Una nena que es deia Jana no era acceptada a una escola pública perquè tenia la Síndrome de Down. Cada dia que passava a l’escola els nens se’n burlaven d’ella i tothom la deixava de costat. Ningú volia saber res d’ella i la veien com una nena rara.
La Jana no s’ho passava gens bé, quasi sempre estava sola, ningú jugava en ella i mai ningú l’ajudava a fer els deures. No tenia ni amics ni amigues que la comprenguessin de com era ella.
Un dia, la nena els va dir als seus pares que era infeliç i va demanar-los que la canviessin a un altra escola per tornar a començar de nou, ella sabia que valia molt i lluitant podria arribar allà on vulgues, només necessitava la confiança i la comprensió de la gent que l’envoltava.
Els seus pares van decidir apuntar-la a una escola d’educació especial i la Jana ho va trobar fantàstic. Era el més de març quan la nena va començar anar a la seva nova escola. Al principi, tothom li parlava i ella es sentia valorada però, malauradament això va canviar al cap d’un mes. La Jana tornava a sentir-se sola i rebutjada pels seus companys i companyes de classe, cada dia s’ho passava pitjor. Tornava a estar molt trista.
Va arribar un dia que volia fer saber i explicar a tothom que ella era igual que els altres, l’únic que la diferenciava dels seus companys era el seu físic.
Un dia va decidir escriure un diari en el qual explicava com era la seva vida dia a dia i quins canvis li agradaria fer. El diari el va escriure fins a final de curs i dos dies abans d’acabar les classes, li va demanar a la tutora si podia llegir el diari que ella havia escrit als seus companys i companyes de classe.
Tots i totes la van comprendre i des de llavors va començar a tenir més amics. Durant l’estiu tots junts van fer activitats divertides, jugaven en ella, quedaven per anar al cinema i a la piscina...
Durant aquest mesos la Jana escrivia les seves experiències a internet, el seu diari tenia moltes visualitzacions, inclús a finals d’agost va guanyar el premi a la millor escriptora del seu blog.
Va ser en aquest moment quan els professors i professores de l’escola i tots els seus companyes i companyes es van adonar que la Jana no era una nena rara, estranya i diferent, sinó una bona escriptora i una gran persona amb un gran cor.
Amb el pas del temps la Jana va acabar sent una de les millors escriptores del país i de gran va acabar sent la directora d’un centre d’educació especial.
Ella tenia una frase que la representava molt i volia impartir-la a tothom en els llibres que escrivia:
A LA VIDA HAS DE LLUITAR AMB EL QUE
T’AGRADA PERQUÈ TOT ÉS POSSIBLE!!!
Sent com sigui una persona, accepta-la i valora-la!
Ainhoa Velázquez, 1r d'ESO
Premi del IX Concurs de relats breus 2019, en la categoria de 1r d'ESO en català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada