Enmig d'una mar fonda i brava, m'engolien les aigües abismals i per damunt del meu cap s'alçaven ones gegantines. M'arribava l'aigua al coll i el gran oceà, negre, em xuclava fins als fonaments de les muntanyes submarines. Diminut, minúscul, al meu voltant creixien onades vertiginoses i es formaven planícies d'aigua lleument escumosa d'aparent calma. Aferrat a un tió entumit, quan el balanceig em duia fins al rompent més alt i el cor em feia un salt, només em faltava veure que l'horitzó, gris i proper, el formaven una cadena interminable de crestalls que me'l tapaven.
La solitud, que al principi em va semblar insuportable, amb el pas de les hores es va convertir en una amiga, però, seguidament, es va transformar en una sospita desassossegadora que em va paralitzar:
-Aquí, a alta mar, segur que no estic totsol.
Albert Aragonés
Premi especial del jurat del Concurs de microrelats de terror 2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada