Disney desexplicat

L'alumnat de l'optativa Teatre de 3r d'ESO, dirigits per Zahira Berenguer i Sandra Cugat, han presentat l'obra "Disney desexplicat" a 36a Mostra de Teatre escolar del Baix Ebre 2021. 

 

A continuació podeu llegir unes reflexions sobre la creació i posada en escena de l'obra. 

 

El paper de la dona ha sofert una important evolució en els últims temps. D’un paper subordinat a l’home ha passat a ser subjecte actiu i independent. Malgrat tot, aquesta encara es troba en una situació de subordinació a l’home en moltes qüestions. 

En aquest context, també les relacions interpersonals han sofert un canvi tant entre sexes com dins del mateix sexe. L’amor romàntic, tot i ser encara molt present, s’ha readaptat a la realitat d’un món canviant. Les tendències sexuals s’han enriquit i han creat un món marc de família diferenciat de les idees tradicionals. 

A partir d’algunes pel·lícules de Disney com La Sireneta, Mulan, La Ventafocs, La bella i la bèstia, hem promogut l’esperit crític del nostre alumnat per tal de ser capaç d’identificar les diferències i de ser motor de canvi en el seu dia a dia. Hem treballat conceptes com l’amor romàntic i els estereotips reflectits a la factoria Disney des d’una perspectiva de gènere, tenint en compte la diversitat sexual. 

A partir de la lectura crítica dels contes tradicionals i del visionat d’algunes conegudes pel·lícules de princeses que esperen el seu príncep blau, hem reescrit els arguments per crear la nostra pròpia versió de la història, la que ens agradaria representar, la que ens identifica com a societat canviant que som. La que ens encantaria habitar a TOTES! A tots.

Som ben conscients que per identificar el sexisme ens calen certes claus i que és a través de la lectura i el coneixement que serem capaços d’analitzar i reflexionar sobre la transmissió de valors estereotipats i tradicionals que dificulten una educació sexualment igualitària. 

 

Els valors que apareixen als contes infantils i a la filmografia de Disney, sovint construïts a partir de la desigualtat de gènere, acaben repercutint en l’aprenentatge del nostre alumnat. Si analitzem els contes infantils clàssics, de seguida ens adonem que contribueixen a perpetuar els rols de gènere: els homes —generalment prínceps— són astuts i valents (salven a la princesa, governen i tenen poder). 

El que volem aconseguir és aprendre a llegir i interpretar de manera crítica les pel·lícules de Disney. Disseccionar-les per extreure tot allò que volem canviar i poder capgirar els rols de gènere d’aquestes protagonistes des d’un punt de vista diferent. 

Explicar nous models, noves feminitats i noves masculinitats. Aconseguir que aquestes pel·lícules reflecteixin l’empoderament femení i que les dones es puguin salvar a elles mateixes, o que fins i tot algú pugui necessitar la seva ajuda. 

 

 A través del món del teatre hem desarmat els estereotips de gènere i hem intentat mostrar altres referents. En oposició al model de dones submises, de princeses que troben la felicitat casant-se amb un príncep o amb la continuïtat del llegat familiar, aquestes petites representacions parlen de dones que construeixen col·lectivament, dones lliures, autònomes, lluitadores, protagonistes de les seves pròpies històries. 

El teatre posa situacions quotidianes dalt de l’escenari, fa visible allò que no sempre ho és, i permet veure(‘s) des de dins i des de fora al mateix temps, facilitant la identificació, l’estranyesa i/o problematització del que es dóna per fet. Ho fa des d’un llenguatge molt humà i entenedor, incorporant el cos i les emocions. 

 

Zahira Berenguer

 

Haikús il·lustrats

Aquí teniu els haikús premiats en el Concurs de haikús il·lustrats organitzat en motiu del Dia Mundial de la Poesia 2021 al nostre institut. 

 A 1r ESO es van donar donat dos premis i tres accèssits perquè els treballs s'han fet manualment i la participació ha estat molt alta. 

 

 

 

Helena Parreu, 1r ESO D  

 

 

Amada Nataly Mendoza, 1r ESO D

 

Daniel Juncar, 1r ESO D 

Els arbres són verds Mario Pla, 1r ESO B

 

Quim Panisello, 1r ESO D

A la resta de cursos d'ESO es van donar dos premis en català i dos premis i un accèssit en castellà, on la participació també va ser molt alta. En llengües estrangeres es van donar encara dos premis més: un d'alemany i un d'anglès. 

 Gina Sebastià, 1r BAT HUM

 

 

 Amanda Cutts, 4t ESO B

 

 

Sophia Ferri, 2n BAT HUM

 

Adrià Castelló, 4t ESO B

 

 

Gerard Guerrero, 3r ESO B

 

 

 

Elena Weiss, 3r ESO C

 

 

 Dàmaris Tafalla, 1r BAT HUM

 

Enhorabona a totes i a tots! 

 

 

L'acte de lliuraments dels premis es va fer el Dia del Llibre al vestíbul de l'institut i es va emetre en directe en el programa de ràdio especial de Sant Jordi. 

Els treballs presentats s'han pogut veure aquests dies en el mural i en la projecció audiovisual que s'ha muntat al vestíbul.

 

 

3 de la matinada

 

 

 

 

 

 

 

Despertar-me no era una opció

i quedar-me adormida per sempre

per ella era una decepció.

Dies de tristor m'envolten,

dies de llançar-me per la finestra m'abracen.

Són les tres de la matinada,

tinc tres missatges i setze trucades,

però no són de qui m'esperava.

Dir-te que t’odio em dol,

però dir-te que t’estimo em trenca.

El llit és gelat com un dia d'hivern,

si dormissis amb mi el fred gener

es convertiria en una bonica primavera.

Observo la finestra amb ganes de llençar-me,

observo la teva cara amb ganes de besar-te.

Veure’t amb ella em trenca

i quan la beses em rebenta.

Mira'm, mira'm com a ella,

besa’m, besa'm com a ella,

i sobretot estima’m, com a ella.

Tu ets l'únic que he estimat

i t'estic dient adeu.

Dis-me alguna cosa, estic renunciant a tu,

estic renunciant a estimar-te,

estic renunciant a despertar-me.

Lucía Rodríguez

 

*Poema premiat en el Concurs de relats breus i poemes 2011.

Dia d'hivern

 

 

Meriem Benhessou

Videopoema premiat en el Concurs de relats breus i poemes 2021.

 

L’últim estiu

 

 

 

 

 

 

 

 

L’escuma de les onades que ferotgement colpeja els meus peus em recorda cada instant el que ha estat aquest intens i últim estiu per mi. Aquest estiu que tant havia anhelat i desitjat, que em permetria acomiadar de tot allò que havia fet en tota la meva vida.

El primer dilluns de juny em vaig aixecar ben d’hora per començar el llarg trajecte en el qual buscaria el lloc ideal per finalitzar-ho tot.

Vaig agafar la furgoneta fins al primer destí. Un lloc més aviat fred, envoltat d’una boira que en escasses hores seria diluïda, m’esperava per poder gaudir de la vegetació i animals de la zona. Allí, després de dinar fins quedar-me tipa, vaig caminar i caminar entre arbres i, finalment, perdent-me entre les pàgines del meu llibre preferit, la son es va apoderar de mi. Tot i la gran pau que em donava aquell lloc, el bosc no seria la meva elecció.

A l’acabar aquest tram del viatge, un poble on poder-me perdre entre els seus estrets carrers de pescadors m’estava esperant. M’encanten els llocs marítims; aquella olor a l’aigua salada que omplin l’ambient em recorden la meva infantesa, a aquells estius al poble de l’àvia que ara semblen tan llunyans.

Per casualitat, una nit molt clara i plena de gent a vessar, un vell amic i jo ens vam retrobar, originant així un sentiment de nostàlgia molt gran, fet que va derivar que a partir d’aquell moment ell es va unir un temps a la meva aventura. Durant uns dies em va deixar viure a la seva casa i vam fer memòria de tots els divertits moments que havíem viscut, recorrent així totes les platges i restaurants de la zona. Vaig pensar que calia fer una pausa per decidir el lloc que havia de triar i passar un temps amb ell.

Per passar uns dies de relax i molt llegir, ens vam dirigir a un lloc més serè i tranquil, on banyar-nos en unes olles situades al costat d’on estàvem acampats, parada obligatòria si no et volies cremar després d’un llarg dia d’esport. També vam llogar unes bicicletes per pedalar al llarg d’una antiga via que travessava gairebé totes aquelles terres. Ens vam sentir com uns nens petits que descobreixen un món ocult als seus ulls.

En acabat vam embarcar-nos en un seguit de visites a llocs ben diferents, encara que cap d’ells em va convèncer per fer la tria. Tastar vins, visitar unes runes de la guerra civil i fins i tot navegar pel riu com abans. Els riures i plors eren assegurats. Tot i això, el meu amic desconeixia el motiu del trajecte, tot i que mentiria si digués que jo sabia quin seria el final.

En aquell moment els nostres camins es van separar, ja que ell va decidir tornar a la seva rutina, i tot seguit la recerca de l’indret que ho havia de finalitzar tot va seguir endavant.

Cansada i sense ja forces existents, vaig fer un últim esforç demanant ajuda a l’únic familiar que em quedava, el meu cosí, que vivia a uns quilòmetres d’on estava en aquell moment. Després de parlar molta estona i aconsellar-me sobre diferents paratges, ens vam acomiadar i, decidida, em vaig embarcar en el tram final del viatge. Ja sabia el meu destí.

L’escuma de les onades que ferotgement colpeja els meus peus em recorda cada instant el que ha estat aquest intens i últim estiu per mi. Avui és el dia. El far, pintat de blanc i roig em fa companyia igual que les gavines, que aletegen per sobre el meu cap constantment. Després d'haver-me despertat d’una llarga migdiada miro l’horitzó. El cel està tintat de matisos grocs que anuncien l’arribada de la nit. Deixo caure a l’aigua tot el que porto damunt a mesura que avanço. Mentre el nivell del mar em va cobrint lentament tot el cos, recordo tots els moments que algun dia m’han arribat a fer feliç.

Mar endins, el meu cos, emmalaltit i sense cap cura, finalment queda suspès a l’aigua, i el que era el meu ser desapareix, alhora que la meva ànima, que s’enfonsa per trobar una altra escapatòria.

Pol Ferrando

*Conte premiat en el Concurs de contes breus i poemes 2021.

La rosa

 

 

 

 

 

 

 

 

Començo aquesta carta amb un dolor de dits horribles, ja que l'artritis no em deixa en pau. Escric aquesta carta, per si el dia que jo no estigui en aquesta vida terrenal algun nét o fill meu trobi aquesta carta i amb l'esperança que la meva pròpia experiència en aquesta vida sigui recordada.

Aquell 12 d'abril del 1937 vaig ser detingut per les forces antirepublicanes i després deportat a un camp de concentració de Figueres anomenat, si no m'equivoco, La Carbonera. El primer que van fer va ser prendre’m el rellotge i les meves coses de valor. L’únic que van deixar-me van ser unes petites llavors de rosa que em va encomanar que comprés ma mare el dia que em van empresonar.

Recordo com si estiguessin davant meu aquelles parets infinites, aquelles parets grises fetes de formigó i recobertes amb una gran xarxa de filferro que els envolta. Des d’un punt aeri, segurament, pareixia que ens menjava, i sí, era així aquell camp: ens menjava fins al punt que les nostres forces s'acabaven i finalment moríem.

Els primers dies en aquell camp vaig conèixer l'Arnau, un noi que l'havien detingut per publicar en un diari poesia antifeixista, i junts vam establir una gran amistat, i inclús compartíem menjar, i mira que era quasi imposible, ja que pràcticament no n'hi havia.

Per aquells primers dies ens van rapar el pèl i ens van fer treballar, o més ben dit esclavitzar, en el treball d'una mina de carbó. En fi, era un presoner més dins d'un món d'innocents.

Un dia que feia una calor horrible, em vaig trobar a la butxaca del meu pantaló de pres unes poques llavors de rosa i em va passar un pensament pel cap: «És l'últim record que em queda de la meva mare». I sí, eren aquelles llavors que em va fer comprar la meva mare el dia que em van empresonar.

Automàticament em vaig separar del grup i vaig decidir fer un acte molt simbòlic per recordar la meva mare: vaig plantar les llavors de rosa en un petit turonet de terra fet amb molt de estima.

Aquella nit vaig plorar, vaig recordar la meva mare. Pobra, segur que ella ni sabia que estava allí i que segurament jo moriria allí. I aquella nit, entre llàgrimes, em vaig prometre que faria créixer aquelles llavoretes simplement per recordar la meva mare i la seva olor, aquella olor de flors...

Feia ja tres mesos que estava al camp de concentració i ja feia setmanes que sols ens donaven un got d'aigua al dia. Jo donava mig got d'aigua a les roses, per així recordar cada dia la meva mare, ja que si d’alguna cosa n’estava segur és que l'esclavitud et fa desaparèixer la humanitat i per tant els records.

A la primera setmana de donar aigua a aquella llavoreta va brotar un petit filet verd, i va començar a créixer. Estava content, dins el dolor, estava feliç. Recordo que inclús vaig plorar d'alegria perquè sentia la meva mare a prop.

Un mes després, jo i l'Arnau continuàvem amb les nostres tertúlies, ja que eren l'única via d'entreteniment que hi havia. Parlar... i inclús hi havia cops en què els guàrdies ens maldaven o inclús pegaven per parlar... Recordo aquella frase d'Arnau: «Que és la vida d'una persona sinó un conjunt de fets moguts per les emocions».

I jo li vaig dir que en el moment en què una persona deixa de tenir emocions deixa de ser una persona. I ara ho penso i caic que els guàrdies no eren persones sinó cossos moguts per les ordres d'un home més fort ,i això no és vida sinó que també és una esclavitud.

Aquell dia vaig veure la flor d'aquella flor i era una rosa, una simple rosa, roja, roja com els llavis de la meva mare, i si m'apropava el suficient podia sentir l'olor de ma mare. Cada dia em parava enmig del meu treball de carboner i mentre els guardes no miraven em parava a olorar la rosa.

Un dia mentre regava la rosa amb el meu mig got d'aigua, em va veure un guarda del camp de concentració. Recordo que aquell guàrdia va anar de pressa contra mi i amb un àgil cop de porra va intentar destrossar a rosa, però jo vaig parar aquell cop amb el palmell de la mà.

A continuació van vindre molts moments desagradables: em va apallissar i em va dir que podia triar entre dues opcions: destrossar la rosa (EL RECORD DE LA MEVA MARE) o deixar-la, però si era així, en el moment en què la rosa es morís, jo també moriria afusellat. Vaig elegir salvar la rosa.

La rosa creixia, la meva vida s'acursava. Recordava aquelles històries que em deia la meva mare sobre Sant Jordi, recordava quan em deia que en el moment que el drac mor creix una rosa roja de la seva sang, i ben bé era així, aquella rosa creixia amb un preu molt elevat, la meva sang.

El primer dia que vaig veure caure el primer pètal va ser un moment horrible, vaig sentir que el meu cor defallia i l'Arnau (que no sabia res d'això) em va preguntar per què estava tan trist, que sol era una simple planta... Jo recordo el moment que, després de sentir això, em vaig tirar als braços d'ell i vaig començar a plorar. Sentia que la meva vida acabava. En veure aquella escena tan dramàtica va vindre el guarda del nostre grup i em va apartar d'Arnau, em va pegar i després em va deixar sol. Recordo aquella imatge meva, envoltat en un toll de sang, i recordo com aquell toll de sang va acariciar suaument aquell pètal de rosa caigut.

Pocs dies després, sols quedaven uns dos o tres pètals (no ho recordo ben bé) i cada dia regava la flor, però era impossible... Notava que la meva vida s’acabava.

El guarda, que vaig descobrir que es deia González, em va anar a buscar una nit i em va dir que l'afusellament no el faria ell sinó que el faria Arnau, obligat.

El dia del meu afusellament va ser el 27 de maig del 1939. Era de nit i em van agafar a mi i a Arnau i van obligar-lo a canvi de la seva llibertat.

Arnau em va mirar i vaig veure com li queia una llàgrima de l’ull. Aquell moment vaig entendre que les bones persones existeixen.

Aquell dia ningú va morir, recordo tot el que va passar amb tot detall. Arnau va aixecar el fusell que li havien donat i va apuntar als guardes. No va dir res, però la seva mirada ho deia tot. Va disparar a terra i els guardes van tirar l'arma. En aquell moment vaig descobrir que el guarda González no era una persona sinó un esclau del sistema militar. Arnau va despertar tota la nau de presoners i els va portar tots a la porta del camp (que consti que els guardes dormíen en una nau a part).

Ningú sabia que estava passant, tots pensaven que anaven a morir, però no, aquell dia el bé va guanyar i tots vam fugir, ja que Arnau va aconseguir trencar la porta amb el fusell.

Ara fill o nét meu, ja saps la meva història. Recorda que les males persones no existeixen, sinó els esclaus de la nostra societat, en canvi, fill o net meu, et puc assegurar que les bones persones existeixen.

Aquest relat és ciència ficció inspirat en llocs reals i fets reals. Els personatges sols existeixen a la meva imaginació i ara a la teva.

Adrià Castelló

*Accèssit del Concurs de relats breus i poemes 2021.

L'estiu al poble

La matinada de l'estiu, comença amb aquella suau gelor que entra lleugerament per la finestra de l'habitació de casa l'àvia.

En despertar-me, el terra està gelat, però amb aquelles calors s'agraeix. L'àvia està esperant-me a la taula del menjador amb l'esmorzar preparat, l'esmorzar de l'àvia, que dic jo. Hi ha fruita, torrades de pa, els famosos croissants de baix del forn de casa, el que se situa al mig de la travessia del poble.

Un cop esmorzada em llevo per rentar-me les dents al lavabo. Allí, com cada dia a la mateixa hora, està el meu pare assegut al vàter amb un llibre a la mà i un cigarret a l'altra mà.

—Bon dia, papa!

—Bon dia, carinyet, ja marxes?

—Clar que sí, és que ho dubtaves?

—Estàs feta una rondacalles. Ens veiem després a la piscina.

Després de rentar-me les dents marxo a l'habitació. Primer que tot em poso el biquini, estic una bona estona mirant la roba que em puc ficar i un cop vestida, agafo les xancletes que estan sota el llit, manllevo alguna moneda del pare i surto per la porta principal. Un cop al garatge, és moment d'agafar la tovallola i marxar a la travessia on m'espera la meva cosina Maria.

—Bon dia, herm!

—Quant de temps, eh!

—Ui, sí fa mesos que no ens veiem, ehhhh? Diràs que fins ahir han passat anys... hahaha! Que tontes!

—Has avisat a Roger perquè baixe ja?

—I tant que sí, fa deu minuts que estan a la piscina…

—Bon dia, xiques— diu el socorrista de la piscina municipal.

—Bon dia, Dani. Cal que t'ensenyéssem el bono?— li preguntem nosaltres,

—No fa falta, passeu, va— ens contesta ell.

—Hoola a tots— diem totes dos.

—Algú es fa una partideta al parxís?

—Va, calla, home. Qui es tire l'últim a la piscina paga.

En aquest precís moment es crea una mena de pel·lícula de Hollywood, les cadires cauen al terra de cop, només es veuen una manada de nois corrent per a veure qui es tira el primer i qui queda l'últim.

Entre unes coses i les altres sempre acaba pagant el mateix, pobre Edgar; és el més gran, però a la vegada el més petit de tots. Ens marquem uns límits dins la piscina per jugar al típic joc de tots els estius, el marco o polo.

La partida comença en un no-res, Pauet com sempre fa de les seves, Hugo fent les volteretes, Maria creent-se una sirena de les de veritat, Roger i Arnau fent el monger per sota l'aigua... Estem fets tots un quadre de persones... Pobre, Edgar, és tan petitet que no agafa mai a ningú, per molt que digui marco o polo no hi ha manera.

Després d'una bona estona dins la piscina és l'hora del sol i del vermutet exprés... Ens agafem les tovalles que estan esteses a la reixa de la piscina i anem asseure-nos a les taules que estan a l'altra part de la gespa... Per una banda, estan les mamis guais prenent el sol als para-sols, i per altra part tenim les típiques àvies xafarderes que sempre ho volen saber tot. Són com un gra al cul, pobres, no tenen res millor a fer. I després tenim al nostre ídol Dami, el del xiringuito, ens ha d’aguantar tots els dies de l’estiu. Està cansat de nosaltres però en el fons ens té molt d’afecte. Gairebé ja sap tot el que volem, així que, en qüestió de segons, tornem a estar tots asseguts i servits a la taula. Uns amb bosses de patates de jumpings de mantega, els altres amb llepolies vàries i així tots...

A les dos i mitja és hora de marxar a dinar. Quan arribem a la travessia ens acomiadem fins a la tarda, on ens tornem a veure un altre cop. Jo marxo amb la meva cosina Maria a casa l'àvia.

Les escales de casa són espantoses, nosaltres li diem la Casa Montser, i amb raó. La porta sempre fa el mateix soroll quan l'obrim un “xxrrrr” molt sorollós. Així l'àvia ja sap que hem arribat, com està una mica bastant sorda, no s'espanta quan ens veu. Allí mateix a la taula del menjador ens espera una bona truita de patata amb l'amanida en oli i vinagre com a nosaltres ens agrada. És el nostre dinar preferit d'estiu de l'àvia. El meu pare no tarda a entrar i pessigar-me la galta de manera animal, és molt pesat, però se l'estima molt.

—Me'n vaig a Manet a fer el cafè— diu ell.

 —Iaia, nosaltres marxem a casa Maria— diem nosaltres.

—Mariiaaaa, vaaa que fa molta calor al carrer!

—Espera’t, que m'estic cagant i no puc aguantar-me més— em diu cada migdia a la mateixa hora.

A casa Maria està el padrí gitat a la butaca mirant Fórmula 1 i pegant uns bufits que arriben fins a l'altra punta del poble. S’està tan a gust allí amb l'aire condicionat, que fa goig pegar-se una bona migdiada.

Riiiingggg, toquen al timbre: és Roger que ens està esperant baix per marxar a la piscina, així que no tardem ni cinc minuts en tornar a estar asseguts a la mateixa taula que aquest matí de la piscina.

I aquest són els meus dies d'estiu al poble, sempre és el mateix, però aquesta rutina m'encanta.


Paula Bordera

La calçotada de l'any

Estàvem tota la família a la muntanyeta del tiet Josep per fer la calçotada que fem tots els anys. 

—On són el tio Paco i la tia Cinta?  

—De seguida vindran, han anat a comprar el pa i la cervesa per a tot el dia. 

Mentre el tio Josep i el pare estaven fent el foc per als calçots, vaig anar dins de la caseta de muntanya on estaven la meva mare i la tia Elsa, com sempre, ficant-se al dia de tot el que passava al poble. 

—Te'n recordes d'aquell tal Andreu? 

—Qui era aquest? 

—Sí, dona, el fill de la panadera que feia cantonada al carrer major. 

—Vale, sí! Què passa? 

—Doncs, ara s'ha divorciat, que es veu que l'enganyava amb una altra. 

Em vaig dirigir a veure el foc quan van arribar el tio Paco, la tia Cinta i els meus cosins. 

—Estàvem esperant-vos, volíem les cerveses ja! 

—Tranquils, que de cerveses en tindrem de sobres. 

—Paco! Porta una cerveseta fresqueta que estem aquí al foc a punt de posar els calçots ja. 

—Ja vaig, estaquirot, només em vols per la cervesa. 

—No, home, no. Va, vine cap aquí. 

Vam acabar tots al voltant del foc fent els calçots i contant anècdotes de les bones. 

—Encara recordo aquell dia que el pare es va enfadar i em va pegar amb la guitarra al mig del cap. 

—Sí, aquell dia ens vam quedar tots parats amb la reacció del pare, Paco.

—Però, xeic, quan va caure Josep pel balcó, aquell dia ens van agafar tots els mals. 

—Ui, sí, quanta raó! Amb sort va caure damunt de l'estenedor del veí de baix i li va parar el cop.

—Paco! Porta sis cervesetes més, ja que vas fins la nevera. 

Així va seguir aquell dia esplèndid, ple de rialles, que tenim tots els anys quan és època de calçots.


Gisela Castilla

A casa l'àvia

 

—Petitona! Agafa’t fort, que passen cotxes!— digué l'àvia a la sortida de l'escola acompanyada de la neta.

—Sí, àvia, ja ho sé, sempre em dius el mateix... — respongué la neta.

—Ja ho sé que ho saps, però jo pateixo molt, bonica.

—Què hi ha avui per dinar?

—Poca cosa, nena, una mica de tot. De primer, sopeta, que sé que t'agrada. De segon he fet carn arrebossada amb patatetes, de l'hort. De tercer, ho he pensat molt i m'he decidit pel pa amb tomàquet i pernilet. De quart, per si et quedes amb gana, he fet borraines i per últim maduixes amb nata.

—Però, àvia! No creus que t'has tornat a passar fent menjar? Quilos no me'n falten!

—Ai, fill meu, massa és poc! Avui en dia heu d'estar forts i ben alimentats. Menjar com el de l'àvia no n'hi ha.

—En això tens raó, iaia. Com el teu menjar no hi ha res!

—Ja hem arribat. Descalça’t que he netejat avui i posa’t les espardenyes!

—D'acord, àvia.

—Va asseu-te a taula que ara et porto el menjar.

En arribar a les borraines la nena es desfà el botó del pantaló i li diu a l'àvia que no pot més.

—Però si no has menjat res! I el menjar no es llença!

—Àvia, posa-ho a una carmanyola que m’ho menjaré per sopar, no et preocupis, però no puc més.

—Bé, aleshores et contaré una historieta de quan el teu pare era jove, et sembla bé?

—D'acord, àvia, però és la que em contes sempre?

—Xst! No parlis i escolta'm. El teu pare a la teva edat era igual de tossut i patut com tu. Sobretot despistat. Un dia va sortir amb els amics per anar al canal del poble. Es va fer tard i no tornava. Quan va arribar l'avi a casa, en pau descansi, l’hi vaig contar. De cop i volta, s'obri la porta i apareix el teu pare amb la roba banyada, els genolls pelats, els pantalons trencats... Tan prompte el vaig veure em va dir que havia caigut amb la bici al canal i no volia venir a casa perquè el maldaríem per haver perdut la bici. Jo primer vaig agafar l'espardenya i no saps com va córrer.

—És que àvia, amb l'espardenya tens un do! Ha, ha, ha!

—Ja ho pots ben dir! Després de tocar-lo amb molta punteria li vaig tirar l'altra per haver fet malbé els pantalons. Això sí, després de sopar li vaig fer un petó, una abraçada i li vaig dir que havia de parar compte, que sempre acabes ferit!

—Que bona, àvia! Me la contes sempre i sempre me'n ric!

—Això sí, tu has sortit al teu pare en això, eh?

—És possible, sí. Per cert, hauria de marxar que he quedat amb les amigues a la plaça, àvia.

—D'acord, nena, però espera’t que et doni alguns dinerets!

—No fa falta àvia!

—Vols fer-me cas, tossuda! I no agafes la bicicleta i para compte, petitona! Vine que et faig un petó!

 

Dàmaris Tafalla

Un dia d’estiu a la Ràpita

 

Són les 13.00 hores d'un dia calorós de finals de juliol, comencen les festes de la Ràpita i la mare aixeca les persianes de la nostra habitació per intentar despertar-mos. Res, cap moviment ni cap queixa, estem cansades de voltar durant tot el dia amb les amigues i els amics que hem conegut a la platja fa unes setmanes i per això, seguim dormint profundament. 

—Xiques! Bon dia, és la una– crida Sònia. 

Ens costa molt obrir els ulls, però l'olor dels espectaculars macarrons ens fan entrar gana ràpidament i, per tant, anem al nostre lavabo a rentar-nos la cara. Com cada dia, des del menjador sentim com Manel pregunta pel dinar i jo passo per la cuina per agafar el que falta. Ens asseiem els quatre a la taula i mentre vaig posant aigua a cadascú, la mare ens pregunta pels plans d'avui. Com sempre, Marina és la que respon. 

—No ho sabem encara, suposo que de tarde anirem a la plaça de bous i al tard tornarem per sopar i arreglar-mos. 

Ara toca acordar l'hora de tornada a casa de la nit que ens espera i sense cap mena d'esforç aconseguim la que les dues tant volíem. Seguim dinant i opinem sobre la nit passada. 

—Que pesada, la Carla. Mai li sembla res bé!— confesso jo, i Marina em dona la raó. 

—Ja pots dir-ho, ja, no es pot fer res amb ella. 

Ràpidament intervé la mare per frenar-nos: 

—Ui! Si ho sou dolentes! Deixeu-la estar i feu la vostra. 

Acabem de dinar recordant les anècdotes de les últimes setmanes i descartem la possibilitat d'un gelat com a postre, ja el menjarem més tard. Sense pensar-nos-ho dos vegades, tornem a l'habitació il·luminada pel sol del migdia i gràcies al suau corrent d'aire d'estiu que entra per la finestra ens adormim per agafar forces. 

—Són les cinc, Alina! Ens canviem i marxem? 

—Buf, quina mandra, de veritat... 

Ella s'aixeca i fa cap a la cuina per agafar dos gelats, un per ella i un per a mi. Ens adonem que a casa sols estem nosaltres dos i, per tant, no hi ha cap pressa per marxar. Tranquil·lament ens arreglem i ens dirigim cap al camp de futbol. Són les 18:30 de la tarda i el sol encara crema, això fa que la petita costa que hi ha per arribar-hi es faci més duradora. Quan arribem, tot just al costat, trobem la plaça de bous i un carro on ens esperen el Pablo, la Paula, Maria, Laura... Només arribar ja podem sentir dir a la Paula: 

—Anem a per pipes, Pablo? 

—Compra'm un xupa-xup!— crida la Maria. 

El temps passa molt de pressa, com cada tarda d'estiu, i en poc temps ja estarem a setembre, preparats per tornar i començar un nou curs. Es fa hora de sopar i tots junts marxem. De camí a casa cadascú va desapareixent pel seu camí sabent que en menys de tres hores ens tornarem a veure tots. 

Per sopar ens està esperant un bocata de truita de patata i, com sempre, el Manel amb el seu refresc mirant la televisió al sofà. 

 

Alina Kozhokar