Començo
aquesta carta amb un dolor de dits horribles, ja que l'artritis no em
deixa en pau. Escric aquesta carta, per si el dia que jo no estigui
en aquesta vida terrenal algun nét o fill meu trobi aquesta carta i
amb l'esperança que la meva pròpia experiència en aquesta vida
sigui recordada.
Aquell
12 d'abril del 1937 vaig ser detingut per les forces antirepublicanes
i després deportat a un camp de concentració de Figueres anomenat,
si no m'equivoco, La Carbonera. El primer que van fer va ser
prendre’m el rellotge i les meves coses de valor. L’únic que van
deixar-me van ser unes petites llavors de rosa que em va encomanar
que comprés ma mare el dia que em van empresonar.
Recordo
com si estiguessin davant meu aquelles parets infinites, aquelles
parets grises fetes de formigó i recobertes amb una gran xarxa de
filferro que els envolta. Des d’un punt aeri, segurament, pareixia
que ens menjava, i sí, era així aquell camp: ens menjava fins al
punt que les nostres forces s'acabaven i finalment moríem.
Els
primers dies en aquell camp vaig conèixer l'Arnau, un noi que
l'havien detingut per publicar en un diari poesia antifeixista, i
junts vam establir una gran amistat, i inclús compartíem menjar, i
mira que era quasi imposible, ja que pràcticament no n'hi havia.
Per
aquells primers dies ens van rapar el pèl i ens van fer treballar, o
més ben dit esclavitzar, en el treball d'una mina de carbó. En fi,
era un presoner més dins d'un món d'innocents.
Un
dia que feia una calor horrible, em vaig trobar a la butxaca del meu
pantaló de pres unes poques llavors de rosa i em va passar un
pensament pel cap: «És l'últim record que em queda de la meva
mare». I sí, eren aquelles llavors que em va fer comprar la meva
mare el dia que em van empresonar.
Automàticament
em vaig separar del grup i vaig decidir fer un acte molt simbòlic
per recordar la meva mare: vaig plantar les llavors de rosa en un
petit turonet de terra fet amb molt de estima.
Aquella
nit vaig plorar, vaig recordar la meva mare. Pobra, segur que ella ni
sabia que estava allí i que segurament jo moriria allí. I aquella
nit, entre llàgrimes, em vaig prometre que faria créixer aquelles
llavoretes simplement per recordar la meva mare i la seva olor,
aquella olor de flors...
Feia
ja tres mesos que estava al camp de concentració i ja feia setmanes
que sols ens donaven un got d'aigua al dia. Jo donava mig got d'aigua
a les roses, per així recordar cada dia la meva mare, ja que si
d’alguna cosa n’estava segur és que l'esclavitud et fa
desaparèixer la humanitat i per tant els records.
A
la primera setmana de donar aigua a aquella llavoreta va brotar un
petit filet verd, i va començar a créixer. Estava content, dins el
dolor, estava feliç. Recordo que inclús vaig plorar d'alegria
perquè sentia la meva mare a prop.
Un
mes després, jo i l'Arnau continuàvem amb les nostres tertúlies,
ja que eren l'única via d'entreteniment que hi havia. Parlar... i
inclús hi havia cops en què els guàrdies ens maldaven o inclús
pegaven per parlar... Recordo aquella frase d'Arnau: «Que és la
vida d'una persona sinó un conjunt de fets moguts per les emocions».
I
jo li vaig dir que en el moment en què una persona deixa de tenir
emocions deixa de ser una persona. I ara ho penso i caic que els
guàrdies no eren persones sinó cossos moguts per les ordres d'un
home més fort ,i això no és vida sinó que també és una
esclavitud.
Aquell
dia vaig veure la flor d'aquella flor i era una rosa, una simple
rosa, roja, roja com els llavis de la meva mare, i si m'apropava el
suficient podia sentir l'olor de ma mare. Cada dia em parava enmig
del meu treball de carboner i mentre els guardes no miraven em parava
a olorar la rosa.
Un
dia mentre regava la rosa amb el meu mig got d'aigua, em va veure un
guarda del camp de concentració. Recordo que aquell guàrdia va anar
de pressa contra mi i amb un àgil cop de porra va intentar
destrossar a rosa, però jo vaig parar aquell cop amb el palmell de
la mà.
A
continuació van vindre molts moments desagradables: em va apallissar
i em va dir que podia triar entre dues opcions: destrossar la rosa
(EL RECORD DE LA MEVA MARE) o deixar-la, però si era així, en el
moment en què la rosa es morís, jo també moriria afusellat. Vaig
elegir salvar la rosa.
La
rosa creixia, la meva vida s'acursava. Recordava aquelles històries
que em deia la meva mare sobre Sant Jordi, recordava quan em deia que
en el moment que el drac mor creix una rosa roja de la seva sang, i
ben bé era així, aquella rosa creixia amb un preu molt elevat, la
meva sang.
El
primer dia que vaig veure caure el primer pètal va ser un moment
horrible, vaig sentir que el meu cor defallia i l'Arnau (que no sabia
res d'això) em va preguntar per què estava tan trist, que sol era
una simple planta... Jo recordo el moment que, després de sentir
això, em vaig tirar als braços d'ell i vaig començar a plorar.
Sentia que la meva vida acabava. En veure aquella escena tan
dramàtica va vindre el guarda del nostre grup i em va apartar
d'Arnau, em va pegar i després em va deixar sol. Recordo aquella
imatge meva, envoltat en un toll de sang, i recordo com aquell toll
de sang va acariciar suaument aquell pètal de rosa caigut.
Pocs
dies després, sols quedaven uns dos o tres pètals (no ho recordo
ben bé) i cada dia regava la flor, però era impossible... Notava
que la meva vida s’acabava.
El
guarda, que vaig descobrir que es deia González, em va anar a buscar
una nit i em va dir que l'afusellament no el faria ell sinó que el
faria Arnau, obligat.
El
dia del meu afusellament va ser el 27 de maig del 1939. Era de nit i
em van agafar a mi i a Arnau i van obligar-lo a canvi de la seva
llibertat.
Arnau
em va mirar i vaig veure com li queia una llàgrima de l’ull.
Aquell moment vaig entendre que les bones persones existeixen.
Aquell
dia ningú va morir, recordo tot el que va passar amb tot detall.
Arnau va aixecar el fusell que li havien donat i va apuntar als
guardes. No va dir res, però la seva mirada ho deia tot. Va disparar
a terra i els guardes van tirar l'arma. En aquell moment vaig
descobrir que el guarda González no era una persona sinó un esclau
del sistema militar. Arnau va despertar tota la nau de presoners i
els va portar tots a la porta del camp (que consti que els guardes
dormíen en una nau a part).
Ningú
sabia que estava passant, tots pensaven que anaven a morir, però no,
aquell dia el bé va guanyar i tots vam fugir, ja que Arnau va
aconseguir trencar la porta amb el fusell.
Ara
fill o nét meu, ja saps la meva història. Recorda que les males
persones no existeixen, sinó els esclaus de la nostra societat, en
canvi, fill o net meu, et puc assegurar que les bones persones
existeixen.
Aquest
relat és ciència ficció inspirat en llocs reals i fets reals. Els
personatges sols existeixen a la meva imaginació i ara a la teva.
Adrià
Castelló
*Accèssit
del Concurs de relats breus i poemes 2021.
