Acabo el meu torn a l’hospital. Ha estat una tarda molt dura. Estic rebentada, no he pogut descansar ni un minut. No em queda bateria al mòbil, surto al carrer. Està plovent i tinc el cotxe lluny. No hi ha ningú pel carrer. La nit està fosca, fa un fred que pela i el vent xiula que fa por. M’afanyo, em sento incomoda com si algú em seguís. L’aire gelat em talla la cara i el vent no em deixa avançar tant com voldria. Per fi arribo al cotxe i em sento fora de perill. Arribo a casa i avui ni tan sols entro a la cuina per fer-me un got de llet. Vaig al bany i directe al llit, només vull dormir. Entro al llit, noto que la mà del meu marit em passa per l’espatlla, com una mena de salutació, està gelat! La respiració ronca, penso que deu estar constipat, però no en faig cas i em quedo fregida.
Em llevo d´hora, no he descansat gaire bé. Vaig a la cuina per fer-me un cafè. Sobre la taula de la cuina trobo una nota.
He estat tota la tarda intentant contactar amb tu. Ha estat impossible, suposo que estàs enfeinada. Li he hagut de fer el torn de nit al Josep, té el nen a urgències. Ens veiem al matí. Besets.
En aquell mateix instant la porta de casa s’obre i escolto: “Bon dia! Ja sóc a casa”. Noto com de sobte com la pell se m’eriça. Vaig ràpid cap a l’habitació, destapo el llit i un calfred em recorre tot el cos.
Amparo Morcillo
Institut de l’Ebre
*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicles formatius en el IX Concurs de microrelats de terror 2018, organitzat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig.
1 comentari:
Molt bo. Felicitats!!!
Publica un comentari a l'entrada