Cabell negre

Amb la mirada clavada a l’infinit, David feia funcionar el cap com si aquest fos una màquina. Estava trist i tenia ganes de plorar, però no plorava. Ja havia plorat el dia abans, amb més alcohol a les venes que sang, tirat al terra al costat d’una amiga seva. Recordava que li va parlar del Quixot, assegurant que tant ell com el cavaller de la Manxa eren semblants. Suposo que quan un es sent tant diferent, això és normal.

Ell sabia que alguna cosa dins seu no funcionava del tot bé, que per més que ho intentés sempre estava passant-ho malament. Però això ja s’havia acabat, aquell era l’últim dia que en David tindria cos humà.

Va tancar els ulls, es va concentrar i va imaginar un gat. Era un gat negre preciós, amb uns ulls verds penetrants que semblaven tenir la resposta a tot. Tenia el pelatge net i casi brillant, les potes llargues i les urpes afilades. Els braços del noi van començar a escurçar-se, la seva esquena es va fer més petita, el cap li va anar agafant forma redona i mentre li creixia pèl negre per sobre la pell li van sortir unes orelles punxegudes del cap.

A quatre potes a sobre del sofà, es va mirar la panxa ara peluda i va riure interiorment. Va observar el seu voltant, tot es veia diferent i gegant. D’un salt àgil va tocar de potes a terra i va començar a caminar lentament. Passava com una serp entre les potes de la taula, fregava el cos amb els mobles i restava en silenci. Estava en harmonia amb si mateix, era perfecte.

Es va asseure davant la porta i en veure que el pom estava molt alt, va quedar parat pensant. Quan ja se li havien acabat les idees va intentar demanar ajuda, però només va aconseguir miolar un “Hi ha algú?” incomprensible per a un humà. De totes maneres no va ser inútil el seu crit: la seva mare no va tardar a aparèixer al seu costat. Imagineu la cara de sorpresa en veure que un gat s’havia infiltrat a casa seva sense que ella se n’adonés. Encara sorpresa, va obrir la porta i li va pegar una puntada de peu al seu fill per fer-lo fora.

En David va córrer amb el cul adolorit una estona i es va enfilar dalt d’un mur. Caminant de manera àgil pel mur seguia pensant amb la seva existència. Mentre es perdia pels carrerons de la vella ciutat es preguntava si alguna de les coses que feia servien realment d’alguna cosa. Quan es va aturar a una teulada i es va estirar va preguntar-se si la vida no era més fàcil en realitat. Va preguntar-se si en realitat no havia estat sempre tan sol com se sentia dalt d’aquella teulada.

Per un moment va imaginar els seus pares buscant-lo per tot arreu quan arribés l’hora de sopar. Va imaginar la policia buscant-lo i els seus amics penjant cartells amb la seva cara d’adolescent pels carrers. Va imaginar també la seva germana plorant i els seus cosins trobant-lo a faltar. Si no fos perquè ara era un gat i no li importava gairebé res, s’hauria posat trist.
Just quan l’últim rastre d’humanitat va marxar de la seva ment va sentir un soroll a la seva dreta. Va girar el cap i va veure un gat blanc amb els ulls blaus. Estava a quatre potes, mirant-lo fixament. En David es va aixecar i es va apropar a ell. Es van ensumar una mica els morros i llavors el gat blanc va mirar cap avall. Acte seguit va baixar de la teulada i se’l va quedar mirant des d’allí.

En David sense pensar-ho molt el va seguir i els dos van marxar junts. Mai ningú va tornar a saber res d’ell. Segurament va trobar sentit a la seva vida. Per desgràcia va deixar-nos amb el dubte el dia que va marxar i es va perdre entre els carrerons d’una vella ciutat que queia a trossos. És una llàstima, tot plegat: aquella nit la seva mare li havia preparat el seu plat preferit...


Esteve Canalda

*Treball premiat en la categoria de batxillerat del VIII Concurs de relats breus 2017.