Les paraules, com les pedres

   Des de la platja de pedres
   veiem la punta privada
   asseguts de cara a les corbes de pedra,
   blanquinoses,
   sota el blau radiant tacat de blanc.

   Als nostres peus,
   dos temps i quatre temps,
   lladrucs de gats i miols de gossos,
   i l'eco dels crits dels amants.

   L’aire camina lliure i silenciós
   i el sol crema i ens encega el front.
   Les flors xiulen ensordidores
   i riuen de felicitat.

   Amb els peus a l'abisme,
   algú ens senyala amb el dit aixecat.
 
   Les paraules, com les pedres,
   amaguen la mà,
   covardes, espantades i mortes.


   Fortí d'Orleans, maig 2013






   Ruben, Pau, Marc, Walid, Shah, etc.