El regne de la foscor

Avui és el meu aniversari. Faig 32 anys i la meva dona i el meu fill m'han fet una festa sorpresa. A mi no em fan gaire gràcia els aniversaris, ja que se celebra que em falta un any menys per morir.
Sempre abans de dormir em miro a l'espill per veure com em torno més vell dia a dia, mes a mes, any per any...
Però de sobte em vaig sentir hipnotitzat per l'espill, vaig veure-ho tot fosc, com si hagués mort o estigués inconcient. No sé descriure aquella sensació que m'envoltava.
Vaig descendir a un lloc trist, apagat, pareixia una ciutat morta.Vaig caure en un lloc gran, com si la meva arribada no fos prevista. Llavors vaig encaminar-me en un viatge d'exploració per conèixer el món que ara m'envolta. La poca llum que arriba a la ciutat és la que em guia i la que em manté fora de la foscor.
En arribar la nit no es veu res, em guio amb les parets fredes, també l'entorn es congela per moments.
Però de sobte una mà enorme em tapa la boca i empeny el meu cos enrere. Vaig espantar-me tant que intentava cridar però no podia pas fer-ho. Aquella cosa m'arrossegava de tal manera que tot esforç era inútil. En tancar els ulls vaig pensar en la meva dona i el meu fill, van ser els 10 segons més feliços en la meva petita estança d'aquell lloc deixat de la mà de deu. Aquesta cosa em solta i em deixa em una espècie de presó. Ell s'il.lumina una mica i l'únic que vaig poder veure era un estrany vestit oxidat de color marró. Em vaig quedar tan sorprès que em vaig desmaiar. En despertar em vaig trobar en una espècie d'arena per lluitar, la por m'invadia, el cos se'm paralitza i sols pensava escapar d'aquest infern en el qual em trobo atrapat. Va sortir una espècie de monstre de 5 metres d'alt i en aquell moment vaig veure una escletxa a través de la qual vaig aprofitar per escapar i començar el meu èxode.
Córrer era l'únic que podia fer fins trobar la sortida. Fa estona que corro per aquesta ciutat o el que sigui, però no trobo res que sigui de profit per sobreviure en aquest entorn tant hostil.
Sento crits d'una persona però no sé on és, si la trobo penso rescatar-la.
Em sembla que la veig però es troba atrapada per una d'aquelles coses. No podia permetre aquella crueltat, així que vaig donar-li tot tipus de cops fins deixar-lo al terra, vaig rescatar aquella persona, però... era la meva dona!
Li vaig preguntar què feia aquí i ella em respon que va veure el meu cos al terra del bany i que llavors es van apagar els llums, es va desmaiar i va acabar aquí.
Vam decidir buscar una sortida junts i vam trobar un plànol d'un edifici. Vam entrar i vam veure un transportador però hi havia un cartell:''Allibera els presoners i una persona, o bé dos persones sense els presoners.'' Llavors vam veure un munt de gent tancada en gàbies.
He d'escollir:

ARA TRIA TU

Escapar amb ella Jo sols vull sortir d'aquí amb Ella. Ja m'és igual els altres. L'únic que vull és escapar. I això és el que vaig fer i vam tornar a casa, però no puc somriure ara que he deixat allí tanta gent, però he de lluitar per seguir endavant i poder continuar la meva vida amb la meva família, és l'únic que puc fer.

Alliberar els presoners i ella No puc deixar aquí tota aquesta gent, aquí, patint aquest infern. La meva dona insistia que marxéssim i deixéssim tota la gent allí, però no podia deixar-los. La vaig empènyer al transpor- tador i vaig prémer el botó d'alliberar els presoners i una per- sona i vaig acomiadar-me d'ella. Una llàgrima va caure dels meus ulls, no podia creure que havia renunciat a tota la meva vida per aquelles perso- nes i per ella.

Carlos Calafell


*Premi del Concurs de contes breus per a la l'11a Marató de de Contes 2010
de l'Institut de l'Ebre, de la categoria Alumnat de segon d'ESO, en català.