17 de desembre de 2017

La casa abandonada


Era una nit freda i tot just aquella nit havíem decidit anar d’acampada. Jo sóc en Joan, un nen bastant poruc, però curiós.

Com ja us he dit, aquella nit, la meva família i jo vam anar d’acampada i mentre tots dormien jo, que tinc un dormir prim, vaig sentir un soroll que venia de fora. Intentava ignorar-lo fent veure que no el sentia, però cada vegada era més difícil, ja que el soroll anava sent més i més fort.

Què seria? Un assassí? Un animal salvatge? Dins del meu cap un tsunami d’idees envaïen el meu cervell, que inconscientment enviava ordres de pànic i terror a tot el meu cos. No podia aguantar la curiositat i quan me’n vaig adonar ja estava fora de la tenda de campanya. La meva família dormia com un tronc i la veritat és que no ho entenia; era jo l’únic que sentia aquell soroll? Vaig seguir el rastre d’aquells sons esfereïdors i alhora intrigants i al final del camí em va il·luminar una llum que venia d’una casa abandonada. Però això no responia la meva pregunta: qui feia el soroll?

Òbviament, per la meva curiositat, vaig decidir anar cap a la casa i entrar-hi. A la planta baixa no hi havia res, però feia una temor increïble. En aquell moment, em tremolaven les cames, volia cridar els meus pares, però no podia perquè em vaig quedar sense veu, el meu rostre era pàl·lid com el paper... Al meu voltant les imatges es repetien, allà on mirava un missatge ressonava dins del meu cap: “Fuig d’aquí!”. Quan vaig anar a la planta de dalt, em va sorprendre molt veure un plat de menjar que encara estava calent. Era un plat de sopa de lletres i em vaig quedar sense respiració en veure que les lletres s’organitzaven per repetir el mateix missatge: “Fuig d’aquí!” Només em quedava una planta per veure, el soterrani, la planta més sospitosa de totes.

Quan estava al soterrani, vaig sentir altra vegada aquell soroll inquietant. Mirava per totes bandes i no hi havia res. Només em quedava una porta per obrir: una part del meu cos la volia obrir i una altra no, però la curiositat va guanyar a la temor i vaig obrir la porta. Darrere d’ella hi havia una dona amb la cara tota plena de ferides, amb roba mig esgarrada i unes ungles esmolades i punxegudes i... Em va saltar al damunt!!! En aquell moment vaig tancar els ulls i em vaig desmaiar.

De sobte vaig començar a sentir veus llunyanes que em resultaven familiars:

—Joan, Joan! Desperta’t, fill. És hora de tornar a casa!

Quan vaig obrir els ulls estava dins la tenda de campanya amb els meus pares. Per sort havia sigut tot un malson, més ben dit, un terrible malson.


Guillem Bertomeu Roca
Escola Sant Miquel (Deltebre)


*Conte premiat en la categoria de primària en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.