28 de maig de 2010

Álbum






La fotografía reproduce el momento en que S. consigue hacer de su capa un sayo. Está en el centro, en una especie de almacén con grandes vidrieras, rodeado por un numeroso grupo de personas que observan atentamente el prodigio. Un sayo de color blanco, mostrado a cámara lenta con orgullo y concentración. El niño que tiene a su derecha no mira lo mismo. Él está dirigiendo su atención hacia el pie de S., comprendiendo que si por alguna razón pisa el sayo, involuntariamente habrá fracasado el milagro, porque entonces sería convertir un sayo en un trapo y tampoco habría foto.


Toni Vañó


*Premi del Concurs de contes breus per a la l'11a Marató de de Contes 2010
de l'Institut de l'Ebre, de la
categoria Professorat i personal no docent, en castellà.


13 de maig de 2010

5 de maig de 2010

Un dia de somni


Jo, com cada matí, surto de casa amb la motxilla ben plena de llibres, com sempre, passo pel carrer de l’esquerra i després tot recte. Em paro una miqueta a mirar l’aparador de la pastisseria i m'hi compro l’esmorzar. Tot seguit vaig cap a l’escola.
Em dic Daniel, però em criden Dani, sóc de Tortosa i tinc 11 anys. Faig 6è de primària a l’escola Sobreques. Sóc mitjanet d’estatura, tinc els cabells castanys i els ulls de color castany fosc. La Laia és la meva millor amiga, ens coneixem des de P3 i em cau molt bé. Ella és morena, alta i amb els ulls de color castany clar, pareguts als meus.
Ella és una nena normal, senzilla, sense cap dificultat. A ella, potser li agrada el Jaume.. ara que, és molt brut. També pot ser que li agradi l’Aleix, però és massa callat. També podria ser que li agradés jo, però no ho sé, no tinc cap dificultat, ara que tampoc sóc perfecte, però jo seria perfecte per a ella. Estaria sempre al seu costat, protegint-la de tots els perills possibles, això sí, menys al lavabo. Ja us heu adonat que m’agrada la Laia, oi?

-Bon dia Dani! –va dir la Laia, somrient, mentre acabava de baixar les escales de l'edifici-. Com has dormit? Has pogut aclucar l'ull?
-Sí, he dormit molt bé, gràcies, i tu? –vaig dir jo, sense saber què dir.
-Sí, també he dormit molt bé.
Vam arribar a l’escola, amb silenci, sense dir res més. No tenien res a dir, així que ens vam dedicar a escoltar l’ambient, els cotxes, la gent, els ocells…
-Bé, ens veiem més tard, a l’hora d’esmorzar, adéu! –em va somriure i va fer adéu amb la mà.
-Adéu! –vaig cridar, però em sembla que no em va sentir, ja s’havia allunyat massa.
Ella no va a la mateixa classe que jo, ella va a la A i jo a la B. Som 3 classes.
A la classe, gairebé no vaig escoltar res, ja que era català i ja m’ho sabia tot. L’hora va passar molt ràpid, ja que no escoltava.
Després de les classes, a l’hora del pati ens vam retrobar al banc de sempre, al costat de les escales de la biblioteca.
-Hola Laia! Què has tret de català? –vaig dir, no em venia res més al cap per dir-li.
-Un vuit clavat, no em vaig esforçar per traure millor nota.
-Però si és molt bona nota! Jo he tret un set.
-Sí, això Dani… avui és el teu aniversari, que no te’n recordes? Felicitats!
I em va somriure, com sempre, però era un somriure estrany, amagava alguna cosa, amagava… un regal.
No m’ho pensava que aquell dia era el meu aniversari, els mesos havien passat volant, em vaig quedar de pedra amb els ulls en blanc i ella va tallar els meus pensaments.
-Au, va! No em diguis que no te’n recordaves? Uf! Quina poca memòria noi! I clar, t'he portat un regal, au, obre’l! –va dir ella, amb l’esperança que m’agradés.
Va traure un sobre que duia a la butxaca del darrere dels pantalons i me'l va allargar. Vaig agarrar el sobre i el vaig obrir amb totes les meues forces.
-Vaja, no sé què dir, de veritat, moltíssimes gràcies! Has encertat el regal perfecte. Dues entrades per a un concert, el concert de Barcelona que tant parlava jo els últims dies!
-De res! –Em va picar l’ullet i el seu somriure es va ampliar.
Em vaig adonar que aquell sobre duia a dins dues entrades, una per a mi, i una per a ella. Sí! Ho havia aconseguit, la Laia m’estima, al menys això pareix, ja era hora de deixar l’amistat a un racó i començar un nou nivell. El principi d’alguna cosa, el principi d’un gran amor. Qui sap quant duraria? Però aquest moment no volia que s’acabés mai, sempre recordaré aquell dia. El principi d’un gran AMOR… AMOR… AMOR… AMOR…

PI PIP, PI PIP, PI PIP, PI PIP,…

-Però que és aquest soroll ara? No em diguis que… No! El despertador! Tot era un somni, imaginacions meves! M’he adonat que m’agrada la Laia. Un somni encantador, un somni de fantasia, un somni que mai es podrà complir… Però què estic dient?

I tot va continuar com sempre, amb la mateixa rutina, cada dia el mateix, fins que algun dia tingui el cor ple de coratge per dir-li a la Laia el que sento per ella.




Àngela Cartil


*Premi del Concurs de contes breus per a la l'11a Marató de de Contes 2010
de l'Institut de l'Ebre, de la categoria Alumnat de primer d'ESO, en català.



El regne de la foscor



Avui és el meu aniversari. Faig 32 anys i la meva dona i el meu fill m'han fet una festa sorpresa. A mi no em fan gaire gràcia els aniversaris, ja que se celebra que em falta un any menys per morir.
Sempre abans de dormir em miro a l'espill per veure com em torno més vell dia a dia, mes a mes, any per any...
Però de sobte em vaig sentir hipnotitzat per l'espill, vaig veure-ho tot fosc, com si hagués mort o estigués inconcient. No sé descriure aquella sensació que m'envoltava.
Vaig descendir a un lloc trist, apagat, pareixia una ciutat morta.Vaig caure en un lloc gran, com si la meva arribada no fos prevista. Llavors vaig encaminar-me en un viatge d'exploració per conèixer el món que ara m'envolta. La poca llum que arriba a la ciutat és la que em guia i la que em manté fora de la foscor.
En arribar la nit no es veu res, em guio amb les parets fredes, també l'entorn es congela per moments.
Però de sobte una mà enorme em tapa la boca i empeny el meu cos enrere. Vaig espantar-me tant que intentava cridar però no podia pas fer-ho. Aquella cosa m'arrossegava de tal manera que tot esforç era inútil. En tancar els ulls vaig pensar en la meva dona i el meu fill, van ser els 10 segons més feliços en la meva petita estança d'aquell lloc deixat de la mà de deu. Aquesta cosa em solta i em deixa em una espècie de presó. Ell s'il.lumina una mica i l'únic que vaig poder veure era un estrany vestit oxidat de color marró. Em vaig quedar tan sorprès que em vaig desmaiar. En despertar em vaig trobar en una espècie d'arena per lluitar, la por m'invadia, el cos se'm paralitza i sols pensava escapar d'aquest infern en el qual em trobo atrapat. Va sortir una espècie de monstre de 5 metres d'alt i en aquell moment vaig veure una escletxa a través de la qual vaig aprofitar per escapar i començar el meu èxode.
Córrer era l'únic que podia fer fins trobar la sortida. Fa estona que corro per aquesta ciutat o el que sigui, però no trobo res que sigui de profit per sobreviure en aquest entorn tant hostil.
Sento crits d'una persona però no sé on és, si la trobo penso rescatar-la.
Em sembla que la veig però es troba atrapada per una d'aquelles coses. No podia permetre aquella crueltat, així que vaig donar-li tot tipus de cops fins deixar-lo al terra, vaig rescatar aquella persona, però... era la meva dona!
Li vaig preguntar què feia aquí i ella em respon que va veure el meu cos al terra del bany i que llavors es van apagar els llums, es va desmaiar i va acabar aquí.
Vam decidir buscar una sortida junts i vam trobar un plànol d'un edifici. Vam entrar i vam veure un transportador però hi havia un cartell:''Allibera els presoners i una persona, o bé dos persones sense els presoners.'' Llavors vam veure un munt de gent tancada en gàbies.
He d'escollir:

ARA TRIA TU


Escapar amb ella

Jo sols vull sortir d'aquí amb

Ella. Ja m'és igual els altres. L'únic

que vull és escapar.

I això és el que vaig fer

i vam tornar a casa, però

no puc somriure ara que

he deixat allí tanta gent,

però he de lluitar per seguir

endavant i poder continuar

la meva vida amb la meva

família, és l'únic que puc fer.





Alliberar els presoners i ella

No puc deixar aquí tota

aquesta gent, aquí, patint

aquest infern. La meva dona

insistia que marxéssim i

deixéssim tota la gent allí,

però no podia deixar-los. La

vaig empènyer al transpor-

tador i vaig prémer el botó

d'alliberar els presoners i una per-

sona i vaig acomiadar-me d'ella.

Una llàgrima va caure dels

meus ulls, no podia creure

que havia renunciat a tota la

meva vida per aquelles perso-

nes i per ella.




Carlos Calafell


*Premi del Concurs de contes breus per a la l'11a Marató de de Contes 2010
de l'Institut de l'Ebre, de la categoria Alumnat de segon d'ESO, en català.