28 d’abril de 2017

Lliurament de premis del VIII Concurs de relats breus 2017

El passat dia 21 d'abril de 2017, en el transcurs de la gala del concurs Canta-la celebrada al Teatre Auditori Felip Pedrell, es va fer l'entrega dels premis del VIII Concurs de relats breus.


En primer lloc es van donar els premis de dos contes breus en català a Lídia Ferri, de 3r d'ESO, pel conte titulat «Cap de setmana en bicicleta», i a Esteve Canalda, de 2n de batxillerat, pel conte titulat «Cabell negre».

En castellà es van donar dos premis més: a Georgina Canalda, de 2n d'ESO, pel conte titulat «A veces el monstruo somos nosotros mismos», i a Mihaela Ceres, de 1r de batxillerat, pel conte titulat «Sueños».

Finalment, encara es va donar un altre premi en francès a l’alumna Vinyet Estrampes, de 1r de batxillerat, pel conte titulat «Le mur».

Enhorabona a totes i a tots!





Cabell negre



Amb la mirada clavada a l’infinit, David feia funcionar el cap com si aquest fos una màquina. Estava trist i tenia ganes de plorar, però no plorava. Ja havia plorat el dia abans, amb més alcohol a les venes que sang, tirat al terra al costat d’una amiga seva. Recordava que li va parlar del Quixot, assegurant que tant ell com el cavaller de la Manxa eren semblants. Suposo que quan un es sent tant diferent, això és normal.

Ell sabia que alguna cosa dins seu no funcionava del tot bé, que per més que ho intentés sempre estava passant-ho malament. Però això ja s’havia acabat, aquell era l’últim dia que en David tindria cos humà.

Va tancar els ulls, es va concentrar i va imaginar un gat. Era un gat negre preciós, amb uns ulls verds penetrants que semblaven tenir la resposta a tot. Tenia el pelatge net i casi brillant, les potes llargues i les urpes afilades. Els braços del noi van començar a escurçar-se, la seva esquena es va fer més petita, el cap li va anar agafant forma redona i mentre li creixia pèl negre per sobre la pell li van sortir unes orelles punxegudes del cap.

A quatre potes a sobre del sofà, es va mirar la panxa ara peluda i va riure interiorment. Va observar el seu voltant, tot es veia diferent i gegant. D’un salt àgil va tocar de potes a terra i va començar a caminar lentament. Passava com una serp entre les potes de la taula, fregava el cos amb els mobles i restava en silenci. Estava en harmonia amb si mateix, era perfecte.

Es va asseure davant la porta i en veure que el pom estava molt alt, va quedar parat pensant. Quan ja se li havien acabat les idees va intentar demanar ajuda, però només va aconseguir miolar un “Hi ha algú?” incomprensible per a un humà. De totes maneres no va ser inútil el seu crit: la seva mare no va tardar a aparèixer al seu costat. Imagineu la cara de sorpresa en veure que un gat s’havia infiltrat a casa seva sense que ella se n’adonés. Encara sorpresa, va obrir la porta i li va pegar una puntada de peu al seu fill per fer-lo fora.

En David va córrer amb el cul adolorit una estona i es va enfilar dalt d’un mur. Caminant de manera àgil pel mur seguia pensant amb la seva existència. Mentre es perdia pels carrerons de la vella ciutat es preguntava si alguna de les coses que feia servien realment d’alguna cosa. Quan es va aturar a una teulada i es va estirar va preguntar-se si la vida no era més fàcil en realitat. Va preguntar-se si en realitat no havia estat sempre tan sol com se sentia dalt d’aquella teulada.

Per un moment va imaginar els seus pares buscant-lo per tot arreu quan arribés l’hora de sopar. Va imaginar la policia buscant-lo i els seus amics penjant cartells amb la seva cara d’adolescent pels carrers. Va imaginar també la seva germana plorant i els seus cosins trobant-lo a faltar. Si no fos perquè ara era un gat i no li importava gairebé res, s’hauria posat trist.
Just quan l’últim rastre d’humanitat va marxar de la seva ment va sentir un soroll a la seva dreta. Va girar el cap i va veure un gat blanc amb els ulls blaus. Estava a quatre potes, mirant-lo fixament. En David es va aixecar i es va apropar a ell. Es van ensumar una mica els morros i llavors el gat blanc va mirar cap avall. Acte seguit va baixar de la teulada i se’l va quedar mirant des d’allí.

En David sense pensar-ho molt el va seguir i els dos van marxar junts. Mai ningú va tornar a saber res d’ell. Segurament va trobar sentit a la seva vida. Per desgràcia va deixar-nos amb el dubte el dia que va marxar i es va perdre entre els carrerons d’una vella ciutat que queia a trossos. És una llàstima, tot plegat: aquella nit la seva mare li havia preparat el seu plat preferit...


Esteve Canalda

*Treball premiat en la categoria de batxillerat del VIII Concurs de relats breus 2017.

Sueños



Uno, dos, tres… (eternidad numérica). Así consigo tranquilizarme. Contar o numerar me ayuda a alejarme de la realidad. Me encantan las matemáticas y cada día me doy cuenta de la razón por la que el placer de la mates producen en mí tanta tranquilidad.

Numerosas veces me he liberado de un castigo por aprender a contar hasta tres, aunque esta vez ha sido inútil, sino no estaría escribiendo esto. Ya sabes que yo soy de enumerar y no de contar, que soy de ciencias y no de letras. Que mi cabeza es un mundo de números eternos, de memoria y capacidad de descifrar numerosos problemas.

Sentirse fría. Sentirse sola, quizás. ¿Entiendes?

Supongo que cuesta entender que alguien con tanto poder, con tanta inteligencia, con una buena familia, con la vida organizada podría sentir tal sentimiento. Cierto, no es posible. Eso creerás.

Mi madre no es mi madre, mi padre es el Lobo feroz que se comía a Caperucita y que, al final, la sacaban de la barriga de dicho ser.

Un mundo bipolar, no de dos polos, de dos mundos. Así es este continuo mar de dudas… bipolar. ¿Que no me entiendes? Interprétalo a tu manera, en tu mundo.

Corazón ardiente. Cabeza perspicaz. Universo único. Vida infinita. Energía eterna. Amor mío. Mírame. Quiéreme. Acógeme. Víveme. Te amo.

Sí, todo este escrito no tiene pura lógica. ¿Pero quizás creerás que algo la tiene? Que esto tenía que ser un cuento romántico. No puedo escribir sobre ti otra vez, mundo. Que el sabor de las lágrimas es desagradable… Aunque un buen final para mi sueño seria terminarlo. No quiero más sabores, quiero acabar con esto.

Uno, dos, tres… (eternidad)

Tortitas, mamá ha preparado tortitas…



Mihaela Ceres

*Treball premiat en la categoria de batxillerat del VIII Concurs de relats breus 2017.

Le mur



Il y a un mur à l’intérieur de moi (je connais beaucoup de gens qui ont aussi un mur, mais il y a une personne qui a créé un mur sur les mêmes motifs que moi. Je comprends très bien ses sentiments), mais ce mur se démolit lentement et silencieusement, clandestinement des autres. Cette barrière, quand elle se démolit, elle se bât de nouveau avec des matériaux de pacotille qu’ au minimum peuvent se démolir une autre fois avec facilité.

Et, qu’est-ce qu’il y a dans ces murs? Personne n’en sait rien. Les gens voient seulement les graffitis qu’eux-mêmes dessinent sur ces murs. Ces immenses murs donnent l’impression d’être des murs de pacotille, innécessaires, stupides. Tout le monde veut les démolir, tout le monde déteste ce mur.

Mais, si ces gens voyaient ce qu’il y a dans l’autre côté de cette barrière, ils pourraient s’effrayer beaucoup et alors ils voudraient que ce mur ne soit jamais démoli. C’est pour ça que ce mur reste ici, il se reconstruit toujours pour que personne puisse entrer pour voir ce qu’il y a à l’intérieur. Mais, s’ils insistaient et faisaient l’impossible pour entrer, je peux leur assurer que ce qu’il y a l’autre côté emmènerait beaucoup de conséquences, et pas positives.

Il y a d’autres qui voudraient démolir ce mur pour améliorer ce qu’il y a à l’intérieur. Mais le constructeur de ce mur n’est pas stupide et il sait qu’il ne peut faire confiance à personne. Même c’est idiot de leur donner une opportunité, car il sait parfaitement qu’ une fois à l’intérieur, ils vont sortir en courant. C’est pour ça qu’il ne leur fait pas confiance ou peut-être il simule que oui pour ne pas être seul.

Il y a des murs très différents. Chacun d’eux est complètement diffèrent des autres et ont des enfers à l’intérieur, c’est pour ça qu’ils se reconstruisent pour éviter que les autres les découvrent. Je respecte et comprend tous ces murs et les admire pour continuer.

Je sais que le mur que je connais est de cette manière, c’est la raison pour laquelle j’ai immédiatement démoli une partie de lui sans qu’il ne sache rien. Alors, je sais son motif.

Maintenant je te regarde d’une autre manière, je te comprends. Mur: premièrement, j’étais trompée par tous les graffitis que tu as écrit dans les barrières extérieurs. Après deux ans que je te connais, j’ai vu comment tu es réellement. Il y a d’ autres qui te connaissent plus que moi et depuis plus longtemps .

Seulement des fortunés connaissent les secrets qu’il y a dans mon mur, mais ils ne peuvent pas imaginer tout ce qu’il y a. Ce mur est, au jour le jour, plus haut et il va continuer comme ça parce qu’il sait que rien va améliorer les jours suivants.


Vinyet Estrampes

*Treball premiat en la categoria de batxillerat en el Concurs de relats breus 2017.


A veces el monstruo somos nosotros mismos



Quiero hacer algo distinto. Que no sea lo de siempre, donde el monstruo aparece pasadas las doce, donde tiene que haber un muerto y una notita siniestra. No quiero que haya una muñeca con los ojos muy abiertos, y tampoco que suceda por la noche. ¿Es que nadie sabe el miedo que se puede llegar a tener durante el día?

Esta historia va de un niño, no era el niño idiota que cuando oye un ruido se va a llamar a su madre. Él era valiente, lo era. Eran las diez, no de la noche, sino del día. Y no, no voy a decirte el minuto exacto, ¿Acaso crees que Jonan se había parado a mirar si eran las diez y siete o las diez y ocho? Que más le daba. El solo estaba en el sofá de su casa, pendiente de los mensajes que le mandaban sus amigos. No pondré que apareció el típico monstruo que todos conocemos, ese que tiene cualquier número de ojos menos el dos. Ese que es grande y que quiere matarte. ¿Cómo iba a saber Jonathan que sí que existían monstruos en el lugar que consideraba “realidad”? Así que voy a poner otra cosa.

Jonathan dejó de mirar el móbil en el momento en que notó una suave caricia en su pierna. Apartó dicha parte de su cuerpo y miró abajo. No había ningún monstruo, es lógico, dije que no pondría. Tampoco había una muñeca con los ojos muy abiertos, ni una notita siniestra. Ni nadie que le quisiera matar, al menos no físicamente.

En el suelo estaba él, temblando, agarrado de la pierna del mismo Jonan. Y el Jonathan del suelo (no el del sofá) le dijo: “A veces el monstruo somos nosotros mismos”. Y el Jonan del sofá no despertó, porque no era un sueño como en todos los finales sin sentido. Aunque tampoco estaba despierto. Simplemente estaba allí, mirando algo que no existía. Algo que le aterraba por dentro y que, sin él darse cuenta, le estaba haciendo daño.


Georgina Canalda

*Treball premiat en la categoria de 2n d'ESO del VIII Concurs de relats breus 2017.

Cap de setmana en bicicleta




Les meves vacances sempre les he viscut a llocs famosos del meu país, com pot ser la Costa Brava, la Costa Daurada o els Pirineus. Aquest any vaig decidir anar a un lloc que últimament ha estat notícia. Durant els darrers 25 anys hi ha hagut diversos problemes: intents de transvasament de l'aigua del riu Ebre, invasió d'espècies (cargol poma, etc.) i la regressió del delta.

El Delta de l'Ebre ha estat el meu últim destí on m'han acompanyat els meus millors amics: l'Anna i el John. Aquesta sortida de cap de setmana la vàrem començar a l'estació de França (Barcelona). El John és un estudiant de Biologia al qual li encanta tot el relacionat amb la natura; l'Anna està cursant el segon curs de Ciències Ambientals i li agrada molt anar amb bicicleta; jo estic finalitzant el grau de Medicina i m'encanta conèixer persones de diferents llocs, encara que siguin del meu país. Podríem dir que nosaltres som una barreja de diferents gustos, però que ens van anar perfecte durant el viatge. La idea va sorgir quan estàvem tots junts al menjador de la casa que compartim. Ho vaig proposar per diversos motius: als que vivim a Barcelona, el Delta de l'Ebre és un gran desconegut, encara que el tenim a quatre passes.

Iniciàrem la nostra aventura agafant el tren, una aventura ja per si mateixa pels problemes de portar les bicicletes, cosa que no m'havia ocorregut en cap dels altres viatges per diferents països que he realitzat.

Vam arribar a Tortosa amb el retard crònic d'aquesta línia de Rodalies, cosa que ens va deixar amb un horari una mica més curt del que havíem previst per visitar la capital d'aquestes terres.

Vam començar la visita a la vora mateix de l'estació, on vam trobar l'eixample modernista de Tortosa, al carrer Cervantes. Baixant pel carrer de Sant Blai ens vam encaminar cap al casc antic de la ciutat, on trobàrem uns dels barris antics amb més edificis monumentals del nostre país. Vam entrar a la Catedral de Santa Maria, d'estil gòtic, i dins ens trobem la capella de la Mare de Déu de la Cinta, patrona de la ciutat.

Vam continuar la visita als Reials Col·legis, que estan considerats el conjunt monumental renaixentista més important de Catalunya, i com que d'allí mateix arranquen unes escales que ens dirigeixen cap a les muralles que ens va du al Castell de la Suda, avui en dia "Parador Nacional de Turismo", vam gaudir d’unes vistes meravelloses del riu i de la ciutat de Tortosa.

Degut al retard del tren vam haver de marxar abans d’aquesta bonica i interessant ciutat, ja que anàvem a dormir a una casa rural a Campredó. De camí, gaudim d’un passeig enmig de camps de tarongers i horts, disfrutem d’una posta de sol espectacular. A la nit vam sopar productes típics d’aquestes terres; després ens vam asseure “a pendre la fresca”, com diuen per allà baix, i ens van aconsellar de continuar la ruta l'endemà per l’antic camí de sirga que segueix el riu Ebre fins a Amposta, propera parada de la nostra ruta.

Vam arribar a Amposta creuant el pont penjant; al centre del poble, trobem el mercat municipal on vam aprofitar per recuperar forces i comprar algunes peces de fruita que ens van servir per aguantar fins l’hora de dinar. Del mercat sortim direcció a una de les meravelles naturals del delta: als ullals de Baltasar. Després de fer un petit descans, ens dirigírem cap a Poble Nou del Delta, on ens van aconsellar un petit restaurant amb un mestressa que és tota una institució de la cuina del delta: “La paca”. Allí vam tastar angules, xapadillo i un arròs a banda, plat que recomano a tots els que es perden per aquestes terres.

Després de pair el tant copiós dinar vam reprendre la ruta pel mig dels arrossars que semblen un espill, ja que els acabaven d’inundar amb aigua per sembrar-los. Anem direcció la mar en busca de l’istme del Trabucador, una platja d'uns quants quilòmetres de llargada al final de la qual estan les Salines de la Trinitat.

Un cop recuperats de les espectaculars platges, tornem camí enrere en busca del poble de Sant Jaume d’Enveja, on vam sopar i passar la nit. Després de sopar, aprofitàrem que feia una nit plàcida per sortir a fer un passeig per la vora del riu, on ens vam trobar alguns pescadors que ens van explicar mil històries. Vam anar a dormir a una barraca, construcció típica del delta.

Al matí següent creuem el nou pont entre Sant Jaume i la Cava, i ja tornem a ser a la riba esquerra del riu. Comencem la diada visitant un molí artesanal d’arròs on ens van explicar el procés de neteja del gra i la història del molí. Allí mateix preguntem com arribar a l’Illa de Buda, però ens comenten que no es pot visitar si no tens un permís especial; això ens “trastoca” una mica els plans, que ens vam veure obligats a rectificar.

De Deltebre marxem direcció Camarles (com hem fet durant tot el viatge) per carreteres secundàries on hi ha molt poc trànsit i és molt agradable d’anar en bicicleta. Una curiositat: no pujareu ni una sola pendent en tot el delta, és totalment pla.

Passem per Camarles, el “Nova York” del Delta, ja que tots els carrers d’aquesta població tenen nom d'un nombre (1, 2...), direcció l’Ampolla, poble mariner per excel·lència de les Terres de l’Ebre, juntament amb l’Ametlla de Mar i la Ràpita.

Vam arribar a l’Ampolla per una carretera que ens deixa directament a la platja de l’Arenal (ahir estàvem tot just a l’altra punta del Delta). Agafàrem el passeig marítim fins al port, trobàrem uns pescadors i els vam preguntar un lloc per menjar un bon peixet i econòmic, ja que som estudiants. Els vells pescadors ens van encaminar cap un petit restaurant, del qual era propietari un expescador. La veritat: vàrem menjar delícies del delta molt bones.

Després de dinar ja ens quedava poc temps, només el just per donar una volta pel poble i poc més: ens tocava anar cap a l’estació a agafar el tren de tornada cap a Barcelona.

He de dir que segur que tornaré, tinc la certesa que m’han quedat molts llocs i paisatges per visitar i viure. He descobert una part del meu país que m’era totalment desconeguda i una gent molt propera i acollidora.

TORNARÉ!



Lídia Ferri

*Treball premiat en la categoria de 3r d'ESO del VIII Concurs de relats breus 2017.


26 d’abril de 2017

Convocatòria del concurs d'articles d'opinió Tu opines

TUOPINES LIGHT copia3

Tu opines és un concurs adreçat a estudiants de secundària, batxillerat i cicles formatius de les Terres de l'Ebre.

BASES

Es tracta d'escriure un article d'opinió sobre un d'aquests temes:

· L'educació que volem
· El transport públic a les nostres terres

L'article ha d'ocupar entre 4.000 i 4.500 caracters amb espais. El text ha d'estar escrit en català i s'ha d'enviar a biblioteca@insdespuig.cat, fent-hi constar el nom i cognoms, curs i centre educatiu. El treball guanyador i els finalistes es publicaran al setmanari L'Ebre i rebran un obsequi.

Termini de presentació: 25 de maig del 2017.

Participa-hi!

Organitza:

Institut Cristòfol Despuig
Setmanari L'EBRE SL