Sola a casa, tot just una nit com aquella. Tremolava i em notava els ulls mullats de llàgrimes. Era fosc i la nit espessa i fresca dominava el meu esperit. El vent xiulava una melodia molt esgarrifosa i melancòlica. Feia fred i plovia. Tenia molta temor i desitjava amb totes les meues forces que aquell soroll no fos real, que tot formés part de la meva imaginació.
Vaig pujar molt lentament les escales que donaven a les golfes. Vaig agafar coratge per seguir endavant i obrir la porta. Vaig posar les mans al pom, però em vaig repensar i les vaig traure ràpidament. De sobte vaig tornar a sentir aquell terrabastall de vidres trencats un altre cop, ara molt més a prop. El pànic em va deixar paralitzada.
Llavors vaig pensar el pitjor. Se’m van ocórrer mil coses espantoses: potser era un lladre o bé un assassí, o una rata gegant amb les seves potes repugnants i la seva llarga cua esquelètica i fastigosa.
Vaig intentar traure’m aquells pensaments de la ment. Segurament, la por m’estava fent una mala passada. Ni rates gegants ni assassins. Una passa endavant, giro el pom amb els ulls tancats ben forts, conto fins a tres i obro els ulls. Acte seguit esclato a riure bojament. Tot aquell patiment per uns quants coloms que havien entrat per una finestra abatuda pel vent.
Marina Colomé Roig
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa
*Conte premiat en la categoria secundària en el V Concurs de microrelats de terror 2014, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada