Premis del V Concurs de microrelats de terror 2012

El jurat del V Concurs de microrelats de terror 2014, format pels responsables de la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig, amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres, ha acordat donar ex aequo els premis següents:

Categoria primària:

Relats en llengua catalana

«El meu final», de Bàrbara Ferrer Cugat.
Escola Maria Garcia Cabanes. L’Aldea.

«En Lluís, la Victòria i les tres portes», de M. José Segura Pérez.
Escola Jaume I. La Sénia.

Menció especial:

«El cas del nen vampir», de Marc Muriel Estrada, 6è de primària.
Escola Bítem. Bítem.


Relats en llengua castellana

«El traje en púrpura», de Cinta Vega Tomàs, 6è de primària.
Escola Mestre Marcel·lí Domingo. Roquetes.

«Happy Halloween», d’Adahi Allepuz Fora.
Escola Jaume I. La Sénia.


Categoria secundària:

Relats en llengua catalana

«La Deep Web», d’Èric Matamoros, 4t d’ ESO.
Institut Ramon Berenguer IV. Amposta.

«El missatge sonor», de Joan Sentenac Noche, 3r d’ ESO.
Institut de Deltebre. Deltebre.

Menció especial:

«El misteri de les golfes», de Marina Colomé Roig, 3r d’ ESO.
Institut Cristòfol Despuig. Tortosa.

«El monstre», de Marina Jaime Ariño, 4t d’ ESO.
Institut Escola Daniel Mangrané. Jesús.


Relats en llengua castellana

«Mis sueños», de Júlia Curto i Gilabert, 1r d’ ESO.
Institut de Deltebre. Deltebre.

«13», d’Amàlia Fosch, 2n d’ ESO.
Institut Les Planes. Santa Bàrbara.

«Réquiem escarlata», de Míriam Cano.
Institut Sòl-de-Riu. Alcanar.

«Bajo su control», de Sara Ortiga Sánchez, 3r d’ESO.
Institut Cristòfol Despuig. Tortosa.


Relats en llengua anglesa

«Horror Story», de Pau Fabregat,
Institut Joaquín Bau. Tortosa.


Categoria Batxillerat i Cicles Formatius:

Relats en llengua castellana

«Realidad», d’Àngela Cartil, 2n de batxillerat.
Institut Cristòfol Despuig. Tortosa.

«Despertar», de Marta Santo Tomàs, 2n de batxillerat.
Institut Joaquín Bau. Tortosa.


Relats en llengua anglesa

«Witch’s laugh», de Gesica Gertha, 1r de batxillerat
Institut Joaquín Bau

«Alaska, just a normal girl», de Cinta Gascon Roda, 1r de batxillerat
Institut Joaquín Bau


El lliurament dels premis es farà dimarts 23 de desembre de 2014 al vestíbul de l’Institut Cristòfol Despuig en el transcurs de la cantada de nadales en català, castellà, anglès, francès, alemany, llatí grec clàssic a càrrec de l'alumnat del centre.

Si voleu llegir els relats premiats, cliqueu a sobre dels títols dels relats, descarregueu-vos el llibre en format pdf o llegiu-lo a la Mediateca de l'Institut Cristòfol Despuig.

Horror Story

One day my parents went to one of their friends’ wedding. I decided to stay alone at home. I wanted to be the best of the month that day because I had complete freedom. I could do whatever I wanted to, but that day wasn't just as I expected. It was horrible! Do you want to know my story?

When my parents left home I started playing Call of Duty, one of my favourite games. I played it for three hours! Then I had lunch, thinking of my next missions in the game. The only thing I wanted was playing, playing and only playing. I played four hours more, but then the lights went off. I felt scared. I decided to use a flashlight, but the dark corridor of the house was frightening! I could only see darkness...

Bold as I am, I went to the kitchen in order to get the flashlight. Then, I heard many sounds... shots! I hid myself under the table, but the bombs didn't stop... What was happening?

In a few seconds, the shots stopped. I was very confused... I went to my room to sleep... But, when I entered my room, I saw that my console was showing this: GAME OVER. Then, all made sense. The shots were from my console and they stopped because they had killed my character!


Pau Fabregat
Institut Joaquín Bau, de Tortosa.


*Conte premiat en la categoria secundària en el V Concurs de microrelats de terror 2014, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Witch’s laugh

It was finally summer and Lucille and her friends decided to organize a party on Friday to celebrate it. Nobody knew that it was Friday the 13th.

The day arrived and Lucille invited her four friends to spend the night at her deceased grandparents’ country house in the mountains. After dinner, they made a big fire in order not to be cold, as Lucille said that it was always chilly there. They didn’t know what to do. It was just a big cold, deserted house in the middle of nowhere with lots of paintings and vintage decoration. One of them, Tom, loved horror stories so he proposed to make a competition about who was telling the scariest story. At first the other ones didn’t like the idea, you know, they were thinking the same as you. It seemed like the beginning of a horror movie. Lucille was quiet and she was watching her grandparents’ painting above the fire, thinking about telling it or not.

—I have a story—said Lucille. —When I was younger my grandfather was always speaking of this. My grandmother was always stopping him because she said that he could scare me but I was always listening to him and so far I haven’t been able to forget that story, neither my grandfather’s eyes while he was telling me. It was about a... like a... how could I explain it...? A witch’s laugh. He told me that every night he could hear the scary laugh of the witch who was living in a small house in the middle of the forest. He told me that his forbears went inside the forest to kill her because she stole lots of kids in the village. But once inside, they did never come back. Nobody knew what happened to them and where they were. He also told me that every time that one man went inside and didn’t come back… that night... that night they could hear that scary laugh coming from within the enormous forest.

Everybody was quiet. They had their eyes open like saucers; they were watching Lucille without saying a word, speechless. Tom smiled:

—Come on guys! It’s just a story. You didn’t believe her, right?

Then, suddenly, a spark of fire jumped and burnt the painting above grandparents’ painting! They started to scream like crazy people and the fire extinguished. They couldn’t see anything in the darkness but they managed to get out of the house and started to run until...

—Wait a moment. Tom! Where is Tom!?

They stopped and turned their heads to the house. A short and horrifying scream came from inside. Suddenly they heard it. It was a woman’s laugh, a grisly laugh, a witch’s laugh which didn’t come from the forest this time but from inside the house.



Gesica Gertha, 1r de batxillerat
Institut Joaquín Bau, de Tortosa.


*Conte premiat en la categoria batxillerat en el V Concurs de microrelats de terror 2014, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Alaska, just a normal girl

This is the story of a normal girl, like any other one, called Alaska. She lived on a third floor and when she wanted to go to the street she had to take the stairs because there wasn’t a lift. You might be wondering why I’m telling you this. Because this short distance she had to take wasn’t normal at all. Everything was fine in this short distance until she reached the first floor. She couldn’t stop there because the door of the apartment was open and a little girl’s voice came out from inside the apartment telling her to enter as she wanted somebody to play with. She avoided entering every time she heard that. She was curious, but she was really afraid.

But one day everything changed. Maybe that day wasn’t interesting; it wasn’t Friday or a thirteenth date like in horror films. That day was raining cats and dogs, it was a Thursday like any other one in a month and Alaska had to go to high school. But that day the curiosity beat the fear and she decided to get into the apartment. When she came in she thought that everything was all right, it was another apartment, in ruins and dusty, but nothing else. This was what she thought until she heard the voice of the little girl loudly before a strong laugh. She walked to the kitchen where she found the dead body of a woman on the wall with a knife on the chest and the dead body of a man on the floor stabbed a great deal of times. Alaska couldn’t avoid shouting when she saw the horrible scene. Suddenly the door closed and she heard how the lock was closing too. Alaska was afraid of what was happening, she turned round to leave the house when she saw in front of the door a little girl carrying a knife in her hand and a smirk in her face. A smile which in case we saw it we would never be able to forget.

Does anyone know the end of this story? I don’t think so. Nobody knows, nobody saw Alaska again, but nowadays when you step on that floor you can’t hear only one voice.

Cinta Gascon Roda, 1r de batxillerat.
Institut Joaquín Bau, de Tortosa.


*Conte premiat en la categoria batxillerat en el V Concurs de microrelats de terror 2014, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Caligramas

Este trimestre el alumnado de 1.º ESO ha trabajado el caligrama con un tema muy terrorífico, Halloween. 

Se realizaron para celebrar esta fiesta de una manera muy particular. Aquí os dejamos la muestra.

Font: departament de Castellà.

Despertar

Abrió los ojos. Vio el empapelado gastado de la pared y contuvo el aliento por unos segundos, ¿dónde se encontraba?. Al incorporarse en la cama sintió el quejido de la madera podrida bajo sus pies descalzos y, a tientas, buscó espantado el picaporte de alguna puerta. Y dio con él.

Abrió temeroso para verse reflejado en el espejo del baño. Su cabello despeinado, su rostro blanco y escuálido y sus marcadas ojeras le hicieron retroceder uno o dos pasos, pero bajo la luz del satélite blanco un destello carmesí pareció brotar de la pica justo bajo el espejo y se sintió invadido por una mórbida curiosidad. Temeroso avanzó lentamente observando con cautela la demacrada imagen que el espejo le devolvía y terminó abalanzándose sobre la pica. Contempló horrorizado las piezas dentales cubiertas de un vino rojo y desparramadas, soltó un chillido que quedó en nada y observó su sonrisa en el espejo. Al abrir la boca un par dientes cayeron y repiquetearon en las baldosas frías como si fuesen cuentas caídas de un collar roto. Retrocedió rápidamente, observando en el espejo los hilos de saliva roja sobresaliéndosele de la boca y su gesto asqueroso al sentir el sabor del metal. Ni siquiera podía gritar.

Concentrado tan solo en la imagen que el espejo reflejaba de ”él”, resbaló con un objeto metálico que salió disparado hacia la bañera. La curiosidad volvió a matar el gato y observó con angustia unas tenazas cubiertas de óxido y el mismo vino rojo de la pica. De pronto y sin esperarlo, tan solo por un momento, le resultó atractiva la idea de substraer las pocas piezas sangrantes que quedaban en su boca, pero su “yo” cuerdo sintió la angustia de ambas manos exprimiéndole la tráquea con tan solo observar semejante idea. Y echó a correr.

Se abalanzó sobre lo que creía que era la puerta del cuarto para verse en un pasillo. Con tan solo el fino pijama encima, la corriente de aire frío que entraba por una ventana abierta le puso los pelos de punta. Y volvió a echar a correr. Corrió desesperado, emitiendo vagos quejidos con la garganta rasposa. Estaba aterrorizado, però... ¿de qué?, ¿de qué huía?. Buscó una sombra en la oscuridad, un aullido bajo la luna, el traqueteo de una motosierra, la risa mórbida de un maniático o el olor putrefacto de varios cadáveres, pero no encontró nada de eso, y eso lo aterrorizó, pues ¿de qué huía?.

Finalmente, la madera bajo sus pies cedió. El cuarto donde cayó estaba oscuro y olía a polvo, sintió ganas de estornudar pero se contuvo, temeroso de que nadie le oyese, porque no había nadie, y eso lo aterrorizaba.

Sintió un crujido esta vez distinto al de la madera podrida. Sudado, sangriento y con las pupilas dilatadas —debido a la poca luz—, dirigió la mirada a sus pies. Huesos, no, sus huesos. En su mente fluyeron los mórbidos recuerdos. Astillas para abrir la carne del antebrazo. Picadores de carne estrujando su propia mano mientras él mismo hacia girar la manivela como si se tratase de la caja de música de una melodía macabra. Se vio quitándose los ojos con cucharas e hincándose agujas bajo las uñas. Cuando la partitura de imágenes cesó, no se contuvo al hincarse en el vientre la astilla de uno de los huesos. Supo que nunca podría escapar de ese lugar porque, al fin y al cabo... ¿quién puede escapar de uno mismo?



Marta Santo Tomàs, 2n de batxillerat.
Institut Joaquín Bau, de Tortosa.


*Conte premiat en la categoria batxillerat en el V Concurs de microrelats de terror 2014, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Realidad

Mis ojos querían cerrarse y caer en un profundo sueño mientras que mis manos, un tanto torpes, seguían tecleando de forma robótica el último informe de la noche.

—Te traigo un café, joven, ha sido un día muy duro, ¿verdad?

Ni siquiera levanté la vista, ¿para qué? Por muy simpático que pareciera sabía que mi jefe era un auténtico gilipollas por el simple hecho de hacerme trabajar hasta tan tarde.

—Gracias pero éste ya es el último— dije sin dejar de repicar en el teclado.

—Oh, vaya… Bueno, no importa. Te lo voy a dejar aquí de todas formas porque vuelves a pie, ¿verdad? Te servirá para no equivocarte de casa. Además, la zona por la que pasas da algo de miedo, será mejor que te mantengas despierto. Dicen que hay una maldición en ese barrio pero, quién sabe, son simples historias...

De camino a casa la maldición rondaba en mi mente, como siempre. Mi punto débil era la oscuridad y mi jefe lo conocía, así que se aprovechaba de él, ya que cada vez que me quedaba a trabajar hasta tarde soltaba gilipollezes sobre historias de miedo y, aunque yo no quería, de alguna forma u otra siempre acababa tragándomelas.

Primero el chirrido de unos frenos, luego el chillido de una mujer. En pocos segundos se había producido un accidente y yo había sido el único en presenciarlo. Mi cuerpo se paralizó y mi mente se saturó de tantas preguntas sin responder, la principal era qué hacer. Antes de que pudiera reaccionar el conductor bajó del coche muy alarmado y, tras acercarse a la mujer, retrocedió unos pasos, volvió a subir al coche y se fue a toda pastilla esquivando el cuerpo que había en el suelo. Menudo cabrón, pensé. Me acerqué para ver si seguía viva pero me detuve justo cuando estaba a punto de cruzar la carretera. La mujer se levantó por su propia cuenta sin ningún esfuerzo a pesar de estar sangrando y cuando se giró para mirarme, pude verle el rostro: su cara estaba completamente aplastada por el lado derecho y a pesar de ello, pudo dedicarme lo que se podría decir una media sonrisa. Se me heló la sangre y solté un grito ahogado. Ella, por suerte, decidió ignorarme y se dirigió hacia otra dirección caminando mientras la sangre le resbalaba por el cuello.

Llegué a casa con los pulmones ardiendo y una vez cerrada la puerta pasé el pestillo y cerré con llave para sentirme seguro.

—¿Martha? ¡¡Martha!!— la llamé mientras me adentraba en la casa—. ¿Dónde estás, joder? Es mi jefe otra vez, tío, le voy a matar algún día...—.

—¡¿Qué pasa?!— dijo gritando desde la cocina. Yo seguí su voz y fui hacia ella.

—Dios, me ha vuelto a contar una de sus malditas historias y yo estoy empezado a delirar...

Martha estaba de espaldas y al girarse pude ver exactamente el mismo rostro medio aplastado de la mujer del accidente pero con media cara de mi dulce Martha. Esbozó media sonrisa. Fue entonces cuando me di cuenta de que todo era realidad y no simples historias.


Àngela Cartil, 2n de batxillerat.
Institut Cristòfol Despuig, de Tortosa.


*Conte premiat en la categoria batxillerat en el V Concurs de microrelats de terror 2014, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Bajo su control

Sentía como una fuerza sobre humana se apoderaba de mí lentamente, se iba apropiando de cada parte de mi cuerpo de una manera muy dolorosa. Perdía el conocimiento y el control de mis movimientos, mis músculos ya no respondían a las órdenes que yo les daba. Por mucho que intentara con toda mis fuerzas evitarlo, eso era más fuerte que yo.

Sentía un dolor punzante en cada parte de mi cuerpo por donde estaba pasando. Intentando evitar gritar para que no se dieran cuenta de que me dolía; como si eso funcionara. Sabían perfectamente que ese dolor me estaba destrozando por dentro, como sabían que eso que fuera que tenía dentro se estaba apropiando de mi cuerpo como si fuera suyo. Aunque tenia clara esa idea, no gritar me daba una pequeña esperanza para pensar que eso que me estaba pasando no era real, que simplemente era todo un sueño. Pero claro está que eso no era así. Los gemidos me delataban. Pero lo que realmente me delató fue el grito que di cuando el dolor llegó al corazón. En ese momento supe que estaba todo perdido. No había vuelta atrás ni ningún remedio que pudiera curarlo.

El mal, por así decirle a esa cosa, se había apoderado definitivamente de mi ser. Ya no podía hacer nada. Ahora ya no era mía. Había muerto. No era una muerte de ésas que estamos acostumbrados a ver, sino una muerte distinta. Mi cuerpo seguía moviéndose. Pero ahora ya no era yo quien lo controlaba. Simplemente podía quedarme allí gritando desde alguna parte de mi subconsciente. Sin emitir ningún sonido. Mirando con ojos fríos e irreales a esas tres figuras negras que tenía delante. Ahora, estaba bajo su control.


Sara Ortiga Sánchez, 3r d’ESO.
Institut Cristòfol Despuig, de Tortosa.


*Conte premiat en la categoria secundària en el V Concurs de microrelats de terror 2014, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Réquiem escarlata

Es la fiesta del príncipe. Muchas mujeres han venido a verle. Quizás, por casualidad, el futuro monarca se fije en ellas. Guardias y hombres yacen en el suelo por haber bebido demasiado. O quizá, porque alguien les haya echado algo en la copa. El príncipe, en sus rizos dorados, destila… Pues no lo sé. Pero algo habrá, porque hay unas quince mujeres persiguiéndole por el elegante salón de baile.

Se apaga la luz. Los músicos paran. Se enciende la luz. El príncipe está tirado por el suelo de cualquier forma. Esa unión de vestidos de colores grita sin separarse de esa cosa repugnante y sin vida en que se ha convertido su preciado hombre de gran belleza y riquezas. Se apaga la luz. Esta vez, los músicos intentan seguir tocando para que no cunda el pánico. Se enciende la luz. Un vestido turquesa teñido de rubí. Se apaga. Se enciende. Varios vestidos verdes empiezan a coger un tono carmín. Se apaga. Se enciende. Los blancos y rosa pálidos se vuelven escarlata. Se apaga. Se enciende.

El despampanante Gran Salón aparece gigantesco ante mis ojos cuando ya no queda nadie en pie, y los vestidos de colores se desparraman por el suelo expulsando líquidos oscuros. Los músicos me miran, sin saber si sentir miedo, pánico o terror. Pero con mi mirada, entienden que el baile finalizará cuando yo lo diga. Salgo ondeando mi vestido rojo fuego. Pensando que quizá no lo haya hecho bien. ¿Qué va a ser de mí? Debería haberme deshecho de los músicos también.


Míriam Cano.
Institut Sòl-de-Riu, d'Alcanar.


*Conte premiat en la categoria secundària en el V Concurs de microrelats de terror 2014, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Mis sueños

Anoche soñé que me despertaba, desayunaba, iba al colegio, cenaba y me iba a dormir. Lo que se supone que sería un día normal en mi vida. En cambio, mi día a día es mucho más extraño que en mis sueños.

Tengo unos padres que se pasan el día trabajando y he notado que hace como dos semanas que no hablan, como si fueran robots o no tuvieran alma. Mi hermana pequeña, según mis padres, tiene una enfermedad muy rara en que, cuando se pone nerviosa, le sangran los ojos.

¿Por qué mis sueños son más normales que mi vida real? ¿Cómo sé si lo que sueño es la vida real? ¿La vida real es un sueño? Al fin y al cabo, cuando en mis ueños me voy a dormir, me despierto en la vida real.

Tengo mucho miedo de que lo que les esté pasando a mis padres y a mi hermana, también me pase a mí. Porque si me pasara, me temo que ya no volvería a soñar mi vida normal...



Júlia Curto i Gilabert, 1r d’ ESO.
Institut de Deltebre, de Deltebre.


*Conte premiat en la categoria secundària en el V Concurs de microrelats de terror 2014, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

13

Son las nueve de la noche. El restaurante está llenísimo, menos mal que habíamos reservado mesa. Estoy cenando con mi manager y mis ayudantes. También ha venido el director del auditorio y su mujer; y Pedro, el presentador.

La ternera está exquisita. Antes ha venido una mujer a decirme que a las once irá a ver mi espectáculo. Se llama Sara y es preciosa.

—Con todos ustedes, ¡el mago Lucas!

Hay un montón de gente. Menos mal que con los años he perdido el pánico escénico. Empiezo a hablar.

—¡Buenas noches a todo el mundo!

El tiempo pasa rapídisimo entre truco y truco. Ya son las doce. Ahora es viernes 13 ya que hace un segundo era jueves 12. Pero no tengo miedo. No, yo no; no temo a las supersticiones. Es hora del gran truco.

—¿Algún voluntario?

Veo a Sara en la tercera fila que levanta el brazo. Perfecto. Sube al escenario.

—Señorita, métase en el baúl.

El truco consiste en hacer desaparecer a la persona del interior del baúl. Lo abro. Sara no está. Lo cierro y hago unos movimientos con las manos. Ahora tendría que aparecer de nuevo. Vuelvo a abrirlo. Sara no está. Lo abro por segunda vez, y no aparece. El público empieza a susurrar. Yo finjo que todo va bien y exclamo:

—¡Tranquilos, es parte del show!

Ha terminado. La gente aplaude muy fuerte y con ganas de que yo salga a saludar. Cojo mis cosas y ando hacia la puerta, ignorándolos. Subo al coche y me dirijo a casa. Ahora solo quiero llegar a mi hogar y pensar qué ha podido fallar. Maldito viernes 13.

Aparco en la esquina. Desde la calle veo la luz del dormitorio que está abierta. Poco a poco, meto la llave en la cerradura. La giro. Abro la puerta, que hace un ruido a madera rota. Mis pasos lentos resuenan en toda la casa. Subo las escaleras.

En el suelo del pasillo hay un rastro de algo rojo. ¿Qué ha pasado? Algo me dice que es mejor no abrir la puerta de mi habitación.

—¡Dios mío!

Y allí está. Desnuda, tumbada en mi cama. Muerta.



Amàlia Fosch, 2n d’ ESO.
Institut Les Planes, de Santa Bàrbara.


*Conte premiat en la categoria secundària en el V Concurs de microrelats de terror 2014, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

El traje en púrpura

Como todos los días el despertador sonó a la misma hora, desperté a mi hermano y fuimos a ver las noticias. Nos impactó saber que Steven el guarda forestal había encontrado el cuerpo de Greg Moore un chico de nuestro pueblo.

Llegamos al bosque para investigar el caso, hablamos con Steven sobre lo sucedido, pero no aportó nada nuevo al caso. La forense nos comunicó que Greg llevaba un libro de Algernon Lovecraft en el bolsillo. Todos los indicios apuntaban a que había sido él, porque además habían quedado la noche anterior.

Decidimos hablar con él para ver si conseguíamos que confesase, pero no lo hizo, lo negó todo, cosa normal. Hablamos con Anabel Lee por si sabía algo, y por primera vez en este caso tuvimos nuevas pistas. Anabel nos contó que tenían una secta los tres juntos en la que siempre iban con un traje de color púrpura, y que habían quedado la noche que mataron a Greg, decía que esa noche querían invocar a un Cliptófeo que era un gigante con dos cabezas, con un ojo en cada una de ellas y unas alas de demonio en la espalda, dijo que fue idea de Greg pero Algernoon no estaba de acuerdo. Volvimos a hablar con Algernoon, pero esta vez dijo algo que nos sorprendió mucho, reveló que era Anabel quien no estaba de acuerdo.

Entonces se nos aclararon todas las pistas, y llegamos a la conclusión de que Anabel Lee fue realmente quien mató a Greg Moore, lo hizo porque no quería invocar al Cliptófeo, y le mató con una escopeta que escondía en el club de armas del pueblo. Solo faltaba que confesara, y así lo hizo cuando presentamos las pistas del arma homicida.



Cinta Vega Tomàs, 6è de primària.
Escola Mestre Marcel·lí Domingo, de Roquetes.


*Conte premiat en la categoria primària en el V Concurs de microrelats de terror 2014, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Happy Halloween

Hubo una vez en una noche de Halloween, unos niños, Juan y Pedro, que eran muy amigos, que se encontraron una brújula que no era normal. Era una brújula que cuando marcaba a un niño se convertía en lo que se había disfrazado. 

Entonces, al ver a un niño dijeron:

—¡Tírale un trapo encima!— exclamó Pedro.

—¡Muy buena idea!— le contestó Juan.

Y el niño se convirtió en fantasma.

Luego, se fueron a casa de uno de ellos, cogieron un trapo y se lo pusieron encima. Pero sin querer, mientras iban caminando, apuntaron a otros niños vestidos de terror y se convirtieron en unos monstruos que hacían mucho miedo y entonces, éstos, se vengaron de ellos apuntándolos con la brújula.

Mientras, en el concurso de disfraces, los jueces dijeron: 

—¿Por qué no empezamos el concurso de baile?

Hicieron el concurso y todos los que estaban embrujados tenían que ganar el concurso para volver a ser normales puesto que lo dijo la bruja que había sido la creadora de la brújula.

—¡Eh! ¿Y si nos juntamos todos y ganamos el concurso?— dijeron Juan y Pedro.

Todos los otros dijeron:

—¡Sí!

Se juntaron y ganaron el concurso y cuando se volvieron normales, los dos amigos dijeron:

—Lancemos la brújula a un pozo y así nos aseguraremos de que nunca más se pueda abrir.

—¡Vale!— dijeron todos.

Actualmente todavía el pozo está aquí, en la Sénia y quién sabe...



Adahi Allepuz Fora.
Escola Jaume I, de la Sénia.


*Conte premiat en la categoria primària en el V Concurs de microrelats de terror 2014, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

El meu final

Sóc en Jaume i us contaré una història que ha passat. És de por.

Un dia estava amb la meva millor amiga, la Mariona, i la seva mare Anna, que ens portava al cementiri. Quan estaven dins, ens vam adonar que havíem perdut de vista l’Anna!

—I ara què farem?

Ens vam dirigir a la sortida, però estava tancat! La Mariona, que era molt petita, va dir:

—Que es despertaran, els morts?— I es va posar a plorar.

Les llàgrimes van caure a les tombes i es van obrir. Els morts van agafar tres caps cadascun (un era el de l’Anna) i van fer jocs malabars. Vam veure que no em podíem moure, perquè unes herbes ens havien lligat els peus.

Així es com va arribar el meu final.

Que com conto aquesta història, si estic mort? Perquè sóc un zombi.



Bàrbara Ferrer Cugat
Escola Maria Garcia Cabanes, de l’Aldea.


*Conte premiat en la categoria primària en el V Concurs de microrelats de terror 2014, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

El misteri de les golfes

Sola a casa, tot just una nit com aquella. Tremolava i em notava els ulls mullats de llàgrimes. Era fosc i la nit espessa i fresca dominava el meu esperit. El vent xiulava una melodia molt esgarrifosa i melancòlica. Feia fred i plovia. Tenia molta temor i desitjava amb totes les meues forces que aquell soroll no fos real, que tot formés part de la meva imaginació.

Vaig pujar molt lentament les escales que donaven a les golfes. Vaig agafar coratge per seguir endavant i obrir la porta. Vaig posar les mans al pom, però em vaig repensar i les vaig traure ràpidament. De sobte vaig tornar a sentir aquell terrabastall de vidres trencats un altre cop, ara molt més a prop. El pànic em va deixar paralitzada.

Llavors vaig pensar el pitjor. Se’m van ocórrer mil coses espantoses: potser era un lladre o bé un assassí, o una rata gegant amb les seves potes repugnants i la seva llarga cua esquelètica i fastigosa.

Vaig intentar traure’m aquells pensaments de la ment. Segurament, la por m’estava fent una mala passada. Ni rates gegants ni assassins. Una passa endavant, giro el pom amb els ulls tancats ben forts, conto fins a tres i obro els ulls. Acte seguit esclato a riure bojament. Tot aquell patiment per uns quants coloms que havien entrat per una finestra abatuda pel vent.


Marina Colomé Roig
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa


*Conte premiat en la categoria secundària en el V Concurs de microrelats de terror 2014, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

La Deep Web

El fet que us vaig a explicar és una història real; em va passar a mi aquell 22 de novembre del 2013. Cada cop que ho recordo encara em cauen les llàgrimes i m’entren calfreds al cos.

Ja feia temps que recercava per internet informació sobre els fenòmens paranormals, però amb el que trobava no n’era suficient, volia saber-ne més.

Després d’unes setmanes d’investigació, un noi que vaig conèixer en un xat anònim em va informar de la famosa Deep Web (Internet profunda), i jo, amb l’esperança de saber-ne més, no m’ho vaig pensar ni un segon: vaig descarregar el Tor, el navegador necessari per entrar als dominis .onion i vaig aventurar-m’hi.

Havia trobat informació que la Deep Web s’estructurava en quatre nivells que contenien el 80% d’Internet que nosaltres no podem accedir a la web superficial. En aquests nivells hi havia pàgines de tot tipus, d’ovnis, de l’Àrea 51, fenòmens paranormals, assassinats, gore, venda de productes il·legals, pornografia... A mi sols m’interessaven els fenòmens paranormals i vaig pensar que com més endins dels nivells anés més informació trobaria.

Vaig començar recercant en pàgines del directori de la Hidden Wiki, en les quals vaig trobar molta informació, però més tard vaig conèixer pirates informàtics que em van proporcionar enllaços i informació per saber-ne més a canvi d’explicar-los què trobava allí.

Després d’uns mesos intensos de devoció pel que trobava, vaig decidir que ja era hora d’entrar al nivell 6 o La Web de les Marianes, on es trobava tota la informació que ningú pogués imaginar. Estava plena de hackers i com a tal em vaig descarregar un antivirus potent i vaig congelar el disc dur per evitar problemes.

Aquella nit del 22 de novembre m’hi vaig decidir: vaig obrir el navegador creat per mi i vaig posar l’enllaç que em van proporcionar. Segons després d’haver-hi entrar, la pantalla de l’ordinador s’apagà i l’ordinador es reinicià com si res. Un cop al menú principal, no hi havia res, sols una carpeta amb el meu nom: Toni. Vaig decidir obrir-la i vaig obrir el document adjunt que hi havia. Al seu interior posava: «No tornis a fer-ho, hi ha coses que la humanitat no ha de saber».

Vaig decidir no contar res de l’assumpte a ningú. Unes hores més tard, van trucar al timbre, vaig contestar i ningú em va respondre, així que vaig baixar per veure qui era. Sols hi havia una carta amb el meu nom. La vaig obrir i posava: «No ens faces venir a per tu, el pròxim cop no serem tan amables». La carta em va caure al terra juntament amb unes llàgrimes de terror i el meu cos estava tremolant.

Des d’aleshores, ja fa uns uns anys d’aquell succés, sento com si m’estiguessin espiant tots els dies; a la nit, quan dormo, sento sons aguts, i visc amb l’angoixa de saber que algun dia tornaran i no saber el que em podria passar.


Èric Matamoros
Institut Ramon Berenguer IV, d'Amposta


*Conte premiat en la categoria secundària en el V Concurs de microrelats de terror 2014, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

El cas del nen vampir

Conten els vells que en un petit poblet anomenat Bítem hi havia un cementeri.

Un nen tenia curiositat pel cementeri. Va decidir anar-hi i va agafar una llanterna per poder veure-hi a la nit. Un cop va arribar, va obrir la porta i va entrar. El xiquet va estar allí fins a les dotze i va observar que unes tombes s’obrien i que d’allí sortien uns vampirs!!!!!

Al dia següent, el nen ja estava a casa. Els seus pares es van espantar quan el van veure que estava tan blanc i pàlid, i el van portar al metge, però el metge va dir que amb el temps ja se li aniria passant.

Quan va arribar la nit, el nen se’n va anar a dormir a les 00:15 i quan va entrar a l’habitació un vampir el va mossegar al coll i es va transformar en un d’ells. I ara va mossegant les persones que a les 00:15 no estan al llit dormint.



Marc Muriel Estrada
Escola Bítem, de Bítem.


*Conte premiat en la categoria primària en el V Concurs de microrelats de terror 2014, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

En Lluís, la Victòria i les tres portes

Hi havia una vegada, en un bosc misteriós i llunyà, un home amb la seva dona, el seu fill Lluís i la seva filla Victòria. Vivien allí allunyats de les persones i s’alimentaven del que cultivaven, caçaven i trobaven.

Un dia, els dos nens, mentre jugaven, van sentir un soroll i van decidir anar a veure què era. Van trobar una casa que no havien vist fins aleshores, amb la porta mig oberta, i van decidir entrar-hi de seguida. En fer-ho, la porta es va tancar, es van encendre els llums i, al seu davant, van aparèixer tres portes.

Van entrar a la primera porta i es van trobar un grup de nens amb els ulls rojos i plens de sang i el més gran amb un ganivet a la mà. Tots aquells nens, menys el gran, van dir: «Aneu-vos-en! Sinó acabareu com nosaltres!». El més gran es va apropar i amb el ganivet va ferir Lluís. Llavors la nena el va agafar, se’n van anar corrents i van tancar la porta.

Tot seguit, van obrir la segona porta i es van trobar una senyora. El seu aspecte era molt estrany i no tenia rostre, portava una bata blanca amb sang i pareixia humana. La dona es va girar i va dir: «Els meus fills..., on estan els meus fills?». I li van contestar: «Hola! Nosaltres no sabem pas on estan els teus fills. Ens pots dir què ha passat?». La dona, anomenada també Llorona, es va apropar i va dir-los: «Jo vaig matar els meus fills d’un en un i després els vaig tirar al riu, i el mateix faré amb vosaltres dos!». Llavors, els nens van sortir corrents d’aquella habitació.

Aleshores, van obrir la tercera porta i van trobar cinc zombies, tres esquelets, deu vampirs, vuit homes llop, onze fantasmes i la cosa més terrible, monstruosa, maligna i espantosa que et pots imaginar...

Seguidament, els dos nens van cridar i van sortir corrents, però la porta no s’obria i tots els éssers monstruosos s’arrimaven cada vegada més. Quan ja els tenien al davant la nena va estirar una palanca que va veure i van caure a un túnel que comunicava amb la seva casa.

En arribar a casa, els nens van trobar els seus pares tirats al terra morts i la nena, de tot el que havia passat, es va tornar boja i va matar el seu germà i després es va suicidar.

Des d’aquell dia, qui entra al bosc no surt en vida.


M. José Segura Pérez
Escola Jaume I, de la Sénia.


*Conte premiat en la categoria primària en el V Concurs de microrelats de terror 2014, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

El missatge sonor

Quant tenia deu anys i anava a primària vaig fer un bon amic. Eric es deia. Recordo que a aquest amic li encantava una pel·lícula que havia vist desenes de vegades. No parava de parlar d’ella i pareixia que la vida li anés amb allò.

A poc a poc ens vam anar separant amb l’arribada del canvi de l’escola a l’institut, tot i que parlàvem a estones. Després d’uns anys a la fi del batxillerat, vam deixar de parlar-nos totalment, només ens saludàvem quan ens vèiem, però res més.

Quan tenia 25 anys vaig rebre una carta. Aquesta carta tenia un remitent d’un conegut llunyà, l’Eric. Aquesta només em deia una frase repetida arreu del missatge:

“EL SO ÉS L’ÚNIC ENEMIC”.

Em deixava desconcertat. No sabia què dir ni què fer, així que vaig anar a l’adreça d’on provenia el correu. Quan vaig arribar-hi, em van dir que l’Eric, al tercer any de la seva carrera relacionada amb les ones sonores, havia desaparegut sense cap mena de rastre. D’allò feia uns quatre anys. Res encaixava, el missatge era escrit la setmana anterior a aquesta. Com podia haver rebut aquesta carta si se suposava que era mort?

Tres dies després d’això, inquiet, vaig demanar unes vacances al treball per esbrinar la tragèdia del meu amic. Sé que ell no s’escaparia sense avisar. Alguna cosa devia haver passat. En arribar a l’habitació ell on havia viscut, tot estava al seu lloc. Ningú volia viure en aquella caixa freda, tancada i amb algun soroll estrany que se sentia a la nit.

Al moment d'entrar, una figura va emetre un llum curt i fluix. En obrir el llum vaig adonar- me que era l’ordinador que cap dels estudiants s’havia molestat d’apagar. En obrir-lo, s’estava reproduint una cançó. Havia de ser el que se sentia a les nits. En pujar la veu, va començar a escoltar-se un so tènue, fred, trist i amb un altre sentiment que no sé expressar. Era una música familiar, d’aquella pel·lícula que tant li agradava a ell de petit. L’estava analitzant per a l’últim treball del curs. Vaig començar a escoltar-la. Em feia sentir ple. No necessitava res més en aquell moment. Després d’escoltar aquesta melodia la vaig descarregar al meu mòbil només per recordar el meu vell amic.

En tornar a casa després d’uns dies, en deduir que anava embolicat amb drogues, vaig veure clar el motiu de la seva desaparició. No parava d’escoltar la cançó aquella per recordar-lo. En veure la seva carta amb la frase repetida “EL SO ÉS L’ÚNIC ENEMIC” vaig començar a deduir que la cançó l’havia fet embogir fins al punt de llançar-se al mar o matar-se dins del bosc. En saber això em vaig apartar immediatament del mòbil. Tenia por. Estava alguns dies sense agafar el telèfon, però sempre acabava a les meves mans. El vaig llançar a la brossa, tot i que uns dies després la vaig tornar a descarregar. No podia treballar ni estar en la família.

Una nit, en decidir anar a prendre l’aire per escapar-me d’aquella melodia demoníaca, vaig decidir anar-me’n i escapar- me d’allò a un lloc sense cap mena de tecnologia, sense cap mena de distracció. Al cap d’una estona vaig recordar que havia deixat l’ordinador amb la música posada, però ja no em preocupava. Només m’endinsava dins el bosc sense mirar enrere. Sense recordar familiars i amics.


Joan Sentenac Noche
Institut de Deltebre. Deltebre


*Conte premiat en la categoria secundària en el V Concurs de microrelats de terror 2014, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

El monstre

La caverna és fosca. Et mous, però no saps què toques. Camines, però desconeixes el que estàs trepitjant. T’arrossegues pel sòl humit i el fred hostil envaeix la teva ment i el teu cos, com si fos una poció somnífera.

Les teves mans palpen una superfície que contrasta amb tot allò que hi ha en aquesta foscor. És càlida, suau i agradable. Veus uns ulls platejats, els ulls més estranys que has vist mai. I quan els mires, oblides tots els altres colors.

Els ulls es fixen en els teus i comences a recordar. Recordes l’entrada d’una cova. Recordes els riures de la gent de la teva colla. Recordes el to de burla d’una jove dient que els monstres i els fantasmes no existeixen. Recordes la sensació d’enfonsar-te en l’obscuritat que et rodeja en aquest moment.

Tornes del record perquè t’adones que els ulls platejats s’estan apropant. La llum d’aquests ulls il·lumina la teva memòria. Et vénen moltes imatges al cap aparentment inconnexes, però t’esforces a comprendre la relació que hi ha entre elles.

Ja està! Ja ho entens! Recrees les imatges com si veiessis una pel·lícula: Una noia encoratjada pels seus amics entra a una cova. La cova és el lloc d’on afloren les llegendes més horripilants; es rumoreja que hi habita un monstre gegant que s’alimenta de la ment humana, un fantasma que et persegueix fins que mors de cansament i un grup d’estranyes criatures de color gris que et devoren el cervell sense matar-te. La noia s’endinsa per un passadís i, quan es gira per saludar els seus amics, ja no veu llum a l’entrada de la cova. Només veu ulls platejats.

Allí estàs tu. Els ulls brillen de satisfacció, han complit el seu propòsit: fer-te recordar la teva història abans de morir.

Notes un terrible alè molt prop de la teva cara. Els ulls centellegen i la boca del monstre es tanca mentre se t’empassa.

Dediques el teu darrer pensament a la bellesa de l’últim color que has vist.


Marina Jaime Ariño
Institut Escola Daniel Mangrané, Jesús



*Conte premiat en la categoria secundària en el V Concurs de microrelats de terror 2014, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Concurs de postals de Nadal

Al vestíbul es poden veure els treballs de l'alumnat que ha partcipat en el Concurs de postals de Nadal.

La postal guanyadora del concurs, que servirà per felicitar tota la comunitat educactiva de l'institut, és de Cristina Zandovas, de 2n ESO.

El departament de Llengües estrangeres també s'ha sumat a la iniciativa hi ha exposat les felicitacions de Nadal de l'alumnat de Francès.

Teatre terrorífic

Fue difícil escribir esta obra, pero poco a poco me fui inspirando. Como venía Halloween pues me inspiré en hacerlo de miedo. Mientras veía una película, se me ocurrieron todas las escenas de la obra.

Busqué a los actores y obtuve este reparto:
-Subdirectora: Nerea Estrada
-Presentadora: Emma Ortiz
Actores:
-Gabriela: Demonio
-David: Lobo
-Joan y Laia: Niños tontos y asustados (sobrinos de Evelyn)
-Evelyn: Bruja mala
-Marc M.: Frankenstein
-Claudia: Ayudante de la bruja
-María: (Víctima) Madre de los niños
-Georgina: Limpiadora maligna
-Yo: La Muerte
Aida y Eva: Suplentes de todos los actores

Me pasé algunos días escribiendo y retocando la obra. Tocaba ensayarla, y entre todos se nos ocurrió la idea del baile final. Primero, hicimos el decorado; nos costó casi tres horas de clase y media hora de patio, pero al final quedaron muy bonitos. Después de 3 semanas de patio ensayando lo teníamos preparado y listo para actuar.
El día 30-10-2014 estrenamos. Estábamos todos muy nerviosos, pero teníamos la confianza de que saldría bien. Cuando se acabó, todos nos felicitaron: ¡Les encantó! ¡Qué alivio! ¡Qué alegría!
Espero que os haya gustado y que os animéis a seguir nuestros pasos.

Toni Moreno

1 ESO A