«No paris de córrer. Et volen fer mal!».
Quines coses més estranyes estic somiant aquests dies! Em vaig llevar, em vaig posar el primer que vaig trobar, uns texans i un jersei negre, i mig adormida vaig anar a rentar-me les dents... Em vaig morir al veure’m al mirall: tenia un gran tall que ocupava gairebé tota la meva cara. Estava sagnant, però no tant com perquè em caigués sang. Com m’havia passat allò?
Vaig baixar corrents cridant a la mare. Quan va veure la cara de por amb que la mirava, em va preguntar què em passava i li vaig dir que si no em veia el gran tall de la cara. En això, ella va començar a riure i a dir-me que estava adormida, que em rentés la cara i que em donés pressa perquè feia tard.
Vaig tornar al lavabo i em vaig tornar a veure el tall. No tenia son, no estava adormida. Què passava? M’estava morint de por, però vaig decidir començar el dia com si res.
Al sortir de casa estava ell, el noi d’ulls més bonics del món, d’un color indefinible entre el verd i el taronja, el seu cos perfecte i el seu somriure que em tenia enamorada. De cop vaig sentir que em cridaven. Era la mare preguntant-me si estava bé i que estava mirant. No ho sé, no sé qui era ell, però era com si el conegués de sempre.
Vaig arribar a l’institut i tots els meus companys van començar a convertir-se en ell, el seu cos es deformava, les seves cares estaven plenes de talls fins que aconseguien convertir-se en aquell preciós noi del que jo estava enamorada sense saber qui era.
De cop van començar a dir amb veu baixa el meu nom, tots a la vegada, i van començar a fer-ho més fort fins que vaig començar a córrer cridant. Què estava passant? Estava dins d’un somni? Tot em va començar a donar voltes, vaig deixar de córrer i vaig caure. Tots se’m van tirar damunt, em mossegaven, em pegaven, estaven menjant-se el meu cos. Va haver un moment que vaig deixar de cridar, ja no sentia el dolor, i llavors em van deixar en terra i tots van tornar a convertir-se en ells mateixos com si res hagués passat.
Vaig començar a buscar gent, a cridar pel passadís i ningú em feia cas, ningú em veia. Era com si jo fos transparent.
Vaig anar-me’n a casa caminant i vaig trobar-me amb el pare i la mare plorant... per la meva mort.
Estic atrapada en aquest món des de fa sis anys sense poder fer res i m’he proposat venjar-me de tots els instituts ja que allí em vaig morir i els estudiants em van matar. Com sabeu que no començaré pel vostre institut?
Ens veiem pronte, no tingueu por de mi.
Judit Pastor Estrada
*Conte premiat en el III Concurs de microrelats de terror 2012, organitzat per la biblioteca amb el suport dels departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres de l'Institut Cristòfol Despuig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada