Una conferència fabriana

La vespra d’aquell dijous 20 de setembre pareixia esdevenir pesant. Bàsicament, assistíem a una conferència basada en una ciència que es veia clarament distant de les nostres preferències, però hi havia un treball al bell mig i calia acudir-hi.

Ens aproximàvem un grup de quatre a un bonic edifici gris foradat. A l’interior, una gran multitud esperant sentir les paraules de personatges importants d’arreu (Barcelona, Tarragona...), però a qui realment volíem escoltar era el comissari de tots els esdeveniments relacionats amb l’Any Fabra, Jordi Ginebra, un home amb un distintiu accent de Barcelona, qui ens va elaborar un breu resum sobre la vida del protagonista d’aquest any 2018, de Pompeu Fabra. Al dir ‘breu’ em refereixo al fet que la conferència no va resultar gaire llarga. El barceloní parlava i gesticulava amb una passió innata, així doncs no hi havia dubte de l’orgull que devia tenir a l’hora d’exercir de comissari.

Em vaig quedar sorprès al conèixer un Fabra molt més relacionat amb les ciències. Des de ben jove, havia sigut una persona bastant intel·lectual, els pares del qual li van recomanar estudiar una de les carreres que, en aquell temps, es consideraven de profit (tals com Arquitectura, Medicina, etc.) i ell es decidí per una Enginyeria Química. Quan va acabar la carrera, no va pensar en exercir com a químic, sinó que tenia una doble vida: primerament, fent repassos i, posteriorment, va ser autodidacta en la matèria de filologia catalana i arribà a saber molt més que qualsevol catedràtic en el tema.

Durant tota la seua existència lluità pels drets de la seua llengua, de la catalana, fent normatives en certa manera acceptades actualment (la de la vocal neutra, la d’una llengua estàndard fugint de cap dialecte...).
En algun moment de la seua vida, també impulsat per la veu popular, es casà i tingué tres filles. Va treballar a Bilbao mentre es seguia formant en allò que realment li agradava.

Els seus darrers anys no són els més preciosos de la seua carrera vital. Va ser jutjat sense acte de presència i es trobà a l’exili, concretament a França, una gran acollidora. Allí, però, es trobà en una situació de pobresa extrema i hagué de demanar diners, inclús, als seus amics.

Abans que me’n pogués adonar, ja s’havia posat fi a la xerrada. Començaren quatre doctors, n’acabaren tres. Sortírem d’allí amb ganes d’acabar la nit anant a sopar i parlant de molts assumptes, i no precisament del protagonista d’aquell vespre.


David Calvo, 2n de batxillerat ciències de la salut

La figura de Pompeu Fabra

Quan vaig venir a viure a Catalunya, de tots els canvis a la meva vida que m’esperava, la influència d’una persona anomenada Pompeu Fabra fou un que no m’ho podria haver imaginat mai. Aquest home no només és el responsable del fet que em van dir estrangera en lloc d’extranjera quan hi vaig arribar, sinó que també es pot dir que és per ell que em considero mig catalana. Ningú hauria pogut codificar la llengua catalana amb el mateix rigor científic que Fabra, de manera que em pregunto si, sense ell, hauria adquirit el mateix estatus que avui en dia té.

Gràcies a la conferència donada pel comissari de l’Any Fabra, Jordi Ginebra, la influència d’aquest gran home em va ser revelada, juntament amb altres fets que aproximen aquesta figura al meu cor. Per exemple, a l’hora d’escollir la seva carrera, estava sotmès a una certa pressió de triar-ne una de profit per justificar l’esforç econòmic. Va acabar estudiant enginyeria alhora que s’autoformava en allò que més l’apassionava. La seva dedicació és inspiradora, tant per aquesta passió com pel seu desig per una societat justa, rica i culta.

Si hagués pogut veure com continuem la batalla per la llengua, com estudiem una gramàtica, una ortografia i més aspectes basats en les seves aportacions, com li dediquem un any a la seva vida i obra, n’estaria orgullós? Només sé que aquestes generacions sí que ho estem, per tenir el plaer de celebrar el seu 150è aniversari i la doble victòria del gramàtic i patriota.


Caitlin Davenport, 2n batxillerat tecnòlogic

L'horari escolar intensiu

En aquest article d'opinió parlarem de l'horari escolar intensiu, que consisteix a entrar a classe a les vuit del matí i acabar a les dos i mitja.

Hi ha gent que li agrada aquest horari, perquè un cop acabes, ja no et cal tornar a l'institut a la tarda i això vol dir que pots dinar tranquil, ja que no hi tornaràs. També tens més temps per a fer els deures i això és molt important.

Per contra, també té coses negatives, s'ha de dir que has de matinar molt més i has de dinar una mica més tard. Una altra cosa que no m'agrada és que fem sis hores de classe seguides i sols hi ha un pati de 30 minuts que els separa, en mitja hora solament tens temps de menjar-te el bocata, pegar una volta i estar amb els amics uns minutets. 

En resum, com totes les coses hi podem estar a favor i en contra, però al meu gust, aquest horari m'agrada més que el de primària.


Jaume Espuny Grifoll

L'horari escolar intensiu

L’horari escolar intensiu a l’institut és des de les vuit del matí fins a les 14.30 del migdia. Això pot tenir tan avantatges com desavantatges.

Un dels primers avantatges és que a part que tens la tarde lliure, no et cal fer tants viatges, ja sigui caminant o amb el cotxe el teu pare. Un altre avantatge és que els que viuen lluny poden dinar a casa i no els cal quedar-se al menjador.

Aquest horari com hem dit abans té també desavantatges. Un d’ells es que s’ha de matinar per a entrar a classe. Els que viuen lluny han de dinar al menjador o portar bocates. I per últim, el descans entre classes és més curt i encara amb això sortim tard.

Jo penso que, tot i que l’horari intensiu escolar té desavantatges, és millor, ja que tenim tota la tarda lliure i dinem a casa, i això s’agraeix.


Maria Domingo

L’horari intensiu escolar

L’horari escolar, ha canviat bastant del canvi de col·legi a institut. Ara fem un horari intensiu, i això té punts bons i punts dolents per als estudiants.

Per una part, tenim tota la tarda lliure i això ja és un gran avantatge, perquè ens podem organitzar millor el temps. Hem passat de fer dos viatges a un sol viatge, ens estalviem diners i podem dedicar més temps a altres activitats o estudiar.

Per contra, hem de matinar, i això és una cosa que a molta gent no li agrada gens.També cal reconèixer que dinem molt tard, i que són moltes hores seguides de classe.

En conclusió, crec que és millor matinar que no pas tindre que tornar a tarda i perdre tant de temps. Així tenim tota la tarda lliure per dedicar-la a estudiar o fer esport.



David Domingo

L’horari intensiu

L’horari intensiu és una pràctica que actualment s’aplica a la majoria d’instituts de Catalunya. Com tot, té una part positiva i una altra negativa.

Una part bona és que tenim la tarda lliure i la pots utilitzar per moltes coses. No tornar a casa també és un gran avantatge, però per contra matinem i sortim de l’institut molt tard.

Per a mi el millor d’aquest horari és dinar a casa i només anar una vegada a l’institut, però no m’agrada dinar tard. El desavantatge d’aquest horari dintre l’àmbit escolar és que no descansem entre classes, fem tres hores seguides i el poc pati que tenim és insuficient.

Encara que digui moltes coses dolentes d’aquest horari prefereixo l’intensiu. Les coses bones tenen més pes que les dolentes.

Lídia Ferri

L'horari instensiu escolar

L’horari escolar intensiu fa que estiguem tot el matí estudiant i, encara que variï de primària a la secundària.

Per una part té els seus avantatges: tens la tarda lliure i així no cal que tornis més a l’institut i et pots organitzar millor la tarda. A més, si vius lluny, no perds diners en autobús i pots dinar a casa i no gastar tant.

Per una altra banda, té els seus desavantatges: has de matinar molt, t’has d’aixecar molt prompte i no descanses tant. A més, matines molt i surts molt tard de les classes. No tens temps de descansar entre classe i classe, només tens un pati i al sortir tard dines tard. Aniríem millor amb més temps de descans.

Per la meva part, donaria més temps de descans i no faria matinar tant, ja que sinó no descansem prou, ni els alumnes ni els professors.


Marc Martí

Convocatòria del concurs d'articles d'opinió Tu opines

Tu opines és un concurs adreçat a estudiants de secundària, batxillerat i cicles formatius de les Terres de l'Ebre.

BASES

Es tracta d'escriure un article d'opinió sobre un d'aquests temes:

· L'educació que volem
· El transport públic a les nostres terres

L'article ha d'ocupar entre 4.000 i 4.500 caracters amb espais. El text ha d'estar escrit en català i s'ha d'enviar a biblioteca@insdespuig.cat, fent-hi constar el nom i cognoms, curs i centre educatiu. El treball guanyador i els finalistes es publicaran al setmanari L'Ebre i rebran un obsequi.

Termini de presentació: 25 de maig del 2017.

Participa-hi!

Organitza:

Institut Cristòfol Despuig
Setmanari L'EBRE SL

V Concurs "Tu opines"

Per cinquè any consecutiu, el bloc Periodisme Juvenil creat per l'alumne David Benito i la biblioteca del centre convoquem el concurs d'opinió "Tu opines".

El concurs està obert a tothom (alumnat del centre i del territori, famílies, seguidors del bloc de David...) i us proposem que opineu sobre un d'aquests dos temes molt propers a la gent de les nostres terres:

El futur de les Terres de l'Ebre

La vida sense mòbil

El responsable de Periodisme Juvenil, representants de la Comissió de biblioteca, periodistes de la nostra ciutat i membres del departament de Català del centre decidiran els treballs guanyadors.

El termini de presentació és el dia 7 de juny de 2015.

Aquí teniu el cartell amb les bases. 

Ara, TU OPINES!

Premis IV concurs TU OPINES. Categoria Gerard Vergés, el nostre poeta

Gerard Vergés, el nostre poeta

Lamentablement  vaig conèixer les obres de Gerard Vergés després de la seva mort, no tenia ni idea de que a Tortosa teníem un gran poeta de la literatura catalana.

Després d'assabentar-me de la seva mort, vaig voler buscar informació de les seves obres literàries, sentia curiositat per saber-ne més del poeta de les nostres terres. Vaig saber que havia nascut  a Tortosa l'any 1931 i que es va dedicar a la literatura tot i tenir una professió ben diferent. Vaig veure que va començar a publicar tard.  De les seves obres literàries destaquen els llibres de poesia: L'ombra rogenca de la lloba (1982), Long play per a una ànima trista (1986), Lliri entre cards (1988) (entre altres), i la seva traducció de Tots els sonets de Shakespeare (1993) va ser guardonada amb el premi Serra d'Or de Traducció 1994. Els títols ja remetien a tradicions culturals ben diverses: Roma, els poetes provençals, Àusias i fins i tot Shakespeare. Cal dir que gairebé em faig enrere del meu propòsit de llegir alguna cosa seva, vaig pensar que potser seria difícil d'entendre.

 Tot i així, vaig agafar dos llibres que m'havien recomanat:  La insostenible lleugeresa del vers i Lliri entre cards, primer els vaig donar una ullada i després em vaig adonar que eren molt interessants.

El llibre de Lliri entre cards són poemes dedicats a personatges de la literatura i la cultura de tots els temps, com  ara Ovidi, Góngora, Shakespeare o Pere IV entre altres. Això dóna la mesura de la seva àmplia cultura, un exemple d'humanista en ple segle XX a Tortosa, qui ho havia de dir!

Hi ha poemes molt bonics, que toquen l'ànima i també són fàcils d'entendre. De tots em va captivar especialment el poema anomenat “Torneig d'amor” - En lloor de Carmesina i Tirant, molt proper i càlid. M'agrada la manera que té d'acostar temes de la cultura a la vida quotidiana.

Tinc curiositat per saber més coses d'ell i per llegir-ne. He descobert un poeta que m'arriba. També crec que és una llàstima que hagi de desaparèixer un personatge tan insòlit per tenir-ne notícia. I em poso a pensar que potser a les classes, a banda del Tirant hauríem de llegir poemes de personatges més propers en el temps i l'espai. Potser la seva obra hauria d'haver estat més divulgada a la seva ciutat.

Serà veritat que ningú és profeta a la seva terra....

                                  

                                                                                                          Micaela Torres, 2ⁿ Bat

                                                                                                     Institut Cristòfol Despuig. Tortosa

Article premiat al IV concurs TU OPINES. Categoria El riu Ebre

El riu Ebre

El riu es vida, no al transvasament. Ni una gota d’aigua ni un pam de terra. Aquestes són algunes de les frases que actualment estem cantant. El riu Ebre que per a nosaltres és la nostra vida, la nostra font d’aigua i el que forma el nostre terreny cada vegada baixa menys cabalós.

Personalment estic totalment en contra del transvasament ja que si construeixen embassaments tots els sediments es queden estancats allà i això provoca que el nostre preciós delta de l’Ebre vagi disminuint la seva extensió. Crec que a l’hora de fer un embassament, s’ha de tenir en compte totes les parts i en aquest cas no miren els nostres problemes. No pensen que nosaltres també tenim uns camps per regar i un delta per mantenir.. Jo com a ciutadana de les terres de l’Ebre he anat a totes les manifestacions que s’han fet en contra del transvasament i ho continuaré fent tot i que per molt que sortim al carrer i lluitem pel que és nostre acaben fent el que volen. Per a mi és una satisfacció molt gran anar a una manifestació i veure tota la gent que s’involucra, perquè és molt de mèrit fer sortir  tanta gent com va sortir l’última vegada a la manifestació que es va fer a la Cava.

Fins ara m’he centrat solament amb el tema del transvasament, però hi ha molts més aspectes a parlar sobre el riu Ebre. Per exemple, el brut que està aquests dies.

Amb les meves amigues tenim el costum d’anar a passejar sempre per la vora del riu i estes dos últimes setmanes hem pogut observar que el nivell de l’aigua ha baixat, ja que aquest estiu la barca que hi ha afonada al mig del riu estava coberta d’aigua i ara es veu bona part d’ella, l’altra cosa que hem vist és que el riu està molt brut, ple d’algues i de brutícia. El motiu que estigui tan brut i ple d’algues crec que és que l’aigua no corre, està bastant estancada.

El riu té moltes funcions: és l’hàbitat de molts peixos, també és l’encarregat de donar aigua per a poder regar els camps d’arròs i l’encarregat de la distracció de molta gent a l’hora de pescar.

Hi ha molts més aspectes per a parlar del riu Ebre, però crec que aquests són els més importants. Així que cuidem el nostre riu, lluitem per ell que és la font de la nostra vida i no es mereix que ningú el toqui i menys que s’enduguin la seva aigua i amb això el nostre delta.

Anna Roig Piñas

4t d'ESO

Institut Berenguer IV. Amposta

Article premiat al IV concurs TU OPINES. Categoria La Independència de Catalunya

Aconseguirem la Independència?

D’ençà que estic al món he vist i he viscut actes de caràcter polític i social. He anat a fets el dia 11 de Setembre en honor a la gent que va lluitar contra l’assentament i l’ocupació a Barcelona dels espanyols el 1714, però durant aquests últims dos anys he pogut gaudir d’actes en manifest per a aconseguir la independència de Catalunya, per exemple la manifestació del 2012 a Barcelona o la cadena humana al llarg de tota Catalunya.

Amb aquestes coses i amb altres el meu desig de la llibertat ha anat augmentant a mesura que he anat creixent i he anat tenint més coneixement. A les manifestacions veia gent de totes les edats i jo, que acabava de tocar aquell mateix matí, que l’endemà havia de matinar, potser era la que menys inconvenients tenia per estar allí. Hi havia ancians en cadira de rodes, nens acabats de néixer aguantats pels seus pares al coll, escoles senceres de nens i nenes, immigrants... donant suport als que cada dia intenten aconseguir el nostre propòsit des de ja fa anys. A principi de curs vaig estudiar el 1714, i vaig descobrir l’origen d’aquesta diada. Acabo d’estudiar la Guerra Civil. Després d’això, he vist que hi ha hagut gent que ha arriscat la seva vida per demostrar la seva identitat, que ha lluitat, que ha fet el possible per aconseguir-ho i comparar-ho en el fet que l’altre dia vaig anar de colònies amb adolescents dels països catalans i més de la meitat parlaven castellà...

A vegades he anat preguntant sobre l’opinió personal sobre la independència de Catalunya i he obtingut moltes respostes diferents. La més freqüent ha sigut: “Per a què, si no estarem millor del que estem ara?” o “Més igual, a mi això no m’afecta, i a més a més el tema del futbol estaria molt malament.”. Aquests arguments em semblen molt incoherents, perquè a més a més aquestes persones, ni s’han informat ni s’han adonat de com està, és simplement peresa de sortir i a demostrar el que som. I a causa d’això, segurament jo no podré veure Catalunya independent.

A hores d’ara encara no he parlat directament de la meva opinió sobre la independència de Catalunya. Penso que la independència seria la solució per a tothom. Per als catalans, seria millor econòmicament, tindríem el nostre propi comerç i igual que ara no dependríem de ningú. Però el millor argument per a la independència és que hem de defensar la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra història. Només fan falta tres generacions per a perdre un idioma, i ara per ara, vas a Barcelona, a Girona a València, a Salou entre altres i et sorprèn creuar-te amb una persona que parla català. A més a més, des del govern espanyol intenten aixafar-nos fins a poder enfonsar la llengua i la cultura.

El català serà oficial a Europa quan Catalunya sigui un estat membre de la Unió Europea. Hem de seguir lluitant per aconseguir una llengua oficial perquè no sigui xafada pels espanyols; no volem una llengua minoritzada com la d’ara, necessitem seguir lluitant per aconseguir la llibertat dels nostres drets i de la nostra cultura. Som com som i hem de lluitar per la nostra identitat i pel nostre país, a l’igual com ho ha fet tota la resta de gent que ha volgut una Catalunya lliure!

Laia Haro Catalan

4t d'ESO

Institut Berenguer IV. Amposta

El mejor invento que conozco: la bicicleta

Hay muchos inventos fascinantes, pero por elegir uno, elijo la bicicleta. Me gusta este invento porque con apenas esfuerzo te mueves a una velocidad media de 10 km/h y si quieres ir más rápido, puedes alcanzar los 30 km/h sin ningún esfuerzo.

La bicicleta no contamina como otros vehículos, como motos, coches, camiones… o caballos que tiran de carros, pues también contaminan porque defecan en la carretera y las heces no pueden hacer su función de aportar abono para las plantas, sino que se quedan allí apestando hasta que un barrendero las aparte.

Una cosa que también me gusta es su mantenimiento, no como un coche que siempre tienes que mirar si el depósito está lleno o tiene suciedad por no tenerlo en un garaje, y luego tienes que pasar la I.T.V. También al caballo se le tiene que cuidar y alimentar, insisto en el caballo porque pensamos que el coche es su sucesor, pero excepto que es más rápido y más duro, no encuentro otro adelanto.
La bicicleta se puede meter por muchos sitios y dejar en otros tantos, eso sí, siempre con un ojo encima porque te la pueden birlar en un pestañeo.

La bicicleta ha evolucionado de tal manera que si antes era impensable subir una cuesta, ahora con las marchas, es lo más normal del mundo.

Me encanta ir en bicicleta, sobretodo para pasear, porque puedes quedarte mirando algo yendo despacio y luego cuando quieras, aumentar la velocidad e irte sin molestar a nadie al carecer de un motor que haga sonido, pero la bicicleta sí que tiene motor: tú mismo cuando la conduces y tal vez por eso me gusta tanto, porque si vas en un coche notas que vas en una máquina, o quien lo conduzca que conduce una máquina, pero al ir en bicicleta notas como si fuera una especie de prolongación de tu cuerpo, que te hace ir a otra velocidad con un mínimo esfuerzo: eso es lo que me gusta y por eso la bicicleta es un buen invento.


Amar López Magaña

III Concurs "Tu opines"

Aquest és el tercer any consecutiu que es convoca el Concurs "Tu opines", que organitza el bloc Periodisme Juvenil i l'Institut Cristòfol Despuig.

BASES

· És un concurs obert a tothom!

· Es tracta d'escriure un article d'opinió sobre la ciutat de Tortosa.

· L'article s'ha de presentar amb el teu nom i cognoms (no cal pseudònim) a periodismejuvenil@hotmail.com o a consergeria.

· L'article no ha d'ocupar més d'una pàgina (mín. 100 paraules) i es pot presentar en català o en castellà.

· El guanyador serà obsequiat amb una subscripció a un diari o revista digital.

· El jurat estarà format per representants de l’organització i periodistes professionals amb una llarga trajectòria.

DATA MÀXIMA D'ENTREGA: 30 d'abril de 2013.

Participa-hi!

Centralitzats a Barcelona

Moltes vegades creiem que el nostre parlar no és correcte, ens deixem influenciar pel centralisme de Barcelona. Però perquè el nostre parlar el considerem i consideren rar? Això és perquè no tenim costum d’escoltar les paraules que utilitzem a les Terres de l’Ebre a la televisió pública de Catalunya. És faena per tant de tots nosaltres de fer constància de que el nostre parlar pot ser tant correcte com l’oriental. Els periodistes són les principals persones que poden traslladar a l’orella de la resta dels catalans el parlar d’aquí.

Perquè un periodista que és de les Terres de l’Ebre canvia el occidental per l’oriental quan surt fora del territori? Si a poc a poc aquests periodistes parlen com és correcte parlar el català occidental no serà tan rar. No em direu que no queda millor i més amorós dir iaio o iaia a més de avi o àvia. A poc a poc estem destruint inconscientment aquest parlar tant típic d’aquí que han anat passant de generació en generació. Aquí tenim paraules com fato per no dir que tenim un conjunt de coses o també la paraula vianda que també engloba un conjunt de menjar.

Hem de ensenyar als nostres xicotets que tenim un parlar propi. M’atreveixo a dir que perdre aquestes paraules és perdre cultura, és perdre diversitat lingüística i cultural. Els ebrencs hem de ser conscients que fins i tot paraules que sentim en realitat “se les han apropiat”. En la gastronomia també fem notar-nos. Perquè no dir maçana, mangrana, pimentó i frígola a més de poma, magrana, pebrot i farigola? I que tothom sàpiga que l’arròs i la baldana, venen d’aquest territori. Hem de maldar-nos a nosaltres mateixos quan utilitzem expressions que les podríem fer d’aquí. La música d’aquí, per sort, trasllada aquest sentiment nostre de les Terres de l’Ebre i amb paraules tant correctes com qualsevol altres de les comarques del nord. El mot xec o xic, tots dos correctes, per cridar algú de forma informal crec que és menys forçat que dir noi, per exemple, inclús hi considero més autèntic.

Jo personalment crec que ens hem d’informar el que és correcte dir o el que no ho és, igual que dic que utilitzem paraules correctes també en diem de castellanismes i no podem dir paraules arreu, que per cert aquesta última paraula també és correcta per dir qualsevol cosa.

Així que ja sabeu, a partir d’ara a expandir lo nostre parlar. Aprofito per donar les gràcies a la meva professora de català Tere Izquierdo i al meu guia periodístic, escriptor i també professor de català, Albert Aragonès.

David Benito

*Text publicat a la revista Aktual, núm. 113 (gener 2013), p. 12. Reproduït a Periodisme Juvenil (10/02/2013)

¿Por qué nos exigen ser mejores?

Continuamente escuchamos de nuestros padres, nuestros profesores y nuestros amigos: «Puedes hacerlo mejor, puedes sacar mejores notas, debes ser mejor...» y la mayoría de las veces pensamos que son muy pesados por insistir siempre con lo mismo, pero si lo pienso bien veo que tienen razón porque no siempre doy todo lo que puedo, a veces me confío y pienso que ya lo sé todo y así no tengo que esforzarme más.

Pero luego al comprobar los resultados no estoy satisfecho del todo y pienso que podría haberlo hecho mejor y es cuando recuerdo la frase: «Puedes hacerlo mejor, puedes sacar mejores notas, debes ser mejor...». Todos insisten tanto en esto porque creo que me ven capaz de hacerlo mejor, claro que para ello debo esforzarme más, no conformarme con poco y aspirar a ser el mejor. La mayoría de las veces escojo el camino fácil, es decir hacer el trabajo en el menor tiempo posible, para luego jugar a la play, mirar la tele, conectarme al ordenador...

Ahora me doy cuenta de que puedo mejorar no solo en los estudios sino en todos los aspectos. Cuando juego al baloncesto, intento cada día mejorar para beneficiarme a mí y al equipo. En casa, con mis padres, pienso que puedo colaborar más, ayudándolos o simplemente no haciéndoles enfadar.

Finalmente creo que aunque ahora me resulte pesado escuchar siempre lo mismo cuando sea mayor lo agradeceré porque siempre puedo aspirar a ser algo más en la vida si me esfuerzo y doy de mí lo máximo.


Roger Antó, 2.º ESO

No sense memòria

S'anomena memòria a moltes coses però principalment es refereix a aquell que recordes o no recordes, saber quin temps va fer ahir o recordar el que vaig menjar ahir.

Imagina't que tot això no ho tinguéssem, que seria de nosaltres sense això tan essencial a la vida. Penso sempre en la gent que no té memòria, que no recorda a persones, que no recorden on viuen ni com es diuen, seria molt depriment, però el més rar per a ells es saber que algú els saluda però no poden recordar absolutament res d'aquella persona. Un exemple més fatal encara és estar a prop de la persona que tant vas estimar però no recordar ni mica d'aquells records tan bonics. El més fort es que ells al principi s'adonen del que fan i del que obliden, però al final és com si entren a un món on l'ahir no existeix. Per això faig aquesta reflexió que ha vegades pensem que "ojalà" no recordés el moment en el que vaig fer el ridícul, del moment que vas dir la burrada més "tonta" a la persona que estimes, perquè recordar els mals moments és molt necessari per poder subsistir. Perquè què penós seria oblidar a posta els mals moments, cal que pensar en aquelles persones que involuntàriament obliden que existeixes, i ja que ells no poden pensar en tu, pensa tu en ells.

Per altra banda la medicina avança a poc a poc i va creant ajudes per a estes persones i que si no fóra per William James, el primer psicòleg en fer distinció en les diverses memòries, encara pensaríem que la gent està boja. I que cada dia es trenquen el cap per donar el millor d'ells.

Per això i per últim vaig aquesta reflexió a tot el món, si algú no té memòria fes tu de la seva, recorda-li tots els moment viscuts, ensenya-li fotografies, recorda-li de què treballava, com va el món...

David Benito


*Article publicat al setmanari La Veu de l'Ebre (01/04/2011), publicat per primera vegada al bloc Periodisme juvenil.

La defensa de l'eriçó

L’eriçó (Erinaceus europaeus) va evolucionar d’algun rosegador milions d’anys enllà. Per tal de defensar-se dels seus predadors desenvolupà aquestes punxes tan característiques aconseguint que, a dia d’avui, molt poques bestioles s’atreveixen a caçar-lo.

Bé doncs, en el nostre món globalitzat i “capitalitzat”, on països com la Xina o Vietnam que s’autodenominen comunistes ja estan infectats per aquest sistema, una nació resisteix a ésser absorbida pel sistema: la República Democràtica Popular de Corea, àlies Corea del Nord.

I és que a l’igual que l’eriçó, aquest país anacrònic i amb uns valors totalment criticables encara aguanta les envestides dels seus enemics. Com? Molt simple, utilitzant les seves punxes, utilitzant les seves armes nuclears.

Tot i que jo sóc antinuclear (militarment parlant, no civilment) he de (i puc) entendre el règim de Kim Jong-Il per desenvolupar un programa nuclear. No fou l’evolució que dotà uns animals amb dents afilades, altres amb cames veloces i alguns, com l’eriçó, amb punxes? Doncs l’evolució humana, la Història, ha dotat un grapat de nacions amb el poder de l’energia atòmica.

L’efecte dissuasiu que tenen les armes nuclears han frenat les ànsies de poder de molts líders i, paradoxalment, han contribuït a la pau mundial. Israel, encara que ningú en parla ni el critica, també té armes de destrucció massiva per a protegir-se dels seus veïns. Qualsevol persona que defensi l’estat hebreu hauria de defensar el dret de tot país a tenir programes nuclears. “O tots moros o tots cristians”, com diem a la Ràpita.

Diuen que Corea està aïllada, que és la nació més hermètica del món. Jo dic: és que al seu govern els interessa canviar? És que els seus líders volen renunciar a gaudir del poder absolut del qual ara per ara disposen? I és clar que no! Protegeixen la seva poltrona a ultrança.

El lleó pot intentar caçar l’eriçó però si aquest el punxa, sagnarà. I serà millor que es curi ràpidament perquè sinó el felí podria caure. El tirànic règim no té res a perdre però el capitalisme que representen tant Corea del Sud com els Estats Units sí, i molt. Per a acabar vaig a citar una frase que vaig veure un cop al diari El Mundo: “el zarpazo de un tigre famélico puede ser mortal”.

David Gonzalez Caballero


*Article d'opinió guanyador del concurs Tu opines, organitzat per Periodisme Juvenil, juntament amb l'Institut de Tortosa.

Font: Periodisme juvenil.

Periodisme Juvenil convoca un concurs d'articles d'opinió

El bloc Periodisme Juvenil, amb la col·laboració de l'Institut de Tortosa, convoca un concurs d'articles d'opinió sobre un fet actual obert a tothom. El termini acaba el 15 d'abril de 2011.

Animeu-vos i participeu-hi.