16 de desembre de 2014

La Deep Web



El fet que us vaig a explicar és una història real; em va passar a mi aquell 22 de novembre del 2013. Cada cop que ho recordo encara em cauen les llàgrimes i m’entren calfreds al cos.

Ja feia temps que recercava per internet informació sobre els fenòmens paranormals, però amb el que trobava no n’era suficient, volia saber-ne més.

Després d’unes setmanes d’investigació, un noi que vaig conèixer en un xat anònim em va informar de la famosa Deep Web (Internet profunda), i jo, amb l’esperança de saber-ne més, no m’ho vaig pensar ni un segon: vaig descarregar el Tor, el navegador necessari per entrar als dominis .onion i vaig aventurar-m’hi.

Havia trobat informació que la Deep Web s’estructurava en quatre nivells que contenien el 80% d’Internet que nosaltres no podem accedir a la web superficial. En aquests nivells hi havia pàgines de tot tipus, d’ovnis, de l’Àrea 51, fenòmens paranormals, assassinats, gore, venda de productes il·legals, pornografia... A mi sols m’interessaven els fenòmens paranormals i vaig pensar que com més endins dels nivells anés més informació trobaria.

Vaig començar recercant en pàgines del directori de la Hidden Wiki, en les quals vaig trobar molta informació, però més tard vaig conèixer pirates informàtics que em van proporcionar enllaços i informació per saber-ne més a canvi d’explicar-los què trobava allí.

Després d’uns mesos intensos de devoció pel que trobava, vaig decidir que ja era hora d’entrar al nivell 6 o La Web de les Marianes, on es trobava tota la informació que ningú pogués imaginar. Estava plena de hackers i com a tal em vaig descarregar un antivirus potent i vaig congelar el disc dur per evitar problemes.

Aquella nit del 22 de novembre m’hi vaig decidir: vaig obrir el navegador creat per mi i vaig posar l’enllaç que em van proporcionar. Segons després d’haver-hi entrar, la pantalla de l’ordinador s’apagà i l’ordinador es reinicià com si res. Un cop al menú principal, no hi havia res, sols una carpeta amb el meu nom: Toni. Vaig decidir obrir-la i vaig obrir el document adjunt que hi havia. Al seu interior posava: «No tornis a fer-ho, hi ha coses que la humanitat no ha de saber».

Vaig decidir no contar res de l’assumpte a ningú. Unes hores més tard, van trucar al timbre, vaig contestar i ningú em va respondre, així que vaig baixar per veure qui era. Sols hi havia una carta amb el meu nom. La vaig obrir i posava: «No ens faces venir a per tu, el pròxim cop no serem tan amables». La carta em va caure al terra juntament amb unes llàgrimes de terror i el meu cos estava tremolant.

Des d’aleshores, ja fa uns uns anys d’aquell succés, sento com si m’estiguessin espiant tots els dies; a la nit, quan dormo, sento sons aguts, i visc amb l’angoixa de saber que algun dia tornaran i no saber el que em podria passar.


Èric Matamoros
Institut Ramon Berenguer IV, d'Amposta


*Conte premiat en la categoria secundària en el V Concurs de microrelats de terror 2014, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.