Premis del VIII Concurs de microrelats de terror 2017

El jurat del VIII Concurs de microrelats de terror 2017, format pels responsables de la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig, amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres, ha acordat donar els premis següents:

Categoria primària

Relats en català:

«La torre maleïda», de Maria González Rojas
Escola Consol Ferré (Amposta).

«La casa abandonada», de Guillem Bertomeu Roca
Escola Sant Miquel (Deltebre).

«Una carta sospitosa», de Jordi Blanch Calvet
Escola Xerta.

Premi especial concursants novells:

«La nit dels esquelets», de Jan Pros
Escola Sant Miquel (Ascó).

Relats en castellà:

«El mañana no existe», de Biel Gispert
Escola Consol Ferré (Amposta).

«Ella es mi amiga», de Yanira Casanova Vela
Escola Consol Ferré (Amposta).

«Los niños fantasma», d'Arnau Rodríguez Luna
Escola Cinta Curto (Tortosa)

Premi especial concursants novells:

«El libro maldito», de Marina Barrios Pescador
Escola del Poble Nou del Delta.

Relats en anglès:

«051: Virus», d'Iker Baubí Pérez
Escola Cinta Curto (Tortosa).

«The night of Halloween», de Pau Herrera Bideaua
Escola Consol Ferré (Amposta).


Categoria secundària

Relats en català:

«L’ungla negra», de Cinta Vega Tomàs
Institut Roquetes.

«Comença el show», de Sara Descàrrega
Institut Terra Alta (Gandesa).

«Els monstres de Hannay», d'Alba Múrcia
Institut de Deltebre.

Relats en castellà:

«Al otro lado de este lado», d'Aida Campos Ortiz
Institut Ramon Berenguer IV (Amposta).

Relats en anglès:

«You arrive at home...», de Toni Moreno Jurado
Institut Cristòfol Despuig (Tortosa).

«The black forest», d'Aleix Cano Monserrat
Institut Joaquín Bau (Tortosa).


Categoria batxillerat i cicles formatius

Relats en castellà:

«Miedo a estar sola», de Blanca Demattey
Institut Julio Antonio (Móra d’Ebre).

Relats en anglès:

«Angel voice», d'Àngela Querol March
Institut Cristòfol Despuig (Tortosa).


El lliurament dels premis es farà divendres 22 de desembre de 2017, a partir de les 12.30 h, a la sala d'actes de l’Institut Cristòfol Despuig en el transcurs de la cantada de nadales en diferents llengües que farà l'alumnat del centre.

Si voleu llegir els relats premiats, cliqueu a sobre dels títols dels relats o llegiu el llibre sencer a Issuu.

La resta de contes premiats en altres convocatòries està disponible al bloc Calaixó de sastre i també en format de llibre electrònic a Issuu.

Angel voice

Last week, I was speaking with my husband about his constant business trips. I am many weekends alone, that’s why I decided to talk to him. I asked him about his work and what he does in the weekend congresses. He said it was a secret. As I wanted to know the answer, I threatened him to end our relationship.

Yesterday, as it was Friday, Derek was going on a trip again. At midnight, the hall door opened. I asked if the person who had opened the door was Derek, but nobody answered. I got up from the sofa and in the hall I saw three silhouettes approaching. I ran to the room to lock me there, but there were five more people waiting in the lounge. They tied my hands behind my back and also my legs. I did not stop sobbing and I asked to them not to hurt me.

Those people scared me so much. They wore anti-gas masks, voice distorters and all kinds of weapons in the pockets of their clothes and jackets. Someone came up to me, took off his mask and put powders on my face. That person started talking and I recognized his voice instantly: it was Derek, my husband.

–Now you know what type of work congresses I do and these seven people are my employees –he said to me. He kept telling me all kind of things about his work but that dust (burundanga) had left me mindless, I didn’t react to anything. I looked like a puppet without a soul. He said to me that he wouldn’t make me suffer anymore because he loved me. As he had drugged me and Ï looked like a puppet, I was at his disposal without knowing or wanting that.

Right now, I am telling you this sadness, my daughter. I jumped off the roof of our house because your father ordered it and you saw it all. You also had to see how they tore my body with an ax and they set me on fire.

To this day, you still can not hear me because I am an angel, but right now your father is drowning in an oil bathtub. I know you do not deserve this suffering, but he did not deserve to live. I hope you can forgive me.


Àngela Querol March
Institut Cristòfol Despuig (Tortosa)


*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicles formatius en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

Miedo a estar sola

Creer que lo tienes todo controlado, pero no lo tienes. Creer que puedes con todo, pero no puedes. Creer que ya lo has superado, pero no lo has hecho. Despertar día tras día esperando que todo haya sido un sueño, pero le llamas para darle los buenos días y no está ahí. Va pasando el tiempo y dices: “Ahora sí, ahora ya lo he superado”, tan solo porque llevas dos noches sin despertarte, pero entonces un día cualquiera abres el congelador para ver qué puedes comer y ves ese helado que tanto le gustaba. Pasan las semanas y, obviamente ya lo llevas mejor, pero creer que todo ha pasado sigue siendo un error, porque el momento en que te llega una carta del banco a su nombre es devastador.

Decides cambiar de casa porque no soportas más vivir allí, pero parece que se quiere mudar contigo. Pasan los meses y las cosas se van normalizando. A lo mejor sigue sin ser del todo “normal” pero al menos ya no hay tanto caos en tu vida. Estás bastante mejor, pero cuando se te caen las llaves debajo del asiento del coche y al recogerlas encuentras una foto vieja de carné, todo se te vuelve a caer.

Aun así, sigues. Sigues creyendo que todo va a pasar. Sigues creyendo que algún día vas a poder olvidarlo. Es entonces cuando te das cuenta de que has estado cometiendo un error. No debes olvidar. Debes aprender a vivir con ello. Cuando aceptas eso es todo algo más fácil, pero sigues teniendo miedo.

Porque no hay mayor miedo que el miedo a estar sola.


Blanca Demattey
Institut Julio Antonio (Móra d’Ebre)


*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicles formatius en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

The black forest

What about starting with the typical expression Once upon a time...

Thus, once upon a time in a city called Beallsville, in Ohio, a terrible event happened that was going to change completely the life of two local families: the Thompson and the Williams.

On 2nd of October 1982, Will Thompson, an 11 year-old boy, was making for school like any other day. He was going with his best friend Mike Williams, who was the same age. They were talking about the adventure they had had the day before. They went to the Black Forest near the village and they tried to find something special, but they didn’t expect what they were going to find. They were walking when they saw a purple light floating in the air. The two guys started to follow the light. They spent ten minutes after it, but suddenly, the light disappeared in front of an abandoned house in the forest. Will asked Mike if it was a good idea to enter the house and Mike agreed. It definitely was a great idea. After just five seconds, they changed their mind. The door closed mysteriously. They tried to open it, but it was impossible, so they moved to another room of the house. Mike saw a sheet of paper on a table in a place that was like a living room: “Never look backwards” it stated. Mike was getting more and more nervous and felt something touching his back. He turned back. It was Will. It seemed he was more nervous than Mike. He said that he had seen a lot of shades on the top floor and he was so scared. They tried to open the door; this time it opened easily though. They said they would go back the following afternoon.

Therefore, they returned there the day after, but something had changed thoroughly. The house wasn’t there any longer and it looked like someone was following them. As a matter of fact, he was pursuing them. They tried to return home but something appeared in front of them. It was like a large monster without a face, with only a mouth that was saying all the time: Never look backwards. The boys started to run. The monster was trying to catch the boys, always repeating the same. Never look backwards, once and again. The monster caught the boys and ate them in a few bites.

Some people say they’ve seen the monster in the forest, although there are quite a few people who say that’s all a legend. I can only say that nobody should enter The Black Forest. You might get eaten!


Aleix Cano Monserrat
Institut Joaquín Bau (Tortosa)


*Conte premiat en la categoria de secundària en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

You arrive at home...

You arrive at home after a tiring day of work.You get closer to the switch to switch it on, but you realize that there’s already one hand there.


Toni Moreno Jurado
Institut Cristòfol Despuig (Tortosa)


*Conte premiat en la categoria de secundària en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

Al otro lado de este lado

Los colores de la tarde habían desaparecido detrás de las formas caprichosas de las nubes formadas por el empuje que la brisa experta había dibujado. Observaba distraída por la ventana como la luz se desvanecía y como mi ser quería marchar con ella. No encontraba la razón por la cual había de estar allí, pero no podía marcharme. Día tras día, luchaba por continuar, por seguir el camino correcto, pero no sabía cuál era ese camino, qué vía de todas era la acertada, la segura, la normal para el más común de los normales. Nadie me quería explicar por qué ya no estaba allí ninguno de mis seres queridos, y por qué no podía marchar con ellos, seguirles, aunque solo fuera a distancia. No podía sentir su olor, no reconocía sus miradas sinceras ni su amigable voz. Sólo sentía gritos de piedad y desesperación, y no podía hacer nada.

Salí corriendo del instituto sin parar atención al tumulto que se afanaba por salir, riendo, saltando, felices por estar los unos con los otros, sin darse cuenta de mi presencia. Quise gritar, suplicar: «¡Eh! ¡Estoy aquí, por qué me ignoráis!» No pude articular palabra, no tenía voz ni fuerza suficiente para ni tan siquiera componer un tosco sonido gutural. Mis compañeros se cogían de las manos mientras yo levitaba entre ellos. Mi cuerpo parecía desvanecerse.

Cuando llegué a casa, no había nadie, estaba oscura, callada. Entré en silencio, caminando de puntillas, intentando no hacer ruido, como si hubieran esparcido granos de arroz por el suelo y en las habitaciones reposaran almas recién dormidas. Subí a mi habitación y me dejé caer exhausta en la cama, deshaciendo la lisa pulcritud de la colcha. Intenté suspirar, y no suspiraba, intenté recordar, y no recordaba, intenté llorar, y no lloraba. Quise dormir, mis ojos estaban abiertos, y no podía cerrarlos. En ese momento comprendí que ya no hacía falta dormir, ni llorar, ni recordar.

Mis manos se deshacían, mi cuerpo se rompía, oí la voz de mi madre, de mi padre, los oí llorar, suplicar, y yo no podía responder. Intente marchar, el suelo me tragaba, luchaba por salir, no podía respirar. Caí hacia un vacío eterno. Las imágenes corrían vertiginosas; supliqué, pero solo me hundí más. Alguien me cogió fuertemente de la mano, me estiraba, me rompía, no hacía falta ningún lamento, no pude salir, no pude volver.

Silencio, oscuridad, quietud, nada, eternidad, nada, soledad. No hay nada al otro lado.


Aida Campos Ortiz
Institut Ramon Berenguer IV (Amposta).


*Conte premiat en la categoria de secundària en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

Els monstres de Hannay

Boja, em diu la mare. Dimoni, em crida el pare. I el meu germà no em diu res perquè no sap parlar encara. El meu món és totalment diferent del vostre, està tintat de roig llampant. Veig ànimes amb cors perforats, les veig. Els nens de la meva escola juguen amb nines i ninots, i jo jugo amb ànimes. Em diuen el que haig de fer i com m’he de comportar. Diuen que al final podré anar amb ells.

La meva ment és capaç de fer coses que ningú dels qui llegireu això us podeu imaginar. Puc travessar-te. Puc arribar als teus somnis i tacar-los de sang. Puc emboirar-te el camí, i fer-te caure. Puc arrencar-te els ulls per poder veure el meu món.

Sóc una nena, nena neneta, molt dolenteta. Sóc la nena del bosc, que menja sang i escriu amb plomes. Sóc la nena neneta, que parla amb ànimes i besa esperits. Soc la nena neneta que s’alimenta de pors, menja escorpins i mata l’amor. Sóc jo, la nena que et farà veure dimonis. Com els peus freds de l’hivern que acaricien el terra i t’agafen calfreds. Sóc els ulls del teu llit, m’amago amb tu per fer-te patir.

Malvada fins a morir-me, dolenta fins a la tomba. No m’atraparàs. Ni em veuràs. Sang que goteja com banda sonora, ànimes en pena com amistats i dimonis com pares.

Televisions apagades, nens somiant i pares adormits. Entro en escena, m’acosto i t’arrenco els llençols, t’esgarrapo el rostre i em menjo els teus crits.

Soc eternament dolenta.

—Hannay, vinga, ens en anem a la visita.

—Mare, calla.

—Un altre cop escrivint bestieses?

—QUE CALLIS!

—Vinga no ho facis, para, atura’t!

Esquitxades de sang inunden l’habitació. Fins aviat, mami...

—Oi, mare, que els meus monstres no eren tan petits? Ha ha ha ha!



Alba Múrcia
Institut de Deltebre


*Conte premiat en la categoria de secundària en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

Comença el show

El més segur és que no saps res de la meva existència, cosa que m'excita. Als teus ulls no soc ningú, però, tu als meus ets un plat únic, ets com una víctima fàcil de caçar. He d'admetre que algunes vegades m'has posat les coses difícils. Tranquil, no et guardo rancor, m'agrada saber que tens instint, però no tan gran com el meu. De totes les persones del món ets tu una de les millors fins ara, no en tinc cap dubte.

Ara que ja et tinc aquí, jo estic asseguda a la meva tauleta blanca prenent el cafè, esperant alguna reacció. Aquest és un dels moments més eufòrics de tots, quan les persones es desperten atordides: simplement, ideal. Desvio la meva mirada al rellotge de la paret: 22:00, ja falta poc.

Em prenc d'un sol glop el que queda del meu cafè i deixo la tassa sobre la taula. Solto un gran sospir i em dirigeixo al guarda-roba color negre on tinc la maleta preparada; després, a l'armari del costat per agafar els guants, no m'agrade embrutar-me. Un soroll s'escolta darrere meu, com una queixa. Em giro sobre els meus talons i, en efecte, estàs despert. M'apropo a tu intentant no fer soroll i em posiciono davant teu, però tu no te n'adones. Tens la cara tapada i la teva boca està emmordassada i les teves mans i cames lligades al llit, nusos perfectes per a la víctima perfecta. Delicadament passo els dits de la meva mà i acaricio el teu braç. De seguida et tenses i comences a moure't, intentant escapar. No et faig cas, aparto la meva mirada de tu i obro la maleta: tot està preparat. Em poso els guants i prossegueixo a destapar-te la cara. Et costa una mica acostumar-te a la llum, però al veure'm els teus ulls mostren sorpresa, com tots.

Agafo la navalla i la passo per les teves cames titubejant, les passo per la teva cintura fins arribar al teu coll. La teva cara és de terror, en aquests moments penso en dir-te alguna cosa per tranquil·litzar-te, però una idea millor passa pel meu cap. M'inclino i amb la mà lliure acaricio la teva galta, tu apartes la teva cara davant la meva carícia, però no em rendeixo: dono un petó al mocador que separa els teus llavis del meus. Diuen que un gest val més que mil paraules.

I ara comença el show...


Sara Descàrrega
Institut Terra Alta (Gandesa)


*Conte premiat en la categoria de secundària en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

L’ungla negra

Era una nit fosca, d’aquelles que quan obres la porta de casa el fred et colpeja la cara amb brutalitat i t’adones que l’hivern ha arribat a la seva plenitud.

En algun indret d’una gran ciutat il·luminada pels típics llums nadalencs que decoren els carrers, algú cau a terra col·lidint brutalment contra l’asfalt d’un obscur carreró sense sortida.

Quan els primers rajos de sol donen un color groguenc als gratacels, la policia arriba al lloc de l’assassinat notificat per un avís anònim. El cap de detectius es canvia els seus guants d’hivern per uns de silicona per a poder inspeccionar el cos. Les dos úniques pistes clares que es descobreixen i que s’observen aparentment són una mossegada pareguda a la d’un vampir, situada a la part esquerra del coll de la víctima, i a l’altre costat, una taca negra, semblant a la que deixes quan dus les mans brutes i enganxifoses d’alguna substància. El cadàver el traslladen al laboratori per investigar-lo a fons, però passades unes hores d’intens treball, ningú ha obtingut nova informació.

Els dies avancen i cada nit que passa una nova persona cau assassinada, seguint els mateixos patrons, però es descobreix una cosa nova: la marca negra situada al costat dret del coll de totes les víctimes era fruit d’una fregada amb el dit polze, probablement amb la part de l’ungla, ja que no s’identificaven empremtes dactilars d’altres persones en els cadàvers. Els detectius es va especular molts cops la probabilitat que fos un vampir, fins que el cap els va fer oblidar aquella idea, dient-los-hi que era de contes de terror de nens petits.

Al cap d’unes setmanes el cas estava a punt de ser tancat per falta de pistes i indicis, fins que una nit ennuvolada, d’aquelles que els núvols empipen els fanàtics de l’astronomia i no poden contemplar ni els estels ni la daurada Lluna, una noia jove passeja pel carrer, havent acabat el seu torn de nit. L’assassí segueix el procés, arracona la seva víctima i se li llença a sobre immobilitzant-la. La noia lluita amb totes les seves forces per desfer-se’n fins que para aterrida al veure els ulls vermells intens del seu agressor, juntament amb les seves dents afilades i llargues, com les d’un vampir. I així era. La jove fa memòria del que va sentir a la televisió fa unes setmanes, així que, ben valenta, abans que la mossegui deixant-la sense sang, li dona un bon cop de puny al subjecte, i quan aquest s’aparta atordit i adolorit, la noia aprofita per aixecar-se i engegar-li un cop de peu al cap, deixant-lo al terra estès inconscient. Ella truca ràpidament a la policia, però abans que acabi de parlar amb ells, ja han arribat, fruit d’un altre avís anònim abans que el seu. Immobilitzen la bèstia amb unes manilles i, quan l’il·luminen la cara amb una llanterna, es descobreix el vertader rostre de l’assassí: el cap de policia. La noia torna a casa seva, agraïda pels agents.

Un cop portat el detingut a comissaria, se li examina la sang, se li fan proves d’ADN i se li revisen les mans, on es descobreix que tenia l’ungla negra, bruta pel greix d’un motor d’un dels seus cotxes que s’havia espatllat uns dies abans que es trobés el primer mort i que el cap va arreglar personalment, ja que tenia coneixements de mecànica. Com que aquest duia sempre guants a les mans, ningú se n’havia adonat mai. Però va haver una cosa que no van descobrir, que les trucades anònimes les feia jo. Jo ho observo tot, sento el que senten els altres i descric les històries des del meu amagatall, sempre present però mai traspassant la barrera. I finalment, per molt increïble que sembli, totes les proves fetes van donar positiu a una mutació genètica, la qual confirmava que era un vampir de debò. Però l’última informació mai va arribar a la llum de la premsa i va quedar com el secret de tot el departament. El cap va ser engarjolat a cadena perpètua per homicidi en primer grau; extraoficialment, se li van extirpar els ullals i se li va neutralitzar la mutació. Però ves a saber si a part d’ell en quedaven més. Fos com fos, la ciutat va quedar en pau per sempre i el cap mai més va trepitjar l’asfalt del carrer. El neguit va quedar marcat amb força a tota la població i la inseguretat que torni l’assassí de l’ungla negra sembra el terror cada dia quan cau la nit. Potser que avui et toqui a tu, potser que et toqui demà o potser que mai. El dubte sempre quedarà.


Cinta Vega Tomàs
Institut Roquetes


*Conte premiat en la categoria de secundària en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

The night of Halloween

One day of Halloween, a group of friends were doing trick or treat. They went to eat pizza together. After dinner, they ate a lot of sweets and decided to go to an abandoned house just outside the village. When they arrived there, everything was very dark. Then, they went into the house and found that everything was destroyed, they also saw a lot of pictures of a couple on the floor.

The photos were in black and white, all the pictures were from the year 1934. The name of the boy was Thomas and the name of the girl was Elisabeth. When they left the house they went to the village to do the last trick or treat. When everyone finish they went home together, because all of them lived in the same building. However, near their houses they went went through a dark street, and there, Thomas and Elisabeth appeared to them and were both dead.


Pau Herrera Bideaua
Escola Consol Ferré (Amposta)


*Conte premiat en la categoria de primària en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

051: Virus

It was a normal day like any other, Gina was babysitting her niece, Ana. Normally her aunt Kate babysat the baby, but she had work issues, so Gina offered to watch over Ana.

Suddenly, when Gina was watching TV and Ana was sleeping, Ana's mother called, but did not speak.

Ten minutes later they went for a walk but the baby wasn't feeling well, and she didn't stop saying one word: "Virus". Gina was worried, so they went back home. When they got there, the baby was choking. Gina called her mother and told her about the word "virus". Ana's mum said not to go near her because she was contagious with a lethal virus.

Gina thought she was crazy, but it was all true. She tried to escape with the baby but the door was locked.

Ana's mum was trying to burn down the house and them with it. Gina was so scared that she escaped through the window.

Time passed and Gina died, but Ana was stronger and killed the city, the country, the world and then spread the virus all over the universe until no life existed.

Iker Baubí Pérez

Escola Cinta Curto (Tortosa)

*Conte premiat en la categoria de primària en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

El libro maldito

Había una vez un niño llamado Ben. Tenía ocho años y estaba de acampada con su clase en el Bosque de la Literatura. Se llamaba así porque un señor llamado Jon escribió un libro de terror y cuando murió el libro fue maldito.

En este bosque, todas las criaturas monstruosas cobraron vida y escaparon por el bosque. Esa misma leyenda les explicaron sus monitores, pero Ben no creía en esas cosas. Todos los niños, menos Ben, se quedaron tiesos al oírlo, porque tenían que hacer una yincana por allí.

Ben iba por el bosque todo confiado hasta que se miró el brazo y tenía un mordisco, no un mordisco cualquiera como los que le daba su hermana Alba de dos años, sino con dos colmillos. Era de un vampiro. Al instante se le apareció el vampiro delante. Le dijo que le llevara hasta el libro y que si no sabía dónde estaba que lo buscara. Ben no se atrevió a desobedecerle.

Pasó un rato buscándolo hasta que sin saberlo lo encontró, no el libro de verdad, sino uno de mentira (el premio de la yincana) y se lo dio sin saberlo.

Un rato más tarde, Ben encontró el libro de verdad y se lo llevó. Cuando les preguntaron sus monitores que habían aprendido Ben se tapó el mordisco con la manga de la chaqueta y dijo: “He aprendido que no todas las leyendas son mentira” y enseñó el libro.

Y así fue como se rompió la maldición del Bosque de la Literatura.


Marina Barrios Pescador
Escola del Poble Nou del Delta


*Premi especial concursants novells en la categoria de primària en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

Los niños fantasma

Esta es la historia de unos niños que habitaban un campamento encantado. Pasó hace cinco años. Eran solo tres: se llamaban Pablo, Juan y Biel.

El día 1 de noviembre quisieron ir a un campamento en Campredó, lo que no sabían era que allí estaba el hogar de todos los espíritus del día de Todos los Santos.

Sin temer nada, los niños salieron a fuera a ver les estrellas y entonces se encontraron a miles de fantasmas volando por el cielo oscuro de la noche. Todos los fantasmas y espíritus de gente muerta salieron de sus tumbas para conseguir más víctimas y cuerpos que habitar.

Los tres niños se quedaron boquiabiertos al ver tantos fantasmas. Los espíritus fueron a por ellos y, en un instante, sus almas salieron volando y sus cuerpos se enterraron en la arena por si solos.

Desde ese día nadie supo más de ellos y ahora sus espíritus vagan por el mundo buscando nuevas almas y cuerpos que habitar.


Arnau Rodriguez Luna
Escola Cinta Curto (Tortosa)


*Conte premiat en la categoria de primària en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

Ella es mi amiga

Tengo una amiga, se llama Emeli. No come, no duerme y no respira. Mis padres no la pueden ver y tampoco mis amigos. En el patio juego con ella.

Un día, mis amigos se empezaron a reír de mí porque decían que yo jugaba sola. Mi maestra me vio llorando y me preguntó que qué me pasaba. Yo le dije que los niños se reían de mí porque jugaba sola pero... no era verdad, yo jugaba con mi mejor amiga Emeli. Mi maestra me preguntó que quién era ella y yo le contesté que siempre la tenía a mi lado. La profesora me miró y se empezó a reír. Ella dijo que Emeli no existía.

Emeli se enfadó con la maestra y, al día siguiente, la profesora no apareció. Vino una sustituta. Yo le pregunté por la maestra y ella me respondió que estaba enferma y que no iba a volver más. Entonces le pregunté a mi amiga si mi maestra dormía para siempre y ella me dijo que sí y no me quiso explicar nada más.

En otra ocasión, mi mamá me dijo que ya era mayor para jugar a que Emeli existía y que dejara de jugar a juegos de críos pequeños. A Emeli le sentó muy mal ese comentario y tres semanas después mi amiga desapareció. Yo la buscaba por todas partes, pero no la encontraba. Entonces, mi papá me dijo que tenía que hablar conmigo y me dijo que mamá había ido a un lugar mejor... En ese mismo momento, empecé a llorar y Emeli apareció a mi lado. Yo, muy enfadada, le dije :

—¡HAS SIDO TÚ! ¡TÚ HAS MATADO A MI MADRE Y TAMBIÉN A MI MAESTRA! ¡VETE! YA NO QUIERO SER TU AMIGA.

Emeli llena de furia por dentro se marchó, pero no tardó mucho en volver.

Esa noche me fui a dormir temprano y ya no desperté. Ahora Emelli y yo tenemos una amiga llamada Clara. Es la única que puede vernos.

Y TÚ, ¿NOS PUEDES VER?


Yanira Casanova Vela
Escola Consol Ferré (Amposta)


*Conte premiat en la categoria de primària en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

El mañana no existe

Era un día normal y corriente. Me levanté de la cama muy tranquilo; mis padres y mi hermano aún no se habían despertado. Me fui a jugar a la tablet; pasó un rato y todavía no se habían levantado. Me fui a su habitación y no estaban, solo había una llave y una hoja que ponía:

¿Por qué?

Giré la hoja y ponía el número 9201. En ese momento me inquieté completamente, miré por el balcón y no había absolutamente nadie. ¡No sabía qué hacer!

Estaba completamente solo: no estaba mi cobaya, no había caracoles en el jardín, no había abejas, no había hormigas, no había vegetación. ¡Lo increíble era que yo estaba vivo! No me lo creía, eso era paranormal...

De un momento a otro, empecé a tener náuseas, era como si estuviese borracho. Cada vez tenía más y más y más, hasta que oí una voz que me dijo:

NO HAY MAÑANA.

Estaba pensando, ¿a qué viene el 9201?, así que me puse a investigar. Baje al garaje para ver si había alguna cosa curiosa y encontré una puerta gigante, en la cual yo pensaba que tenía que poner el patrón de números, pero en la puerta ponía:

"La vida al revés es un estrés"

Entonces se me ocurrió poner el patrón al revés. ¡Funcionó! Se abrió la puerta, estaba completamente vacío. Se oyó un gran grito de completo sufrimiento y desespero puro, se empezaron a oír más y más, se estaban apagando y encendiendo las luces, aparecía sangre de la nada, niñas con los ojos llenos de sangre, zombis veloces y hambrientos, más sangre, órganos y cabezas por el suelo, muñecos terroríficos con más sangre, más zombis, apareció la muerte en mi cara, sierras y cuchillas con sangre y las luces se apagaban y se encendían, cada vez más rápido, hasta que se apagaron. Pasaron unos instantes, volví a oír la misma voz de antes que me dijo:

¿Y SI NO HUBIESE MAÑANA?

Me fui corriendo al piso de arriba llorando y pensando ¿Por qué a mi?

Pasaron muchas horas, se hizo de noche pero nunca más se hizo de día hasta que una sombra extraña me llevó a un sitio, que parecía muy feliz, pero en realidad ahorcaban a todo el mundo y los torturaban hasta el fin de sus vidas.

FIN

Y MUERTE...

BUENAS NOCHES...


Biel Gispert
Escola Consol Ferré (Amposta)


*Conte premiat en la categoria de primària en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

La nit dels esquelets

Hi havia una vegada un nen que es deia Amadeu. Estava llegint un llibre de por fins que un mag el va mirar per la finestra i li va fer un encanteri al seu llibre.

L’Amadeu es va adormir i mentrestant dormia van començar a sortir esquelets del seu llibre. Va continuar dormint fins que va sentir un soroll: era el soroll d’un dispar d’escopeta.

L’Amadeu es va despertar i es va tornar a adormir i ho va tornar a sentir una altra vegada i una altra vegada... fins que per la finestra va veure el seu amic que li va dir que anava a explorar el bosc perquè havia escoltat uns sorolls molt estranys.

I l’Amadeu li va dir:

—Jo també vinc, Joan, però haurem d’anar en compte perquè he sentit sorolls d’escopetes.

Els estaven caminant per dintre del bosc, anaven caminant i veien esquelets pel terra i sang per tot arreu.

-—Crec que hauríem d’anar cap a casa, Joan— va dir l’Amadeu.

Pam, pam, pam!!!, es va escoltar.

—Què ha sigut això, Amadeu?— va dir en Joan.

—Crec que ha sigut una escopeta. Anem a mirar-ho.

I per allí van trobar una cabanya. Dins hi havia molts esquelets que duien a la mà escopetes.

—Ah ah ah ah ah ah ah ah ah!!! Marxem!— van cridar els dos alhora.

—No, no! Estan sortint esquelets del terra!— van cridar— Estem rodejats!

—Té! Agafa el pal! Xafem-los!

Els van xafar tots i van marxar.

—Els esquelets ens estant seguint i van amb escopeta.

—Corre, puja a la bicicleta i agafa l’escopeta que li he agafat a un esquelet.

—Perfecte!!!

Amadeu la va agafar i va començar a matar-los.

—Corre cap a casa meva que tinc el llibre i si l’obro tornaran a entrar a la història—va dir Amadeu.

—Nooooooooo!— van dir els esquelets.

I conte contat, esquelets guardats!


Jan Pros Baiges
Escola Sant Miquel (Ascó).


*Premi especial concursants novells en la categoria de primària en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

Una carta sospitosa

Un dia de boira no es veia res de res, ni la casa més propera ni la font de la plaça... És a dir, no es veia absolutament res. Jo estava sol a casa, mirant la televisió. De sobte, es va tancar la llum i la televisió. Uns minuts després, que a mi em van semblar hores, va tornar la llum, tot semblava igual, excepte una cosa... Hi havia una carta al terra. La vaig agarrar i em vaig asseure tranquil·lament sense saber el que m’esperava. Era una carta anònima.

El que contenia la carta era... No era ni un escrit, ni propaganda, ni res d’això, era tot al contrari. Dins la carta hi havia un dibuix. Sí, sí, no t’has equivocat al llegir ni res, hi havia un dibuix d’un nen que s’assemblava a mi.

El dia següent, a la mateixa hora, es va tornar a tancar la llum i després d’uns minuts va tornar, idènticament que el dia anterior. Vaig veure la carta i la vaig agarrar. Era el mateix dibuix, però amb un petit detall: no tenia cap. En aquell moment, em va recórrer una suor freda per l’esquena. Seguidament, em vaig girar lentament i zas! Era el nen del dibuix amb un ganivet a la mà.

Continuarà...


Jordi Blanch Calvet
Escola Xerta


*Conte premiat en la categoria de primària en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

La casa abandonada

Era una nit freda i tot just aquella nit havíem decidit anar d’acampada. Jo sóc en Joan, un nen bastant poruc, però curiós.

Com ja us he dit, aquella nit, la meva família i jo vam anar d’acampada i mentre tots dormien jo, que tinc un dormir prim, vaig sentir un soroll que venia de fora. Intentava ignorar-lo fent veure que no el sentia, però cada vegada era més difícil, ja que el soroll anava sent més i més fort.

Què seria? Un assassí? Un animal salvatge? Dins del meu cap un tsunami d’idees envaïen el meu cervell, que inconscientment enviava ordres de pànic i terror a tot el meu cos. No podia aguantar la curiositat i quan me’n vaig adonar ja estava fora de la tenda de campanya. La meva família dormia com un tronc i la veritat és que no ho entenia; era jo l’únic que sentia aquell soroll? Vaig seguir el rastre d’aquells sons esfereïdors i alhora intrigants i al final del camí em va il·luminar una llum que venia d’una casa abandonada. Però això no responia la meva pregunta: qui feia el soroll?

Òbviament, per la meva curiositat, vaig decidir anar cap a la casa i entrar-hi. A la planta baixa no hi havia res, però feia una temor increïble. En aquell moment, em tremolaven les cames, volia cridar els meus pares, però no podia perquè em vaig quedar sense veu, el meu rostre era pàl·lid com el paper... Al meu voltant les imatges es repetien, allà on mirava un missatge ressonava dins del meu cap: “Fuig d’aquí!”. Quan vaig anar a la planta de dalt, em va sorprendre molt veure un plat de menjar que encara estava calent. Era un plat de sopa de lletres i em vaig quedar sense respiració en veure que les lletres s’organitzaven per repetir el mateix missatge: “Fuig d’aquí!” Només em quedava una planta per veure, el soterrani, la planta més sospitosa de totes.

Quan estava al soterrani, vaig sentir altra vegada aquell soroll inquietant. Mirava per totes bandes i no hi havia res. Només em quedava una porta per obrir: una part del meu cos la volia obrir i una altra no, però la curiositat va guanyar a la temor i vaig obrir la porta. Darrere d’ella hi havia una dona amb la cara tota plena de ferides, amb roba mig esgarrada i unes ungles esmolades i punxegudes i... Em va saltar al damunt!!! En aquell moment vaig tancar els ulls i em vaig desmaiar.

De sobte vaig començar a sentir veus llunyanes que em resultaven familiars:

—Joan, Joan! Desperta’t, fill. És hora de tornar a casa!

Quan vaig obrir els ulls estava dins la tenda de campanya amb els meus pares. Per sort havia sigut tot un malson, més ben dit, un terrible malson.

Guillem Bertomeu Roca

Escola Sant Miquel (Deltebre)

*Conte premiat en la categoria de primària en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.

La torre maleïda

L’home del temps havia informat del temporal del cap de setmana: boirines i tempestes. La petita colla de nens, Joan, Sara, Marc, Dani i Joana, feia temps que havien planificat aquesta sortida i res els pararia. Anaven a passar un cap de setmana d’aventures a una torre, als afores d’un poble del Delta. Dani, el més caut, s’havia informat, per Internet sobre l’edifici i la seva història. Va explicar als seus amis que la torre, i els volants, era terra de llops. La Joana va riure, juntament amb els seus amics, i va dir que això eren llegendes urbanes. L’excursió seguia endavant.

L’autobús els va deixar davant mateix de la torre. Era tot un espectacle: es veia alta, solitària i, darrera la gran lluna plena, semblava encara més majestuosa. Allà estava, la torre de la Carrova.

Tal com va pronosticar el meteoròleg, feia fred i pareixia que s’apropava boira. La veritat és que tot plegat els produïa una mica de por. L’encarregat de manteniment els va deixar les claus i els va avisar d’una forta boira que envoltava tota la zona.

No havien passat deu minuts de la marxa del patró que tot es va emboirar i els xiquets i xiquetes van entrar a la torre. Es van repartir les habitacions i, de seguida, van decidir agafar les llanternes i sortir a recórrer els voltants. Però... la porta estava tancada i les claus s’encallaven al pany i no giraven. Així que van acordar quedar-se a una habitació, explicant acudits, històries i decidint què farien el dia següent.

Aleshores, el Marc va sortir de l’habitació mentre tots estaven distrets. Un so suau, com un campaneig dolç i embriagador, va cridar la seva atenció. El tenia hipnotitzat, pràcticament sense voluntat. El campaneig venia de la part més alta de la torre. Marc, espantat, caminava escales a munt, no veia res i, al sortir al terrat, una forta boira el va envoltar.

—On és el Marc?— va dir el Joan.

Tots plegats el van cridar, però no van tenir resposta. Estaven molt preocupats quan, de sobte, van sentir un udol al terrat. Això va fer que encara es preocupessin més pel Marc. Aleshores, van pujar al punt més alt de la torre i allí estava udolant a la lluna, un llop.

Estaven petrificats de la por. La Sara no podia deixar de mirar la pell de l’animal, els seus ulls.

—Correu!— va dir el Dani.

Però no van ser a temps, l’animal ja era davant les escales.

—Marc!— va cridar la Sara, que acabava de relacionar els ulls del llop amb el seu estimat amic.

Els quatre nens es van posar en rotllana, recordant els seus bons moments, mentre una humida i espessa boira els envoltava.

Ja era diumenge a la tarda, quan l’autobús sortia, però els nens no hi eren. Una setmana després, mentre tothom havia participat en la recerca dels nens desapareguts, l’encarregat va veure cinc llops corrents pels voltants de la torre.

Maria González Rojas

Escola Consol Ferré (Amposta)

*Conte premiat en la categoria de primària en el VIII Concurs de microrelats de terror 2017, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.