20 de desembre del 2013

Dictadura

El cos de pell blanca com el paper es balancejava sota la rama d’un pi, deixant-se portar pel vent. El seu cabell llarg, negre i despentinat, per sort, cobria el seu rostre. Tot i així podia imaginar la corda que rodejava el seu coll, de la qual es repenjava tot el seu pes. Per tal de que les parts íntimes del cadàver no poguessin ser vistes per la resta d’habitants duia una simple tela blanca – com a signe de puresa – que feia de vestit.
Els núvols grisosos envaïen el cel, que semblava que hagués canviat de color per sempre. No es veia cap ocell, ja que probablement estaven espantats a causa dels tiroteigs de la nit anterior.
Estava a classe, asseguda, atenent a la professora. Érem pocs, quatre gats contats, tots els altres havien desaparegut. En aquella curta edat no vaig arribar a pensar que la resta estaven morts. En una de les primeres files de taules, seguia escoltant-la encara que més aviat observant-la. Tremolava com una fulla i els seus ulls brillaven ressaltant les llàgrimes que estava amagant. Es passejava per el estret passadís de taules explicant algunes normes gramaticals quan, al girar-se per a tornar cap a la seva taula, va veure a través de la finestra aquell cadàver. Part de la paret era de cristall així que era inevitable no veure-ho: un bosc de pins i en un d’ells el cos penjat movent-se a causa del vent.
No va poder resistir més, va deixar anar les seves llàgrimes retingudes i les va deixar caure per les seves galtes, mostrant la seva part dèbil als pocs alumnes que hi havia. Tot i així, va amagar el seu rostre entre les mans per tal de que no la miréssim. No sabíem què fer, alguns es van posar a plorar també i d’altres es van quedar en estat de shock. Després de aproximadament cinc minuts de plors finalment va reaccionar passant la cortina.
En aquell just moment algú va obrir la porta d’una puntada de peu. La professora es va quedar gelada i tots ens vam girar cap a la porta per veure què passava. Tres homes grans i robustos ens estudiaven amb la mirada. Imposaven autoritat i respecte, ja que tots duien el mateix equipament: un casc negre que els hi cobria casi tot el rostre, un escut amb símbol estrany, unes resistents botes i finalment però no menys important una poderosa arma. 

Àngela Cartil

 *Conte premiat en la categoria Batx i CF en el IV Concurs de microrelats de terror 2013, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.