20 de desembre de 2013

Esquizofrenia

Abrí los ojos con cierto cansancio, sentía que había envejecido de golpe. Por suerte, era de noche, y no tardé en acostumbrarme a la oscuridad del lugar. A pesar de eso, distinguía bien las figuras que había en la sala. Parecía ser una habitación de hospital, una muy triste.
No tenía nada fuera de lo normal salvo la densa oscuridad, la solitud y ese ruido tan maquinal que sonaba como una fábrica en funcionamiento.
Había una ventana pero estaba cerrada y no parecía provenir del exterior. Quise salir por la puerta cuando me di cuenta de que me encontraba sentado en una cama. ¿Quizás me habían hospitalizado por algún tipo de accidente y había perdido mi memoria? En cambio, recordaba mi nombre, William y Will para Elaine… ¡Elaine! La única persona importante en mi vida, la única razón para seguir vivo. Tenía que verla.
Poco a poco todo me venía a la cabeza: dónde vivo, mi trabajo, Elaine,... Todo excepto el motivo de mi hospitalización.
Me levanté y fui hacia la puerta, fue entonces cuando oí a alguien hablar. En la parte exterior de la puerta de la habitación, a punto de entrar, había dos personas conversando.
-No sé si ha salido bien.
-Ya lo veremos cuando despierte.
La primera era una voz femenina por su tono agudo, la segunda del sexo opuesto.
-Si es así, será mejor que no se entere nadie, nos caería una gorda… - Dijo la mujer, esta vez susurrando.
-Bah, de eso me encargo yo, no es nada complicado. Bueno, será mejor que entres.
Me pegué contra la pared que estaba al lado de la puerta para que no me vieran. En ese preciso instante un pitido muy fuerte hizo que me llevara las manos a los oídos y que cayera de culo al suelo. Cerré los ojos con fuerza a causa del dolor.
Cuando paró abrí los ojos y retiré las manos. No pude evitar soltar un grito, entré en pánico.
La habitación que hacía unos segundos parecía de un hospital ahora parecía de un matadero. Las sábanas blancas estaban manchadas de sangre, al igual que el colchón. En realidad todos los muebles de la sala estaban cubiertos de manchas rojas. Por el suelo también había rastros de sangre y con más cantidad. ¿Cómo había cambiado todo de repente?
Alguien abrió la puerta. Se oía una respiración muy fuerte y muy inhumana. Me vio en seguida, no debería haber gritado.

Àngela Cartil


 *Conte premiat en la categoria de Batx i CF en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Ángeles de piedra

Una calle vacía, las siete de la tarde, la gente en los bares con gafas vintage y jerséis de los cincuenta, yo con mi ipod encendido caminando de regreso a casa, Gràcia iluminada con luces navideñas. Una chica bella pasa rozándome intentando hacerse un hueco entre la multitud consumista de estas fechas, su pelo castaño cae sobre su blanco abrigo, sus ojos brillan a la luz multicolor de su rostro pálido y sereno.
Un intento falso de encontrar la llave correcta, entro en el tronado ascensor cuando de repente esa linda muchacha entra en el mismo. Yo pensando en mis malditas vacaciones solo y con repugnancia de una nochebuena en ese solitario piso cenando canelones del súper, pavo pre-cocinado y un champán barato, mirando el especial navideño de “La 1”.
De pronto mis azulados ojos se dirijen a entrecruzarse con los de la muchacha, ella acepta, me sonríe dulcemente.
-Hola, me llamo Elvira, soy la nueva vecina.
-Buenas, yo soy Mateo.
-Encantada, ¿en qué piso vives?
-Yo en el 3º B. ¿Y tú?
-En el 5º B .
-¡Genial!
Mi mente no podía pensar en qué demonios decirle, sólo pensaba en ese esbelto y albino rostro que aguardaba dos sonrojadas mejillas y esos delicados y carnosos labios. Para más problemática sólo le faltaba a mi mente ese delicioso perfume de frutos silvestres.
¡Invítala a cenar idiota, la vida se resume en aprovechar las más irracionales oportunidades!-repetía continuamente mi mente-.
Eso mismo hice, un poco bruscamente:
-Disculpa, ¿tienes algún modo de conocerme mejor durante una improvisada cena?
-Oh... Pues... La verdad... me encantaría aceptar.
En ese mismo instante sus tiernos labios se fueron a encontrar con los míos y un intenso beso con sabor a menta con una pizca de chocolate bajo el irónicamente chirriante ascensor con el fluorescente parpadeando románticamente se desenvolvió.
Se abrió el ascensor y el vecino del 5º A nos sorprendió con un guiño simpático y cuando salimos me dio una palmadita en la espalda.
Abrió muy deprisa la puerta del humilde pero a la vez espacioso y acogedor inmueble y me invitó a entrar .
-¿Qué podemos preparar para cenar?-me murmuró al oído-
-No me importa... ¿Qué te apetece?-le dije-
-Bueno si quieres podemos comer un delicioso postre que compré esta tarde.
Para mi sorpresa empezó a descubrir su verdadera e inmaculada belleza de doncella de 21 años. Directamente el cuerpo y la pasión empezaron a hacer sus deberes y besos y caricias juntamente con gritos de placer culminaron en el climático orgasmo. Me dirigí al cuarto de baño, durante la acción noté un mordisco en el cuello. De repente mi cuerpo se volvió pálido y mi cara empezó a volverse de mármol. En un instante apareció ella con mirada vacía y unas alas de ángel. Unos colmillos se asomaban, era un demonio de piedra, ambos lo éramos...

Balthasar Añasco (pseudònim)


*Conte premiat en la categoria de Batx i CF en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Un bocadillo sospechoso

Había un bar que estaba en un pueblo muy conocido,era tan conocido porque tenía un bocadillo muy bueno. En el mismo pueblo había otro bar que tenía los mismos ingredientes,pero no conseguía averiguar el tipo de carne.
Entonces se puso a probar todos los tipos de carne con las que se podía hacer un bocadillo. El hombre estuvo probando carnes durante unas semanas pero no conseguía igualar el sabor. Entonces decidió ir a hablar con el dueño del otro restaurante .El dueño le dijo que si quería, algún día podría venir a visitar la cocina y el almacén donde guardan la comida,y le revelaría la receta secreta. El hombre no podía esperar y entró por la noche cuando todos dormían. Entró al almacén y fue buscando los ingredientes del bocadillo. En una nevera encontró carne de cerdo. En otra encontró ternera y encontró una habitación,entró lentamente y encontró unos ocho cadáveres humanos. Y en ese momento apareció el dueño del local y llevaba un cuchillo bien grande y dijo:
-Somos lo que comemos, y tú querías saber el secreto de mi receta pues entonces la sabrás... ¡tú estás en ella!
Y le cortó la cabeza.

Daniel Palenque


*Conte premiat en la categoria de secundària en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Horror story

A Saturday of December, a family was driving to spend the weekend on a little house far from the city. Anne, the mother was reading the newspaper, meanwhile their children were playing. All was perfect, although the weather seemed to want to tease their plans, they were really happy because the father, Paul worked as a journalist so he had to travel every day and he couldn’t stay with the family all he wanted but these day was starting his little holiday with the family, he wanted to enjoy every moment with his wife and his sons, Dylan and Peter.
Paul was travelling by an old road near ”La Eliana”, a small village with pretty houses and with lots of land covered by grass with an incredible landscape, an idyllic place for vacationers. They had a house in that place and there was where they were going.
It was afternoon and driving calmly when the car started to do strange things. The radio suddenly turned off and a bright white light appeared over them. Suddenly, they saw a strange shadow, it was a little boy who was walking across the road and he was wearing a striped swimsuit and a red bucket, then he disappeared so quickly that they didn’t know if that was real or from fatigue. They decided to stop and took a break and ate something.
Finally, at night they arrived at home and when they were watching TV, the light switched off and when Paul, the father tried to get some candles, they heard some strange sounds and they saw again the same boy walking around the house with his stripped swimsuit and his bucket but now there were more people next to him. When Anne saw that decided to close all doors and windows and tried to keep calm and stay together, then the father called to the police.
The family told all happened these day to the police, but the police didn’t give to it much importance but a policeman when all his colleagues had gone, he told to the family that a group of police some weeks ago had visited these zone and had seen some strange shadows of people walking through the forest too and some lawyers were investigating these case and the policeman told to Paul, that a judge told him that a night he dreamed with a boy who wore a stripped swimsuit and a red bucket asking him for some help to find his family.
These judge started to search information about it all and discovered that twenty years ago, in these little village with beautiful houses and with an unforgettable landscape happened a tragedy and many people died with the explosion, since then, there had been some witnesses that saw different ghosts from people who died walking around the village looking for something and appearing in the dreams of the people who visited that little village called “La Eliana”.
But the Police said that anyone wanted to publish these case because there were some important people involved in it that couldn’t lose their jobs and he told to the family that when some ghost appeared in your live, you can’t remove him from yours because he has chosen you for some reason and if you make he get angry he will rest in your live for ever and will try to make your life a nightmare.


Judith Muñoz 

*Conte premiat en la categoria de Batx i CF en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Viatge a Transilvània

Hi havia una vegada una família que va decidir anar a conèixer la Romania profunda. Van viatjar amb avió a la ciutat de Transilvània. Ells no havien pujat mai a un avió.
Quan van arribar es van recórrer tota la regió amb la finalitat del que més il.lusió els feia, conèixer el poble de Bran, en el qual va viure i morir el comte Vladímir, conegut familiarment com l´empalador o també conegut, en moltes històries de terror, amb el nom del comte Dràcula. La família va decidir visitar el castell i conèixer la vertadera història.
Van visitar el castell ansiosament. Els van explicar que el comte empalava les seves víctimes i les exposava al davant del castell per a què no fos atcat i al mateix temps es bevia la seva sang per a sobreviure. La família es va quedar molt sorpresa pels detalls de les explicacions.
Recorrent les dependències del castell, van entrar en una de les zones prohibides, que no estaven obertes al públic i es van quedar atrapats. Quan se´n van adonar ja eren sols en aquell terrorífic castell, en pocs instants van començar a sentir sorolls de cadenes inquietants. Quan se´n van adonar... el comte Vladímir... estava allí! Davant seu!
El pànic els cobria però van aconseguir escapar per una de les finestres del castell, tot i que el més petit de la família no va poder saltar, va quedar subjectat per la cama a mans de Vladímir que li va clavà una mossegada. Estira que estiraràs el van treure com van poder.
Arribant a l´hotel on estaven allotjats, aterrits, van contar la història que acabaven de passar, sense que ningú s´ho cregués.
Acabada la seva estança de vacances van tornar a casa sense donar-li cap importància al que havia passat. Uns dies després el nen es va ficar molt malalt i la família es va espantar, preguntaven el que havia passat però...
Ningú els creia...
Qui era realment?...
El comte Vladímir?

Qui ho sap?...


Lluís Casanova León
Escola Sant Miquel de Deltebre


*Conte premiat en la categoria primària en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

El noi Tocatimbres

Un xiquet que es deia Aleix sortia totes les nits per la finestra de la seva habitació i anava passant per totes les cases tocant timbres i sortint corrents.
La nit de Halloween no li va caldre sortir per la finestra, perquè tenia l’excusa d’anar a demanar caramels. Va tocar un timbre, va sortir corrents i va notar que algú l’obserbava i el seguia.
Va continuar tocant timbres, i cada vegada que sortia corrents notava el mateix però cada cop més. Al final es va girar i va veure unes ombres terrorifíques.
Va començar a córrer fins que no li va quedar més remei que entrar al cementiri. Allí les ombres el van matar i enterrar i a la tomba van escriure:
El Tocatimbres



Àlex Baiges Mariné
Escola CEIP Bítem

*Conte premiat en la categoria primària en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

El planeta de la por


No fa gaire temps, uns nens es van trobar una màquina del temps, però aquella màquina del temps no era una màquina del temps qualsevol: era una màquina del temps de la por!
Els nens, per curiositat, van entrar a la màquina. Tot seguit, la màquina els va portar al planeta de la por! (el planeta Terra però de por). Primer van anar a parar al Big Bang de por, l’origen del planeta de la por.
Quan van arribar al Big Bang, van veure com es formaven zombis, fantasmes, monstres, vampirs, bruixes, bruixots... Tenien tanta por que no gosaven a cridar.
A continuació la màquina els va transportar a l’Imperi Romà de la por, al temps de Neró. Els nens van contemplar l’incendi de Roma provocat pel mateix Neró, les flames cremaven com l’olla del dimoni! Els nens estaven molt espantats, tant que es pensaven que tot estava perdut, es van trobar la màquina i van anar a una altra època.
Van anar al Renaixement de la por. Es van trobar a Miquelangelo, Rafael, Donatelo i Leonardo (els artistes, no les tortugues ninja). Els volien tirar marbre damunt i convertir-los en estàtues però per sort un dels nens tenia un súper ventilador i els va tornar el marbre contra ells i els artirstes van acabar convertits en estàtues de marbre. Després la màquina els va fer tornar al seu temps i a la Terra normal i corrent.
Va ser un dia terrorífic!


Joan Alegría
Escola Xerta


*Conte premiat en la categoria primària en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Le réveil de la puopée qui n'a pas de nom

Il été une fois une poupée diabolique qui s'apelle Chuky, qui été sous terre en train de se préparer pour la fameuse es terrifiante nuit de Halloween. Il préparait ses trucs de maichanste et il se refeisé ses cicatrices. Il limait son cauteaux, ses ciceaux, sa hache... Mais tout ça il le préparais la nuit avant.

Le jour suivant a la premidi, il choisissait ses vétements de terreur. Il avait mi ses couteaux, ses ciceaux et ses haches dans se vétemement en atendent minuit pour rejoindre a la surfas passant à travers la porte de l'enfer.

Une fois dehors il a comensé à tuer des gent es à s'alimentér de leur sang. Mais quant il allai tuer une petite fille il s'arrêta d'un coup parseque elle avait une poupée com lui dans la main.

Il lui arracha la poupée des mains et il parti dans une grange oú il la revaillé pour aller tue des gent ensemble.

On dit que chaque nuit de Halloween, la poupée qui n'a pas de nom et la belle poupée qu'il a revaillé sortent ensemble pour aller tuer des gent


Jennifer Bonet
Escola Consol Ferré, Amposta


*Conte premiat en la categoria primària en el  IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Novela de terror

Era una tarde fría de diciembre, soplaba un viento muy fuerte, y ya no quedaba nadie en la calle.
A las afueras de la ciudad,en una pequeña casa de campo se encontraba Caty, una niña cuyos padres habían salido de casa por cosas del trabajo, y no volverían hasta tarde. Caty estaba sola, pero mirar la televisión le daba más seguridad.
De repente cayó un relámpago y se oyó un trueno muy fuerte,empezó a llover mucho y de golpe las luces se apagaron y hubo una intervención en la televisión.
Caty se asustó pero enseguida encendió una vela, pensó que lo mejor sería irse a la cama a dormir,(así si pasara algo no se enteraría).Intentó ponerse de mil maneras pero entre la lluvia y sus miedos, no conseguía conciliar el sueño.
Pasado un rató se oyó el timbre,Caty tenia miedo de abrir, pero luego se preguntó:
-Y si son mis padres que han perdido las llaves?
¡Así que se armó de valor y fue a abrir la puerta! Se oyó un chirrido (la puerta era bastante vieja). Para su sorpresa,cuando la abrió,¡no había nadie! Caty la cerró de golpe y volvió a la cama, tenía unas ganas tremendas de llorar, estaba asustada, aterrada.¿Quién hubiera podido ser?
Estaba en su cama cuando se oyeron como una especie de pasos que cada vez se acercaban más, el corazón de Caty palpitaba cada vez más rápido.
En las últimas dos horas no apareció nadie y ella se durmió.
A la mañana siguiente dispuesta a reírse de sus temores, Caty abrió la persiana, había salido el sol y sus padres no tardaron en llegar, ella se alegró mucho.
Después de un largo dia cenaron los tres juntos, a Caty le entraron ganas de ir al servicio, pero cuando fue estaba todo oscuro pero Caty sabía que sus padres estaban en el comedor, al salir del baño Caty oyó una terrible voz de una mujer que gritaba con la garganta seca:
-¡Devuélveme lo que te llevaste jovencita!
Caty corrió hacia donde estaban sus padres pero no había nadie, se encontró el reloj de su padre y la pulsera que le había regalado a su madre tirados en el sofá, Caty se giró y vio a la mujer. Tenía un aspecto horrible, su piel estaba muy pálida, los ojos caídos y rojos también tenía muchas arrugas en la cara y en las manos, llevaba un atuendo blanco casi transparente, Caty se desmayó del susto.
Cuando Caty abrió los ojos se encontraba en el hospital con sus padres, sus padres le explicaron que se la habían encontrado desmayada en el baño. Llegaron a casa y caty se fijo en una foto, ¡no lo podía creer! Era la misma mujer que supuestamente había visto, pero estaba mucho mejor.Caty le preguntó a sus padres quien era esa mujer, ellos le explicaron un relato que pasó:
Esa mujer que ves en esa foto era amiga de tu tatarabuela Isabel , pero se distanciaron porque la mujer decía que le había quitado una caja, una caja misteriosa que le pertenecía. Bueno, cosas de la antigüedad. Vamos a comer.
Eso hizo pensar muchas cosas a Caty.

Maria Xiaoji Botella

*Conte premiat en la categoria secundària en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Pesadillas

Los sueños, aunque mejor llamarlos pesadillas, empezaron hace dos semanas. Desde entonces ocurre cada dos noches. Recuerdo perfectamente la primera.
Me acosté tarde, pues tenía mucho trabajo, y no tardé en dormirme. Aquella noche veía a un hombre ( siempre soy el que mira, nunca el que sufre los daños). Aquel hombre me resultaba familiar, no sabía por qué, era un hombre alto, corpulento, de cabeza cacha y mirada seria. Su pelo era corto y oscuro. Se veía que lo llevaba limpio, igual que su inmaculado traje. Estaba en medio de la calle, tranquilo, andando hasta que de repente empezó a correr. Yo no entendía el porqué e intentaba gritarle, preguntarle que le pasaba, ayudarle. Entonces lo vi. Era enorme, como un perro de los grandes pero aumentando dos veces su tamaño. Y le perseguía, perseguía al hombre a gran velocidad y sin parar. Estuvieron así durante lo que a mi me pareció una hora entera hasta que llegaron a un descampado. El hombre, que ya le llevaba muy poca ventaja a la bestia, se escondió, jadeando, detrás de unas rocas. La bestia llegó poco después. Al principió se quedó quieta, buscando con la mirada a su presa, luego pareció oler algo y se lanzó directa hacia las rocas. Lo que pasó después lo recuerdo vagamente. Solo podía ver sangre y más sangre salpicando las rocas. Justo después me desperté sudado y exaltado. Pensé que solo había sido una pesadilla así que me volví a dormir.
La sorpresa vino por la mañana cuando me enteré de que habían encontrado a un hombre descuartizado en un descampado cerca de la ciudad. Casi me caigo de la silla del bar donde me encontraba. Me puse pálido, pagué el café y me fui a casa. Allí recordé al hombre, era el trabajador de un banco que no quiso darme un crédito la semana pasada.
Desde entonces no ha parado. Cada dos noches tengo una pesadilla horrible que se hace realidad. He soñado con gente que salta de edificios sin más, que cruza la calle y es atropellada por un camión, que se ahoga en su propia bañera o que se electrocuta. Y los conocía a todos.
Estaba a punto de saltar como hizo el último cuando en un sueño pasó algo distinto. Todo era oscuro y se oía una voz.
- Ni se te ocurra hacer lo que te propones. Ahora nosotros te controlamos. Aunque saltaras de un edificio de cincuenta pisos sobrevivirías. No te enfades, no temas, si al fin y al cabo lo hacemos por ti. Matamos a los que te molestan. Y no, no es culpa tuya, tu solo lo ves. Así que sigue durmiendo y nosotros mataremos por ti.
Eso fue todo. He intentado dejar de dormir pero siempre acabo por dormirme. He intentado suicidarme pero siempre sobrevivo. No puedo hacer nada. Y lo peor es que no se quien será el siguiente.


Laura Pallarés
Institut-Escola Daniel Mangrané


*Conte premiat en la categoria primària en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

My cousin's haunted house

When me, my mother and my little brother moved to INDIA we moved into my cousin’s house. My cousin and her maid had mysteriously dissapeared, and there were no clues to find out if there had been murder in the house or not...!!!
For many days, weeks and months we were very happy in our new house. Then, one midnight I woke up with a start, because I heard someone call my name from outside my bedroom door. Thinking it was my mother, I opened the door, but no-one was there. I peeped outside and saw a corner of a pink sari sticking out of the bathroom door, then vanish inside. I walked over to the door and opened it, but no-one was inside. Convincing myself it had been my imagination I went back inside my room, shut the door and crawled back into bed....
About five minutes later I heard that voice call my name again, but this time another voice sounded too, and two people knocked on my door. I opened the door again, but again no-one was there. Then i heard footsteps going down the stairs, so I quietly crawled to the edge of the stairs. At the bottom, I saw a woman standing there and looking up at me. Her hair was curly and black and hung over one shoulder. She was wearing a pink sari studded with navy blue beads. Two gold braclets were on one wrist, and two silver bracelets on the other. She was wearing gold earrings. After a moment of silence she turned round and walked a few steps away, then vanished!!! Completely paralyzed all I could do was shake. When I got my strength back I walked away from the stairs, but suddenly I fell down, it seems like someone pushed me from behind. As I looked up I saw blue and black mist at the bottom of the stairs. When I turned round and looked again the smoke was still there, and a wave of sky blue merged with the mist, then vanished. Immediately the strange smoke vanished too, but before the last bit of smoke had dissapeared I heard laughter. Now completely freaked!! out I ran downstairs and heard noises in the kitchen. I peeped in, and saw another woman, this time in a sky-blue sari. Her hair was tied in a bun, and she was wearing much more fine jewelry. She was holding spices in her hand, then let them fall to the floor. Then I noticed that her feet were upside down. Suddenly she turned her head and saw me, then laughed at me, her arms outstretched, as if she wanted to give me a hug. But when we were only a few feet away she vanished. 

A whirl of salmon-pink rushed past me then, and I felt something brush my arm. I hurriedly turned around but no-one was there. In the morning I found out the woman in the blue sari was my cousin and the one in the pink sari was my cousin's maid. I don’t think they wanted to do any harm to me, but I still remember how terrified I was that horrible night..!!!



Jaspreet Singh


*Conte premiat en la categoria secundària en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Unhearthed


We were walking in the forest searching animal tracks. We were four friends, and Josh did the discover.

  • Something was buried there. - Said Josh, pointing at the ground.
  • I think so. – observed Charles, another friend.

We unearthed it. It was a doll. It had long blonde hair and blue eyes. It had the size of a baby and it was very realistic.
We thought that we had to bury the doll but nobody was brave to do it. We went two kilometers over there, and we camped. We were explaining horror stories and I saw it. It was the doll that we unearthed. I was scared. It was a dark and restless night. The doll was staring at me. I ran at my lodge. This night I didn’t sleep.
When all of my friends woke up we go out the lodge and we had breakfast outside. We saw the doll again. Now, it was wearing a white T-shirt but it was bloodied. The doll had a knife in the hand. Luckily, we ran and we never saw the horror doll again.

Eva Baiges
Institut -Escola Daniel Mangrané, Jesús

*Conte premiat en la categoria secundària en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

The dead body

When my parents, my two brothers and I decided to move to that house out of Colorado we didn’t get to imagine that our life would have a change.

Friday night, Dad took the car, we all get in, and then we started the trip of no return. While he was driving, mom was awake talking to him so he wouldn’t feel sleep, my brothers were sleeping, and I was the only one that was awake listening to music. For a minute Dad turned back to talk to me, and then a man who was wearing a long black coat and holding a harmer appeared in the middle of the road, the scream that came out of me woke my brothers.
The man had his hand full of blood, a long knife was inside his pocket…he told us to come down from the car, we did everything he told us because our life was in danger in him; we couldn’t see his face with that darkness, I only saw that on his gloves a star was drown …we were walking to a small house in middle of a forest and the background music was a wolf that was crying…I wanted to throw him a stone but any movement I do would have a bad consequence….we finally arrived to that house, it had no door or window, there was a disgusting smell of something dead…my brother Tom started crying while he was pointing something that was on the floor…and that was a body of a man, it was a dead body that had been there for a long time….when the man noticed that we had seen his act he told us `close your mouth you people have not seen anything yet´ I heard a shoot, the radio started playing opera music and the lights went off

.A SCREAM

Stephain Obika

*Conte premiat en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Once upon a shine

Whereas the sunshine which entered through a window, a murk atmosphere revealed a puddle on the floor. Most intense red that I had never seen. Cuts became a killed men.
That's what detective DiMartinos told me.
I'm an apprentice of detective and this was my first case. A man was killed with a sharp knife. All happened last night. The neighbors confirmed that an estrange man wearing a raincoat left his house at ten.
I didn't have any more clues. Something I overlooked. I was walking around the skyscraper. A bad presence looked at me, shadow following. A lot of people went through close to me. I pannicked. Two strong men pursued me to a dark alley. Suddenly, a car's horn woke me up out of my illusion. No conspirations. No mafia. What was really going on?
There was much in juice. Hence I went to see a lawyer. They heard that a butcher went to claim vengeance. Was he the men with the raincoat? Maybe, just maybe and this would fit many things.
I caught a taxi. The clerk at the taxi's company had told me that last night a man answered about a good cookware's shop. Was she amazed. Suddenly, two streets before they arrived the men jumped out of the car. She remembered the man to look like a chef or something like that.
I picked up all my clues and met with DeMartinos at the police station. We deduced the man who killed Gary, my best friend, was the butcher/chef. And in a blink of an eye, we knew who he was, caught him, was tried and sent to prison.
When I come back home a man was laying on the couch, sipping my best whiskey, shadowed in a cloud of smoke, seeing sights, waiting for me, patiently. Why! He was Gary, He was alive!
An innocent was tried and sent to prison by mistake, told me later DeMartinos. Harry, the chef, jumped from the taxi just because her mother had an accident at the kitchen and had messaged his son. He happened to be in the same skyscraper as Gary.
So, who were the cuts become as a killed man? To our shame and dismay, we later found he was the taxi driver. He had followed Harry to his house only to find there his own death.
All was a trick. For what, I still don't know. But If I ever come to know why, I even can figure the lawyer wandering the streets still looking for his next victim.


Jordi Vega
Institut de L'Ebre, Tortosa

  
*Conte premiat en la categoria Batx i CF en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Visita puntual

Tortosa 1971

La típica bromada no s'ho va pensar dos vegades, aquella nit, en donar un ambient difós, abstracte. Encara no hi havien tantes distraccions com a temps d'ara, i la gent, per concretar les dones grans, es passaven les hores parlant. Durant els capvespres d'estiu s'asseien a les terrasses o als portals amb la cadireta i ben acompanyades totes elles, i allí passaven les hores fins ben entrada la nit. A l'hivern, en canvi, gairebé no es veien pèl. Una nit de finals de desembre es tornaven a trobar les tres plegades per obra d'una d'elles, com sempre, amb les seves originals converses.


Manresa: -Què voleu fer esta nit? Què us sembla si continuem la partida de cartes que va quedar pendent el mes passat?

Carme: - No, no podem. Avui us he d'ensenyar una cosa.

Elvira: - Ah pos, ara que ho dius si que em ve de gust una partida de cartes.

Manresa: - Es curiós veure com passa el temps i que encara ens agrada jugar al mateix joc que jugàvem fa molts d'anys.

Elvira: -Sí, el millor de tot és que els anys han passat i totes continuem igual.

Manresa: -Dona, Elvira, igual igual no sé jo...

Elvira: - No siguis innocent Manresa, tu ja m'has entès, no li busques tres peus al gat que ja saps com acabem sempre, quan dic igual, em refereixo a igual de juntes que llavors.

Carme: -Ei! Prou broma, avui he trobat una carta de la Teresa.

Elvira: - De la Teresa? La antiga propietària d'aquesta casa?

Carme: - Sí, aquesta. Me la va enviar l'any passat i avui l'he vist. No sé com no l'he llegit abans... , la carta diu així:



Tortosa 14 de gener del 1970



Estimada Carme,

Sé que no és el millor moment per disculpar-se de no haver-li escrit abans. Si em vaig separar del grup va ser per motius personals. A mi també m'hagués agradat que les coses haguessin anat d'una altra manera, però no hi he pogut fer res. He marxat d'aquí per una cosa que em pertorbava els pensaments. Veuràs, fa unes setmanes, exactament un 28 de desembre em va passar una cosa espantosa.

Aquell diumenge a la nit, em vaig despertar sobtadament amb un fred espantós i amb els pèls de punta, una brisa estranya em corria per tot el cos. El cansament d'aquell dia era tan gran que vaig decidir no fer-ne cas i tot i que no em vaig adormir, vaig tancar els ulls. Les tres de la matinada no van tardar en tocar. Aquí va ser quan vaig rebre una visita, no una qualsevol. De sobte, vaig començar a sentir, prop de l'orella, un xiulet indefinit i a la vegada com unes campanetes, no sabria concretar... Em vaig intentar moure per obrir el llum, però no podia. Una força enorme em paralitzava, vaig intentar cridar també, però res. Era com una força que provenia de fora. Tot just, en dos minuts, tot tornava a la normalitat. Però això no és tot, aquella mateixa nit la veïna del quart es va quedar a dormir a casa meua i també li va passar el mateix. Unes hores més tard vaig notar com algú picava a la tauleta de nit. Aquella cosa cada cop anava més enllà i abans d'acabar malament he decidit marxar. Aquestes coses estranyes només poden manifestar-se els dies 28 de l'últim més de l'any. El problema és que això ha passat a més gent, es tracta d'unes forces que s'instal·len a alguna casa i d'allí ja no surten. Em vaig informar i fins hi tot he descobert que tenen nom, la gent diu que són ''visitants de dormitori''.

Si no enten res, busca-ho a internet, informes i m'entendrà. És per això que li escric, per dir-li que ja no hi sóc a l'adreça que vostè sap.

Només li demano una única cosa: vigili que aquella casa no es torni a llogar a ningú.



Teresa



- Elvira: - Us haveu adonat que avui és 28 de desembre? No m'ho puc creure...

- Carme: - És a dir, avui és el dia que... que...

-Manresa: -Déu meu!



Just en aquell instant, tres greus cops van trencar el silenci de la planta de dalt. Els visitants de dormitori acabaven d'arribar.

Tània Crespo


 *Conte premiat en la categoria Batx i CF en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Dictadura

El cos de pell blanca com el paper es balancejava sota la rama d’un pi, deixant-se portar pel vent. El seu cabell llarg, negre i despentinat, per sort, cobria el seu rostre. Tot i així podia imaginar la corda que rodejava el seu coll, de la qual es repenjava tot el seu pes. Per tal de que les parts íntimes del cadàver no poguessin ser vistes per la resta d’habitants duia una simple tela blanca – com a signe de puresa – que feia de vestit.
Els núvols grisosos envaïen el cel, que semblava que hagués canviat de color per sempre. No es veia cap ocell, ja que probablement estaven espantats a causa dels tiroteigs de la nit anterior.
Estava a classe, asseguda, atenent a la professora. Érem pocs, quatre gats contats, tots els altres havien desaparegut. En aquella curta edat no vaig arribar a pensar que la resta estaven morts. En una de les primeres files de taules, seguia escoltant-la encara que més aviat observant-la. Tremolava com una fulla i els seus ulls brillaven ressaltant les llàgrimes que estava amagant. Es passejava per el estret passadís de taules explicant algunes normes gramaticals quan, al girar-se per a tornar cap a la seva taula, va veure a través de la finestra aquell cadàver. Part de la paret era de cristall així que era inevitable no veure-ho: un bosc de pins i en un d’ells el cos penjat movent-se a causa del vent.
No va poder resistir més, va deixar anar les seves llàgrimes retingudes i les va deixar caure per les seves galtes, mostrant la seva part dèbil als pocs alumnes que hi havia. Tot i així, va amagar el seu rostre entre les mans per tal de que no la miréssim. No sabíem què fer, alguns es van posar a plorar també i d’altres es van quedar en estat de shock. Després de aproximadament cinc minuts de plors finalment va reaccionar passant la cortina.
En aquell just moment algú va obrir la porta d’una puntada de peu. La professora es va quedar gelada i tots ens vam girar cap a la porta per veure què passava. Tres homes grans i robustos ens estudiaven amb la mirada. Imposaven autoritat i respecte, ja que tots duien el mateix equipament: un casc negre que els hi cobria casi tot el rostre, un escut amb símbol estrany, unes resistents botes i finalment però no menys important una poderosa arma. 

Àngela Cartil

 *Conte premiat en la categoria Batx i CF en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.


Passatge a l'infern

Era l’aniversari de la mort de Clary, la meva bona amiga. Com cada any vaig preparar un cistellet amb coses diverses, sense deixar-me el Chardonnay que tant ens agrada a les dues. El vent tan fort que bufava penetrava per tots els foradets que trobava i enflairava tots els meus records barrejats amb la culpa. Us preguntareu per què sento culpa, doncs perquè vaig ser còmplice de la seva mort.

En arribar al cementiri, era estrany, però sentia com si m’observés algú, la qual cosa em provocava malestar. (Hola, amiga meva, perdona’m -vaig dir). Eren les quatre paraules que sempre deia abans de fer el ritual. Aquest ritual consistia a obrir la botella de vi, ficar damunt d’un mantellet les tres cosetes i parlar, parlar com si res hagués passat. Em va cridar l’atenció que els lliris que li vaig portar l’any pasta continuaven vius, com si la seva ànima estigués allí. Però no li vaig donar molta importància.

De cop i volta, va començar a tremolar el terra, tan sacsejadament que en posar-me de peu, no podia mantindre l’equilibri. Al cap d’uns segons, res! Vaig apropar-me a la tomba on el terra estava rebutjat i el taüt buit. Vaig intentar sortir-ne però no vaig poder. El cementiri estava tancat!

En veure la seva aparició, se’m van mullar les cames, era ella! Portava el vestit blanc que normalment es posava en senyal de pau després de les baralles. Vaig agenollar-me i vaig començar a demanar-li perdó. Llavors Clary va fer un moviment de mà, i vaig perdre la respiració mentre em sortia sang de la boca… (Estàs perdonada, però has de sentir el dolor que jo vaig patir i, a més, et necessito allí amb mi –va dir la seva veu amb un to de prepotència). Ara ja sentia com cada cèl·lula, òrgan, teixit anva morint dins meu i em deixava abatuda. En els meus últims moments, el terra es va esquerdar, del forat van sortir unes persones vestides de blanc. Em van agafar com Jesús en el seu últim viatge, i em van arrossegar cap al forat. Era un forat immensament profund on els crits de les persones més la calor del foc etern m’invitaven a una expedició sense retorn. Va ser llavors quan la veu de Clary em va xiuxiuejar –Amigues per tota l’eternitat-, jo m’hi resistia però res no podia fer per impedir-ho.

Per ser una pecadora i per abandonar la meva amiga, vaig haver de pagar-ho molt car. Segur que ara que has llegit això, ets igual que jo, un pecador/pecadora, Així que vés amb compte, l’infern no perdona.

Olivia Stoicev


*Conte premiat en la categoria secundària en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Psiquis

M’agrada el meu gos... està content i orgullós que l’arreplegués de la misèria, perdut i esquifit en un carreró sense sortida (literal i físicament, no és cap metàfora ni frase feta.) Li vaig donar menjar, el vaig netejar, el vaig portar al veterinari, el vaig passejar (o més ben dit, vam acabar passejant junts.)
Érem feliços, ens acariciàvem, cadascú a la seva manera –ell llepant i jo a la manera humana-... parlàvem, –ell lladrant i jo a la manera humana-... fins que no hi va haver manera humana de trobar una nova feina, un nou treball; fins que es van acabar els subsidis, les prestacions... va ser quan vam començar a passejar junts, ell tenia experiència d’expert en flairar i ensumar contenidors on hi havia alguna cosa que emportar-se a la boca... semblava que lluités amb mi com dient –“ho he trobat jo”...- ens ho partíem boca a boca, a veure qui s’agafava el mos més gran. De nit pugnàvem, disputàvem i combatíem contra altres gossos, gats o humans per un tros de pa séc, retirat i guanyat del contenidor de la brossa abans que passessin els escombràires, el maleït camió de llumetes parpallejants taronja que s’emportava les nostres engrunes.
Una nit després de voltar tota la ciutat el maleït camió se’ns havia avançat. Vam arribar a casa nostra, al banc. Al banc del parc on dormíem sempre abraçats i arraulits per protegir-nos del fred del gener.
Els veïns van sortir al balcó, esvalotats, escandalitzats pels udols, els grinyols i els crits d’un gos i alguna cosa més enmig la nit. No van gosar trucar als Mosssos... el gos és daltònic, ens recolzàvem: ell flairant i jo mirant... hagués reconegut la diferència entre el taronja del camió i el lilàs homenatge als i les homosexuals dels seus cotxes i ho hageuéssim deixat per més tard, però no en vaig veure cap... o sigui que per fi vam poder sopar uns bons trossos de carn i fetge i cor i semblava que érem escocesos menjant Haggis and Tatties en un pub d’Edinburgh... el meu gos continúa al banc de sempre fent-me companyia... el veí que dormia al banc del costat almenys és feliç... finalment va trobar una utilitat a la seva vida; sé que ens està agraïts, li vam pujar l’autoestima i el reconeixement social. 
Jesús Cabrera

*Conte premiat en la categoria professorat en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig. 

A scary Halloween

I shouldn't be telling this truly story but I would like to warn all innocent children about the dangers of asking for trick-or treat in Halloween night.

All began one dark and stormy Halloween night. My best friend Patrick and I were out trick-or-treating. Patrick was wearing an old costume, whereas I was dressed as a ghost. We had already gone to all houses and we had collected lots of sweets but when we arrived to the last house I felt goosebumps through all my body…

It was an odd huge ancient house which was located in Elm Street.
‘’I don’t want to go to that strange house’’ I said. ‘’It’s too terrifying.’’
‘’C’mon’’ insisted my friend. Don’t be such a silly.’’
Patrick walked up the wooden path so I followed him and we came to the front door. On the door was hanging a handle and above the doorbell was a sign that read: ‘’you will die’’.
‘’Let’s go Patrick’’ I begged. ‘’This place is too weird.’’
But my friend had already rung the doorbell. While the door was opening with a screeching sound, a white-haired old woman appeared. Although she was very old, her eyes were like devils.
‘’What do you want?’’ she asked with a deep voice.
I couldn’t say anything, I was too scared so Patrick managed to say ‘’Trick or treat’’.
’’Wait a moment, I’ll give you a fine present’’ answered the woman.

She held us out a black box. When we opened it I couldn’t believe what I saw! Inside the box it was like a dead animal with all the guts out and with a kind of head crushed. While blood was falling through our hands, we shouted and looked at the creepy woman how she was laughing evilly. Suddenly, we ran to escape from that nightmare but Patrick ran to the opposite direction and I lost him. I arrived at a small house and while I was breathing widely, I saw an old man. I asked him for help and he warned me that I shouldn’t be there at those hours as that it was extremely dangerous. Then, he explained to me that a witch was hunting kids for feeding his evil creatures. I was terrified and I couldn’t stop thinking of Patrick.

I spent the night in the old man’s house and, the next day, when I was walking home, I heard Patrick’s voice. It came from the cemetery so I decided to have a look. At every step I was doing I was feeling more afraid. There was something odd in that place… Finally, I saw somebody behind one of the tombs. I got paralyzed when I realized that the body of my friend was lying on the ground. Patrick was completely dead. I caught a bloody letter which was next to him. I shouted with horror when I read: Your friend will be the next Halloween present for kids who knock at my door asking for ‘’trick or treat’’ ha ha ha !!!


Wendy Cabanes


*Conte premiat en la categoria de Batx i CF en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Le jour de son anniversaire!!!


Il était une fois , une femme qui s’appelait Cristina et travaillait comme infirmière à l'hôpital Lyon Ville. Son collègue Andrew était le petit ami de sa meilleure amie Natalia. Cristina avait aussi un petit ami nommé Kevin qu'elle n'aimait pas. Mais, elle ne voulait pas blesser ses sentiments ni lui briser le cœur.

Un jour, Christina s’est décidée et a abandonné Kevin. Celui-ci n’a pas compris la rupture. À partir de ce moment-là , il a commencé à haïr Cristina. Par contre ,elle pensait que c'était une séparation normale comme tant d’ autres, mais c'était faux.
Après être allé à Paris visiter sa mère, Kevin est revenu, un mois plus tard à Lyon. Il avait essayé d'oublier un peu ce qui s'était passé à Lyon. Mais malheureusement, il n’y arrivait pas. C’est donc, alors qu’il a décidé de se venger de la pauvre Cristina. Mais celle-ci avait rencontré un autre homme. Il s’appelait Alvaro, un ancien coéquipier de Natalia.

Un jour, Kevin se promenait dans le parc, pensant à elle. Il a vu Cristina avec Alvaro. Ils étaient heureux. Ils profitaient d'un moment romantique au bord du lac. Mais Kevin se sentait très jaloux d'Alvaro qui n'était pas au courant de l'histoire de Cristina. Kevin était tellement en colère qu’il avait pensé à tuer le pauvre Cristina.
Le lendemain, Cristina devait se rencontrer avec Natalia à la cafétéria du centre. Natalia avait une surprise pour elle, parce que c'était son anniversaire. Natalia, était arrivée la première pour commencer les préparatifs pour la fête surprise qu'elle avait organisé pour Cristina.
Mais , c’était 21h et Cristina n'était pas encore arrivée. Elle l'avait téléphonée plusieurs fois, mais elle n'avait pas répondu. Elle a pensé : "Peut-être qu'elle est en train de se doucher ou elle a le téléphone en silence".

En réalité, Cristina n'était pas à la douche à ce moment-là, elle était attachée les mains et les jambes à une chaise coincée dans le placard à balais. Cristina était extrêmement effrayée .Un peu plus tard Kevin a ouvert la porte. Il avait un couteau dans la main. Cristina a essayé d'appeler ou demander de l'aide mais Kevin a couvert sa bouche avec un mouchoir, elle a essayé de fuir mais c'était inutile.
-Si tu ne m'aimais pas ,tu aurais pu me le dire et je l’aurais accepté mais tu m’as quitté, pour sortir avec ce gars Alvaro, maintenant c’est trop tard! Dit avec colère.
Cristina a tenté de répondre mais elle ne pouvait pas, et elle a senti inexplicablement une douleur à l’estomac ... il l'a tuée?
Pendant ce temps, Natalia attendait Cristina à la cafétéria et elle ne pouvait pas comprendre. C’est alors qu’elle se décidée à lui rendre visite pour voir ce qui s’était passé. Quand elle est arrivée, elle a sonné la cloche, elle a frappé à la porte, mais sans résultat. Elle a commencé à soupçonner que quelque chose n'allait pas bien avec son amie, alors elle a essayé de trouver une entrée, elle a cherché partout et elle a trouvé enfin une fenêtre ouverte.
Elle est entrée, elle a appelé son amie, mais elle ne répondait pas. Elle a commencé à la chercher dans toute la maison. Et c’est dans la salle à manger qu’elle la trouvée, couverte de sang et liée à une chaise. Comme Natalia avait très peur, elle a appelé son copain qui est arrivé tout de suite. Immédiatement, ils ont appelé l'ambulance. Cristina était presque morte mais heureusement à l'hôpital les docteurs lui ont sauvé la vie.
Le lendemain matin, Cristina a ouvert les yeux, et elle a pu parler et raconter ce qui s’était passé.
Kevin a été arrêté par la police et enfermé en prison.

Quelques mois plus tard, Cristina a épousé Alvaro et maintenant ils sont très heureux dans leur nouvelle vie. 


Nacera Charef i Chaymae El Ouahi

*Conte premiat en la categoria de secundària en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

18 de desembre de 2013

Premis del IV Concurs de microrelats de terror 2013



El jurat del quart concurs de microrelats de terror, format per les responsables de la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig, amb els suport dels departaments de català, castellà i llengües estrangeres, va acordar premiar ex aequo els següents relats:



Relats en llengua catalana:



Categoria primària:

"El petit Bill" de Radu Pamadeala, 6è primària. 
Escola Consol Ferré d'Amposta

"El planeta de la por" de Joan Alegria Roig, 4t primària. 
Escola Xerta


"Viatge a Transilvània" de Lluís Casanova León, 6è primària. 
Escola Sant Miquel de Deltebre


Menció especial : "El noi Tocatimbres" d'Àlex Baiges Mariné. Escola Bítem

 
Categoria secundària:

"Passatge a l'Infern" d'Olívia Stoicev, 3r ESO. 
Institut Cristòfol Despuig. Tortosa


Categoria Batxillerat i Cicles Formatius:

"Visita puntual" de Tània Crespo, 2n BAT. 
Institut Cristòfol Despuig. Tortosa


"Dictadura" d'Àngela Cartil, 1r BAT. 
Institut Cristòfol Despuig. Tortosa


Categoria professors:

"Psiquis" de Jesús Cabrera. Institut de l'Ebre. Tortosa



Relats en llengua castellana:



Categoria primària:

"El monstruo del pozo" d'Alba Meseguer, 6è primària. 
Escola Consol Ferré d'Amposta


Categoria secundària:

"Novela de terror" de Xiao-Xi, 1r ESO. 
Institut Cristòfol Despuig. Tortosa


"Un bocadillo sospechoso" de Daniel Palenque, 1r ESO.
 Institut Cristòfol Despuig. Tortosa


"Pesadillas" de Laura Pallarés, 3r ESO. 
Institut-Escola Daniel Mangrané de Jesús


Categoria Batxillerat i Cicles Formatius:

"Esquizofrenia" d'Àngela Cartil, 1r BAT.
 Institut Cristòfol Despuig. Tortosa


"Ángeles de piedra" de Balthasar Añasco (pseud.), 2n BAT.
 Institut Cristòfol Despuig. Tortosa



Relats en llengua anglesa:



Categoria secundària:

"Unhearthed" d'Eva Baiges, 3r ESO. 
Institut-Escola Daniel Mangrané de Jesús


"My cousin's haunted house" de Jaspreet Singh, 4t ESO.
Institut Cristòfol Despuig. Tortosa


Categoria Batxillerat i Cicles Formatius:

"The dead body" d'Stephain Obika, 2n BAT.
 Institut Cristòfol Despuig. Tortosa


"Horror story" de Judit Muñoz, 2n BAT.
 Institut Cristòfol Despuig. Tortosa


"A scary Halloween" de Wendy Cabanes. 2n BAT.
 Institut Cristòfol Despuig. Tortosa


Menció especial: "Once upon a shine" de Jordi Vega. CFGS. Institut de l'Ebre. Tortosa



Relats en llengua francesa:



Categoria primària:

"Le réveil de la poupée qui n'a pas de nom" de Jennifer Bonet, 4t primària.
 Escola Consol Ferré d'Amposta


Categoria secundària:

"Le jour de son anniversaire!!!" de Nacera Charef i Chaimae El Ouahi, 4t ESO. 
Institut Cristòfol Despuig. Tortosa