Estima, moriràs

Tic-tac, tic-tac, tic... Totes les nits igual, no sóc capaç de dormir més d’una hora seguida... Sento la seva respiració, el seu tacte fred i la seva mirada penetrant allí, amb mi, però no, no està. Des d’aquella nit que em va dir que era massa perillós per a mi, no l’he tornat a veure i estic embogint.

No vaig poder resistir-me. Vaig anar a casa seva, el vaig veure sortir i el vaig seguir fins a un carreró, fosc, on la nit cada vegada se’l anava menjant. Se sentien unes veus de dones, totes alhora dient paraules que mai entendré ni mai sabré en quin idioma eren. Però ell va seguir cap al cementiri, sense adonar-se’n d’aquelles veus tan rares. Jo em vaig quedar observant. Vaig veure a aquelles dones per una petita finestra, estaven assegudes amb rotllana i anaven totes amb grans vestits negres. Al mig de la rotllana havia un animal, apunyalat amb una estaca de plata, segurament. La seva sang acariciava el terra humit i fosc d’aquella sala il·luminada amb centenars d’espelmes.

Quan vaig adonar-me que jo estava morta de por, ell ja no estava, havia entrat a la foscor del cementiri i jo no sabia si seguir o no. Estava tremolant de por, però era ell, tenia que veure què passava, què era tan perillós. Vaig sentir un crit esgarrat i vaig seguir el rastre d’aquell crit tan esgarrifós. Llavors va ser quan ho vaig veure... La fosca nit em va caure damunt i se’m van ennuvolar els ulls. Havia de fer alguna cosa. Dos éssers estranys l’estaven devorant des de la primera capa de la seva pell fins a els seus ossos. Violentament, van aixecar el cap i em van mirar amb una mirada desafiadora i la cara plena de sang. Van venir a per mi. Ja podia córrer, no em serviria de res... anava a morir.

Una melodia va començar a sonar, una melodia tenebrosa però encantadora a la vegada. Aquells éssers van començar a cridar, cridaven i movien totes les parts del seu cos del dolor que sentien, els ho queien llàgrimes de sang dels ulls, les seves ungles esgarrapaven la seva pell bruta i esgarrifosa fins a penetrar-la i esgarrar-se a ells mateixos. Es van anar destruint mentre cridaven, sentien el dolor, el dolç dolor que se sent abans de morir multiplicat per totes les vegades que algú es pugui imaginar.

Quan em vaig adonar que ja no podien fer res, vaig anar a buscar-lo, a salvar-lo... Era massa tard, no tenia pulsacions, el seu cor no responia als meus crits i llàgrimes, estava mort.

Aquell dia vaig decidir que mai més ningú sabria com és el meu rostre, mai més ningú s’atreviria a parlar-me i que jo seria el pitjor somni de tots els enamorats.

Totes aquelles persones que desitgen estimar, acabaran morint.


Judit Pastor Estrada



* Conte premiat en el II Concurs de contes breus 2011, organitzat per la biblioteca i els departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.