biblioteca de l'Institut Crisòfol Despuig, de Tortosa, el curs 2015-2016.

Aquí teniu una presentació de diapositives dels treballs premiats, obra de Meixia Zhu, Sara Ortiga i Màxim Zayats, de 4t d'ESO; Oussama Toujane i Fatima El Khatbi, de 2n ESO; i de la professora Tere Izquierdo, i també un tauler de Pinterest amb tots els participants:

Concurs de haikus il·lustrats 2016 from Institut Cristòfol Despuig

Sigue el tablero Haikus 2016 de BibCDespuig en Pinterest.

Bases del Concurs de contes breus 2016

Un any més l'Institut Cristòfol Despuig convoca el Concurs de contes breus 2016.

Hi pot participar l'alumnat, el professorat i el personal no docent de l'institut i presentar una narració de tema lliure escrita en català, castellà, anglès, francès o alemany fins al dia 10 d'abril de 2016.

Aquest any estrenem un cartell nou, obra de Cristina Zandovas de 3r d'ESO, realitzat gràcies a una activitat coordinada per la professora d'Educació visual i plàstica Rosa Curto.

Un diumenge com tots els altres

Avui l’alarma no sona, el mòbil no està tancat però com si ho estigués.

La Marta es desperta com quasi tots els diumenges a les deu aproximàdament i el primer que fa és anar al lavabo, aquell lavabo de parets molt blanques. Després va a la cuina i obri l’armari que hi ha sota de la televisió i mira tots els tipus de donuts que hi ha, però opta pels de xocolata i després es prepara un te. Després d’esmorzar s’ordena l’habitació i es fica davant l’escritori a fer feina de classe.

A l'acabar, se'n va a dinar. La taula està llesta i Andrea asseguda la primera. Després d’aquell bon dinar, la Marta va directe a l’habitació i obri l’armari. S’està mitja hora mirant roba fins que tria uns texans i una camisa blanca. Es fa tard. A les quatre ha quedat amb Marc, el seu nòvio, per a acomiadar-se d’ell, ja que estudia a València. La mare la crida amb un “Va, noia, que el Marc se’n cansarà d’esperar!”. Queden al lloc de sempre. Marc ja està allí. "Bona tarda, noieta, tornes a fer tard", són les primeres paraules del jove.

Dos hores després, Marta torna a casa trista, per no haver pogut estar més temps amb ell. No passa res, el divendres el tornarà a veure. A casa Marta pensa: "Ja ha tornat a passar un dia més".


Alexandra Draghici, 4t ESO

L'empresari solidari

Hi havia una vegada un empresari català, molt important, que guanyava tres-cents mil euros a l’any. Vivia a Nova York amb la seua dona i els seus dos fills de deu i dotze anys.

Aquest empresari era important perquè era el director de l’empresa que ell mateix havia creat: una marca de roba que va triomfar arreu del món. Ell dissenyava la roba: pantalons, dessuadores, camises, samarretes… La seua dona era famosa perquè treballava de model a l’empresa del seu marit.

El director de l’empresa va tenir la gran idea de donar a conèixer encara més l’empresa: fer una desfilada de models a Central Park. Aquesta desfilada, deia el director, tenia un secret però ningú sabia quin era. Quan va arribar el dia de la desfilada el director ho tenia tot controlat, els vestits estaven al lloc, les models preparades, i hi havien acudit més de quatre-centes persones. Ell estava molt nerviós.

Va començar la desfilada i el director veia que anava tot com la seda, la roba estava meravellant la gent, fins i tot la botiga: havien obert expressament per l’esdeveniment i van haver de tancar perquè es van quedar sense roba.

Quan es va acabar la desfilada, va sortir a parlar. Va dir que estava molt agraït a tothom, i que els diners que havia guanyat durant tota la seva carrera els enviaria als països més pobres del món. I així va ser, aquest empresari va alegrar a tot el món.


Martí Carot Mora, 1r ESO

Per sempre?

Li encanta estar amb ell. Li encanta que l’agafi de la mà com ho està fent ara, que li somrigui, que la besi... L’Aina l’estima molt i sap que ell a ella també. Però el que no sap és que el Víctor està a punt de donar-li una notícia que la destrossarà per dins.

El somriure tan ple d’alegria i amor s’esborra immediatament de la cara de la noia en escoltar el que el seu xicot li acaba de dir. El cor li ha fet un salt i li ha deixat de funcionar, ja no se sent la sang a les venes i els ulls se li han omplert de llàgrimes. De veritat que se’n va a viure als Estats Units i que per això vol tallar amb ella? No s’ho pot creure, no ho assimila, l’únic que es veu capaç de fer és posar-se a plorar desconsoladament. El noi sense poder evitar-ho fa el mateix i l’abraça. Els dos es fonen en una càlida i tendra abraçada de llàgrimes i petons.

Ha arribat el dia de dir adéu, els dos saben que serà massa dur i cap ho vol fer, però no hi ha cap altra opció. L’avió del jove està a punt de sortir, cap dels dos sap com s’han d’acomiadar, així que sense pensar-ho dues vegades, és el noi qui s’abalança sobre ella i li fa un petó, dolç, el petó més intens que els seus llavis han tastat mai i ple de sentiments i emocions.

—T’estimo, com mai he estimat a ningú, i així serà per sempre.— li diu el noi amb llàgrimes als ulls.

—Jo també t’estimo. Em promets que serà per sempre?

—T’ho prometo, per sempre.

El Víctor puja dalt de l’avió, li pesen les cames a cada pas que dóna, ho donaria tot per poder-se quedar allà amb ella, però el seu pare ja ha pres una decisió que no pensa canviar, ja que l’espera assegut dins del vehicle. Tot s’acabarà així? No, no ho pot permetre. L’Aina ha sigut la persona qui li ha ensenyat què és l’amor de debò, per qui donaria la vida tants cops com fes falta, la persona amb qui desitja estar dia i nit.

Deixa la maleta al portaequipatges i, com que no té temps de baixar fins a baix perquè les portes ja s’estan començant a tancar i els motors han arrancat, trau el cap cap per una finestra i crida com mai ho havia fet abans:

—Per sempre?!

La noia ha sentit perfectament aquell crit que tothom ha pogut apreciar. Emocionada i eufòrica, l’Aina deixa anar una rialla plorosa. Davant de l’atenta mirada de la gent de l’aeroport, es deixa portar pels seus sentiments i, abans que l’avió s’enlairi, amb tot l’aire dels seus pulmons posats en dues paraules li contesta cridant:

—Per sempre!


Eulàlia Espuny, 1r ESO

Dia Mundial de la Poesia 2015

Dissabte dia 21 de març se celebra el Dia Mundial de la Poesia, una diada proclamada per la Unesco l'any 2001.

Com altres anys, per celebrar-ho, hem editat un llibre digital i un pòster amb la traducció d'una poesia en català a diferents llengües amb l'ajut d'alumnes i professorat del centre: castellà, francès, occità aranès, italià, romanès, romaní, llatí, grec clàssic, alemany, anglès, lituà, rus, urdú, panjabi, hindi, japonès, xinès, àrab i amazic.

Que tingueu una feliç i poètica diada!

«Je sais que la poésie est indispensable, 

mais je ne sais pas à quoi».

Jean Cocteau

Extracte del Discours de réception à l’Académie Française.

Participeu en el Concurs de contes breus 2015

L'Institut Cristòfol Despuig convoca un any més el Concurs de contes breus 2015 en llengua catalana, castellana, anglesa, francesa i alemanya per a l'alumnat, professorat i personal no docent del centre.

El/la guanyador/a de cada modalitat rebrà un premi en metàl·lic de 30 euros.

El termini de presentació acaba el 10 d'abril de 2015. 

Participeu-hi!

Cartell d'Àngela Cartil

Bases del concurs

Convocatòria V concurs de microrelats de terror

S'acosta el dia de la Castanyada i la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig de Tortosa et proposa la lectura de novel·les i contes de terror perquè et vages ambientant.

Per celebrar-ho ha muntat un expositor amb una selecció de llibres perquè no hages buscar-los i ha convocat el V Concurs de microrelats de terror.

Si t'agrada llegir, vine a la biblioteca i endús-te els llibres que vulgues. Si vols, consulta la guia de lectura o el nostre Pinterest.  I si t'agrada explicar històries de temor, anima't i participa en el concurs! 

Envia el teu relat a biblioteca@insdespuig.cat i participa! 

Tens temps fins al 15 de novembre de 2014. 

No oblides d'anotar el teu nom complet, el curs i el nom l'escola o institut on estudies. 

No tingues temor!

Les bases són aquestes:

1. Podrà ser presentat qualsevol relat breu, de temàtica terrorífica.

2. Tots els textos hauran de ser originals i la seua extensió no haurà de sobrepassar una cara de foli.

3. Cada alumne podrà presentar el seu relat en castellà, català, anglès o francès.

4. Els participants faran constar el seu nom complet, la categoria en la qual concursen (primària, secundària o batxillerat) i l'escola o institut on estudien.

5. Els treballs s'han d'enviar per correu electrònic a l'adreça biblioteca@insdespuig.cat abans del dia 15 de novembre de 2014.

6. Els treballs premiats es publicaran al bloc de la biblioteca Calaixó de sastre i a la Mediateca, en format de llibre electrònic.

7. El jurat es reserva el dret a deixar desert el premi si considera que les obres no sobrepassen uns criteris mínims de qualitat.

Participa-hi!

Haikús per celebrar el Dia Mundial de la Poesia

Enguany per celebrar el Dia Mundial de la Poesia 2014 vam animar  l'alumnat de 2n d'ESO a escriure haikus.

Aquí en teniu alguns.

Marina colomé

Sara Ortiga

Júlia Moragrega

Anghel Nedelescu

Font: departament de Català.

Llibre dels relats guanyadors en el IV Concurs de microrelats de terror 2013

Us presentem el llibre amb els relats guanyadors del IV Concurs de microrelats de terror 2013 que organitza la nostra biblioteca.

També podeu llegir els relats aquí mateix, en el bloc Calaixó de sastre, i una crònica del lliurament dels premis a la revista Fem rogle.

Esquizofrenia

Abrí los ojos con cierto cansancio, sentía que había envejecido de golpe. Por suerte, era de noche, y no tardé en acostumbrarme a la oscuridad del lugar. A pesar de eso, distinguía bien las figuras que había en la sala. Parecía ser una habitación de hospital, una muy triste.
No tenía nada fuera de lo normal salvo la densa oscuridad, la solitud y ese ruido tan maquinal que sonaba como una fábrica en funcionamiento.
Había una ventana pero estaba cerrada y no parecía provenir del exterior. Quise salir por la puerta cuando me di cuenta de que me encontraba sentado en una cama. ¿Quizás me habían hospitalizado por algún tipo de accidente y había perdido mi memoria? En cambio, recordaba mi nombre, William y Will para Elaine… ¡Elaine! La única persona importante en mi vida, la única razón para seguir vivo. Tenía que verla.
Poco a poco todo me venía a la cabeza: dónde vivo, mi trabajo, Elaine,... Todo excepto el motivo de mi hospitalización.
Me levanté y fui hacia la puerta, fue entonces cuando oí a alguien hablar. En la parte exterior de la puerta de la habitación, a punto de entrar, había dos personas conversando.
-No sé si ha salido bien.
-Ya lo veremos cuando despierte.
La primera era una voz femenina por su tono agudo, la segunda del sexo opuesto.
-Si es así, será mejor que no se entere nadie, nos caería una gorda… - Dijo la mujer, esta vez susurrando.
-Bah, de eso me encargo yo, no es nada complicado. Bueno, será mejor que entres.
Me pegué contra la pared que estaba al lado de la puerta para que no me vieran. En ese preciso instante un pitido muy fuerte hizo que me llevara las manos a los oídos y que cayera de culo al suelo. Cerré los ojos con fuerza a causa del dolor.
Cuando paró abrí los ojos y retiré las manos. No pude evitar soltar un grito, entré en pánico.
La habitación que hacía unos segundos parecía de un hospital ahora parecía de un matadero. Las sábanas blancas estaban manchadas de sangre, al igual que el colchón. En realidad todos los muebles de la sala estaban cubiertos de manchas rojas. Por el suelo también había rastros de sangre y con más cantidad. ¿Cómo había cambiado todo de repente?
Alguien abrió la puerta. Se oía una respiración muy fuerte y muy inhumana. Me vio en seguida, no debería haber gritado.

Àngela Cartil

 *Conte premiat en la categoria de Batx i CF en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.