17 de desembre de 2017

L’ungla negra


Era una nit fosca, d’aquelles que quan obres la porta de casa el fred et colpeja la cara amb brutalitat i t’adones que l’hivern ha arribat a la seva plenitud.

En algun indret d’una gran ciutat il·luminada pels típics llums nadalencs que decoren els carrers, algú cau a terra col·lidint brutalment contra l’asfalt d’un obscur carreró sense sortida.

Quan els primers rajos de sol donen un color groguenc als gratacels, la policia arriba al lloc de l’assassinat notificat per un avís anònim. El cap de detectius es canvia els seus guants d’hivern per uns de silicona per a poder inspeccionar el cos. Les dos úniques pistes clares que es descobreixen i que s’observen aparentment són una mossegada pareguda a la d’un vampir, situada a la part esquerra del coll de la víctima, i a l’altre costat, una taca negra, semblant a la que deixes quan dus les mans brutes i enganxifoses d’alguna substància. El cadàver el traslladen al laboratori per investigar-lo a fons, però passades unes hores d’intens treball, ningú ha obtingut nova informació.

Els dies avancen i cada nit que passa una nova persona cau assassinada, seguint els mateixos patrons, però es descobreix una cosa nova: la marca negra situada al costat dret del coll de totes les víctimes era fruit d’una fregada amb el dit polze, probablement amb la part de l’ungla, ja que no s’identificaven empremtes dactilars d’altres persones en els cadàvers. Els detectius es va especular molts cops la probabilitat que fos un vampir, fins que el cap els va fer oblidar aquella idea, dient-los-hi que era de contes de terror de nens petits.

Al cap d’unes setmanes el cas estava a punt de ser tancat per falta de pistes i indicis, fins que una nit ennuvolada, d’aquelles que els núvols empipen els fanàtics de l’astronomia i no poden contemplar ni els estels ni la daurada Lluna, una noia jove passeja pel carrer, havent acabat el seu torn de nit. L’assassí segueix el procés, arracona la seva víctima i se li llença a sobre immobilitzant-la. La noia lluita amb totes les seves forces per desfer-se’n fins que para aterrida al veure els ulls vermells intens del seu agressor, juntament amb les seves dents afilades i llargues, com les d’un vampir. I així era. La jove fa memòria del que va sentir a la televisió fa unes setmanes, així que, ben valenta, abans que la mossegui deixant-la sense sang, li dona un bon cop de puny al subjecte, i quan aquest s’aparta atordit i adolorit, la noia aprofita per aixecar-se i engegar-li un cop de peu al cap, deixant-lo al terra estès inconscient. Ella truca ràpidament a la policia, però abans que acabi de parlar amb ells, ja han arribat, fruit d’un altre avís anònim abans que el seu. Immobilitzen la bèstia amb unes manilles i, quan l’il·luminen la cara amb una llanterna, es descobreix el vertader rostre de l’assassí: el cap de policia. La noia torna a casa seva, agraïda pels agents.

Un cop portat el detingut a comissaria, se li examina la sang, se li fan proves d’ADN i se li revisen les mans, on es descobreix que tenia l’ungla negra, bruta pel greix d’un motor d’un dels seus cotxes que s’havia espatllat uns dies abans que es trobés el primer mort i que el cap va arreglar personalment, ja que tenia coneixements de mecànica. Com que aquest duia sempre guants a les mans, ningú se n’havia adonat mai. Però va haver una cosa que no van descobrir, que les trucades anònimes les feia jo. Jo ho observo tot, sento el que senten els altres i descric les històries des del meu amagatall, sempre present però mai traspassant la barrera. I finalment, per molt increïble que sembli, totes les proves fetes van donar positiu a una mutació genètica, la qual confirmava que era un vampir de debò. Però l’última informació mai va arribar a la llum de la premsa i va quedar com el secret de tot el departament. El cap va ser engarjolat a cadena perpètua per homicidi en primer grau; extraoficialment, se li van extirpar els ullals i se li va neutralitzar la mutació. Però ves a saber si a part d’ell en quedaven més. Fos com fos, la ciutat va quedar en pau per sempre i el cap mai més va trepitjar l’asfalt del carrer. El neguit va quedar marcat amb força a tota la població i la inseguretat que torni l’assassí de l’ungla negra sembra el terror cada dia quan cau la nit. Potser que avui et toqui a tu, potser que et toqui demà o potser que mai. El dubte sempre quedarà.


Cinta Vega Tomàs
Institut Roquetes


*Conte premiat en la categoria de secundària en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.