Premis del Concurs de contes breus i poemes 2023

Divendres 21 d'abril, a l'hora del pati, es van lliurar els premis de dos concursos literaris.

Al Concurs de contes breus i poemes, organitzat pel departament de català per a Sant Jordi, es van donar set premis:

Marta Domingo Garcia, de 1r d'ESO, pel poema "Per gustos, colors".

Andrea Pla Echevarria, de 2n ESO, pel conte "Hola".

Ariana Guayanay Martínez, de 3r d'ESO, pel conte "És impossible que es compleixi un somni?"

Isona Guasch Escoda, de 4t d'ESO, pel conte "M'he enamorat de la lluna".

Edgar Marín Aixendri, de 4t d'ESO, pel poema "Viatge".

Ernesto Zumaquero Cantó i Adrià Castelló Martí, de 2n de batxillerat, pel poema "L’efímera flama de l’existència".

Aina Camps, educadora d'educació especial (SIEI), pel poema "Estima".

Al concurs Poesia't, organitzat per la biblioteca de l'institut el dia 31 de març, es van donar dos premis:

Elena Parreu Raga, de 3r ESO.
 
Iker Sánchez Oliver, de 3r ESO.

L'acte es va emetre en directe al programa de ràdio Especial Sant Jordi que va fer l'alumnat de l'optativa Fem ràdio al vestíbul de l'institut.

De premi es va donar set vals per a la compra de llibres, material escolar o artístic al comerç local per valor de 30 i dos lots de llibres.

Enhorabona a totes i a tots!

“Hola”

 

 

 

 

 

 

 

 

 

   I si no hagués escoltat aquest “hola” tot això no hauria passat.

   Vaig deixar que aquest “hola” fes amb mi el que volgués si jo aconseguia ser feliç.

   Vaig permetre que aquest “hola” entrés a la meva vida sense adonar-me’n.

   Ja que era suficientment llesta per saber que havia d’ignorar-lo, però suficientment insegura com per fer-li cas.

   Va ser tan silenciós que no es va deixar descobrir fins que no va estar dintre meu.

   En aquell moment, quan es va deixar veure, ja era massa tard com per apagar-lo.

   Em va ensenyar que es pot estimar i odiar alhora.

   L'estimava perquè creia que em faria feliç, i l’odiava perquè m’impedia veure el mal que em feia.

   Perquè amb l’“hola” em vaig ficar al cel sense saber que allò era l’infern disfressat d’àngels.

 

   Des que el vaig començar a sentir, la nena del mirall ja no és aquella nena.

   Vull tornar a ser aquella nena innocent, feliç, que pensava que fer-se gran era com una d’aquestes pel·lícules d’adolescents perfectes que surten per la televisió.

   Perquè quan ets petita penses que la vida que t’espera és perfecta, però, un cop ets adolescent t’adones que no és tot tan fàcil com ens explicaven, que veritablement hi ha coses les quals fan que et preguntis, per què a mi? Jo que he fet per merèixer això?

   Realment no es que hagis fet res, és que dins del teu cap es va posar una informació que no era certa, allí va aparèixer el meu “hola”.

   Molts diuen que no hi ha gent que pugui creure’s l’“hola” del seu cervell, que com és possible que això passi, però jo estic aquí per mostrar-vos la meva història i demostrar que l’“hola” sí que existeix, i si li segueixes el joc, la teva ment es convertirà amb el teu pitjor enemic.

 

   Pensem que l’“hola” és un problema, que és el nostre adversari, però de fet no és així, simplement ens avisa que dins la nostra ment hi ha una informació incorrecta, i hem de canviar-la abans que ell sigui completament dins de nosaltres.

   Perquè, llavors és quan l’“hola” et consumeix tant fins al punt que ja no ets tu mateixa, que és ell.

 

   Però, i si et diguessin que té cura, que pots superar-lo, encara que costi, que pots tornar a gaudir de la vida en tot moment...

   Ho faries, no?

   Doncs jo sí, ho he fet i ho tornaria a fer per tal de no tornar a viure-ho.

   Ja que quan l’escoltem per primer cop pensem que tenim el control, però realment no el tenim, fa molta por, de vegades pensem que no podrem aconseguir-ho, ens volem rendir; però no podem deixar que l’“hola” guanyi.

 

   Finalment vull dir que tot anirà bé, tot i que creiem que no, és així.

 

   PD: Val la pena (encara que faci por).         Es pot sortir d’aquí.

 

 

Andrea Pla

 

*Conte premiat en la categoria de 2n d'ESO del Concurs de contes breus i poemes 2023.

És impossible que es compleixi un somni?

 

 

 

 

 

 

 

 

En un dels barris centrals de la capital de França, París, viu una noia catalana de quinze anys anomenada Iris. Es va mudar allí a causa d'un trasllat de treball del seu pare, i no va estar molt contenta amb la decisió fins que va descobrir que París podia ser el camí més fàcil cap al seu somni: la música.

Iris va començar a estudiar piano quan tan sols tenia quatre anys. La seva mare la va ajudar, ja que ella en sabia molt, i encara que Iris pensava que la vocació de la seva mare era ser advocada, realment havia renunciat al seu somni de la música perquè no hi veia sortida. Iris, al contrari, estava molt segura que volia viure de la música. Va ser per això que quan van arribar a França la seva mare la va apuntar a un famós conservatori on havien crescut grans estrelles de la música i el piano, i amb aquella nova notícia, Iris estava encantada.

Amb tot i això, ella estava segura que trobaria a faltar als seus amics i companys de l'institut, ja que els coneixia des de petita, però havia d'acceptar-ho i continuar amb la seva nova vida de la millor manera possible.

Va arribar el primer dia d'institut a París i Iris estava molt nerviosa, no sabia si entendria prou el francès, ja que no treia les millors notes en el seu institut anterior. Va esmorzar i el seu pare la va portar en cotxe fins a l'institut. Allí l'esperava la directora, que li va ensenyar tot l'edifici per dins i per fora. Finalment, la va portar a la seva classe, on es trobaven els seus nous companys. Es va presentar amb el francès que va poder i va seure en un dels pupitres buits que hi havia a la classe. Va passar l'hora i la mestra li anava preguntant si entenia el que estava explicant i, encara que Iris no se n'assabentava molt, deia que sí. Les següents classes no van ser molt diferents, a Iris no li resultava molt fàcil entendre el que li explicaven i ningú li va dir una paraula. Ràpidament, es va adonar que trobaria a faltar els seus companys anteriors.

Més tard, quan va arribar a casa, va menjar-se el dinar que li havia preparat la seva mare, després va descansar una estona i més tard es va començar a preparar per a la seva primera classe de piano a París. Encara que el primer dia d'institut no havia sigut el que ella esperava, tenia millors expectatives amb el conservatori.

Caminava pels carrers de la ciutat emocionada i ansiosa per descobrir el que l'esperava en aquella nova experiència que estava a punt de començar. Finalment, va arribar al famós conservatori de París. Per fora, es veia un edifici molt gran i antic, però quan va entrar, es va adonar que per dins era molt més modern del que esperava. Iris es va apropar a recepció per preguntar on era el seu professor, però li van dir que en aquell moment es trobava a mig concert, així que havia d'anar

allí i esperar fins que acabi. Mentre Iris caminava pel gran passadís, ple de portes, va començar a escoltar moltes melodies de diferents instruments que es mesclaven entre elles. Va pensar que eren els alumnes estudiant, i que realment en aquell conservatori hi havia nivell. Va entrar la sala del concert, i se li van il·luminar els ulls. Al mig de la sala hi havia un escenari immens on tocava una orquestra d'almenys cinquanta músics. Mai havia vist res paregut! Va seure en una de les butaques del fons i va escoltar tota la resta del concert admirada. No sabia si estaria al nivell que li demanava el conservatori.

Va acabar el concert i es va reunir amb el professor per parlar sobre com funcionava el centre i ell li va explicar tot. En acabar, li va demanar a Iris que toqués alguna cosa per conèixer les seves habilitats. En aquell moment Iris es va posar molt nerviosa. No sabia per què, era capaç de tocar alguna cosa sense practicar, però potser després de l'audició que acabava d'escoltar, pensava que no li aniria bé.

Va decidir que no importava el que els altres eren capaç de fer i es va deixar anar per la música i els sentiments que tenia dins en aquell moment. Era el que feia sempre. Per aquesta raó, tots els que havien sentit a Iris tocar el piano, almenys una vegada, sabien que arribaria lluny.

En acabar el professor va començar a aplaudir, però Iris estava confosa, i sorpresa.

Ell li va dir que, encara que hi havia coses per millorar, tenia un clar talent per al piano i que realment aconseguia transmetre el que sentia quan el tocava. En aquell moment, Iris va sentir una sensació inexplicable sobre el que estava per vindre.

***

Van passar uns quants mesos i les coses en París realment havien millorat bastant. Havia fet uns quants amics i amigues nous a l'institut, ja començava a entendre el francès sense massa dificultats, i al conservatori, el seu professor li deia que cada dia millorava més.

Ell n’estava tan convençut, que va insistir que s'apuntés a un concert que organitza el centre cada any on, els alumnes que vulguin, poden tocar individualment i ser escoltats per diferents productors i un jurat que poden donar una oportunitat als alumnes amb talent. Iris va acceptar.

Encara que no portava molt de temps al conservatori, com la majoria d'alumnes que es presentaven al concert, Iris se sentia segura sobre la seva decisió, sabia que el seu mestre confiava en ella i que era capaç.

No faltava molt perquè arribés el gran dia, així que Iris havia de preparar al millor possible la seva peça. No podia haver-hi errors, havia de sorprendre el jurat i els productors, era la seva oportunitat i per al que havia esperat tant de temps.

Iris assajava dia i nit. Totes les persones amb les quals convivia diàriament es van sorprendre del que veien, però l'entenien, per a Iris era molt important el que estava a punt de passar, podria canviar la seva vida per complet i per sempre.

El dia del concert va arribar i dins del conservatori tot eren nervis i emoció. Pràcticament tot l'alumnat, el que participava en el concert i el que no, va estar present aquell dia. Iris pensava que mai en la seva vida havia estat tan nerviosa com en aquell moment. Van començar a sortir els alumnes, s'escoltaven aplaudiments i, finalment, va arribar el seu torn. Va sortir a l'escenari tremolant. Ja havia tocat allí moltes vegades, però aquesta se sentia diferent. Des de dalt va observar els seus pares. La seva mare la mirava orgullosa per tot el que havia aconseguit fins aquell moment.

Va pujar a l'escenari, va seure a la butaca i va començar a tocar. Tot anava segons el plantejat fins que... S'havia equivocat, no ho podia creure! Tant d'assaig per a res! Havia confós l'acord de sol amb el de mi. No sabia què fer. Va mirar de reüll el seu professor i ell li va dir que es tranquil·litzés i que tornés a començar. Ella no n’estava segura. Seria capaç de completar la cançó? Ja s'havia equivocat una vegada! La seva mare la va mirar per un segon i li va contestar la pregunta. Iris va continuar tocant, aquesta vegada sense preocupar-se tant per fer-ho perfecte i deixant-se portar per la música, com feia sempre.

Van començar els aplaudiments, Iris estava orgullosa de la seva presentació, tant si guanyava com si no. Al moment del veredicte final, tots els músics estaven a l'escenari. Iris estava nerviosa. Des d'allí veia el seu professor i els seus mestres desitjant-li tot el millor. Aquella decisió podia canviar la seva vida. Va tancar i els ulls i no els va obrir fins que el jurat va dir el guanyador.

***

Uns anys després...

Iris s'estava preparant. Era un dia molt important per a ella, volia que tot sortís bé, però sobretot passar-ho bé. Estava tranquil·la, després de tants d'anys havia après a controlar els seus nervis.

Va caminar per l'escenari fins al piano i va recordar aquella audició que va fer davant d'un jurat i diferents productors quan encara tenia quinze anys, la mateixa on va quedar tercera i pensava que no tindria més oportunitats per complir el seu somni. Es va equivocar.

La seva mare la mirava orgullosa al seu costat, feia molt de temps que no tocaven juntes davant de tanta gent. Iris havia aconseguit guanyar moltes més competicions i ara era algú rellevant en el món de la música. Havia tornat al conservatori de París per tocar una peça amb la seva mare, on va començar tot.

Ariana Guayanay

*Conte premiat en la categoria de 3r d'ESO el Concurs de contes breus i poemes 2023.

 

L’efímera flama de l’existència

Αυτός ο κόσμος ήταν πάντα, είναι και θα είναι αιώνια ζωντανή φωτιά.

Ηράκλειτος

Aquest món sempre era, és i serà foc eternament viu.

Heràclit

I

El naixement de la flama és la materialització de la màgia de l’univers.

La flama del naixement,

de vida és símbol i present,

amb pas lleuger, té l'energia,

que dona esperança i alegria.

Amb el seu bategar constant,

brilla i creix a cada instant,

fent realitat els somnis més purs,

i il·luminant els camins més durs.

La flama és la vida que neix,

una promesa de futur que creix,

i tots els cors, al veure-la brillar,

s'omplen d’esperança i de llar.

Com un sol a l’alba que s’alça al cel,

així la flama té un anhel

que ens ajuda a caminar

i a tots els nostres somnis a realitzar.

Que la flama nova llueixi cada dia,

que sempre sigui font de nostra amistat i amor,

amb molts triomfs i plens d’alegria,

per viure amb bon humor.

Ernesto Z.

II

Livet kan kun forstås baglæns, men det skal leves forlæns.

La vida només es pot entendre al revés, però s'ha de viure cap endavant.

Søren Kierkegaard

Quan era l’alba em deien

que al tard resplendiria menys.

Ara que es fa fosc veuen

ja les estrelles als cels.

Recordo ocells, merles,

Bellosíssimament,

rient sota les meves

ales que lleus fluïen.

entre rius, entre hòmens,

i mirades de cristall.

Ja miren els turons

les mil estrelles belles,

mil testimonis lúmens,

de les meves obres,

de les meves alegries,

dels meus fills i filles,

de les vides perdudes.

Tot això si-més-no

és venut al perfet.

Encara les domino,

les meves-flames-vives.

Adrià C.

III

 

Noli flere si me amasti.

Agustí d’Hipona

Sento com la meva flama s’està fonent,

confiant que lluirà l’horitzó nocturn,

amb por del qui-sap-on del meu fum taciturn

que espera, despert, sentir pluja caient.

Observo com la lluna s’amaga perdent

la llum d'argent, ja fosa, sense retorn, dement.

Ai! Fred! No abraces les meves cendres, Hivern!

Ja són congelades, perdent el seu avivament.

Ara abraça les meves cendres, vives,

amb set d’abraçar-Te, gran pecador de mi.

Llum que il·lumines les flames empobrides.

Ara, Sol, deixa’m ser part de les teves fames,

i brillar amb Tu! Com un etern llumí.

Vull ser foc del teu foc, sempre enamorades.

Adrià C.

IV

AVE PHOENIX

Com la flama que balla enmig del vent,

la vida és un joc amb un final evident.

Tot i que el foc i la flama s'apagui,

que el record de la vida mai no s’amagui.

Ernesto Z.

Ernesto Zumaquero Cantó

Adrià Castelló Martí

*Recull de poemes premiat en la categoria de batxillerat en el Concurs de relats breus i contes 2023

M’he enamorat de la lluna

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Em vaig fixar en la lluna, en la seva forma de buscar-me cada nit, de somriure i picar-me l'ullet. Us estaria enganyant si us digués que no em vaig enamorar d'ella, creeu-me que va ser inevitable. M'agradava la seva forma de brillar, tot i que estigués envoltada de milers d'estrelles. Quan ella estava davant era impossible fixar-se en qualsevol altra cosa.

 

Sovint la boira intentava cobrir la seva presència, tot i això, no em feia falta veure-la per saber que estava allí, segurament, fent mitja rialla mentre m'observava, com si jo fos de vidre i ella pogués veure a través de mi, veient les pors construint un niu dintre meu i el cor bategant.

 

Estimada lluna, avui he conegut algú amb el teu mateix espurneig, una d'aquelles persones que t'ho fan veure tot clar amb tan sols mirar-les als ulls, d'aquelles que no saben el que valen, tot i que destaquen entre tots, segurament, perquè dins seu hi habita un lleó que li aixafa la consciència.

 

Apreciada lluna, m'he fet addicta a una noia. En la seva mirada habiten dues grans llars de foc i, igual que tu, il·lumina tot el que era fosc i fa feliç el món i a mi.

 

 

Isona Guasch

 

*Conte premiat en la categoria de 4t d'ESO del Concurs de contes breus i poemes 2023.

 

Viatge

 

He comprat un bitllet

i agafat un avió,

perquè em porti a Canet

i després a Lió.

 

A Lió restaré

i hi faré un bon tomb,

i jo no envejaré

ni a Cristòfol Colom.

 

D'allà viatjaria

a bord d'un tramvia,

i jo arribaria

fins a Normandia.

 

D'allà migraré

a Munic o Hamburg,

però abans passaré

per Sant Petersburg.

 

D’allà volaré,

creuant tot l’Atlàntic

l’Havana veuré,

no us sembla romàntic?

 

D’allà nedaré

fins a les Bahames,

Miami, Florida

i les Illes Canàries...

 

D’allà sallaré

a bord d’una proa,

però aviat clissaré

el port de Lisboa.

 

Tot aquest viatge

sense perdre ni un dit,

per ser sa i estalvi

quan arribi a Madrid.

 

 

Edgar Marín Aixendri

 

 

*Poema premiat amb un accèssit en la categoria de 4t d'ESO del Concurs de contes breus i poemes 2023.

 

Estima

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aina Camps

*Poema premiat en la categoria de professorat i personal no docent del Concurs de contes breus i poemes 2023.

Per gustos, colors

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La sang és roja,

roja com el foc

mentre crema l'alforja.

 

El préssec és taronja,

taronja com la calidesa

d'un prat acabat de regar.

 

El plàtan és groc,

groc com l'alegria

de menjar-se un albercoc.

 

El camp és verd,

verd com l'esperança

d'un prat creixent.

 

El mar és blau,

blau com un esperit

en sentir la melodia de la pau.

 

El raïm és morat,

morat com la por

de no tenir ningú al teu costat.

 

El flamenc és rosa,

rosa com l'amor

d'un home a la seva esposa.

 

L'ovella és blanca,

blanca com la creativitat

d'un nen en imaginar Àfrica.

 

La mort és negra,

negra com un cor amb tristesa,

tristesa que algun dia abandonarà.

 

La xocolata és marró,

marró com la senzillesa

d'un botifarró.

 

I de mi, què se n’ha fet?

Jo sóc una mescla

i segueixo el meu propi camí.

 

 

 

Marta Domingo Garcia

 

 

*Poema premiat en la categoria de 1r d'ESO del Concurs de contes breus i poemes 2023.