La presó dels morts

Al segle passat, les ànimes eren sempre presents, respectades i, moltes vegades, temudes. Temps de greus i catastròfiques crisis, silenci de les cases, als altars i als carrers. Les dones passejaven de negre dol pel carrer. A Amposta no hi havia gairebé lluminària pels carrers; la nit era pura de foscor, sense cap contaminació de cap gènere; el diàleg amb les estrelles es feia present, no s’havia trencat encara el lligam de l’ésser humà amb la natura.

Eren finals d’octubre, el mes menys desitjat a Amposta. Hi havia un enterrament al cementiri, cap al tard començava a ploure. El traspassat era don Joan, mariner... Entre els present estava Sebastià Berenguer, company de pesca de Joan. Quan va acabar la cerimònia, Sebastià es va dirigir a la tomba dels seus pares i va resar una oració davant la làpida. El temps anava passant, l’enterrador creia que ja no hi quedava ningú i tancà. Sebastià, potser per la pluja, potser per l’atenció als seus pares, no se n’adona.

Al poc, Sebastià busca sortir... tancat! Es troba la porta tancada. Era quasi de nit, plovia més fort. La temor i els nervis el guanyen. S’enganxa al mur i intenta escalar, cau d’esquena i s’omple de fang.

Ja és de nit, una nit ben fosca i no para de ploure, continua buscant com sortir. Torna a la tomba dels seus pares demanant ajuda, com si un miracle anés a passar. El cor li va a mil. Troba una escala, l’estira però no pot. Està lligada amb una forta cadena.Treu tota la seva força i aconsegueix soltar la cadena. S’afanya per anar fins al mur. Aconsegueix, per fi, arribar al lloc, col·loca l’escala, puja un esglaó, puja l’altre i... es trenca! Esta vegada es queda sense sentit.

No sabem quant de temps va estar així, estès a terra a mans de la pluja. L’escala tenia més anys que el pobre Joan.

Quan desperta, no sap on es... Ah sí! Tancat al cementiri! Ara plou menys, espurneja, es desespera mort de temor. Puja a una que apareix com un miracle... Les mans arriben al cim del mur! Aconsegueix vèncer-lo i cau al altre costat: per fi lliure!

És fora, desorientat i trastornat. Tot desfet i brut de fang. De sobte s’acosta una llum, és una bicicleta. L’infortunat ciclista creu que és un mort que ha eixit de la tomba... Pedaleja com un esperitat com si li perseguís la mare amb la xancleta! Desapareix en menys d’un segon.

Sebastià, a poc a poc, es va calmar. Però no va recordar mai el camí de tornada a casa.


Edgar Juan Balagué

Institut de Tecnificació, Amposta

*Conte premiat en la categoria de secundària en el XII Concurs de microrelats de terror 2021, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.