Aquest hivern mai s'acaba. Tothom ho comenta i n'anem plens. Sí, fins i tot jo, que disfruto caminant, darrerament em fa mandra i alguna vegada agafo el bus per no haver de creuar el pont. Són massa dies inclements i passar el pont és una prova que ens posa a prova encara que hi tinguem passió. Passió és trobar-te de sobte el vent a la cara o el reflex del sol, passar per sobre l'aigua verda-grisa-marronosa, comprovar-ne el nivell, besllumar la silueta esmunyedissa d'algun peixet/ot o admirar la capacitat d'aquelles aus negres, enormes, què són?, que en els dies més gèlids naden i es capbussen com si res.
No volia parlar del pont, volia parlar del bus. Avui l'he tornat a agafar. La glopada d'aire fred m'ha fet repensar de la meva primera intenció; anar passejant per la voreta del riu, amb els guants, les mans a la butxaca, sabates còmodes i la musiqueta. Així que tira cap a la dreta enlloc de l'esquerra. Mentre l'esperava, m'ha passat pel davant un xiquet que anava al col·le. Com van, anem tots, al seu aire. I trepitjant per les ratlles negres d'aquell empedrat tan curiós que conservem en alguns trams de l'avinguda Generalitat. El xiquet anava amb molta cura de no trepitjar cap ratlla que no fos la negra; quan arribava a la blanca, la saltava, absolutament absort o absolutament concentrat.
Jo estava allà, dempeus, maleint la demora del bus, glaçada, amb els guants, les mans a la butxaca i els nas més vermell que aquells pebrots d'escalivada estiuenca…, avorrint-me i deixant passar el temps. I tot divagant, fent esforços per no mirar el rellotge, m'ha vingut de sobte un record de fa un grapat d'anys. Quan a l'avinguda de la Generalitat (aleshores del Generalísimo) havia llambordes i les van substituir per aquest dibuix geomètric que algú es va empescar i que va ser una revolució en aquell moment. Que modern! I com gaudíem tots els nens i nenes d'aleshores amb la novetat. Saltant les ratlles blanques d'aquell disseny tan trencador i que provocava tants comentaris. Fins i tot van posar semàfors i els passos de zebra! Segueixo el negre, salto al blanc, torno al negre amb ziga-zaga…
En això ha arribat per fi el bus. El conductor era dels que responen quan els dius bon dia; s'estava molt calentet a dintre i què més es pot demanar? Fins i tot regalaven un diari que m'he entretingut fullejant durant el trajecte.
No sé per quin motiu, aquesta tarde, al vespre, abans de fer el sopar, m'ha agafat la dèria d'agafar el “Blanco de España” per tapar les ratlles fosques de l'enrejolat de la cuina.
Cassandra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada