Era fosc i humit. Podia escoltar com les gotes d’aigua regalimaven per les parets i s’escolaven pel terra fins arribar a tocar la meva pell. Estava asseguda en aquell passadís sense final i no podia creure el que m’estava passant. Un rellotge sonava al fons: “tic-tac, tic-tac”. Vaig intentar moure’m, però no podia, unes cadenes m’immobilitzaven. Podia sentir un olor de podrit i ranci, que m’omplia les fosses nasals. Aquella olor era horrible i cada cop més forta. Tot plegat feia augmentar les meves nàusees.
De sobte vaig sentir el grinyol d’una porta que s’obria molt lentament al final de l’infinit corredor. Em vaig quedar parada, no sabia què fer ni com reaccionar, se’m va posar la pell de gallina i cada cop podia notar més aquella olor putrefacta que s‘introduïa dins meu, provocant-me un mareig molt fort. Vaig sentir que la porta ja havia acabat d’obrir-se, que el soroll del rellotge omplia tota l’estància i entrava dins el meu cap, on ressonava el “tic-tac, tic-tac”. No podia distingir cap figura al final del passadís, però notava la presencia d’algú, o alguna cosa, acostant-se a mi. Podia escoltar els seus passos i com es barrejaven amb el tic-tac del rellotge. Avançaven lentament per aquell túnel fosc sense final i cada cop els podia sentir més propers a mi.
Vaig esgarrifar-me en poder distingir una silueta negra, que s’acostava cada cop més i més. L’ombra era enorme, semblava una persona molt corpulenta, d’uns dos metre d’alçada. Vaig intentar desfer-me de les cadenes, però va ser inútil. L’ombra seguia apropant-se més i no podia fer res per evitar-ho. Les gotes de suor regalimaven pel meu front i em mullaven els llavis, secs i tallats. El podia veure davant meu. El seu rostre era negre, amb uns ulls vermells i brillants que em miraven fixament i em feien sentir indefensa. Vaig notar que la seva mà agafava el meu braç i com, amb el seu contacte, començava a cremar la meva pell. Era molt dolorós i angoixant al mateix temps. Vaig cridar i plorar, no podia suportar aquell dolor esfereïdor.
Era a la meva habitació, tota suada i podia escoltar el “tic-tac, tic-tac” del rellotge. Quin ensurt! només havia sigut un som... Espera, no havia estat un somni! El meu braç estava desfigurat, el somni era una realitat paral·lela i la criatura misteriosa estava esperant que tornés a adormir-me per a acabar amb mi. No hi havia escapatòria.
Montse Bonet
Institut de Deltebre, Deltebre.
*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicles formatius en el VI Concurs de microrelats de terror 2015, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada