El profeta desobedient

Enmig d'una mar fonda i brava, m'engolien les aigües abismals i per damunt del meu cap s'alçaven ones gegantines. M'arribava l'aigua al coll i el gran oceà, negre, em xuclava fins als fonaments de les muntanyes submarines. Diminut, minúscul, al meu voltant creixien onades vertiginoses i es formaven planícies d'aigua lleument escumosa d'aparent calma. Aferrat a un tió entumit, quan el balanceig em duia fins al rompent més alt i el cor em feia un salt, només em faltava veure que l'horitzó, gris i proper, el formaven una cadena interminable de crestalls que me'l tapaven.

La solitud, que al principi em va semblar insuportable, amb el pas de les hores es va convertir en una amiga, però, seguidament, es va transformar en una sospita desassossegadora que em va paralitzar:

-Aquí, a alta mar, segur que no estic totsol.


Albert Aragonés

Premi especial del jurat del Concurs de microrelats de terror 2010.

La leyenda del hada de los niños

Se cuenta en un pueblo llamado Alcoratxá una antigua leyenda. La cual cuenta una historia dónde, la noche en que un niño cumple sus 14 añitos un hada entra a su habitación para regalarle unas cuantas monedas, pero la leyenda dice que si abres los ojos y la observas como te deja las monedas, el niño estará maldito para siempre. En cuanto estén a oscuras el hada irá a por ellos y se los llevará a su mundo de tinieblas.
Todos los niños estaban muy ilusionados por el regalo del hada, pero habían muchos que estaban muy asustados porqué no se querían encontrarse frente ella. Eso solo eran rumores, y mucha gente no se lo creía. Ásí que, un niño llamado Jack quiso comprobar si todos estos rumores eran ciertos. La noche de su cumpleaños notó la presencia del hada en su habitación, abrió enseguida la luz, el hada se marchó rápidamente de la casa. Jack estaba maldito, ya no había nada que hacer. Tenia que estar tanto de día como de noche con luz. Para el resto de su vida, ya que si se quedaba a oscuras por un momento el hada iría a por él. Jack se iba haciendo mayor y él siempre intentaba llevar una linterna en su mochila. Durante estos años habían niños que desaparecían la noche de su 14 aniversario. Nadie se explicaba lo que estaba pasando. Solamente él sabia lo que ocurría, pero no podía decir nada porqué nadie le
creería.

Una noche de tormenta, cuando Jack estaba durmiendo, se le agotó la batería de la linterna que siempre tenia encendida durante la noche y debido a la tormenta, se fue la luz, Jack se quedo a oscuras. De repente sonó un trueno tan fuerte que les despertó, y vio al hada que iba a por él. Jack logró salir de la casa corriendo en busca de alguna luz, pero en la calle todo era oscuridad. Estaba muyasustado y convencido de que iba a morir. El hada estaba a punto de alcanzarle, cuando un relámpago cayó sobre ella atravesándola y fulminándola, Jack no se lo creía. A causa de la tormenta estuvo a punto de morir, pero también gracias a un rayo pudo salvarse del hada.

A partir de entonces, los niños ya podían cumplir los 14 años sin ningún tipo de peligro.


Cristina Chavalera Crisol

Accèssit de llengua castellana del Concurs de microrelats de terror 2010.

Concurs de contes breus 2011

Els departaments de Català, Castellà i Llengües estrangeres, amb la col·laboració del departament d'Educació Visual i Plàstica i de la biblioteca de l'Institut de Tortosa, convoquen un concurs de contes breus.

Animeu-vos i participeu-hi!



BASES

Tema: lliure.

Extensió: 4 folis màxim, per una sola cara (mida lletra 12 i 1 d’espai d’interlineat).

Llengua: catalana, castellana, anglesa, francesa o alemanya.

Termini de presentació: 18 de març del 2011.

Els/les participants hauran de lliurar els contes en un sobre tancat, a l’exterior del qual haurà de figurar un pseudònim i la categoria de participació. En un altre sobre caldrà incloure les dades personals del participant, tancar-lo i que fora hi consti el mateix pseudònim al sobre del conte.

Lloc de lliurament: consergeria de l’Institut de Tortosa.

Premis: el/la guanyador/a de cada modalitat rebrà 30 euros.

Categories de participació: 1r d’ESO, 2n d’ESO, 3r d’ESO, 4t d’ESO, 1r i 2n de batxillerat, professorat i personal no docent.




Descarregueu-vos el cartell i les bases.

Concurs de microrelats de terror

S'acosta el dia de la Castanyada i la biblioteca de l'Institut de l'Ebre i de l'Institut de Tortosa et proposa la lectura de novel·les i contes de terror perquè et vages ambientant.

Per celebrar-ho ha muntat un expositor amb una selecció de llibres perquè no hages buscar-los i ha convocat un Concurs de microrelats de terror.

Si t'agrada llegir, vine a la biblioteca i endús-te els llibres que vulgues. I si t'agrada explicar històries de temor, anima't i participa en el concurs!

Envia el teu relat a biblioteca@instortosa.cat i podràs guanyar un obsequi. Tens temps fins a l'1 de novembre de 2010. No oblides d'anotar el teu nom complet i el curs. Els relats enviats seran publicats al bloc de la biblioteca Calaixó de sastre. 

No tingueu temor!

Descarrega't aquí les bases del concurs.

Premiats al IV Premi Llibresebrencs.org de relats curts a Internet per a jóvens ebrencs

Llibres ebrencs estrena un nou bloc on publica els treballs presentats al Premi Llibresebrencs.org de relarts curts a Internet per a jóvens.


En la convocatòria del 2010 hi van participar Xavier Lluís i Chavarria GUANYADOR DEL PREMI CATEGORIA B, amb el relat Fèlix, i Carlos Calafell Garcia FINALISTA DEL PREMI CATEGORIA A, amb el relat El regne de la foscor.

Enhorabona.

D'enrajolats i llambordes

Aquest hivern mai s'acaba. Tothom ho comenta i n'anem plens. Sí, fins i tot jo, que disfruto caminant, darrerament em fa mandra i alguna vegada agafo el bus per no haver de creuar el pont. Són massa dies inclements i passar el pont és una prova que ens posa a prova encara que hi tinguem passió. Passió és trobar-te de sobte el vent a la cara o el reflex del sol, passar per sobre l'aigua verda-grisa-marronosa, comprovar-ne el nivell, besllumar la silueta esmunyedissa d'algun peixet/ot o admirar la capacitat d'aquelles aus negres, enormes, què són?, que en els dies més gèlids naden i es capbussen com si res.

No volia parlar del pont, volia parlar del bus. Avui l'he tornat a agafar. La glopada d'aire fred m'ha fet repensar de la meva primera intenció; anar passejant per la voreta del riu, amb els guants, les mans a la butxaca, sabates còmodes i la musiqueta. Així que tira cap a la dreta enlloc de l'esquerra. Mentre l'esperava, m'ha passat pel davant un xiquet que anava al col·le. Com van, anem tots, al seu aire. I trepitjant per les ratlles negres d'aquell empedrat tan curiós que conservem en alguns trams de l'avinguda Generalitat. El xiquet anava amb molta cura de no trepitjar cap ratlla que no fos la negra; quan arribava a la blanca, la saltava, absolutament absort o absolutament concentrat.

Jo estava allà, dempeus, maleint la demora del bus, glaçada, amb els guants, les mans a la butxaca i els nas més vermell que aquells pebrots d'escalivada estiuenca…, avorrint-me i deixant passar el temps. I tot divagant, fent esforços per no mirar el rellotge, m'ha vingut de sobte un record de fa un grapat d'anys. Quan a l'avinguda de la Generalitat (aleshores del Generalísimo) havia llambordes i les van substituir per aquest dibuix geomètric que algú es va empescar i que va ser una revolució en aquell moment. Que modern! I com gaudíem tots els nens i nenes d'aleshores amb la novetat. Saltant les ratlles blanques d'aquell disseny tan trencador i que provocava tants comentaris. Fins i tot van posar semàfors i els passos de zebra! Segueixo el negre, salto al blanc, torno al negre amb ziga-zaga…

En això ha arribat per fi el bus. El conductor era dels que responen quan els dius bon dia; s'estava molt calentet a dintre i què més es pot demanar? Fins i tot regalaven un diari que m'he entretingut fullejant durant el trajecte.


No sé per quin motiu, aquesta tarde, al vespre, abans de fer el sopar, m'ha agafat la dèria d'agafar el “Blanco de España” per tapar les ratlles fosques de l'enrejolat de la cuina.


Cassandra

Álbum

La fotografía reproduce el momento en que S. consigue hacer de su capa un sayo. Está en el centro, en una especie de almacén con grandes vidrieras, rodeado por un numeroso grupo de personas que observan atentamente el prodigio. Un sayo de color blanco, mostrado a cámara lenta con orgullo y concentración. El niño que tiene a su derecha no mira lo mismo. Él está dirigiendo su atención hacia el pie de S., comprendiendo que si por alguna razón pisa el sayo, involuntariamente habrá fracasado el milagro, porque entonces sería convertir un sayo en un trapo y tampoco habría foto.


Toni Vañó


*Premi del Concurs de contes breus per a la l'11a Marató de de Contes 2010
de l'Institut de l'Ebre, de la categoria Professorat i personal no docent, en castellà.

Catalunya, oprimida i independista

Un dia de somni

Jo, com cada matí, surto de casa amb la motxilla ben plena de llibres, com sempre, passo pel carrer de l’esquerra i després tot recte. Em paro una miqueta a mirar l’aparador de la pastisseria i m'hi compro l’esmorzar. Tot seguit vaig cap a l’escola.

Em dic Daniel, però em criden Dani, sóc de Tortosa i tinc 11 anys. Faig 6è de primària a l’escola Sobreques. Sóc mitjanet d’estatura, tinc els cabells castanys i els ulls de color castany fosc. La Laia és la meva millor amiga, ens coneixem des de P3 i em cau molt bé. Ella és morena, alta i amb els ulls de color castany clar, pareguts als meus.
Ella és una nena normal, senzilla, sense cap dificultat. A ella, potser li agrada el Jaume.. ara que, és molt brut. També pot ser que li agradi l’Aleix, però és massa callat. També podria ser que li agradés jo, però no ho sé, no tinc cap dificultat, ara que tampoc sóc perfecte, però jo seria perfecte per a ella. Estaria sempre al seu costat, protegint-la de tots els perills possibles, això sí, menys al lavabo. Ja us heu adonat que m’agrada la Laia, oi?

-Bon dia Dani! –va dir la Laia, somrient, mentre acabava de baixar les escales de l'edifici-. Com has dormit? Has pogut aclucar l'ull?
-Sí, he dormit molt bé, gràcies, i tu? –vaig dir jo, sense saber què dir.
-Sí, també he dormit molt bé.
Vam arribar a l’escola, amb silenci, sense dir res més. No tenien res a dir, així que ens vam dedicar a escoltar l’ambient, els cotxes, la gent, els ocells…
-Bé, ens veiem més tard, a l’hora d’esmorzar, adéu! –em va somriure i va fer adéu amb la mà.
-Adéu! –vaig cridar, però em sembla que no em va sentir, ja s’havia allunyat massa.
Ella no va a la mateixa classe que jo, ella va a la A i jo a la B. Som 3 classes.
A la classe, gairebé no vaig escoltar res, ja que era català i ja m’ho sabia tot. L’hora va passar molt ràpid, ja que no escoltava.
Després de les classes, a l’hora del pati ens vam retrobar al banc de sempre, al costat de les escales de la biblioteca.
-Hola Laia! Què has tret de català? –vaig dir, no em venia res més al cap per dir-li.
-Un vuit clavat, no em vaig esforçar per traure millor nota.
-Però si és molt bona nota! Jo he tret un set.
-Sí, això Dani… avui és el teu aniversari, que no te’n recordes? Felicitats!
I em va somriure, com sempre, però era un somriure estrany, amagava alguna cosa, amagava… un regal.
No m’ho pensava que aquell dia era el meu aniversari, els mesos havien passat volant, em vaig quedar de pedra amb els ulls en blanc i ella va tallar els meus pensaments.
-Au, va! No em diguis que no te’n recordaves? Uf! Quina poca memòria noi! I clar, t'he portat un regal, au, obre’l! –va dir ella, amb l’esperança que m’agradés.
Va traure un sobre que duia a la butxaca del darrere dels pantalons i me'l va allargar. Vaig agarrar el sobre i el vaig obrir amb totes les meues forces.
-Vaja, no sé què dir, de veritat, moltíssimes gràcies! Has encertat el regal perfecte. Dues entrades per a un concert, el concert de Barcelona que tant parlava jo els últims dies!
-De res! –Em va picar l’ullet i el seu somriure es va ampliar.
Em vaig adonar que aquell sobre duia a dins dues entrades, una per a mi, i una per a ella. Sí! Ho havia aconseguit, la Laia m’estima, al menys això pareix, ja era hora de deixar l’amistat a un racó i començar un nou nivell. El principi d’alguna cosa, el principi d’un gran amor. Qui sap quant duraria? Però aquest moment no volia que s’acabés mai, sempre recordaré aquell dia. El principi d’un gran AMOR… AMOR… AMOR… AMOR…

PI PIP, PI PIP, PI PIP, PI PIP,…

-Però que és aquest soroll ara? No em diguis que… No! El despertador! Tot era un somni, imaginacions meves! M’he adonat que m’agrada la Laia. Un somni encantador, un somni de fantasia, un somni que mai es podrà complir… Però què estic dient?

I tot va continuar com sempre, amb la mateixa rutina, cada dia el mateix, fins que algun dia tingui el cor ple de coratge per dir-li a la Laia el que sento per ella.




Àngela Cartil


*Premi del Concurs de contes breus per a la l'11a Marató de de Contes 2010
de l'Institut de l'Ebre, de la categoria Alumnat de primer d'ESO, en català.

El regne de la foscor

Avui és el meu aniversari. Faig 32 anys i la meva dona i el meu fill m'han fet una festa sorpresa. A mi no em fan gaire gràcia els aniversaris, ja que se celebra que em falta un any menys per morir.
Sempre abans de dormir em miro a l'espill per veure com em torno més vell dia a dia, mes a mes, any per any...
Però de sobte em vaig sentir hipnotitzat per l'espill, vaig veure-ho tot fosc, com si hagués mort o estigués inconcient. No sé descriure aquella sensació que m'envoltava.
Vaig descendir a un lloc trist, apagat, pareixia una ciutat morta.Vaig caure en un lloc gran, com si la meva arribada no fos prevista. Llavors vaig encaminar-me en un viatge d'exploració per conèixer el món que ara m'envolta. La poca llum que arriba a la ciutat és la que em guia i la que em manté fora de la foscor.
En arribar la nit no es veu res, em guio amb les parets fredes, també l'entorn es congela per moments.
Però de sobte una mà enorme em tapa la boca i empeny el meu cos enrere. Vaig espantar-me tant que intentava cridar però no podia pas fer-ho. Aquella cosa m'arrossegava de tal manera que tot esforç era inútil. En tancar els ulls vaig pensar en la meva dona i el meu fill, van ser els 10 segons més feliços en la meva petita estança d'aquell lloc deixat de la mà de deu. Aquesta cosa em solta i em deixa em una espècie de presó. Ell s'il.lumina una mica i l'únic que vaig poder veure era un estrany vestit oxidat de color marró. Em vaig quedar tan sorprès que em vaig desmaiar. En despertar em vaig trobar en una espècie d'arena per lluitar, la por m'invadia, el cos se'm paralitza i sols pensava escapar d'aquest infern en el qual em trobo atrapat. Va sortir una espècie de monstre de 5 metres d'alt i en aquell moment vaig veure una escletxa a través de la qual vaig aprofitar per escapar i començar el meu èxode.
Córrer era l'únic que podia fer fins trobar la sortida. Fa estona que corro per aquesta ciutat o el que sigui, però no trobo res que sigui de profit per sobreviure en aquest entorn tant hostil.
Sento crits d'una persona però no sé on és, si la trobo penso rescatar-la.
Em sembla que la veig però es troba atrapada per una d'aquelles coses. No podia permetre aquella crueltat, així que vaig donar-li tot tipus de cops fins deixar-lo al terra, vaig rescatar aquella persona, però... era la meva dona!
Li vaig preguntar què feia aquí i ella em respon que va veure el meu cos al terra del bany i que llavors es van apagar els llums, es va desmaiar i va acabar aquí.
Vam decidir buscar una sortida junts i vam trobar un plànol d'un edifici. Vam entrar i vam veure un transportador però hi havia un cartell:''Allibera els presoners i una persona, o bé dos persones sense els presoners.'' Llavors vam veure un munt de gent tancada en gàbies.
He d'escollir:

ARA TRIA TU

Escapar amb ella Jo sols vull sortir d'aquí amb Ella. Ja m'és igual els altres. L'únic que vull és escapar. I això és el que vaig fer i vam tornar a casa, però no puc somriure ara que he deixat allí tanta gent, però he de lluitar per seguir endavant i poder continuar la meva vida amb la meva família, és l'únic que puc fer.

Alliberar els presoners i ella No puc deixar aquí tota aquesta gent, aquí, patint aquest infern. La meva dona insistia que marxéssim i deixéssim tota la gent allí, però no podia deixar-los. La vaig empènyer al transpor- tador i vaig prémer el botó d'alliberar els presoners i una per- sona i vaig acomiadar-me d'ella. Una llàgrima va caure dels meus ulls, no podia creure que havia renunciat a tota la meva vida per aquelles perso- nes i per ella.

Carlos Calafell


*Premi del Concurs de contes breus per a la l'11a Marató de de Contes 2010
de l'Institut de l'Ebre, de la categoria Alumnat de segon d'ESO, en català.