La llum de Cambridge

Les set de la tarda, 13 de gener. És tot fosc, a penes veig el que em rodeja amb aquells alts i lluminosos fanals, que, en la meva soledat i foscor, s’han tornat petits i lúgubres. Fa hores, per no dir dies, que porto aquell maletí pegat al meu cos, com si ja fos un ós més del meu esquelet.

Segueixo caminant, les distàncies entre fanal i fanal s’allarguen, cada vegada pateixo més per arribar al següent refugi de tènue llum... Però, no en trobo més, s’han acabat, alguna cosa passa. Igual s’ha acabat el carrer, la via o la ciutat... O igual estic a la fi del món. Potser si camino unes passes més arribo al no-res, igual caic per un precipici, igual desaparec... O igual no passa res i són les meves pròpies paranoies que s’apoderen de mi. No ho sé, i la millor manera de saber-ho és comprovant-ho.

He caminat unes cinc passes més i tot segueix igual, segueixo d’una peça. L’únic que ha canviat és la distància que hi ha ara entre on estic i l’últim fanal, que cada vegada es divisa menys, i menys, i menys... Per sort sé que segueixo viu, que només estic als afores d'aquella misteriosa ciutat amb el meu maletí. No queda molt perquè el negre total vesteixi aquella llumeta del mateix color i quedi del tot a la penombra de la nit.
Miro al cel. Avui la lluna i les meves amades estrelles s’han adormit, i no han sortit encara. O igual no volen estar amb mi, quan més ho necessito. Baixo el cap, ja que no hi ha res a veure al cel, ara mateix. Agafo la meva pesada motxilla i el meu maletí, i segueixo caminant. Encara em queda suficient valor per a infiltrar-me encara més en la foscor, fins arribar a Manchester, o si em desvio, a Liverpool. O fins i tot, caure per l’únic precipici que hi pot haver: el final de la meva amada Anglaterra, i no el de la fi del món.

Torno a mirar al cel. Ha sortit una estrella! Per fi la meva amada estrelleta ha decidit sortir, encara que sigui sola, per a fer-me companyia. És l’única llum que tinc, i em fa molta falta. No em puc queixar, té la mateixa llum que aquells fanals que fa estona he deixat enrere. Noto que alguna cosa em rellisca, i no pot ser la motxilla, que està ben fixa a la meva espatlla. La culpa no la té ella, no se la mereix. En canvi, el maletí sí, ja que m’està relliscant pel pit, cames avall, fins arribar al terra. No tinc res per a buscar-lo, ni llanterna, ni mòbil, ni res. No venia d’excursió, només estava fugint. El meu apreciat maletí de cuir negre ha caigut a terra i, per desgràcia, s’ha obert. Tot el que havia a dins, el motiu pel qual vaig fugir de Cambridge, ara està escampat per un sòl ple de gespa. Gespa molt suau, per ser hivern.

Fa molt de fred, la rosada de la herba ho delata. Però no me he acotxat a notar freda gesta, sinó a agafar aquells papers. Alguna cosa ha passat, que han desaparegut. Ja no estan al terra, han desaparegut... I la meva estrelleta també. Què he fet per a merèixer quedar-me sol? He perdut el motiu pel qual camino a les fosques i la meva esperança m’ha abandonat. Ja no sé què fer. Ara mateix estic en una lluita interna. Què fer? Continuar caminant en les fosques sense cap motiu o tornar a Cambridge? Per sort estic a temps, potser. La distància que he recorregut per ara són unes tres milles. Hauré trigat una hora per a vidre fins a on sóc, per a res, i trigaré una altra hora per arribar allà.

Miro al cel. La meva estrella segueix sense sortir. Segurament tenen por i els meus pensaments fan que jo la tingui també. Per una hora sencera, se m’havia oblidat de què o de qui fugia, i per què. Cambridge estava allà, i aquella cosa volia els meus apreciats i ja perduts papers. Si tornés a la ciutat, m'hauria d'enfrontar a aquell monstre per una cosa que no tinc. Per això fugia de les meves pors, amb la meva motxilla i el meu maletí. I en teoria, la meva estrelleta.

Decideixo seguir caminant. Un so tan tènue com aquelles llums sona. És el meu rellotge que marca les nou en punt. Noto una presència darrere meu. Corro, em turmenta estar allà perdut, en el negre de la foscor, i acompanyat d’algun ésser que no puc veure. Al córrer he ensopegat amb alguna cosa, una pedra, potser. Igual la llum està tornant o igual la meva vista s’està acostumant a la foscor, però estic divisant la silueta de la segona presència que està allà. Jo sóc la primera, és clar. I el que els meus ulls divisen no és humà. Aquella cosa no humana estarà a unes set passes de mi, i no es mou. M’està mirant fixament. Silenciosament, m’aixeco sense espolsar-me i agafo la meva motxilla que per sort no he perdut. També agafo el meu maletí buit, no m’he oblidat d’ell. No faltarà molt per arribar a Cambridge, una milla, potser. A una distància prou considerable d’aquella misteriosa criatura, començo a córrer. Aquella cosa ha deixat d’estar quieta i ara camina. Cada vegada s’apropa més a mi, m’estic rendint. Una passa de la seva són tres de les meves. M’he cansat de fugir, no és la solució. Ara m’he girat i he agafat aire.

-Què vols? No em segueixis, bèstia!- li dic. Espero una resposta humana, en el meu idioma, a poder ser. Però l’únic que escolto és el silenci de la nit.

–Fuig de mi, no tinc cap paper, vés a la teva foscor, si els vols!

La estranya bèstia segueix sense respondre, sense parlar, sense moure’s. De nou, començo a córrer, ara amb més forces, amb més esperances. Al final d’aquell negre horitzó es veu un puntet blanc. No es mou, en aquest paisatge vestit de negre l’únic que es mou sóc jo, o això sembla. El puntet es fa més gran. Aquest puntet, és, és... És la meva amada estrelleta! Ha deixat de banda a les seves companyes per a donar-me tota la força que no m’ha donat durant tot el meu trajecte. Ara, aquesta descendeix al terra, s’està transformant. S’ha convertit en uns papers, en els meus papers. Estan apilats, per ordre. Sembla màgic.

Sense perdre temps, els agafo i els fico en el meu maletí de color cuir negre, com la resta de paisatge que tinc al meu front, sota els meus peus, darrere i al damunt meu. Aquella cosa no ha deixat de seguir-me.

-Grrr- s’escolta. Aquella cosa ha estat esperant que els agafés i ara es manifesta. També es manifesta un munt de llum, tornen a haver-hi fanals encesos i aquesta vegada brillen amb tota la potència que poden.

Torno a ser a Cambridge i aquella bèstia, igual que el negre total de les fredes afores, han fugit. He guanyat?

De cop i volta, surten dos llums del no-res, que ara es diu carrer. També surt un parabrisa, un mirall, una cabina i un maquinista. Un tren va de cara a mi i jo estic al mig, no em dóna temps a sortir del mig. M’ha arribat l’hora. Les coses que creies que estarien al teu abast són les que ara se t’escapen com l’aigua d’una aixeta entre els dits, impotents.

-Senyor, hem arribat a la seva parada.

-Pare, desperta. El tren ha arribat a Cambridge.

-Gràcies per despertar-me, Estrella.

-Tingui el seu maletí, pare, és molt important que no desaparegui del vostre costat.


Eduard Subirats



*Conte premiat en el Concurs de contes breus 2013, organitzat per l'Institut Cristòfol Despuig, en la categoria d'alumnat d'ESO.