17 de desembre de 2017

La torre maleïda


L’home del temps havia informat del temporal del cap de setmana: boirines i tempestes. La petita colla de nens, Joan, Sara, Marc, Dani i Joana, feia temps que havien planificat aquesta sortida i res els pararia. Anaven a passar un cap de setmana d’aventures a una torre, als afores d’un poble del Delta. Dani, el més caut, s’havia informat, per Internet sobre l’edifici i la seva història. Va explicar als seus amis que la torre, i els volants, era terra de llops. La Joana va riure, juntament amb els seus amics, i va dir que això eren llegendes urbanes. L’excursió seguia endavant.

L’autobús els va deixar davant mateix de la torre. Era tot un espectacle: es veia alta, solitària i, darrera la gran lluna plena, semblava encara més majestuosa. Allà estava, la torre de la Carrova.

Tal com va pronosticar el meteoròleg, feia fred i pareixia que s’apropava boira. La veritat és que tot plegat els produïa una mica de por. L’encarregat de manteniment els va deixar les claus i els va avisar d’una forta boira que envoltava tota la zona.

No havien passat deu minuts de la marxa del patró que tot es va emboirar i els xiquets i xiquetes van entrar a la torre. Es van repartir les habitacions i, de seguida, van decidir agafar les llanternes i sortir a recórrer els voltants. Però... la porta estava tancada i les claus s’encallaven al pany i no giraven. Així que van acordar quedar-se a una habitació, explicant acudits, històries i decidint què farien el dia següent.

Aleshores, el Marc va sortir de l’habitació mentre tots estaven distrets. Un so suau, com un campaneig dolç i embriagador, va cridar la seva atenció. El tenia hipnotitzat, pràcticament sense voluntat. El campaneig venia de la part més alta de la torre. Marc, espantat, caminava escales a munt, no veia res i, al sortir al terrat, una forta boira el va envoltar.

—On és el Marc?— va dir el Joan.

Tots plegats el van cridar, però no van tenir resposta. Estaven molt preocupats quan, de sobte, van sentir un udol al terrat. Això va fer que encara es preocupessin més pel Marc. Aleshores, van pujar al punt més alt de la torre i allí estava udolant a la lluna, un llop.

Estaven petrificats de la por. La Sara no podia deixar de mirar la pell de l’animal, els seus ulls.

—Correu!— va dir el Dani.

Però no van ser a temps, l’animal ja era davant les escales.

—Marc!— va cridar la Sara, que acabava de relacionar els ulls del llop amb el seu estimat amic.

Els quatre nens es van posar en rotllana, recordant els seus bons moments, mentre una humida i espessa boira els envoltava.

Ja era diumenge a la tarda, quan l’autobús sortia, però els nens no hi eren. Una setmana després, mentre tothom havia participat en la recerca dels nens desapareguts, l’encarregat va veure cinc llops corrents pels voltants de la torre.


Maria González Rojas
Escola Consol Ferré (Amposta)




*Conte premiat en la categoria de primària en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.