Enmig de la gran bèstia

Aquella matinada el vent bufava més fort que mai, però estava disposat a suportar el que fos per tal d’arribar a trobar aquelles illes.

La tripulació estava enganyada, però, com els havia de dir jo que potser serien els seus últims dies, que era un viatge el qual molts havien emprès però ningú n’havia retornat? Si els hagués dit la veritat, ara em trobaria sol enmig de la immensa infinitat d’aquest intrèpid oceà. Així doncs, tothom espera arribar a l’Índia per fer comerç, però el que més por em fa és que s’adonin de l’engany i acabi a les onades a mercè de les bèsties que habiten aquestes aigües.

És per aquesta raó que escric això, vull deixar constància dels meus plans, i espero que si jo no ho aconsegueixo, algú que no li temi a res, s’endinsi en aquest viatge.

El vent ha parat una mica i el dia dona pas a la nit. Tothom dorm; tothom menys jo. Aguaito el moviment de les estrelles: perfectes guies per als mariners. Localitzo l’estrella Polar, tan brillant, potser més que mai. Una mica més a la dreta hi ha la lluna. És plena. La seva llum ens il·lumina dèbilment el camí, però ho fa amb prou força com per entreveure les petites onades que xoquen contra proa. Em meravella que estiguem sols en un lloc tan gran.

De ben matí ja és tothom enlaire. He dormit poc. Ara queden dotze dies més, si res no falla, per arribar al nostre destí i engrapar les illes. Les veles alçades posen rumb cap a l’oest. Cap novetat. Aigua i més aigua. Encara no es pot intuir cap silueta, però sé que estan allà, que les trobaré. De moment tot va bé: ni forts temporals ni els tripulants s’han adonat encara de l’engany. Els dofins salten i salten pel nostre voltant i ens acompanyen en aquest viatge durant uns minuts. Després, tots canvien de rumb.

El menjar es va esgotant, però preveig que n’hi haurà fins i tot de sobres. Els que més em preocupa ara és el vi, perquè hi ha alguns mariners que aprofiten les nits per emborratxar-se, i a aquest pas arribarem sense res de beure.

A l’horitzó unes siluetes es comencen a dibuixar com per art de màgia. Tothom ho observa, per fi veuen que el trajecte està a punt d’acabar-se, però em penso que aquest viatge serà més llarg del que ens pensem. Hi ha alguna cosa que em fa por, no sé el què, però presento que hi ha alguna cosa que es torçarà, i tant de bo m’estigués equivocant, però quan cau la nit, les estrelles no brillen amb tanta força, i sé que elles no m’enganyen.

Ara ja es veuen les illes, però la mar es torna més i més brava en qüestió de poc temps. La caravel·la balanceja sobre la gran bèstia. Ara el silenci regna en l’espai. Poc després, però, tothom s’atabala i comença a cridar. Davant nostre: el remolí d’aigua més gran que mai he vist. Està massa prop nostre, serà impossible esquivar-lo, però els meus navegants s’obstinen a intentar evitar-lo.

—Tothom a l’aigua ara, si no voleu morir.

Crido tan fort com puc. Alguns m’obeeixen ràpidament, però altres, ni m’escolten. Torno a cridar, però semblen només paraules mudes. En aquest moment decideixo saltar, sinó jo també moriré. A l’aigua en som uns quants, però molts altres són engolits pel remolí. Tot passa davant dels nostres ulls massa ràpid com per entendre què passa realment. Decidim, entre els que quedem, de no separar-nos i nadar fins l’illa més propera.

Potser tindrem sort i arribarem sans i estalvis, però un conjunt de sons provinents del fons marí ens alerten de la bèsties. De sobte, grans monstres apareixen, com per art de màgia, de les entranyes de l’oceà, i s’engoleixen la resta d’homes que quedaven amb mi. Ara és una guerra entre el mar i jo, entre la gran bèstia i jo.

Nado a la màxima velocitat que puc. La tempesta comença a ser més forta i llamps i trons omplen el silenci. No puc mirar enrere, no puc veure el rastre que ha deixat la bèstia. Només puc nadar, nadar i nadar fins a la platja d’una de les illes.

Es torna a fer de nit i encara estic a l’aigua, sol, a mercè de les bèsties que puguin percebre la meva presència en el seu territori. Una braçada més, i una altra, ja no queda res per arribar a l’illa. És llavors quan sento que alguna cosa m’estira dels peus. No puc fer res més que mirar el cel. L’estrella Polar no brilla.


Maria Subirats Múria

Premi del IX Concurs de relats breus 2018, en la categoria d'ESO en català.