Premis del VII Concurs de microrelats de terror 2016

El jurat del VII Concurs de microrelats de terror 2016, format pels responsables de la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig, amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres, ha acordat donar els premis següents:


Categoria primària:

Relats en llengua catalana

«Temor», d'Adriana Sainz Sampedro
Escola Cinta Curto, Tortosa.

«Assassí en sèrie», de Xènia Carreras Andreu, 5è primària
Escola Xerta, Xerta.

«Cargol poma venjatiu», de Pol Gil Pino, 5è primària
Escola Consol Ferré, Amposta.

«Els monstres del campanar», d'Èrik Fumadó Arín
Escola Consol Ferré, Amposta.

«El terror de la carabassa», d'Izan Pros Rodríguez, 3r primària
Escola Sant Miquel, Ascó


Relats en llengua castellana

«La casa encantada», de Teresa Castillo Martínez, 6è primària
Escola Consol Ferré, Amposta.

«La muerte de Laia», de Maria Casanova, 6è primària
Escola Sant Miquel, Deltebre.


Relats en llengua anglesa

«The Mystery on the Ice», de Marc Jordà Marzà, 5è primària
Escola Consol Ferré, Amposta.


Categoria secundària:

Relats en llengua catalana

«No et preocupes, amor meu», de Carla Membrado Mangrané, 4t ESO
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.

«La preciosa vermellor», de Joana Oliver Fabra, 4t ESO
Institut de Deltebre, Deltebre.

«Ell», de Jaume Margalef Rieres, 4t ESO
Institut de Tecnificació de les Terres de l'Ebre, Amposta.


Relats en llengua castellana

«Recuerdos», de Maria Subirats Múria, 2n ESO
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.

«Dulces sueños», de Georgina Canalda Boldú, 2n ESO
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.

«El nacimiento», de Sergi Álvarez Castellà, 1r ESO
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.


Relats en llengua anglesa

«It was a cold dark night...», d'Andrea Cid Lombarte, 3r ESO
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.


Relats en llengua francesa

«Un garçon qui avait peur», de Toni Moreno Jurado, 3r ESO
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.


Categoria batxillerat i cicles formatius:

Relats en llengua catalana

«L'Agnès i els seus maleïts somnis», de Laura Casanova Fumadó, CFGS
Institut de l’Ebre, Tortosa.


Relats en llengua castellana

«Las cartas perdidas de Isidore», de Marina Jaime Ariño, 2n batxillerat
Institut Roquetes, Roquetes.

«Miedo», de Sara Ortiga Sánchez, 1r batxillerat
Institut Joaquín Bau, Tortosa.


Relats en llengua anglesa

«Horror Story», d'Ayoub El Ouahi, 2n batxillerat
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.

«The White Bedspread», de Fatima Abdelouahab, 2n batxillerat
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.



El lliurament dels premis es farà dijous 22 de desembre de 2016, a partir de les 12.30 h. a la sala d'actes de l’Institut Cristòfol Despuig en el transcurs de la cantada de nadales en català, castellà, anglès, francès, alemany, llatí i grec clàssic que farà l'alumnat del centre.

Si voleu llegir els relats premiats, cliqueu a sobre dels títols dels relats o llegiu el llibre sencer a Issuu.

La resta de contes premiats en altres convocatòries està disponible al bloc Calaixó de sastre i també en format de llibre electrònic a Issuu.

The White Bedspread

I was on holiday in Morocco. My family and me had been invited to the wedding ceremony of a family friend on the 15th of June. I remember that day very well.

That night we decided to walk as the wedding was near our house; when we got halfway, we noticed that we had left the wedding present at home.

My cousins asked me to go because I am not one who is easily frightened; but I must admit that that night I got really scared.

On my way back home, I decided to take the shortest way to arrive earlier but on that way, there was no light, and there were few people on the road that night. It was the first night of my life that I was alone at such late time. While I was walking, I saw something white moving up and down, and I could hear some noises made by squirrels, insects and owls. These creatures love night and darkness.

I wasn’t really worried about the noises but that white thing moving up and down made me a bit curious. I wanted to know what it was. I stopped walking for a while. As I was standing there all stories about ghosts began to come back to my mind. I was really frightened, and then I ran back as fast as I could, and when I arrived at the wedding site, I could hardly speak.

When I got my breath back, I told my family everything that had happened and then we decided to give the wedding present next day. On the same next day, however, I visited that place again to find out what that white thing was. But I could find no footprint there, only a white bedspread that had been dropped on the floor. When I took it, a woman called me and told me that it was her bedspread and that the wind had taken it away the previous night.

In fact, I had made a fool of myself, but after the experience, that discovery was a kind of relief for me.


Fatima Abdelouahab
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.

*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicles formatius en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Horror Story

Every day, Jane, daughter of an old man and eldest sister of five siblings, used to go to the forest to pick up firewood and to prepare food for her family. In that forest lived a monster that went to the village at night to kidnap children and to mistreat them. The father had asked her daughter to come back every day before sunset, and when she got home she had to say her name three times and shake her bracelets.

One day, Jane went to the forest as usual to pick firewood and take food home. When she was coming back, Jane realized that she had lost her bracelets, so she tried to find them and she forgot that she had to be back before sunset. When she realized that it was late, she rushed home crying because it was night.

When she arrived, she said her name three times, and his father came to the door. Jane told him what had happened and that she couldn’t shake her bracelets, then she asked him to open the door. The father refused and he told her that it could be the monster imitating her voice; also he told her that he couldn’t risk because her brothers and sisters were sleeping. In the end, Jane became frightened and sad all night, until the monster kidnapped her.

Since that day, when the father is sleeping he always has nightmares, he hears the sound of his daughter's bracelets. Also, the image of his daughter crying comes back again and again… and he regrets not having helped her.


Ayoub El Ouahi, 2n batxillerat
Institut  Cristòfol Despuig, Tortosa.


*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicles formatius en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Mystery on the ice

This story is about three children called: Nayla, Roger and Mark.

One autumn day, they all went to the ice rink to skate, but there was no track. Then, they put on the skates and began going around the track. Later, they continued skating but suddenly, all the track began to shake. The ice was breaking. They did not know what was happening. Below them, two freezing hands touched the shoulders of Roger and Mark. They ran away. Once outside, they realized that Nayla was still inside!!! They waited a long time, but nobody came out.

The next day, they told the story to everybody. There were people who did not believe them, but parents knew nothing of his daughter in the next few days. The following week, the authorities closed the ice rink as a precaution, but before they entered to make sure there was not anyone inside. Those cops who came in did never go out of the rink.

Two months later Nayla’s parents received a note saying:

“We are around you but you

are not going to find us.

We are always going

to catch you all.

31/10/2000”

Marc Jordà Marzà, 5è primària
Escola Consol Ferré, Amposta.



*Conte premiat en la categoria de primària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

It was a cold dark night...

It was a cold dark night in the city centre. The streets were empty... Shadows were filling the last bright corners of the city. The Moon was full and attracted the most mysterious and free creatures of the planet. Nobody was safe.

While I was alone, the lights went off. I was afraid so I lit up some candles. Suddenly, I heard a strange noise coming from the back of  my garden; it made my blood ran cold.

—What should I do?   I was a bundle of nerves.

 And then... I saw it. It was angry like bull and it was the ugliest creature I’d ever seen in my life. So I started running, panicked, to find a safe place to protect myself from it. But... it was too late when I realised that I was dead.

Andrea Cid Lombrate

Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.

*Conte premiat en la categoria de secundària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Un garçon qui avait peur

Au milieu de  l'obscurité un garçon se trouvait dans un lieu  méconnu. Il n’avait jamais été là, et il était étonné, confondu et de plus il ne savait pas  pourquoi il était dans cet endroit étrange.

Puis il pensa à la nuit précédente et il ne se souvenait de rien. Ou peut-être oui, hier, il était allé à l'hôpital car il n’allait pas bien. À ce moment, il s’est rappelé qu’un serpent l’avait mordu... Mais, il voulait sortir de cette chambre où il était. Le garçon avec une émotion étrange en lui, est allé peu à peu  pour arriver jusqu’à cette porte qui battait fortément. En entrant dans l’autre chambre, il resta ébloui, mais il ne pouvait pas encore comprendre où il était. Il se tourna pour aller jusqu'à la porte, mais celle-ci disparut. Dans la salle suivante, il y avait une  lumière éclatante et un médecin avec des injections, des pomades, des comprimés... et qui faisait vraiment peur.

Il semblait que le médecin avait  dit à sa mère que son fils n’allait pas bien de tout et il serait difficile  qu’on puisse le soigner car le  venin injecté avait trop affaibli le petit garçon. Il lui dit aussi que  les morsures sont souvent suivies de crises de panique qui peuvent causer des symptômes caractéristiques comme de la tachycardie et des nausées. De plus, il lui expliqua que les morsures de serpents  peuvent également causer des blessures, liées aux plaies causées  par celles-ci, et c’était le cas de son fils. Peu à peu, le garçon avait pu  s'approcher du médecin et sa mère et il  essaya de les  toucher.

Quand la mère a vu son fils qui marchait elle a couru  vers lui et l’a embrassé. Elle s’est mise à pleurer  et le médecin a commencé avoir de l’espérance sur ce petit garçon qui peut-être allait se sauver. Quelques jours plus tard , il allait beaucoup mieux et il a pu retourner chez lui.


Toni Moreno Jurado
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa.



*Conte premiat en la categoria de secundària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Miedo

Sabes que estás perdido incluso antes de que llegue. No hay forma de luchar. Por mucho que intentes bloquearlo, entra y termina contigo.


Sara Ortiga Sánchez
Institut Joaquín Bau, Tortosa


*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicles formatius en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Las cartas perdidas de Isidore

Querido Lucien,

Te escribo escondido entre los arbustos, con el manto de la oscuridad envolviendo mi febril cuerpo y protegiéndome de los gritos del clan del que huyo desde hace horas.

No te preguntes por qué me persiguen estos seres salvajes y a la vez elegantes, sino cómo se han convertido en estos depredadores que rezuman maldad por todos sus poros, que aúllan cada vez que ven mi fugaz sombra, que gruñen y protestan quejándose de hambre. He visto sus bocas, y te aseguro, Lucien, que no eran humanas. La escarlata caía entre sus colmillos, tiñendo sus blanquísimas barbillas del fuego que han encendido para celebrar su persecución anual, del atardecer que he presenciado antes de ver el hambre correr por el bosque, y de las bayas ponzoñosas que están junto a mí. Si no conociera su origen, te diría que sus caras son hermosas, puesto que parecen la obra de un artista que ha lanzado gotas de color que han acabado inocentemente en sus bocas.

Les he visto desgarrar las pieles de dos ingenuos chicos que se han topado con ellos. ¡Ay, insensatos efebos, que desconocían los peligros de estos parajes malditos! Paseaban tranquilamente por los senderos, cuando los salvajes han agarrado sus cuerpos con unas finísimas manos aún limpias y los han despellejado en cuestión de pocos minutos. ¡Cuán injusta ha sido la naturaleza con esos pobres muchachos, que solamente deseaban ver las plantas crecer, y cuán desafortunado he sido yo, que he tenido que ver la escena de lejos, en lugar de ser la víctima de este atroz crimen.

Después de esa matanza, han desaparecido por momentos. Respiraba tranquilo sabiendo que no habría más víctimas inocentes, pero entonces he visto dos niños jugando cerca de los sepulcros, y he sabido que el crimen contra la bondad humana volvería a arremeter. Así ha sido. ¡Por Dios, no quiero entrar en detalles, necesito olvidar todo lo que he visto! ¡Ha sido terrible, Lucien, terrible! ¡Esos pobres niños que aún no conocían la perfidia, que aún no se habían percatado del mal que acecha el mundo, que aún no habían oído las leyendas de los seres malignos que desaparecieron hace tantísimos años, se han tropezado con ellos y les han visto los rostros! Los ojos del mal han mirado fijamente la niñez, y ella, indefensa, ha sido incapaz de actuar. Quiero olvidar la visión de sus uñas arañando las tiernas tripas de esos dos niños, que tiritaban de frío y de horror apoyados en los sepulcros. Estoy seguro de que los cuerpos de los muertos que descansaban en paz se han sacudido de horror de la misma manera que yo me he horripilado ante la escena.

Sé que soy el siguiente que verá la muerte. Han visto mi sombra correr entre los senderos, han visto mi gabardina negra confundirse entre las tinieblas que ellos han sembrado, pero no han visto en mi rostro el vacío que produce sentir explotar el cosmos en el cuerpo. No han visto en mi rostro el pavor que produce percatarse de las sombras que aguardan día y noche para devorar felicidad e ilusión. No han visto en mi rostro la pesadumbre que produce caminar sumido en una soledad absoluta a través de campos de agua, de mares de nieve y de desiertos humeantes.

Sea de tristeza o por arañazos de seres salvajes, sé que hoy muero aquí. Así pues, me despido de ti, querido amigo. Que la luz del astro rey te acompañe tantos años como sea posible.

Isidore


Marina Jaime Ariño
Institut Roquetes, Roquetes.

*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicles formatius en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

L'Agnès i els seus maleïts somnis

L'Agnès tenia tan sols vuit anys, però el seu caràcter i les seves decisions sempre la feien una nena madura i diferent a la resta. Els seus pares estaven una mica preocupats, ja que tenia comportaments molt estranys i gairebé sempre estava callada. Li encantava la soledat i sobretot la pluja. La pluja era la seva millor amiga i també es va convertir en la pitjor enemiga.

Un dissabte l'Agnès es va despertar molt aviat, més aviat del que ho solia fer, va vestir-se amb rapidesa i es va apropar a la finestra. Al veure que estava plovent, va baixar les escales sense fer gairebé soroll per no despertar els seus pares i va fugir al bosc. Hi havia un imponent silenci i l'Agnès resseguia els curs d'aigua saltant les pedres i respirant profundament, intentant captar l’olor de bosc humit.

—Avui tinc un mal pressentiment!— va dir la nena, mentre la pluja freda acariciava la seva cara.

En arribar al fons del bosc es va asseure a la seva roca preferida, on solia anar tots els dies de pluja, a esperar alguna cosa que ni ella mateixa sabia. El que si sabia és que volia saber el significat dels seus maleïts somnis i avui pareixia el dia.
El silenci era total i el cel era completament gris i amenaçador, quan de sobte l'Agnès va veure una clariana enorme al cel i va sentir cruixir les rames dels arbres que tenien centenars d'anys. Una veu al seu darrere va dir:

—Jo també jugava amb la pluja quan se'm va empassar. Semblava la veu d'una bèstia, una veu aterradora.

La nena va aixecar el cap atemorida buscant l'origen d'aquelles paraules. Va veure la bèstia enmig de dos brucs que envoltaven una roca, asseguda sobre les seves cames, amb una caputxa que gairebé li cobria tota la cara, on només es podia veure que tenia un rastre pàl·lid envoltat amb la foscor de la bata negra.

L'Agnès atemorida i amb llàgrimes als ulls li va dir:

—Per què apareixes als meus somnis? Què se suposa que em vols fer entendre?

La bèstia es va incorporar mirant-la fixament i li va contestar:

—Jugues amb la pluja, jugues amb el cel i ets una nena misteriosa, com ho vaig ser jo.

L'Agnès es va aixecar penosament i va anar cap a ella aturant-se al seu costat amb silenci. La bèstia li va atansar la mà i va obrir el palmell amb una invitació obscura. Una fredor intensa la va evadir i la soledat més absoluta es va apropiar de la pobra nena sense compassió. La seva visió era com un remolí gegant de tenebrositat que no s'aturava: ja no notava la pluja i estava caient a un buit negre que l'anava engolint.

De sobte, tot es va aturar i la nena s'anava despertant de la foscor i la soledat més absoluta que havia tingut mai.Va obrir els ulls lentament buscant la claror, però només aconseguia veure cossos immòbils com ella. Tots tenien la mirada perduda i a tots se'ls havia empassat la mateixa bèstia i esperaven que algú els rescatés de la seva captivitat eterna.

Finalment va trobar un punt fix on va veure la llum i va sentir la presència d'aquella maleïda bèstia. Li va demanar explicacions, entre sanglots i llàgrimes fredes.

—No juguis amb la pluja, no juguis amb el cel, juga amb la llum i amb la claror que són els meus enemics. Si jugues amb mi, t'empassaré i et portaré al meu món d'energies negatives i cossos immòbils...— va murmurar la bèstia sense mirar-la i movent els arbres.

Quan l'Agnès va obrir els ulls totalment, un fred i una pluja intensa s'apoderaven d'ella. Es notava tan cansada que era com si les seves forces haguessin desaparegut. Ja no hi quedava rastre de la bèstia, però una negror infinita rodejava tot el bosc i cossos immòbils mig tapats per la pluja i sota la llum de la lluna cobrien el cel. Mentrestant, pensava que mai més tornaria a ser la mateixa nena.


Laura Casanova Fumadó
Institut de l’Ebre, Tortosa



*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicles formatius en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

El nacimiento

Nació ayer, pero su alma murió antes de que naciese.


Sergi Álvarez Castellà
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa


*Menció especial en la categoria de secundària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Dulces sueños

Un pequeño ruido me despertó. La silueta de una persona se hallaba ante mis ojos. No quería sacar el brazo de debajo de la sábana, porque así me sentía más protegido. Pero alguien estaba observando mis sueños y, debía saber quién era. Tenía el corazón congelado. Sentía que mi alma salía disparada por mi boca. El miedo se dispersaba por mi sangre, cuando un cosquilleo de mariposas se adentró en mi estómago, un cosquilleo de mariposas medio muertas.

Encendí la luz de golpe, causando una satisfacción en mi, ya que no había nadie. «Fruto de mi imaginación», pensé. Pero al apagar la luz vi otra vez aquella sombra. Sin haber quitado la mano del interruptor, la volví a abrir. Nada. Entonces me di cuenta del traje que tenía colgado en la percha. Apagué la luz y vi que la sombra no era de una persona. Era de aquel traje. Cerré los ojos ignorando la silueta y me dormí.

Por la mañana, justo cuando había despertado, fijé mi mirada hacia la percha. «El traje no está», susurré. Me levanté de inmediato. No, el traje no estaba. Pero encima de la mesa había una nota. Temblando, y con el mismo miedo de la noche anterior, la leí. En la nota decía: «Dulces sueños».


Georgina Canalda Boldú
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa


*Conte premiat en la categoria de secundària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Recuerdos

El ruido de unos pasos sobre las secas hojas interrumpió el silencio de la noche. Ella, tumbada sobre la base de un árbol, se despertó de golpe. Estaba en medio del bosque, bajo la luna.

Un tintineo, como a campanitas, empezó a sonar. Después, una dulce melodía siguió aquel sonido. Se revolvió. ¿Qué estaba pasando? ¿Por qué sonaba la música que sus padres le ponían de pequeña? Se echó a llorar. La voz de su madre retumbaba en aquella melodía, como un recuerdo. Sus manos temblaban y el aire empezó a ser frío. El viento soplaba fuerte y las hojas que caían en el suelo parecían cuchillas.

Una silueta pasó delante de ella, corriendo. Las pulsaciones le empezaron a subir. El bosque se llenó de sombras, gritos ensordecidos, risas malvadas, palabras incompresibles y sonidos extraños, sumidos en una pesadilla infernal de la que no podía salir. Con sus piernas heladas intentó avanzar. Caminó. Después, empezó a correr. Las sombras la perseguían se moviera donde se moviera, como si una fuerza magnética las uniera hacia ella con tal fuerza que, aun siendo sólo sombras, podía notar sus pieles contra la suya. Aquella melodía y las palabras de su madre retumbaban en su mente como si alguien quisiera recordarle su trágico pasado.

Llegó a un claro; en medio, un lago. La música aumentó, como si proviniera del agua. Las risas se hicieron más tenebrosas. En aquel momento recordó aquel tintineo del principio. Y las risas. Y la música. Y las sombras. Todo aquello era lo que oyó y vio en la noche del asesinato de sus padres.

Silencio. Después, el agua se volvió roja.


Maria Subirats Múria
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa


*Conte premiat en la categoria de secundària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Ell

Un somriure daurat es trobava dibuixat al vell mig d’un fons negre. Una silueta sense nom, sense rostre, sense identitat... sense res a perdre.

El pensament amagat dins un cervell que ens enganya, quan al cos humà li convé, sempre ha sigut de suposició referent que el cel és la salvació, on després d’una vida llarga i profitosa arribes a un lloc inexplicable situat sobre una petita línia prima i susceptible, on el misteri que envolta la dama de les nits no té solució i s’evapora com un espai on només la mort i té cabuda.

Mentida.

Al darrere de la mirada del que ens pensem que és la nostra salvació, el nostre destí, el final d’un viatge... la nostra destrucció, només s’hi troba ell. Si aquest home que et fa caure d’algun lloc en els somnis, on al caure fa que ens refugiem al món real, i de cop et despertes i dius: «Només ha estat un somni, no ha passat res».

Mentida.

Tot el que ens pensem que és una teranyina de somnis i salvació, només és la figura que ens fem d’algú que no ens correspon, per a no sentir-nos sols al més enllà. El final només és el principi per a ell. Encara no saps a qui em refereixo? Llàstima, ja que d’aquí poc el coneixeràs i pensava que te’l podria presentar abans de la pèrdua de tot el que t’envolta.

Veus, això no és mentida, al contrari és la veritat. Ell t’ho prendrà tot i no podràs fer res per a canviar-ho. Tu cridaràs davant els teus sers estimats i no et sentiran, o no voldran sentir-te? Llàstima, tampoc podran fer-ho, ja que sota una làpida no et podran escoltar al lloc que ningú ha trobat mai ni hi ha estat. Només ell et veurà sofrir des dels ulls del demà.

Qui és ell? Ell ho és tot i no és res. Ell es troba ens els llocs que menys t’imagines. Com saps que no t’està observant ara? Potser que siguis la pròxima en saber-ne de la seva existència, o ja ho has fet?

Ell és el final.


Jaume Margalef Rieres
Institut de Tecnificació de les Terres de l'Ebre, Amposta



*Menció especial en la categoria de secundària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

La preciosa vermellor

Ja vénen, el so de les seues veus augmenta mentre, lentament, eclipsa tots els altres sons perceptibles fins fa un moment. Parlen totes a la vegada, repetint el mateix, fins que se’m queda gravat de manera que sóc incapaç d’oblidar-ho.

Cada cop tenen més poder dins meu, s’apoderen inclús dels meus ulls, comencen a aparèixer al meu voltant intentant substituir la gent a la que algun dia vaig estimar i ara ja no recordo per culpa d’aquell hivern interior que vaig passar fa un temps, on tots els meus sentiments es van congelar quedant-se en un coma del que no crec que puguin despertar.

Em tapo les orelles i tanco els ulls per evitar-los, però estan dins meu, formen part de mi. Si els mato, em mataran. No puc fer res per evitar que m’atrapen. Cada minut estan més prop; córrer no em serveix de res, és massa tard.

Em sento insegura, em sento una més de tots ells. Començo a sentir els talls, cada moviment que la meua mà fa sobre el braç; és com si estiguessin despertant el meu cor, fent que deixi d’estar dins d’aquella paràlisi d’emocions. El batec del cor es barreja amb les seves veus fins ser tot un, una melodia homogènia que no puc parar de cantar. Es tornen vermells com la sang que raja de la meva pell i formen una perfecta obra d’art que admiro impressionada. Els sento, el seu tacte em provoca una olor pura, com aquella que fa la terra després d’una mica pluja.

De sobte puc percebre tots els sentits, és com si el dolor em retornés tot allò que un dia em va robar. Entro al llac, un llac ple de la meva sang; sento com cau cada gota des del meu interior i fa aquell vergonyós so al caure. És plena més i més cada vegada, el batec del meu cor baixa el seu ritme i jo m’ofego dins la preciosa vermellor.

Em sento segura, el meu cor s’ha parat i bec la sang en la que estic enfonsada fins a quedar-me al fons d’un llac buit. Em miro, sóc vermella, plena de talls negres que es van obrint lentament i tornen a sagnar.

Bec, sagno, bec, sagno, bec, sagno... estic dins d’un bucle sense fi. Crec que s’anomena mort.


Joana Oliver Fabra
Institut de Deltebre, Deltebre


*Conte premiat en la categoria de secundària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

No et preocupes, amor meu

No et preocupes, amor meu. Dorm tranquil·la, la mama està amb tu.

No poses aquesta careta de pocs amics i de por, tot és dins del teu cap. La mama ja t'ha tancat l'armari i no hi havia ningú i sota del llit tampoc.

Va, carinyo, no et poses trista, que jo vigilaré. No, el teu ós de peluix està tacat de sang, recorda-ho.

I ara, bona nit i descansa, princesa, però no plores que em posa trista escoltar-ho i sentir el soroll de les cadenes. Saps que aquesta nit serà així, no et mogues tant que et faràs mal tu sola. Si et portes bé demà desafluixaré les cadenes dels teus canells i et deslligaré les cames.

Bona nit, dolceta.


Carla Membrado Mangrané
Institut Cristòfol Despuig, Tortosa



*Conte premiat en la categoria de secundària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

La muerte de Laia

¡Hola! Me llamo Laia y hace un año que estoy muerta.

Mi muerte fue la noche de Haloween. Un día normal, me levanté de dormir y desayuné. Después me fui a casa de mi prima Lucía, nos contamos historias de miedo, decoramos la casa y comimos.

Después de comer me fui a casa a cenar con mis padres. Después de cenar, mis padres fueron a comprar disfraces y yo me quedé sola en casa. Me senté a mirar la tele un rato.

De repente, se apagó la luz y oí ladrar a los perros muy nerviosos. Yo, muy asustada, salí corriendo a cerrar todas las ventanas y puertas. Cuando estaba todo cerrado, fui al comedor y me encontré un hombre que cada vez se acercaba más y más a mí, hasta que me mató con sus garras todas sangrientas.

Ah!, y se me olvidaba deciros una cosa:

En la noche de Halloween ni se os ocurra quedaros solos en casa, o sinó vendré a por vosotros como me lo hicieron a mi.

Ja, ja, ja... Ya veréis como estaréis más a gusto conmigo.


Maria Casanova
Escola Sant Miquel, Deltebre


*Conte premiat en la categoria de primària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

La casa encantada

Había una vez dos profesoras que iban con sus alumnos a una casa de colonias. Fueron en autobús, 15 alumnos más o menos, y sólo les acompañaban las dos profesoras. Se tenían que quedar a dormir una noche.

Entraron todos dentro. La casa estaba destrozada, las ventanas rotas, estaba todo roto y los techos con telarañas. Cuando llegaron allí, vieron una sombra que pasaba muy rápido. Le preguntaron a la profesora si había alguien en la casa, y la profesora los intento tranquilizar. Los niños siguieron caminando, y la profesora les iba contando la historia de la casa hasta que llegaron a una habitación vacía, donde los alumnos habían de dejar sus cosas.

Cuando se hizo de noche, todos se fueron a la habitación, y yendo de camino se escucharon unos pasos en el tejado, también una pelota botar: todos se asustaron. Las profesoras tranquilizaron a los alumnos y cuando llegaron allí todos se prepararon para dormir en los sacos. Las maestras dijeron: «Quien quiera ir al baño que nos lo diga, y le acompañaremos».

Cuando estuvieron todos acostados, una niña le dijo a la profesora que quería ir al baño. Iban caminando y se oyó un grito. Todos se despertaron y echaron a correr gritando muertos de miedo. Todos fueron a refugiarse a una habitación que se podía cerrar por dentro, pero dos niñas no llegaron a tiempo y se quedaron fuera. Mientras, unos pasos se acercaban lentamente. Las niñas gritaban aterrorizadas para que les dejaran entrar, pero sus compañeros como tenían tanto miedo no abrieron la puerta. Luego hubo un gran silencio y los niños que estaban encerrados se pasaron toda la noche llorando y gritando, no se atrevían a salir.

Al día siguiente, cuando se hizo de día, decidieron salir de la habitación y allí se encontraron a las dos niñas decapitadas.


Teresa Castillo Martínez
Escola Consol Ferré, Amposta.



*Conte premiat en la categoria de batxillerat i cicles formatius en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

El terror de la carabassa

Un dia boirós el pare, de bon matí, se’n va anar al bosc a agafar llenya. Sentia passos que no eren seus i de sobte va veure una ombra davant seu. Es va girar i era la carabassa assassina.

El pare va començar a córrer com un llamp. Va córrer i córrer, però la carabassa assassina també corria molt. Va arribar a casa, trucava al timbre, però no funcionava. La carabassa el va agafar per la camisa amb una mà, i amb l’altra mà li va clavar un ganivet a la panxa.

El fill va baixar i va obrir la porta pensant qui seria. La va obrir i va trobar el seu pare mort al terra. De cop, el pare es va convertir en carabassa assassina. El fill va pensar: «Tu segueixes sent el meu pare. Si m’has de clavar un ganivet, clava-me’l. Vinga, clava-me’l!».

De cop, però, va baixar la mare amb un ganivet i li va clavar al
pare, i va tornar tot a la normalitat.


Izan Pros Rodríguez
Escola Sant Miquel, Ascó



*Menció especial en la categoria de primària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Els monstres del campanar

Allà pel 1510, Benicarló era una de les ciutats més poblades de la província. En aquell temps governaven els reis Toló i Mar, uns reis molt importants per aquella època. La seva església era tan gran com vint-i-quatre elefants en vertical. Per dintre del campanar vivia una bruixa de tres cames, un esquelet parlant i un vampir francès a qui li agrada el formatge d'ovella.

El 31 de cada mes, a les 0.00 h, repicaven les campanes fins que es cansaven. Un dia un nen d'onze anys amb el seu pare van pujar per a revisar que les campanes repiquessen a hora i es van sorprendre al veure els tres personatges. Els van amagar en uns matolls de palla mentre la bruixa de tres cames feia el dinar, però ella va anar a agafar palla i els va descobrir, els dos es van sorprendre. Ella va cridar als altres i de seguida van venir a agafar-los.

Van sortir per les catacumbes que recorrien tota la ciutat fins arribar a la sortida a un bosc tot cobert de neu. Van recórrer 102 km fins arribar a una caseta feta de fang. A dintre hi havia un cap de llop i d'una vaca de corral; tenia també una xemeneia triangular amb una mica de foc. Dalt hi havia un pany per posar una gran clau. L'esquelet es va treure una de les seves costelles i allí tenia penjada la gran clau d'or amb un diamant al mig. Sense pensar-s'ho va posar la clau al pany i de cop la paret es va partir per la mitat obrint-se un passadís amb moltes teranyines d'aproximadament 50 cm. El pare i el fill estaven lligats amb cordes de tela d'aranya, cosa que era molt repugnant.

Van arribar a una gran porta de ferro de tres metres d'alçada i sense adonar-se'n l'esquelet parlant havia perdut la gran clau d'or amb un diamant al mig. Per sort, o per desgràcia, va sortir un ninot de plàstic animat terrorífic i putrefacte, els va obrir la gran porta de ferro i van entrar dins al pare i al fill i van deixar-los a una habitació tancada amb una porta.

El primer dia van intentar comunicar-se amb l'exterior, però no ho van poder fer perquè a fora de l'habitació els vigilava una gran peça de dòmino amb un doble sis. De sobte els va aparèixer una safata amb menjar totalment repugnant. De primer, sopa amb pèls de gos; de segon, salsitxes cucades i de postres, iogurt amb barreja d'insectes.

El segon dia van treure'ls per portar-los a una mina del terror de veritat. Al sortir no es podien ni parlar: tremolaven com si acabessen de sortir d'un llac congelat amb taurons.

El tercer i últim dia van portar-los a una cabana d'encanteris on els van convertir en pollastres a l'ast, marietes amb alteració de veu i girafes amb el coll com una muntanya russa.

Però a la tarda, els van deixar sols per un moment i van començar a córrer sense parar, van haver de creuar per la mina del terror fins que van arribar al poble on es van refugiar a casa seva. La bruixa, l'esquelet i el vampir van buscar i buscar fins que es van cansar i van deixar de pensar amb aquella experiència terrorífica.


Èrik Fumadó Arín
Escola Consol Ferré, Amposta


*Menció especial en la categoria de primària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Cargol poma venjatiu

Hi havia una vegada un xiquet que es deia Dídac a qui no li importava tenir cura de la terra i del seu entorn. Un dia la seva mare li va dir que llancés les ampolles mig buides de lleixiu, detergent i càpsules de raticides als contenidors d’envasos de plàstic. Dídac aquell dia estava molt ocupat i va decidir anar més ràpid: va llançar els envasos a un arrossar que havia trobat.

Feia un temps que als arrossars del delta de l’Ebre havia arribat una espècie invasora anomenada cargol poma, que es menjava les plantes d’arròs i ponia centenars d’ous; això era un problema per als pagesos del Delta. Per solucionar-ho van decidir inundar els camps amb aigua salada i pràcticament van desaparèixer tots. Dídac no es podia imaginar que en aquell camp on va llançar les ampolles encara quedaven ous del cargol. Els residus químics d’aquests envasos van interactuar amb els gens del cargol i el va fer mutar.

Una nit al poble van començar uns crits terribles, ningú sabia què passava i a l’endemà la gent no es podia aixecar del llit, no tenien força. Els carrers de Poblenou i Balada estaven totalment buits.

Els científics es van ficar a investigar què podia estar passant. Unes setmanes després van localitzar la font del problema i el lloc exacte on va començar tot: un cargol poma mutant xuclava la força de la gent amb la seva boca gegant.

La noticia va córrer per tota Catalunya, Dídac es va sentir responsable i va reflexionar sobre el que havia fet i va pensar que havia de fer alguna cosa.

Aquella mateixa nit va decidir sortir per trobar l’amagatall del cargol poma i posar fi al problema. Amb una llanterna es va obrir pas dins de l’espessa boira i, de cop i volta, va veure com una bola gegant s’apropava a ell, cada vegada més i més. Els ulls de Dídac es van obrir com plats, no ho podia creure: un cargol poma mutant obria la seva boca, com un pop quan es menja un cranc. Dídac es va quedar bocabadat, no es podia moure, sabia que era la fi, els milers de dents del cargol es van reflectir en la seva pupil·la, va tancar els ulls mentre que un crit ensordidor el va fer saltar del seu llit. Tot era un malson. —Que bé!— va dir Dídac.


Pol Gil Pino
Escola Consol Ferré, Amposta



*Conte premiat en la categoria de primària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Assassí en sèrie

Era una nit fosca, plovia i tronava. Jo, l’Èric, estava mirant a la televisió els programes que més m’agraden i de cop sento un soroll. Encara que els meus pares no estaven, jo sóc difícil d’espantar, així que vaig continuar mirant la televisió. Mala idea!

Va passar mitja hora i vaig començar a sentir: clac, clac!, acompanyat d’uns trons: brummm, brummm! Una suor freda em va recórrer l’esquena i la meva expressió tranquil·la es va convertir en una de pànic quan vaig sentir: blam, blam!

—Papa, mama! —vaig cridar.

Sentia uns passos, així que vaig apagar la televisió i vaig tancar els ulls. Quan els vaig obrir volia trucar a la meva mare, però tenia tots els músculs paralitzats. Em vaig esperar una estona fins que vaig tenir el valor suficient per anar a investigar la casa. Notava un aire calent al mateix temps que un calfred. Em vaig girar i el primer que vaig veure va ser un ganivet i algú sostenint-lo. Amb les presses i l’espant, només vaig veure uns ulls rojos com la sang.

Vaig sortir de casa meva com un llamp i amb prou forces vaig entrar a casa d’algú altre. Em vaig amagar fins que, no sé com... l’assassí em va trobar. Corria i corria i m’escapava com podia, fins que davant de la porta em va clavar el ganivet. Només vaig divisar una persona...

I crec que érets TU.


Xènia Carreras Andreu
Escola Xerta, Xerta



*Conte premiat en la categoria de primària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.

Temor

Tinc por, molta por. Noto com els meus sentits es distorsionen. La meva vista es va ennuvolant. L'oïda es va aguditzant i capto els innumerables sons de l'habitació amb una intensitat aterridora, esgarrifosa.

A la meva boca hi ha un regust a sec. Les meves mans suen i dibuixen curioses formes a l'aire, buscant alguna cosa a la que aferrar-se. Oloro a buit, a soledat. No em trobo bé. Em sento desprotegida. El cor se m'accelera. Noto el pols a la barbeta, a les dents i el pèl. Compto els salts del meu pit. No puc deixar de fer-ho.

Intento desviar el pensament. Necessito controlar-me. Ajusto la visió, tothom és al seu lloc, ja és l'hora. Afino l'orella: sento papers i nervis. Cerco a la boca les sobralles de l'esmorzar. M'agafo fort la taula. Inspiro fort i lent. Una altra vegada. Fort i lent. Porto l'aire al meu cos. Estic preparada. Ella s'apropa a mi, s'inclina i dibuixa una ganyota al seu rostre (tranquil, cor: calma't), estén el braç lentament, sembla que vol dir alguna cosa. Em costa escoltar. Aixeco el braç buscant el seu i allí està... És l'hora de l'examen!


Adriana Sainz Sampedro
Escola Cinta Curto, Tortosa


*Conte premiat en la categoria de primària en el VII Concurs de microrelats de terror 2016, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.