S'anomena memòria a moltes coses però principalment es refereix a aquell que recordes o no recordes, saber quin temps va fer ahir o recordar el que vaig menjar ahir.
Imagina't que tot això no ho tinguéssem, que seria de nosaltres sense això tan essencial a la vida. Penso sempre en la gent que no té memòria, que no recorda a persones, que no recorden on viuen ni com es diuen, seria molt depriment, però el més rar per a ells es saber que algú els saluda però no poden recordar absolutament res d'aquella persona. Un exemple més fatal encara és estar a prop de la persona que tant vas estimar però no recordar ni mica d'aquells records tan bonics. El més fort es que ells al principi s'adonen del que fan i del que obliden, però al final és com si entren a un món on l'ahir no existeix. Per això faig aquesta reflexió que ha vegades pensem que "ojalà" no recordés el moment en el que vaig fer el ridícul, del moment que vas dir la burrada més "tonta" a la persona que estimes, perquè recordar els mals moments és molt necessari per poder subsistir. Perquè què penós seria oblidar a posta els mals moments, cal que pensar en aquelles persones que involuntàriament obliden que existeixes, i ja que ells no poden pensar en tu, pensa tu en ells.
Per altra banda la medicina avança a poc a poc i va creant ajudes per a estes persones i que si no fóra per William James, el primer psicòleg en fer distinció en les diverses memòries, encara pensaríem que la gent està boja. I que cada dia es trenquen el cap per donar el millor d'ells.
Per això i per últim vaig aquesta reflexió a tot el món, si algú no té memòria fes tu de la seva, recorda-li tots els moment viscuts, ensenya-li fotografies, recorda-li de què treballava, com va el món...
David Benito
*Article publicat al setmanari La Veu de l'Ebre (01/04/2011), publicat per primera vegada al bloc Periodisme juvenil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada