Quan m'hi vaig endinsar, vaig notar com un calfred em recorria tota l'esquena. Aquella mena de casa era més enigmàtica del que semblava. Fins i tot la lluna plena d'aquella nit estava espantada, no gosava ni entrar per aquella finestra amb el vidre trencat. Vaig avançar dues passes, no molt decidida, i de sobte va començar a grinyolar l’enorme porta fins al punt de tancar-se a la meva esquena amb un cop fort i sorollós.
A partir d'aquell moment ho vaig tenir clar, no tornaria a respirar aquell aire pur, havia entrat en el meu pitjor malson. La foscor intentava apoderar-se de la meva ànima, però jo m'hi continuava resistint.
Mentre pujava unes escales de fusta em vaig adonar que m'observaven dos punts d'un roig intimidant i conforme anava pujant un esglaó, s'apropaven més a mi. Jo no sabia on em dirigia, o potser sí.
Al cap d'uns instants em van xiuxiuejar el meu nom a cau d'orella molt suaument, vaig girar-me ràpidament i allí estaven: els dos punts vermells m'havien atrapat. No sabia del que es tractava, però notava com el seu alè em fregava la pell. No em va permetre ni cridar, així que vaig deixar caure el meu últim sospir i es va emportar el meu jo, per sempre.
Noemí Muñoz Bota
Institut Ramon Berenguer IV, Amposta.
*Conte premiat en la categoria de secundària en el VI Concurs de microrelats de terror 2015, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada