Dimarts

Va anar al parc i va asseure’s en un banc, a poc a poc. Des que s’havia despertat havia actuat amb la solemnitat pròpia de la gent que surt a la televisió. S’havia pres el cafè sense pressa, amb una parsimònia gairebé infinita, i tot per sucar tot un pis de les galetes daneses de capsa metàl·lica que li havia dut el seu tiet suís. Enlloc d’edulcorant s’hi havia posat sucre morè, que és més car i –diuen- més bo i saborós. Després d’esmorzar va trucar a la feina, i amb un “Avui no podré vindre a treballar, m’he tornat a quedar enganxat de l’esquena. Ja et tornaré el torn un altre dia” ho va solucionar tot. I ara seia al parc, al banc que estava més a prop de la font. Era divertit veure com la gent feia una mena de reverència i obria la boca per beure del raig d’aigua. La gran majoria acabava amb la camisa banyada, emprenyats i sense haver begut gaire. A més, havien pintat el banc feia poc, i el marró merdós d’abans no semblava tan horrible. Se sentia a gust al parc, sempre li havia agradat. Potser no es podia dir ni que fos bonic o acollidor, però almenys no hi havia cotxes. Quatre plataners i quatre parterres esquifits i patètics, la font i uns gronxadors amb el seient a diferents altures. Això era el parc. Després de tres quarts d’hora mirant com la gent bevia va traure’s les mans de la butxaca i va apagar el mòbil. Per res del món hauria volgut que li truquessen en aquell moment. No sabia ben bé per què, però aquell dia s’havia despertat amb un desig boig de passar el matí al parc, encara que fos dimarts i li toqués anar a treballar. De fet, ni feia un dia assolellat, ni era primavera, ni feia una temperatura agradable. Ben al contrari, el cel s’havia ennegrit amb uns núvols baixos i densos, i s’havia girat un vent gelat. Però necessitava anar al parc. No pensava en res en concret, sinó que inventava la vida de qui passava pel seu davant. Un astronauta claustrofòbic, un guàrdia civil punk, una cambrera amb sis pits... Tot era possible.

Però una hora i disset minuts més tard això va dur-lo a un avorriment complet. Se li havia adormit el cul, i les cames s’havien engarrotat. S’alçà, i va tornar a casa. No sabia què cony li passava. Va sortir a la terrassa, tan estreta i encarada al bloc de pisos d’obra vista com sempre, i va regar el llessamí blanc que li havien regalat pel seu cinquantè aniversari, uns mesos abans. S’estava morint, no quedava cap flor, i les fulles que restaven s’anaven engroguint i assecant. Potser el balcó no era bon lloc per al llessamí blanc. I just llavors es va ficar a plorar. Acompanyava el plor amb un udol llarg i animal, agut i fondo. S’estirà al sofà i es posà en posició fetal, arrupit, esporuguit, tremolós i tan fràgil... S’havia equivocat. Feia anys que feia poc més que caure en errors cada vegada més grans. I aquell dimarts els pecats li pesaven com mai. Culpes, culpes i més culpes. Equivocacions. Els errors li rataven l’ànima. I ell, tan absurd i retorçat sobre si mateix com un nounat, plorant al sofà enmig d’una ciutat que l’aclaparava, que el limitava, que l’esclafava. Era com un mosquit que ha caigut en un toll d’aigua i busca sortir-ne. Odiava el seu treball, odiava ser infermer, haver de sentir cada dia l’olor dels passadissos, aquella fragància que mescla mort i formol, la blancor de les bates, les cares dels moribunds, el silenci sintètic de les habitacions, els seus companys tan alegres i feliços i com si res mentre desplacen els cadàvers. Odiava pensar que no havia sigut prou bo per ser metge, i s’havia hagut de conformar amb ser un simple i trist infermer amb socs immaculats i màniga curta tot l’any. No ser cirurgià i obrir els ventres de la gent per descobrir els secrets que amaguen a les vísceres, no ser metge i aconsellar als xiquets que prenguen molts iogurts, llet i formatge. S’esgarrifava de pensar que, a la seua vida, sempre havien passat de llarg les oportunitats. Aquell viatge a la Côte d’Azur que no havia fet, aquell col·leccionable de miniatures de soldadets que va abandonar al quart lliurament, aquells amors perduts, aquells milers d’euros gastats en putes. I, sobretot, aquells ulls extraviats de la Violeta. Com s’estimava la Violeta! S’havia arrapat a la Violeta desesperadament, massa cegament. La Violeta havia arribat i desaparegut tan ràpidament que s’havia convertit en un record d’una altra vida. Era d’aquell tipus de persones que exhalen sempre misteri, que mai no acabes de conèixer. I de fet, ben mirat, no era ni guapa, però tenia uns ulls amb vida pròpia, terrosos i tristos, que es clavaven com dagues. I la melangia de la Violeta... Sempre, sempre sospirava, i plorava contra el coixí per silenciar-se les llàgrimes. Tan dominada pels traumes, carregada de fòbies alguns dies, i tan riallera i enèrgica d’altres. La Violeta et condemnava a ser feliç o et torturava, no tenia terme mitjà. Però tal i com havia arribat havia fotut el camp. I la Violeta havia desaparegut sense rastre. Trobava a faltar la Violeta, la seua cintura estreta i ossuda, el seu jersei de ratlles blaves, negres i blanques. Els seus cabells aspres i curts, que se li aixecaven amb la més lleugera brisa. Potser ell havia sigut massa mediocre per a la Violeta. Perquè ell –ara ho pensava, arraulit al sofà- era massa poc per a ella. Sí, l’havia oblidada, havia passat pàgina i s’havia casat amb una altra dona –i divorciat. Però aquell dimarts la Violeta tornava a passar pel seu cap ple de boira. La seua ex, tan histèrica, tenia raó: no era res. També tenia raó sa mare: havia sigut un error. Li ho havia sentit dir de menut, al xalet on estiuejaven amb els iaios, quan parlava amb la tieta. Sa mare no el volia, no l’esperaven. Ja havien tingut quatre fills, i ell “no calia”. I el seu matrimoni. Tan caòtic. Encara rai que no havien tingut fills. Sentia fàstic per les criatures, tan vulnerables, descarades i... Ell no volia haver d’admetre mai que algú altre “no calia”. L’esceneta a l’estació, amb l’ex amb les maletes, el front arrugat i el tren a València. Les borratxeres d’aquella època, les nits amb les prostitutes de carns dures i ànimes partides. Ho veia clar: tot un error. Però d’una cosa se sentia orgullós: del dia que va dur sa mare a la residència geriàtrica. Només sentia menyspreu per aquella dona tan freda i autoritària. S’estremí de plaer quan va veure com una infermera se l’enduia amb la cadira de rodes, mentre ella li dedicava la mirada més carregada d’odi que li havien fet a la seua vida. Havia perdut el cap, s’havia encorbat i necessitava dents postisses, però fins a l’últim moment li va deixar prou clar que ell “no calia”. De fet, quan morí el pare, ni plorà tampoc, es mostrà impassible. Ja no la veié més, ni tan sols al tanatori. “Prefereixo guardar el record de la mama en vida”. Però en realitat no volgué ni veure-la morta. Ara pensà que potser també això va ser un error, com la resta. Tant d’odi no havia portat enlloc...

Hores més tard, caigué adormit, fart de plorar. Però en despertar-se estava molt més tranquil. Se sentia irritat per l’esceneta que acabava de protagonitzar. Al cap i a la fi, els errors no tenien cura. Va acabar-se les galetes daneses per dinar, o berenar, perquè s’havien fet les cinc de la tarda, i va mirar una pel·lícula porno que amagava a l’armari entre els mitjons i els calçotets. Mentre a la tele veia com una parella cardava, ell es tocà pensant en la Violeta. Va dutxar-se, va canviar-se de roba i anà al cementiri, a posar unes flors a sa mare. No sabia per què s’havia plantat al davant d’aquell nínxol, com tampoc no sabia per què havia anat al parc. Tampoc no entenia per què s’havia fotut a plorar com un xiquet de sis anys, ni per què havia recordat tantes coses. Davant de la làpida que cobria els ossos de sa mare, es va prometre que començaria una nova vida. De fet, ser infermer no era tan greu, i a més, una zeladora li picava l’ullet cada vegada que es creuaven pel passadís. El melodrama no duia enlloc. Però aquell dimarts fou el seu últim dimarts. Perquè, emocionat per la perspectiva d’una nova vida i imaginant un nou futur, va creuar el carrer sense mirar i un cotxe va atropellar-lo. Sí, va atropellar-lo. I repeteixo, va atropellar-lo.


Xavier Lluís Chavarria, 2n de batxillerat


* Conte premiat en el Concurs de contes breus 2011, organitzat pels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut de Tortosa.