17 de desembre de 2017

Comença el show


El més segur és que no saps res de la meva existència, cosa que m'excita. Als teus ulls no soc ningú, però, tu als meus ets un plat únic, ets com una víctima fàcil de caçar. He d'admetre que algunes vegades m'has posat les coses difícils. Tranquil, no et guardo rancor, m'agrada saber que tens instint, però no tan gran com el meu. De totes les persones del món ets tu una de les millors fins ara, no en tinc cap dubte.

Ara que ja et tinc aquí, jo estic asseguda a la meva tauleta blanca prenent el cafè, esperant alguna reacció. Aquest és un dels moments més eufòrics de tots, quan les persones es desperten atordides: simplement, ideal. Desvio la meva mirada al rellotge de la paret: 22:00, ja falta poc.

Em prenc d'un sol glop el que queda del meu cafè i deixo la tassa sobre la taula. Solto un gran sospir i em dirigeixo al guarda-roba color negre on tinc la maleta preparada; després, a l'armari del costat per agafar els guants, no m'agrade embrutar-me. Un soroll s'escolta darrere meu, com una queixa. Em giro sobre els meus talons i, en efecte, estàs despert. M'apropo a tu intentant no fer soroll i em posiciono davant teu, però tu no te n'adones. Tens la cara tapada i la teva boca està emmordassada i les teves mans i cames lligades al llit, nusos perfectes per a la víctima perfecta. Delicadament passo els dits de la meva mà i acaricio el teu braç. De seguida et tenses i comences a moure't, intentant escapar. No et faig cas, aparto la meva mirada de tu i obro la maleta: tot està preparat. Em poso els guants i prossegueixo a destapar-te la cara. Et costa una mica acostumar-te a la llum, però al veure'm els teus ulls mostren sorpresa, com tots.

Agafo la navalla i la passo per les teves cames titubejant, les passo per la teva cintura fins arribar al teu coll. La teva cara és de terror, en aquests moments penso en dir-te alguna cosa per tranquil·litzar-te, però una idea millor passa pel meu cap. M'inclino i amb la mà lliure acaricio la teva galta, tu apartes la teva cara davant la meva carícia, però no em rendeixo: dono un petó al mocador que separa els teus llavis del meus. Diuen que un gest val més que mil paraules.

I ara comença el show...


Sara Descàrrega
Institut Terra Alta (Gandesa)


*Conte premiat en la categoria de secundària en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.