Em vaig despertar a mitjanit. Era horrós, potser, estava vivint el pitjor moment de la meva vida, qui sap.
Havia sigut un dia dur. Em vaig gitar molt tard, no podía dormir amb aquell terrible sorollam; bé, si dormir al damunt de pedres se’n pot dir dormir, perquè les pedres es clavaven entre els ossos. Sentia els crits dels nens de la vila des de lluny.
Havia perdut els meus pares durant la guerra d’Iran. La meva família ja no hi era. Havia perdut els meus germans. No sé ben bé on eren els meus avis, oncles, cosins. No sabia res de ningú, ni tan sols sabia si algú podria estar viu o tots eren morts.
Ja no em quedaven llàgrimes. La por, la son, el cansament, la solitud eren l’única companyia. Tenia fam i fred. Vaig mirar-me els peus, els vaig tocar i em vaig treure les sabates. Per sort encara tenien una mica de sola. Els peus plens de llagues i talls agraïen un massatge. Vaig respirar fort, el cap no podia parar de pensar: «He de fugir d’aquest infern».
Vaig caminar i caminar, amagant-me entre la gent, fent-me invisible, vivint a l’ombra, menjant les sobres i robant fruita. Així vaig passar dos dies, fins que vaig aconseguir colar-me en un vaixell que pel que vaig sentir es dirigia a Itàlia. Vaig estar dos dies més al port, estudiant la millor opció. Molta gent hi volia anar, tots pagaven una gran quantitat de diners per poder pujar-hi; jo no tenia res, però sabia que el futur era allà, el vaixell era el nostre futur.
Tots volíem fugir d’aquell infern, aquí res és possible. Només fam i guerra. Era difícil. No hi ha lloc per tots al vaixell. La gent es posa agressiva, hi ha cops i navallades. Jo només observo, ningú s’adona que sóc a l’ombra. Les bombes se sentien cada vegada més a prop. Els meus timpans estaven a punt d’explotar. Era l’hora. O marxava en aquell mateix instant amb aquell vaixell o el meu cor deixaria de bategar en qüestió de dies.
Sort que era petit i prim. Vaig aconseguir posar-me dintre d’un sac ple de cordes i em van carregar com a material per al vaixell. Aquest va ser el meu pla, no era gaire ingeniós, però el temps s’acabava i no tenia més remei. Els dies que vaig passar-me al cubell de la brossa del vaixell observant vaig veure que aquesta era la millor opció. Molts mariners trafegaven amb les cordes i com que eren grans i pesades, no van notar que jo era dins del sac.
Vam sarpar rumb a la Itàlia somiada i vaig esperar que fos de nit per poder sortir del sac. Tenia tot el vaixell dibuixat mentalment i vaig trobar un altre amagatall. Era a la cabina del capità, una habitació de tres metres quadrats, dins hi havia un armari, allí hi estaria genial, i així ho faig fer.
Vaig passar-me deu dies allà tancat. Només podia sortir quan el capità dormia, i aprofitava per menjar, beure i estirar les cames.
Durant aquells dies només escoltava, dintre l’armari no podia fer gaire cosa més. El capità només parlava i bevia fins quedar-se estabornit, feia tractes i els diners els guardava en una bossa. Parlava amb diferents persones i parlaven de la gent que pagava molts diners com si fossin mercaderies. Tancaven tractes per futurs viatges, tenien molts vaixells. Vaig entendre que allò era un grup de gent que estava molt ben organitzat, pagaven als ports, als treballadors dels ports, a les fronteres, a la policia de molts països, tenien passaports amb diferents nacionalitats, etc.
Aquella nit el capità estava totalment inconscient, la gent estava neguitosa, jo els observava de nit, estaven tots al terra, arreplegats, sense parlar, tots estaven cansats. La pluja no parava, els llamps i trons feien esgarrifar, molts nens cridaven, tenien por. La majoria jo diria que no sabíem nadar. Ara me n’adono que jo tampoc sé nadar, com hem pogut pujar a un vaixell si no sé nadar?
La tormenta és tremenda, tots estem més que xops, ningú de la tripulació diu res, la gent comença a posar-se nerviosa. Més llamps, més trons, jo me’n torno a l’armari, serà el més segur.
Ara ja estic dintre l’armari ,però no puc dormir, només sento com el vaixell es tambaleja i el trons sonen molt prop, el capità dorm, com no es pot despertar?
El trons són cada cop més a prop, això pinta malament, i com si algú m’hagués sentit, un llamp cau sobre el vaixell, i el trenca per la meitat, tothom comença a cridar i la gent córrer buscant alguna cosa on agafar-se, la tormenta encara no ha parat, la meitat de la gent ha caigut a l’aigua, jo corro, no sé on, el cor em puja fins la gola, no sé nadar, la pluja cau amb força, només sento gent que m’empeny, el capità crida tots els ajudants, veig com un llamp li cau als peus, es desequilibra i cau, no pot haver cap ordre, això és salvi’s qui pugui.
El vaixell es va enfonsant i jo penso amb els barrils que hi ha al camarot del capità. Corro a buscar-ne un, sé que d’aquí una estona el vaixell s’enfonsarà, intentaré aguantar-me al barril, és de fusta, crec que servirà. I així és, el vaixell s’enfonsa i ara ha arribat el moment. Sí, de moment el barril m’està aguantant.
Em quedo adormit i em desperto perquè el sol em molesta. Veig que encara estic sobre el barril, veig trossos de fusta i del vaixell escampats per l’aigua, veig que al fons es veu alguna cosa que no és mar, però estic massa cansat, no puc més. Em torno a adormir. Només recordo que un vaixell taronja està al meu costat, sento que parlen, però no sé què diuen, una persona m’agafa en braços, em transporten no sé on, em tapen amb una manta, segueixo dormint. Estic molt cansat.
Em desperto a un hospital, la gent és amable, no entenc res del que diuen, em donen de menjar, de beure, tinc tubs pels braços, estic cansat. Vull dormir més, aquí s’està còmode.
Al cap de quinze dies, ja no tinc son, ara ja em trobo bé. Hi ha una noia que parla el meu idioma, em diu que estic a Catalunya, a Barcelona, que estic a un hospital, jo li dic que em dic Nahir, sóc de l’Iran i que estic sol.
M’expliquen que no tinc cap passaport ni cap acreditació, per tant ,no tinc cap nacionalitat. Estic a Europa i si no tinc papers no hi puc viure, però com que només tinc vuit anys, hauran d’esperar a veure què fan amb mi. Allò no va sonar bé, vaig pensar jo, a casa meva no hi puc tornar.
Aquella mateixa nit un grup de refugiats van fugir cap a França i jo me’n vaig anar amb ells. Vam caminar per camins i senderes per arribar a París i allà vaig estar vaguejant pels carrers, vaig aprendre el llenguatge del carrer, robar era el meu treball, era petit i ràpid. No tenia la nacionalitat francesa ni cap passaport, vivia al marge de la llei. Ja tenia deu anys i vaig arribar a la Itàlia somiada i allà les coses no eren millor. Patia gana i set, vivia al carrer, sense sostre ni cap nacionalitat, cap país volia un nen iraní refugiat que només sabia robar.
Vaig tornar a Barcelona, vaig anar a l’hospital on em van tornar la vida i allà vaig demanar auxili. Vaig estar tres anys vivint en cases d’acollida, cap família em volia acollir. L’Estat em tutelava, ara sí que ja tenia el papers. Al final, la família Capdevila em va portar a casa seva, allà hi eren tots, els pares i els tres germans, tots eren més grans que jo, i la veritat, des del primer moment, vaig pensar que per fi les coses començaven a sortir bé.
El pare era un metge reconegut i la mare era mestra ja jubilada, els germans dos d’ells eren a la universitat i l’Anna estudiava 1r de batxillerat. Era una familia perfecta, molt agradable, sempre em van fer sentir un més.
Sempre em feien moltes preguntes i em van animar a denunciar la màfia que existeix al països on els marginats som una mercaderia per fer-se rics. Arran de les converses amb la família i de les notícies que mirava per la tele, ho vaig veure clar. El pare em va acompanyar a la policia on vaig declarar tot el que jo havia viscut i tot el que sabia, que no era poc, de la màfia que vaig poder viure en directe. A l’acabar la declaració, la policia li va dir al meu pare que no hi havien proves i que segurament no es podria detenir ningú.
Una mica decebuts, el pare em va animar i vam explicar el “nostre” cas a un diari molt popular. Ho vam publicar a les xarxes socials i la notícia va començar a tenir molt de ressò, fins i tot internacional.
Al cap d’un temps tenia diferents ofertes de diferents països que m’oferien la nacionalitat per tal de poder denunciar la màfia i així penjar-se una medalla com a país que s’enfronta a la màfia que trafica amb els immigrants. La policia espanyola, llavors ja va canviar de parer i també volia admetre la denúncia.
La meva família i jo ens fèiem un fart de riure. Quina hipocresia que hi ha al món! Vaig estar tres anys per tenir un passport i una nacionalitat, i ara podia escollir-la. Només perquè així, aquest país i el seu govern, tindrà un reconeixement mundial, denunciant les màfies que trafiquen amb les persones, però no ho fan per les persones, ho fan per l’egoisme de triomfar, d’enriquir-se. Al cap i a la fi no són tan diferents.
Mireia Subirats, 1r de batxillerat
Premi del IX Concurs de relats breus 2019, en la categoria de batxillerat en català.
